EconomiaCAT
CENSURA A TV3, NO ÉS LA NOSTRA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
CENSURA A TV3, NO ÉS LA NOSTRA
Ai! la censura! Ai! la censura!
valga'm Déu quina tortura!
...així començava la canço “Homenatge” de La Trinca.
El final de la dictadura franquista i de les moltes persecucions i prohibicions que havia sofert la llengua i la cultura catalanes, va comportar la necessitat de disposar d’una eina essencial per a la seva recuperació. En aquest context va néixer TV3, la nostra. Amb programació pròpia, es tractava de tirar endavant un projecte lliure i viu amb un objectiu molt noble i ambiciós.
Però, amb el temps, l’objectiu inicial de TV3, com també de Catalunya Ràdio i d’altres canals afins a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’objectiu es va anar diluint, espatllant-se fins la seva pèrdua total. TV3 ha deixat de ser lliure, comportant-se els seus dirigents com a vulgars censors, com es demostra en els fets d’aquesta setmana i l’acomiadament fulminant de l’humorista Manel Vidal del programa “Zona Franca” per dir que “el PSC en l’eix social és un partit de dretes i en el nacional d’extrema dreta”, mostrant i situant aquest partit en l’extrem d’una esvàstica.
Ai la censura! ai la censura!
valga'm Déu quina aventura!
...continuava la canço de La Trinca.
TV3 no en té res de nostra. La paguem entre tots, això sí, però en realitat és la tele d’ells, la dels polítics, la dels afins, fa temps que ha deixat de ser nostra. La cadena s’ha envellit i s’ha tornat rutinària, però el pitjor és que ha passat de ser una televisió pública nacional al servei de la informació dels ciutadans, a ser un element al servei del govern de torn, un servei dòcil i encaminat a ser un altaveu potent de la propaganda oficial, convertint-se en un refugi d’amistats, de parents, en una estructura de càrrecs i companys de viatge a sou.
Censura a TV3, no és la nostra. Volem una Catalunya lliure, i no hi ha cap país lliure sense llibertat d’expressió. No val apel·lar a un llibre d’estil o a un manual de bon gust i bones pràctiques. Prohibir és prohibir. La llibertat d’expressió només s’aconsegueix quan el criteri individual, d’en Manel, de qualsevol altre humorista, de qualsevol guionista, de qualsevol entrevistador o entrevistat, està per sobre de com es percep el seu missatge o discurs, encara que aquest sigui políticament incorrecte, inadequat i fins i tot, ofensiu.
Ai la censura! ai la censura!
valga'm Déu quanta incultura!
...acaba dient “Homenatge” de La Trinca.
L’exili comunicatiu d’en Manel Vidal de la cadena pública és avui el resultat de l’actual hegemonia política d’Esquerra amb el PSOE, o més aviat de la submissió de l’antic partit independentista a uns del repressors i instauradors del règim del 155 a casa nostra, una casa que volen que sigui menys catalana i més espanyola. El problema no és que l’humor hagi traspassat els límits equiparant PSOE amb nazisme, el problema és que ERC ha pactat la rendició política amb el nacionalisme espanyol, com a signe de covardia de col·laboracionisme amb qui avui te el poder, i ha posat TV3 al servei d’aquest infame pacte.
Els alemanys també fingien no olorar ni veure el fum que sortia dels camps d’extermini, però...
Puta nit i bona Espanya!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
GARRULUS AMB PLACA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
GARRULUS AMB PLACA
Comencem amb una experiència personal de fa 9 dies exactament, el divendres 13, dia de la mala sort diuen, i com no podia ser d’altra forma, multa al canto.
Poblenou. 7:40 del matí. Carrer Pujades de Barcelona, entre Llacuna i Roc Boronat, a vint metres escassos d’on vaig viure 24 anys amb els meus pares, zona coneguda i zona envaïda avui, com tantes altres a Barcelona, pels carrils bici posats en calçador. Cotxe aparcat en doble fila en el meu carril de circulació, el dret, miro pel retrovisor, hi ha un cotxe al darrere al carril de l’esquerra i un cotxe al meu darrere mateix, valoro, si freno el cotxe que circula pel darrere al meu carril és possible que se’m mengi, així que inicio un canvi de carril traient el morro primer, el cotxe del darrere a l’esquerra em fa llums, acabo de fer la maniobra obligada perquè no puc seguir ni puc parar, maniobra neta i a seguir cap al despatx. Doncs no! El cotxe de l’esquerra toca el clàxon exageradament. Fins aquí tot normal, així és la circulació de Barcelona. Paro al semàfor. El cotxe que ha tocat el clàxon envaeix el carril bici amb una maniobra desproporcionada, es posa a la meva alçada i m’escridassa agressivament, hi ha dos ocupants. Uf!, penso. No hi entro i miro al davant dissimulant com si no anés amb mi. Segueix tocant el clàxon sense parar, quan el miro m’ensenya una placa de la guàrdia urbana i em diu que pari al xamfrà. Són dos guàrdies urbans amb cotxe de camuflatge. Un d’ells, el que conduïa, em demana de mala llet i en castellà la documentació del vehicle i el carnet, li dono, em diu que em quedi al vehicle. Al cap de cinc minuts apareix amb una denúncia i amb cara de satisfacció com el que ha aconseguit un premi, em diu que són 200 euros, però que si la pago en X dies, tindré un descompte del 50%.
