FiSomniEuropeu1

EL FINAL DEL SOMNI EUROPEU

Europa sempre ha sigut un somni per a molts ciutadans catalans des de fa molt de temps. Un somni de benestar, de pau, d’estabilitat, de democràcia, d’economia social, de justícia, de solidaritat, fins i tot, un somni d’unitat dins la divergència individual de cadascú.

Amb l’idea d’apropar-nos a aquest somni i fer-lo realitat, recercant una societat millor, una economia millor, un major respecte pels drets fonamentals de les persones, i conscients que aquesta realitat estava i seguiria estant lluny d’aconseguir-la dins de l’estat espanyol, la majoria dels catalans vam emprendre un decidit camí cap a Europa, un camí que implicava per Catalunya marxar d’Espanya.

De seguida vam comprovar el que ja imaginàvem, el que ja sabíem. Espanya no és una democràcia i no ens deixaria marxar. Els ciutadans espanyols no pinten res dins del seu estat, però menys pinten els ciutadans catalans, a qui només ens volen per produir, robar-nos i espoliar-nos. Som una colònia i com a tal ens tracten i ens tractaran.
Pensàvem que davant l’abús manifest de l’estat espanyol, que davant l’amenaça que suposa per la UE la manca de democràcia en un dels seus estats membres, que davant del greu atemptat produït a l’essència de l’esperit europeu, les seves institucions pararien els peus a l’autoritari estat espanyol, reaccionarien i ens ajudarien a fer possible el nostre somni. Però no.

Europa ha deixat de ser un somni perquè Europa s’assembla molt a Espanya. El final del somni europeu.

A Europa hi governa un grup de polítics que no busquen solucions a les coses, que no busquen avançar en res sinó en mantenir la seva cadira i parcel·la de poder, són una casta que pertany a un club, són els de sempre, entre altres el mussolinià Antonio Tajani, el sempre ebri Juan-Claude Juncker, l’oportunista Christine Lagarde, que podria ocupar aviat el lloc més alt del Banc Central Europeu, sense tenir experiència en banca i sense ser ni tan sols economista. Són polítics grisos que no han treballat a la seva vida, que no han donat brot i que s’han dedicat a estar en el lloc adequat en el moment oportú.FiSomniEuropeu2

Aquests no busquen cap tipus d’unió ni de cohesió europea, al contrari, estan interessats en la continuïtat d’un sistema fragmentat, en el que viuen però no conviuen, diferents realitats i velocitats, en el que les desigualtats socials, culturals, polítiques i econòmiques dels diferents estats membres estan a l’ordre del dia. Són els principals causant i garant de deixar les crisis sense resoldre.

Aquesta no és la bella Europa, és la vella Europa aberrant, que recorda molt una Europa dels anys 40, una Europa fosca, xenòfoba i assassina que consent que els seus estats membres deixin morir a nens i adults refugiats a pocs kilòmetres de distància de la seva costa, a la vegada que permeten la persecució de la gent de bé que acudeix a salvar-los en missió humanitària, sense cap recurs institucional. Pensem realment la gravetat d’aquesta situació i la deriva autoritària a què va aquesta Europa lletja, inhumana, repugnant i sense sentit.

FiSomniEuropeu3El somni d’Europa s’ha acabat perquè no hi ha benestar, no hi ha pau, no hi ha democràcia, no hi ha solidaritat ni respecte pels ciutadans en aquesta Europa. Europa s’ha espanyolitzat i el resultat no m’interessa. És hora que els catalans deixem de mirar tant a Europa, deixem d’emmirallar-nos i de buscar sempre la seva aprovació per fer coses importants per a nosaltres, i mirem més i només en clau interna.

Una Europa d’aquesta mena, una Europa de club d’estats, és normal que no vulgui tractar el cas català, no els interessa la democràcia, però la nostra persistència i perspectiva ens porta i portarà a la victòria, i a captar l’atenció dels ciutadans europeus que a poc a poc aniran treien la seva racionalitat i humanitat.

