EconomiaCAT

CATALANGATE, DEL PEGASUS A LA SOPA D’ÀNEC

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 01 Mai 2022

CATALANGATE, DEL PEGASUS A LA SOPA D’ÀNEC

catalangate1

Quan el garant dels drets empara a qui els vulnera, la democràcia no existeix.

Espanya no és cap democràcia, els catalans ja fa anys que ho sabem això. La utilització i defensa de la presó provisional i sense judici com mesura repressiva, la defensa del càstig de desenes d’anys a presó per participar en manifestacions públiques, utilitzar la força desmesurada per a impedir actes simbòlics i pacífics, prohibir que en els Parlaments es pugui debatre de qualsevol tema, i moltes, moltes , moltes coses més, són abusos i excessos manifestos de poder.

Aquests demostren que la condició de democràcia defectuosa que donava "The Economist" el darrer mes de febrer a l’estat espanyol és un regalet i una errada perquè estem en un règim clarament autoritari quan es tracta de la sagrada unidad de la patria española, per tant, quan un règim pot ser autoritari en un aspecte, també ho pot ser en qualsevol altre.

Margarita Robles, ministra de defensa del govern espanyol, justificava l’espionatge i deia al Congreso de los Diputados: “Que ha de que fer un estat, que ha de fer un govern quan algú declara la independència, quan algú talla les vies públiques, realitza desordres públics, etc...?” Quina por! I més por encara quan dona suport i justifica l’espionatge, dient: “No els he vist mai defendre els Principis bàsics de l’estat de dret, ni els drets i llibertats de tots, absolutament tots els ciutadans”. Evidentment, cap sorpresa davant les declaracions de la ministra, cap sorpresa davant la reacció del PSOE, del PP i de Vox. Però, que no ens sorprengui, no vol dir que sigui d’una gravetat altíssima.

catalangate2 Quan amb el nom de l’Estat tot s’hi val és quan deixa tot de tenir sentit. Es pot espiar als ciutadans amb Pegasus, es pot envair la seva privacitat, poden segrestar les nostres dades, mirar les nostres fotos, escoltar els nostres àudios, se’ns pot apallissar com va passar a l’1-O, se’ns pot torturar, es pot mentir, es pot incriminar falsament, es pot matar com va fer els GAL. No importa si són mafiosos, traficants o terroristes, quan tot s’hi val per una causa, aniran contra gent de a peu, contra càrrecs electes, contra acadèmics, contra manifestants pacífics, contra activistes, contra advocats, contra tothom a qui considerin enemics, “a por ellos”. Quin fàstic d’estat fatxa fins la medul·la !,

No només qui es nega a investigar aquests greus fets, sinó qui els justifica quan s’utilitzen contra els independentistes, quan s’utilitzen contra els seus enemics, contra els que no pensen com pensen ells, estan disposats a viure en un estat, en un món, on s’espia, es reprimeix i s’empresona a qui les seves idees polítiques no coincideixen amb la majoria governant, un món en el qual només s’accepta una raó i prou, la seva, sense alternatives, sense dissidència, sense debat, sense canvis, sense llibertats, sense drets. Això no és democràcia, ni tan sols democràcia defectuosa, va més enllà de ser una dictadura encoberta, es tracta de dictadura pura i dura.

Catalangate, del Pegasus a la sopa d’ànec. Pegasus va ser un cavall excepcional, un cavall alat que li permetia arribar on fos per a resoldre els conflictes dels humans. Pegasus va ser el primer cavall que va estar amb els Déus de l’Olimp, era el cavall de Zeus i servia a nobles causes, ara Pegasus se’ns presenta amb una versió 2.0, en forma de software d’espionatge al servei de les clavegueres de l’estat vulnerant el dret del secret de les telecomunicacions, el dret de la intimitat, el dret de l’honor i el dret de la imatge pròpia. Aquest no és el Pegasus de la mitologia grega, això s’assembla més aviat a la paròdia d’espies dels germans Marx, Sopa de Ganso o Sopa d'ànec com crec que es traduiria el seu títol original Duck Soup.

catalangate3

En aquesta pel·lícula de quasi 70 minuts, Groucho Marx és Rufus T. Firefly, un excèntric personatge que arriba a ser president de Libertonia, quan és destituït l’anterior president per desavinències amb l’aristocràcia del país. Quan sonen tambors de guerra en el país veí, Sylvania, Rufus en lloc de buscar la pau la refusa en mig de situacions hilarants. Els espies de la pel·lícula són Chico i Harpo Marx, que al servei de Sylvania fan tot el que poden per a segrestar-lo o aconseguir informació de les seves estratègies. Com tots els films de Marx, va ple d’escenes caòtiques i absurdes, com també de frases mítiques on la més significativa i adient pel Catalangate és quan Groucho diu “a qui creuràs, a mi o als teus propis ulls?”.