Li dic que no sé el motiu pel què m’ha multat. Es comença a posar nerviós i no em dona cap explicació, només em diu que si no estic d’acord faci al·legacions, però que si les faig, perdré el descompte. Li dic que és injust, que sap perfectament que no està fent correctament el seu treball, que ha vist com jo, que he hagut de fer la maniobra perquè hi havia un cotxe en doble fila, i que està multant la conseqüència i no la causa. Em contesta, cada vegada més nerviós i maleducadament, si jo soc un especialista en “seguretat viària”. Li contesto que no ho soc, però com ell, tinc ulls a la cara i sentit comú. Li dic que està abusant de la seva posició de privilegi, deixant-me en clara indefensió. Marxa i torna a repetir que al·legui si no estic d’acord. Cabrejat i frustrat arrenco novament i a treballar que m’espera un dia intens.
Com poden ser guàrdies urbans aquest parell d’individus? Com poden ser agents de l’ordre aquest parell de “xulos” impulsius recaptadors? Com poden conscienciar a ningú per baixar la sinistralitat i regular adequadament la circulació aquest parell de delinqüents que van trepitjant i atacant als ciutadans? Què fan aquest parell d’agressius al carrer amb una placa i una pistola? Garrulus amb placa. Abusadors de poder i autoritat. Mala gent i mals agents. Un per ser-ho i l’altre, el seu company, per permetre-ho.
Evidentment, no tots els guàrdies urbans són garrulus amb placa, ni tots els mossos, ni tots els policies en general, però la veritat és que en són molts, molts més dels que pensem i molts més dels que haurien de ser. La policia ha d’estar al servei del ciutadà, no perseguir-lo. Les funcions de la guàrdia urbana són ser policia de seguretat, policia administrativa, policia de circulació, policia de proximitat i atenció a la ciutadania. Que pocs n'hi ha que facin la seva feina!, i menys que la facin bé.
Dins de les funcions com a policia de circulació tenen la de coadjuvar en la seguretat de la circulació i la prevenció d’accidents, la d’ordenar i regular el trànsit per aconseguir la fluïdesa més gran possible a la circulació, la de restaurar la normalitat en la circulació i la d’investigar i solucionar causes dels accidents o prevenir aquests. El meu cas és una anècdota, però reflecteix com els agents no fan la seva tasca, deixen tranquil a qui fa les infraccions i de manera arbitrària van per qui els sembla. En mans de qui estem si passen coses més greus?
La credibilitat dels diferents cossos de policies està per terra, i el trist és que s’ho guanyen dia a dia, actuant com no han de fer, tardant quan no han de tardar, abusant de ciutadans. No és d’estranyar que la impunitat que tenen davant les petites coses com la d’aquests fets, els faci després sentir-se per sobre del bé i del mal en fets greus, com poden ser agressions, maltractaments i fins i tot, tortures, que poden derivar en conseqüències molt tràgiques. Si són garrulus amb placa, i ningú fa res, els abusos no seran mai fets aïllats i més tard ens lamentarem quan sentim que es disparen bales de goma a les persones, o quan atonyinen no reglamentàriament i de forma aleatòria, violenta i indiscriminada a ciutadans pacífics del carrer.
Cal, doncs, un control exhaustiu de les actuacions policials, de totes i cadascuna, de les molt greus que posteriorment surten als titulars dels mitjans de comunicació, i de les petites, ja que aquestes són el verdader caldo de cultiu dels futurs psicòpates d’uniforme.
Calen bancs de dades dels policies per veure la seva trajectòria, depurar-los i protegir als ciutadans de les seves actuacions. Comencen realitzant petites accions incontrolades amb la passivitat i el consentiment del company, es van extralimitant impunement i acaben lesionant o matant a algú.
Malauradament, la mala praxi i els abusos de poder policials no són fets aïllats, són sistèmics, persistents, continuats i estan normalitzats. Aquest és un problema gros i un perill per la societat, no pensem que és només un problema per les seves víctimes favorites, la gent migrant, les treballadores sexuals o les persones d’estètica alternativa, que també, no pensem que no va amb la resta, aquest és un problema i un perill per a tothom. Bé, per a tothom no, sembla que la ultradreta, tot sovint, està exempta de les seves violentes, il·legítimes i abusadores accions. Per què?
Cal reflexionar. En una societat democràtica, la policia ha de ser democràtica, no repressora. En una societat transparent, la policia ha de ser transparent, no opaca. En una societat neta, la policia ha de ser neta, no corrupta.
L’altre dia, fent el vermutet a una agradable terrassa de Sort, un natiu em deia que el poble havia crescut molt i necessitaven tenir policia local per tenir un cert ordre i que no cadascú fes el que vol. Amics de Sort! Feu-me cas, sigueu feliços i no vulgueu tenir més policies al poble. Segurament no us posaran més ordre, però si que tindreu el seu ordre, us en penedireu!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