Qui sap, potser un dia parlarem de què Europa s’haurà catalanitzat, llavors no parlarem d’un somni europeu, parlarem d’una realitat de democràcia i llibertat.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Julien Assange

ASSANGE, QUAN UN PERIODISTA FA PERIODISME

És molt senzill. Les persones tenen el dret a saber i el dret a qüestionar i desafiar el poder. Aquesta és la veritable democràcia.”, i aquesta és una frase de Julien Assange, el periodista Assange, fundador de WikiLeaks, perseguit per revelar i facilitar la revelació d’abusos, tortures, espionatge, corrupció, manipulació i violació sistemàtica de drets humans de governs suposadament liberals i democràtics, en els que teòricament, però no a la pràctica, hi ha transparència i respecte a les lleis de llibertat d’expressió i publicació.

El problema ve donat quan aquests fets i secrets revelats incomoden al poder hegemònic, quan difereixen i s’enfronten al missatge donat per l’establishment, destruint la narrativa oficial i políticament correcta d’una “veritat” que realment és una gran mentida.

Ha sigut molt trist veure la detenció d’Assange, un home debilitat, arrossegat per sis o set goril·les policials des de l’ambaixada equatoriana a Londres. És molt trist contemplar a Assange, quan un periodista fa periodisme, i veure quin pot ser el seu destí. Acusat de conspirar contra els Estats Units d'Amèrica, aquest home que només ha filtrat i publicat documents reals però classificats sobre les accions militars nord-americanes a Afganistan i secrets relacionats amb la guerra d’Irak, és a dir, que com a periodista només ha fet coses per afavorir el coneixement del què ha passat, pot acabar sent extradit, jutjat i empresonat simplement per haver fet públics documents que demostren que les versions oficials són un cúmul de mentides i mentides en defensa d’interessos d’uns quants manipuladors.

La impactant detenció de l’australià és la icona de la paranoia oficial, l’emblema de la por a que se sàpiga la veritat, la senyera de la mentida. També és una seria advertència pels pocs periodistes que encara existeixen, un missatge clar donat per uns quants i poderosos matons respecte a què el periodisme d’investigació i de fets, el periodisme de veritat, no interessa, cal silenciar-lo, cal anul·lar-lo, aniquilar-lo de rel.

Dol especialment veure com és al Regne Unit, a Londres, la terra de la Carta Magna, on s’avenen els governants britànics a col·laborar amb la venjança impulsada des de Washington, i la connivència del govern titella equatorià, per crear un ordre que liquida el dret internacional al qual ja ningú fa cas, i ho fan sense cap queixa ni acció per part de l’oposició. Dol i indigna veure que sigui el Regne Unit, paradigma del parlamentarisme i la democràcia més ancestral, el lloc en el qual es va negar l’extradició de Pinochet, el sanguinari dictador xilè, i com ara es presten amb gran diligència a extradir al periodista Assange. Dol veure que no hi ha organismes oficials per defensar-lo, cap mitjà de comunicació, cap govern, ni tan sols el seu que s’ha negat a intercedir per la seva causa. Covards, colla de covards.

Dol pensar en la malaltia degenerativa que ha contaminat a la societat occidental. Dol pensar en no saber el què és veritat i el què no ho és de tot el que ens han explicat durant dècades i dècades sota el relat dirigit sempre per la perversitat dels Estats Units, dol pensar que la lluita contra el terrorisme potser no és tal, dol creure que les ingerències en benefici de democratitzar països comandats per tirans o de fer ajudes humanitàries és tot un engany, dol adonar-se que possiblement tot és una gran propaganda al servei dels interessos propis d’un país i d’uns governants que presumeixen de ser demòcrates sense ser-ho.

El crim d’Assange és fer periodisme, fer saber la veritat. Visca els Assange que encara queden, visca els valents del món!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Deute_Public

BENVINGUT O MALAVINGUT 2019

Acabem de començar l’any i és el moment de començar a valorar els potencials riscos i amenaces econòmiques que ens podem trobar, fent-ho des d’una doble perspectiva: el deute públic i la guerra comercial. Benvingut o malavingut 2019.

