EconomiaCAT
LES DEFENESTRACIONS DE PRAGA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
LES DEFENESTRACIONS DE PRAGA
Tal com anunciàvem la darrera setmana, ara toca parlar de Praga.
Tots sabem el que vol dir defenestrar, no?, significar apartar a algú, destituir-lo, refusar-lo, expulsar-lo. Però quin és l’origen d’aquesta paraula?
Significa tirar a algú des de la finestra. Prové del llatí, amb el prefix “de” que vol dir de/des de i la paraula “fenestra” que significa finestra.
Si una ciutat al món està vinculada amb la paraula defenestrar aquesta és la capital de l’actual República Txeca, Praga, fins a tres defenestracions són conegudes històricament a la capital de Bohèmia, les defenestracions de Praga, però va haver-hi una quarta que és més contemporània.
La primera defenestració va tenir lloc l’any 1419, eren temps molt convulsos a Bohèmia. Avançant-se un segle a les idees de Luter, un sacerdot i professor de la Universitat Carolina de Praga, Jan Hus, advocava per la reforma de l’església catòlica, condemnant la divisió papal, criticant la corrupció moral dels sacerdots i clamant sobretot contra la venda d’indulgències, aquelles que “asseguraven” el cel a canvi de generoses contribucions a l’Església. Jan Hus va ser cremat a la foguera l’any 1415, idolatrat a la seva terra, els seus seguidors eren els hussites, que lluny d’estar plegats es dividien en moderats (utraquistes), compostos per la baixa noblesa i la burgesia, i radicals (taborites) que eren majoritaris i tenien tendències antimonàrquiques i antigermàniques. El consell municipal de Praga era contrari a aquesta branca radical a qui veien com un perill. En el transcurs d’unes manifestacions organitzades pels taborites, els ànims es van exaltar més del compte, es van llançar pedres des del Consell contra els manifestants, la multitud va entrar a l’edifici, i prenent a set membres del Consell Municipal, incloent l’alcalde i un Jutge, els van defenestrar literalment. Aquest fet, va desencadenar les anomenades Guerres Hussites que es van prolongar fins a 1436.
La segona defenestració succeeix l’any 1483. Les Guerres Hussites van acabar amb victòria catòlica però les tensions als carrers continuaven en una ciutat de majoria protestant, a la que se sumava el seu sentiment nacionalista. Després d’un període tranquil en el qual regnava el protestant Jirik de Podiebrad, el catòlic Vladislav II va accedir al poder. Catòlics i hussites moderats van fer pinya per depurar i aniquilar a radicals taborites, que per defensar-se, i com no podia ser d’altre forma a Praga, van prendre l’Ajuntament, assassinar al batlle i els membres del Consell que van trobar dins, defenestrant-los després des de la torre de l’Ajuntament, sí aquella torre famosa mundialment per tenir a la seva base el rellotge astronòmic més fotografiat del món.
La tercera defenestració es produeix l’any 1618. Després de l’elecció del habsburg ultracatòlic Ferràn II com a rei de Bohèmia, aquest va proclamar el final de la tolerància a les llibertats religioses així com la pèrdua d’autonomia del regne bohemi i la involució de la llengua txeca, que quedava enquadrat dins del Sacre Imperi Romà Germànic, subjugada al centralisme de Viena. Els nobles bohemis o una gran part d’ells, no acceptaren la situació, i dirigint-se al castell de Hradcany a la ciutat de Praga, on estaven els delegats imperials que governaven la ciutat en nom de l’emperador, van... Us imagineu el que van fer?... Doncs ho heu endevinat, els van llançar per la finestra. Aquesta vegada no els van assassinar, no va morir ningú, van caure damunt d’una fossa de fems. Aquest incident es considera el punt de partida de la Guerra dels 30 anys, una guerra que va arrasar Europa fins el 1648.
La quarta, la defenestració contemporània, no té cap similitud amb les anteriors més enllà de la insistència a Txèquia de tirar gent per la finestra, i correspon a l’assassinat de Jan Masaryk, l’únic membre del govern txec després de la Segona Guerra Mundial, fill de Tomas Masaryk, qui va ser el primer President de la República de Txecoslovàquia. A l’inici de l’ocupació soviètica, Jan Masaryk va ser trobat mort en pijama a peu de la seva finestra, van tancar el cas com un suïcidi, però les investigacions més recents demostren que era impossible que s’hagués suïcidat tal com va trobar el cos.
Malgrat el còctel antropològic combinat d’eslaus alpins, bàltics, celtes, germànics, etc. que han poblat les terres de Bohèmia, Txecoslovàquia, la república Txeca, el poble txec fa segles que s’identifica com a tal. Les seves terres han estat ocupades pels alemanys de l’Imperi, pel posterior Imperi Austrohongarès, per l’Alemanya nazi, pels soviètics més recentment. Sempre han tingut clar que ells són txecs, tenen la seva llengua, la seva cultura, la seva forma de pensar, sovint divergent amb la dels seus ocupants, fins i tot divergent entre ells mateixos. Són txecs, volen ser txecs i volen que així se’ls consideri. Persisteixen i persisteixen com a tal.
Hi ha moltes similituds entre el poble txec i el català. La renaixença literària i cultural txeca s’assembla molt a la catalana. Com a Catalunya, el nacionalisme, i posterior moviment independentista, s’estenia per igual a totes les classes socials. Uns resistim a la centralista castellanització cultural, no només de llengua, mentre altres van resistir a la contundent germanització. La tercera defenestració apareix en tots els llibres d’Història de l’època, com també suposa un fet fonamental La Guerra dels Segadors, primera dissensió interna portada a terme dins del territori dels Àustries espanyols, i que va mostrar a la resta de nacions que Espanya era un gegant amb peus de fang.
L’Octubre de 2017 nosaltres vam perdre la nostra oportunitat de finalitzar feliçment la Revolució dels Somriures, l’equivalent a la seva Revolució de Vellut. Gent al carrer, amenaces sense por, poble unit i decidit a tot. Ells van tenir al Václac Havel, nosaltres no, alguns van tenir la por que la Revolució dels Somriures no fos granat com el vellut sinó que fos vermella com la sang. No hi ha res a retreure, res a recriminar, però si molt a aprendre, la pròxima vegada, no gaire lluny desitjo, hem d’anar fins al final.
Per acabar una recomanació, si alguna vegada us enfadeu amb un txec, vigileu que no hi hagi cap finestra a prop...
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