La frase de Groucho defineix el que passa a Espanya, on la gent no mira o si mira prefereix creure el que li diuen abans que fer cas al que estan veient. Un laboratori imparcial i interdisciplinar de la Universitat de Toronto, com és Citizen Lab, dedicat a investigar les tecnologies de la informació en l’àmbit polític ha demostrat clarament de l’espionatge a polítics catalans mitjançant Pegasus, el CNI va pagar uns sis milions d’euros per a poder utilitzar aquest programa. Blanc i en ampolla és... Ara bé, els espanyols segueixen volent creure el que el govern i les institucions de l’estat els hi diuen, encara que saben que els enganyen, prefereixen creure i comprar el que els hi diuen.

catalangate4 Amb el Pegasus, les accions del CNI, actual policia patriòtica, abans policia franquista i fa segles, la Santa Inquisició no han canviat gaire, formen part dels òrgans repressors del totalitarisme d’un estat que persegueix a part dels seus ciutadans des de fa dècades, avui per ser independentista, abans per ser roig i prèviament per a no ser catòlic. Tot és part de les mateixes misèries, de la mateixa opacitat, dels mateixos i pudents fems. Espanya no té solució perquè l’estat no dona solucions i el poble espanyol no les vol, no hi ha remei, no hi ha esperança dins d’aquest podrit estat, un estat on els informadors no informen, on els jutges no fan justícia, on el govern no són garants dels drets dels seus ciutadans.

Fan servir tots els mitjans legals, alegals i il·legals, encara que cap d’ells legítim, per a investigar, per a falsejar i per a condemnar a qui no els interessa, han corromput a la societat espanyola, uns per a simpatia i convicció al règim, altres pel suborn i altres per la pressió del xantatge i l’amenaça, com la Gestapo nazi, com la txeca de Lenin, com la Brigada Político-Social de Franco, com l’Stasi de l’Alemanya Oriental, estenent la corrupció moral de la societat espanyola i només veient la independència del nostre país, la República catalana, com l’única opció per a defensar uns valors democràtics que mai tindrem dins de l’estat espanyol, que mai tindrem si no trenquem d’arrel tots els lligams econòmics, polítics i socials amb l’estat i les institucions que els sustenten.

La regeneració d’Espanya és impossible, no és la nostra guerra. La construcció de la República Catalana sí que ho és.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 11 abril 2022

ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES

carrersnostres1

És dur i costa admetre que una gran part dels polítics dels partits independentistes no ho són, i no faran res, ans el contrari, per portar el país a la independència.

No són aquests els líders polítics els qui portaran Catalunya a la independència. Cap d’ells a estat a l’alçada ni ho estarà, no han estat capaços de respondre les expectatives socials, els seus interessos grupals i individuals, respectivament, són altres. Vestiran el seu engany generant confusió entre els votants, generant confrontació entre les formacions polítiques que haurien de ser afins, desviaran l’objectiu pel què van ser votats, mentiran. Els partits polítics no serveixen per a fer el país que volem fer, són maquinàries que ofeguen a la gent honesta i vàlides que hi puguin militar a dins, són una estafa.

carrersnostres2

L’1-O vam demostrar la nostra unitat i la nostra força, com a poble, no ho oblidem, som el que som. Aquell dia també vam mostrar totes les misèries i febleses de l’estat espanyol, la seva incapacitat, la seva agressivitat colonial, el seu odi en perdre el domini i el control, són el que són. Potser ens vam oblidar que, a part de la submissió espanyola, per aconseguir l’alliberament nacional també ens hauríem d’haver deslliurat de la submissió interior de l’autonomisme català i del seu col·laboracionisme manifest.

Els carrers van ser nostres, ara no ho són, hi ha dubtes lògics després d’aquesta decepció derivada de l’engany i de la inacció no esperada. Els carrers han de ser sempre nostres, si volem viure en llibertat i amb independència, si volem respecte per la nostra gent, per la nostra forma de viure, per la nostra llengua, per les nostres llibertats. Si això és el que volem, com no tenim aliances, com no tenim exèrcit, com no tenim estructures d’estat, només tenim a la gent, al poble que malgrat tot vol la independència, la nostra consciència de País i de República no morirà mai, els carrers seran sempre nostres.

carrersnostres3 El foc amic mai te l’esperes, però hi és. Deixem de pensar que els partits autonomistes, i parlo dels 3 grans partits, van ser el desencadenant, l’avantguarda, el motor i el fil conductor del procés, sabem que no és així, que el que van fer va ser pujar al carro de la mobilització ciutadana per a no quedar-se penjats a terra. Mentre ho pensem o tinguem alguna esperança mínima amb ells, mentre els hi fem qualsevol mena de confiança, estarem paralitzats, no avançarem mai cap a la desitjada República. No ens refiem d’ells, no podem fer-ho, un per tenir interessos personals, altres per ser uns covards, altres per ser uns mentiders.

Sóc optimista amb el nostre poble i el nostre futur, ens en sortirem, però no ho farem de la mà ni seguint aquests polítics, els parlamentaris i el Parlament són òrgans autonomistes, hem d’abandonar la recerca de solucions allà on no n'hi ha. Eixamplar la base és una excusa dilatòria, com també ho és la taula de negociació amb l’objectiu de desil·lusionar, desmotivar i desmobilitzar a la gent.