Respecte al primer punt, el deute públic, en aquest mes de Gener, el BCE ha anunciat que deixarà d’injectar diners al sistema financers, cosa que suposa un punt d’inflexió a les polítiques de flux continuat de diners, seguides fins ara pel Banc Central Europeu, i que han anat en la seva major part a comprar deute públic sobirà i al rescat bancari encobert, a comprar bons dels governs de la UE per garantir la continuïtat d’aquests en la zona euro. Al trepitjar l’accelerador del crèdit, els governs han pogut capejar la recessió, i fins i tot continuar amb el seu creixement, però han hipotecat el seu futur econòmic, ja que quan arribi la desacceleració, no hi haurà marge per augmentar la despesa pública, reduir impostos i baixar els tipus d’interès, mesures que serien necessàries prendre per sobreviure i que d’altra forma faran que la nova recessió sigui més pronunciada.

El món es deu a si mateix el 225% del seu PIB, viure a crèdit pot ser una solució eventual però sembla que hem traspassat totes les línies vermelles i ara vivim dins d’una bomba de rellotgeria de grans dimensions, en la que Espanya té tots els números en ser dels primers a petar. Està a la cua europea de recuperació de dèficit. Cada ciutadà de l’estat espanyol paga a prop 900 euros anuals en contribució del deute de l’estat, i encara en deu quasi 25 mil euros més. No és suportable, és impagable aquest deute.

Per altre costat, els governs que advoquen per polítiques d’eliminació de dèficit i estalvi en els moments de bonança estan condemnats a ser impopulars i a perdre les eleccions, la gent no ho entén i no vol mirar ni recordar, només serà possible fer-ho quan la bomba està a punt d’explotar, però llavors ja és massa tard.

Estem en un bucle molt perillós, necessitem créixer per pagar el deute antic, però creixem mitjançant més endeutament. El deute és una droga que ens fa temeraris i no ens deixa ser prudents, però que com la droga, és un engany que ens farà menys sobirans, menys independents.

Respecte al segon, a la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, tothom hi parla i tothom hi està pendent. L’augment de polítiques aranzelàries, que ja van començar de forma no violenta en el 2018, poden acabar tenint el seu impacte el 2019, en un efecte de desacceleració dels volums de comerç i de l’economia mundial, malgrat la treva actual entre ambdós països respecte a les seves diferències comercials. Xina-USA

Per Trump, la guerra comercial és una solució pel dèficit comercial dels EUA, per qui les facilitats que es donen a determinats països que exporten als EUA és un llast per l’economia del país, igual que ho és deixar morir una part de la indústria nacional com la siderúrgia, però sembla no ser conscient de l’amenaça i la recessió econòmica que provocarien aquestes mesures tan proteccionistes mundialment parlant, però també per l’economia americana, produint inflació als EUA donat per un encariment dels bens de consum importats des de l’exterior.

Per Europa i concretament per Alemanya, el seu motor, la Xina és un important destí de les exportacions, qualsevol caiguda en el seu creixement tindria conseqüències directes, ja que tota l’economia està molt interrelacionada al ser globalitzada.

En fi, aquest són els dos grans perills mundials en l’economia del 2019: una economia que continua en crisi, la tercera etapa d’una crisi que va començar a l’any 2008 i que no acaba, on el millor que pot passar és que no s’afegeixi cap desgràcia més.

Però recordeu que sempre que hi ha amenaces, s’obren oportunitats. Benvingut 2019!, doncs.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

primavera europea

PRIMAVERA EUROPEA

El gir europeu contra la socialdemocràcia, el sorgiment de partits populistes, el Brèxit, l’aparició de les revoltes dels “armilles grogues”, el final de la política de consens, el renaixement del feixisme sortint com zombies de les seves tombes, és vist per una classe mitjana preocupada i una esquerra nerviosa amb la tornada a la dècada fosca de 1930. Sembla que planeja una forta ombra i s’esdevé una gran amenaça sobre els avenços aconseguits en els darrers anys.

