EconomiaCAT
ELS 9 PRESOS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ELS 9 PRESOS
Aquest matí estava un xic despistat, no sabia de què fer l’article d’avui. Els meus budells em portaven a pensar en voler escriure sobre la mesquinesa de la Colau. Però per què dedicar-li un altre article a aquesta trepa sense escrúpols que no ha fotut ni brot en tota la seva vida, a aquesta endolla-familiars i endolla-amics, a aquesta persona sense principis que parla de “la gent” però que pacta amb el 155 i l’Ibex-35, a aquesta fomentadora del bulling immobiliari i els narco-pisos, a aquesta inconscient que carrega contra el turisme familiar i d’alt standing que ens dóna en gran part de menjar, a aquesta equidistant de “boquilla” que es queda en el no res.
Quan lluitava internament per no escriure sobre el que em portaven els meus pensaments indignats del que vam veure ahir a l’Ajuntament barceloní, i volia conduir aquests cap altres indrets mentals, i mentre escoltava a l’spotify de l’ordinador una llista que tinc de bandes sonores de pel·lícules, el meu subconscient anava captant la música que sonava de fons de Hans Zimmer, d’Ennio Morricone, de John Williams, de Howard Shore, de Nino Rotta, d’Alain Silvestri, de James Newton Howard i de James Horner entre altres. Música èpica, música d’herois. Uns, herois de ficció, altres, herois de la Història, personatges i persones que ho sacrifiquen tot per una causa que consideren justa.
A nosaltres encara no hem posat la música però si que tenim els herois: els exiliats polítics i els presos polítics. Els 9 presos. Ells, els presos, han desafiat l’establishment per una causa que consideren justa, per la democràcia. Podem coincidir o no amb el seu plantejament polític, podem estar d’acord o no amb la forma de procedir, fins i tot els podem criticar per haver reculat en el darrer moment quan tothom estava engrescat, però ells se l’han jugat per a nosaltres i estan pagant “el pato”. Estan en captivitat, ostatges de malvats i covards, entre reixes, sense poder estar amb els seus, sense poder veure el dia a dia dels seus fills, sense poder prendre un cafè, xerrar amb qui volen i on volen, o simplement escoltar les bandes sonores de pel·lícules des del spotify d’un ordinador. I no ho han fet en benefici propi, quin benefici podien obtenir d’arribar tan lluny?
Per a ells, pels nostres presos, pels nostres herois és el nostre record i aquest modest article. Per a ells que porten quasi dos anys en presó provisional a causa d’un muntatge judicial que només busca donar un càstig exemplar a demòcrates de veritat, acusats d’uns delictes falsos i inexistents pels quals el fiscal els hi demana unes penes aberrants, on el seu únic delicte ha sigut enfrontar-se als poderosos i haver posat de manifest la dictadura real existent a l’estat espanyol. Una dictadura que no deixa veure a la majoria dels seus ciutadans on estant de debò, no els deixa escoltar i menys entendre els missatges contundents que vénen des de Bèlgica, des de Suïssa, d’Alemanya i de l’ONU.
Per a ells que són víctima d’un espectacular aparell de propaganda, que desgraciadament en aquesta dictadura el paguem tots. Un aparell de propaganda que fa creure als “burros” que s’ho volen creure que l’independentisme català és cosa de rics mentre que no cal llegir molt per saber que els grans burgesos catalans van donar suport el 155, van córrer per traslladar les seves seus domiciliàries fora del nostre territori, i són enemics acèrrims de l’independentisme català, precisament per la seva transversalitat. Propaganda que s’activa per donar als catalans la culpa dels problemes dels aragonesos, extremenys, andalusos i castellans, desviant l’atenció del seu principal problema que són els grans terratinents, els banquers i tota la colla que viu i perviu de l’Ibex-35, i a qui jo no anomenaré com empresaris, professió i paraula que a mi em genera un alt grau de respecte.
A l’estat, encara franquista, al govern covard de Sánchez, als fiscals i els jutges del T.Suprem, la defensa de la democràcia, la defensa de la veritat i de la justícia els importa un rave. Ells treballen, pensen i actuen amb tot l’odi del món i amb la voluntat de mantenir una societat submisa on campi amb total impunitat l’imperi policial al servei d’uns quants, on es pugui exercir una repressió com la viscuda l’1 d’octubre, on es pugui aplicar per criteri arbitrari d’alguns, els de sempre, la llei mordassa, on els jutges puguin imputar penes de presó per motius ideològics i deixar en llibertat a violadors, on pugui seguir manant un rei negligent hereu de Franco que no podria treballar en cap càrrec a cap empresa normal.
I davant de tot això, els nostres herois, els nostres 9 presos, i els seus advocats que també lluiten com podem davant d’aquesta vergonya d’estat, lluny d’acovardir-se, lluny de penedir-se, intentant canviar l’ordre de les coses, l’ordre de la música establerta, l'ordre de la lletra donada, els 9 presos passen a ser “el preso número 9” i es mimetitzen amb la veu folk de Joan Báez dient:
“Padre no me arrepiento,ni me da miedo la eternidad,
yo se “ que allá en el cielo,
el ser Supremo nos juzgará”
... afortunadament diu el Ser Supremo i no el Tribunal Supremo...
Ara, sonen a l’spotify de l’ordinador les notes musicals de la banda sonora de Braveheart, la pell de gallina i tota una premonició que haig d’anar finalitzant l’article i fer-ho amb la darrera paraula que pronuncia un William Wallace torturat i moribund, una paraula que és un desig pels presos i serà una lluita per a ells, la paraula “LLIBERTAT”.
Josepru-LL- jord-I-sanchez dolors-B-assa orioljunqu-E-ras raul-R-omeva jordi-T-urull carmeforc-A-dell jordicuixar-T-.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
