EconomiaCAT

EN CAL UNA I DE GROSSA

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 26 Juliol 2020

EN CAL UNA I DE GROSSA

Tot ho encaixem, tot ens ho traguem, tot ho normalitzem...i no pot ser.

De forma sistemàtica ens prenen el pèl. A vegades negant el que és evident, altres vegades amagant les proves irrefutables, i quan no poden fer ni una cosa ni l’altre, quan els enxampen de ple, llavors aixequen i difonen cortines de fum, ataquen als altres, ens intimiden i ens amenacen de forma xulesca i vulgar.

Que hi ha un pervers espionatge polític a l’estat espanyol per part del CNI, no importa. Que s’ha fet mal ús del diner públic per perseguir de forma repressiva les idees, i què. Que han malgastat recursos de l’estat en trepitjar drets i llibertats als independentistes, encara importa menys. Ells dilaten les investigacions fins a avorrir-nos, callen i callen, són còmplices de l’extorsió. I nosaltres ho encaixem, traguem, ho normalitzem.

Que el Tribunal Suprem de l’estat espanyol faci el que fa, condemnar els enemics de la pàtria, la seva pàtria, i salvar als amics, no importa gens. Escoltar com es pronuncia aquest tribunal sobre la reeducació dels presos polítics, que necessiten tractament, a mi em posa la pell de gallina, però sembla que no passa res. Veure la barbaritat i la farsa del judici, on tot ja estava decidit, de fet tot era un muntatge premeditat i vergonyós, doncs ja ens ho imaginàvem. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que el rei d’España, un corrupte més com el seu pare, hagués intervingut personalment trucant a empresaris i directius per forçar la fugida d’empreses de Catalunya, com a càstig econòmic contra el procés sobiranista que el poble estava duent a terme, tampoc importa, es veu com a normal, era de preveure. I que aquest mateix pocavergonya vingui a terra nostra, i que la nostra policia deixi passar a uns ciutadans sí, els que porten signes espanyols i feixistes, i a altres no, també és normal i lògic. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que un antic cap de govern, el mafiós senyor X, Felipe González, estigués darrere de fer desaparèixer a detinguts i després enterrar-los en cal viva, i que els que ara s’autoanomenen demòcrates es neguin a investigar-ho, també deu ser del més normal del món. Et carregues i fas desaparèixer a gent i resulta que ets un paio ben normal. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que no es vulgui investigar el que va passar i qui hi ha darrere d’uns fets tan greus i sensible com van ser els atemptats de Barcelona i Cambrils, no és sospitós, sembla que sigui tot molt normal. Que el cervell dels atemptats fos un confident recurrent i habitual des de feia temps de la policia espanyola, deu ser també fàcil d’explicar, per això l’opacitat i la negació total a fer-ho. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que segueixin havent-hi desnonaments a dojo, a domicilis on cada dia es treu fora a nenes i a iaies sense donar-los cap alternativa, també deu ser normal, doncs ja no importa que es faci. Als bancs se’ls eximeix del caràcter retroactiu però als més vulnerables no els hi donem cap oportunitat. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Doncs no! No hi ha res de normal en tot això, no hi ha res a encaixar, res a tragar, res a normalitzar. Fer-ho és ser un covard, ser còmplice de la corrupció, de la màfia, de l’assassinat, de la repressió política, còmplice de la dictadura, còmplice de la brutalitat policial.

En cal una i de grossa!. De ben grossa, de ben forta, de continuada i persistent, de sacrificada.

Està bé estar trist pels presos, afiliar-se a Òmnium i a l’ANC, portar sempre el llaç groc, portar polseres, rellotges i una mascareta amb l’estelada, està bé portar tota mena de xapes penjades a la solapa reclamant la llibertat d’expressió i dels drets humans, però està vist que no hi ha prou.

El referèndum va ser un acte molt gran, les hòsties que vam rebre aquell dia en defensa de la llibertat van ser èpiques, cadascuna de les manifestacions de la Diada any rere any són sorprenents, les marxes i el tsunami per expressar les resolucions contra els presos seran inoblidables, les concentracions a gran distància com Brussel·les, Madrid i Perpinyà han impressionat al món, la valentia dels fills de la democràcia a Urquinaona com a símbol ens van omplir d’orgull patriòtic, però el resultat pràctic és el que tots veiem, que tot ho encaixem, tot ho traguem i tot ho normalitzem.

Davant de qui és impossible reformar, de qui és impossible dialogar i discutir, només cal actuar, i fer-ho d’acord amb l’únic llenguatge que ells entenen, deixant-nos de qüestionar el perquè ho fem. El lliri, els somriures i les esperances amb Europa han servit, clar que sí, per reafirmar-nos més en les nostres conviccions com a poble, però ara cal avançar, i per fer-ho en cal una i de grossa.