Les comparacions de la vida política contemporània amb els esdeveniments del passat és sempre una forma imperfecta d'entendre on es troba la política i el món en aquest moment. Però si realment hem de buscar els ecos d'avui al Passat, el reflex no és en la dècada de 1930 on s’ha de buscar sinó en la dècada de 1840, en particular l’any 1848, en què els pobles de tot Europa es van rebel·lar per un canvi polític radical que va començar a França i es va anar estenent a Suècia, Dinamarca, els estats alemanys, els estats italians, l'Imperi dels Habsburg i a la resta d’indrets. Van ser revolucions democràtiques, que exigien l'establiment o la millora de la democràcia parlamentària, la llibertat de premsa, l'eliminació de les antigues estructures monàrquiques i la substitució d’aquestes per nous estats nacionals o repúbliques.

Evidentment 2018 i 1848 no són el mateix, en el segle XIX les classes treballadores passaven fam, però els estudis fets d’aquella època afirmen que no van ser les privacions immediates les que van portar a la gent a organitzar-se sinó que el seu instint de revolta es va construir sobre bases intel·lectuals sòlides, expressant un radical refús i una total negació de la legitimitat de l’ordre social, cultural i polític del moment.

És cert que avui, l’any 2018, l’impost del combustible de Macron afecta les butxaques de la gent, és cert que molts votants del Brèxit vénen de les parts més vulnerables del país versus les parts més acomodades que volen la continuïtat a la UE, és cert que la majoria dels joves euroescèptics italians lluiten per trobar un lloc digna de treball, però les incipients revoltes europees actuals, siguin fetes a les urnes o al carrer, no vénen realment motivades per aquestes privacions circumstancials, ni són únicament revoltes econòmiques, s’originen per un pensament més profund, un pensament decebut i que qüestiona de forma molt crítica l’ordre prevalent. Arriba la primavera europea.

La gent vol canviar, està ansiosa per fer-ho, s’adona que l’alternativa que ens han predicat durant quatre o cinc dècades, realment no existeix. Els ciutadans és senten privats dels seus drets i condicionats a ser consumidors políticament apàtics. La democràcia ha estat reemplaçada per la il·lusió de democràcia. Les noves formes d'organització del poder i els mètodes psicològics per manipular la nostra consciència protegeixen i enforteixen la posició dels poderosos. L’esquerra no existeix, ni políticament, ni socialment, ni intel·lectualment parlant, i ho veiem clarament a l’estat espanyol de molt a prop, s’ha sumat a l’elitisme d’una tecnocràcia en decadència que intenta reduir aquest moviment revolucionari imparable com l’arribada de nous populismes. primavera europea 2

Democràcia i llibertat són les dues paraules que qualsevol societat anhela per excel·lència, però a l’Europa d’ara estan buides del seu significat, han estat enverinades, manipulades, falsificades. La democràcia avui significa només una oligarquia elegida de les elits econòmiques i polítiques, en les quals les àrees centrals de la societat, especialment l'economia, estan fonamentalment allunyades de qualsevol control democràtic i responsable. La llibertat avui significa sobretot la llibertat dels econòmicament poderosos.

La democràcia, que originalment es va associar amb grans esperances d'autodeterminació política i una salvaguarda de la pau interna i externa, s'ha reduït a un espectacle organitzat d'eleccions periòdiques, on la població pot triar entre unes opcions donades per les elits, on debat públic autèntic ha estat reemplaçat per la gestió de l'opinió i la indignació. El principi rector del ciutadà responsable ha estat reemplaçat per l'ideal neoliberal del consumidor.

El dret, sigui nacional o internacional, s'ha convertit en gran part en un instrument de polítiques de poder no dissimulades, amb les que els econòmicament o militarment forts busquen obtenir el consentiment, la legitimitat i la tolerància de la població per portar tota mena de barbaritats físiques, psíquiques, tot sovint de forma violenta contra els mateixos que les aproven a l’estar manipulats en la seva consciència, adoctrinats. Vivim en un moment de contra-il·luminació accelerada.

Les forces del totalitarisme invertit, aquella forma de totalitarisme que la població no percep com a tal, estan activades, són una nova forma de poder. Des de Catalunya veiem prou bé de què va aquest totalitarisme, ens estem adonant i per tant, hem de ser part de la resistència, hem de ser un focus persistent d’aquesta revolució que s’està avivant, que encara està buscant veus però que les trobarà aviat.

Fins a la primavera.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

mickey

DE MICKEY MOUSE A FREDDIE MERCURY

Quan som infants descobrim la fantasia de Mickey Mouse, el ratolí dels guants blancs, pantalons vermells i grans sabates grogues, que avui fa 90 anys. Quan ens fem adolescents, descobrim la música de Queen i amb ella, l’extravagància, genialitat i lideratge de Freddie Mercury, mort de SIDA quan tenia 45 anys, però més viu que mai amb l’estrena del film autobiogràfic “Bohemian Rhapsody”, excepcional per cert.

Ni el fictici Mickey, des de la simplicitat i humilitat, ni el real Freddie des de la grandiloqüència i l’excés, ens deixaran ja d’acompanyar durant les nostres vides, els dos són antagònicament carismàtics, els dos s’han convertit en icones per a diferents públics que acaben sovint coincidint amb la mateixa persona física, formen part de la cultura contemporània popular d’occident, ja sempre seran mites, ja sempre seran eterns.

I on està el truc? En la felicitat, que és un dels grans objectius de la humanitat, i per tant qui la proporciona de manera brillant, continuada i global, és elevat a l’estatus de mite. De Mickey Mouse a Freddie Mercury.
La companyia Disney ha construït el seu imperi sobre el personatge central de Mickey Mouse, ell és el símbol de la marca, el símbol de moltes pel·lícules, còmics, mercaderies i d’un dels llocs, per a molts, més feliços de la Terra, els parcs temàtics de Disneyland. Les seves inconfusibles orelles són un logotip global perfectament posicionat de forma positiva a la ment de tots els consumidors. Mickey és imatge de felicitat i la felicitat ven. Mickey Mouse és un dels seus exemples més ferms, molts milions de persones i consumidors s’identifiquen amb ell, compren els productes que aconsella o promociona. Mickey és un ‘jove vellet’ amb més energia que mai, ha sobreviscut al pas al cinema sonor, al pas al cinema en color, i després de tots aquest anys, no només connecta amb el públic infantil sinó que és un personatge apreciat i valorat per tothom.  freddie mercury

Queen, per a molts, entre els que m’incloc, és la banda amb un repertori més variat i excel·lent de la música rock, cada cançó és un himne, una obra mestra, des de la màgica i operística poesia de ‘Bohemian Rhapsody’, passant per la rupturista ‘I want to break free’, a la participativa ‘We will Rock you’, la romàntica i ensucrada ‘Love of my life’, l’aristocràtica ‘Killer Queen’, la inmortal ‘We are the Champions’, etc. El grup va crear la cançó més feliç de la Història, i no és que ho digui jo, també ho diuen els neurocientífics que van escollir la peça “Don’t Stop me Now” com la música ideal per pujar l’ànim i fer feliç a qui l’escolten. La música transmet i intensifica les emocions, ja sigui en positiu o en negatiu, aspectes com la tristesa, la ràbia, l’amor, l’alegria i la felicitat són estats d’ànim que poden aparèixer o agreujar-se després d’escoltar una determinada cançó.

Quan nosaltres ja no hi siguem, Mickey i Freddie seguiran per aquí, continuaran sent descoberts per infants, adolescents, joves i grans de generació en generació, qui ja mai els oblidarà. Ells estaran sempre oferint alegria i felicitat.

Mai passaran de moda perquè vius o morts, reals o de ficció, sempre seran genis.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya