EL REI EMÈRIT I EL REI BENEMÈRIT

elreiemeritbenemerit1

De tal palo, tal astilla. El rei emèrit ha sortit oficialment de viatge, però realment s'ha "autoexilat", "fugit", ... com van fer els seus ancestres.

Alfons XIII, un rei corrupte que havia portat a la guerra i a la mort a milers de joves humils, un fatxa que va recolzar el cop d’estat de Primo de Rivera per acabar amb les reivindicacions obreres de començaments de segle i que volia acabar d’arrel amb l’anomenat problema català, un monarca covard que va fugir al confirmar-se la victòria de les forces republicanes a les eleccions de 1931, encara que segons Valle Inclán va haver de sortir no per ser rei sinó per ser lladre. També va marxar la seva rebesàvia, Isabel II, una reconeguda traficant d’esclaus que va sortir per cames després de la "Revolució Gloriosa" del general Prim el 1868. El pare d’Isabel, Fernando VII, que va marxar del país el 1808 després de vendre la corona a la família de Napoleó, i qui va fer marxar al seu pare, Carlos IV, també el 1808, després de fer-lo abdicar pel cop d’estat conegut com el Motí d’Aranjuez en el que va participar.

Juan Carlos I, rei emèrit dels espanyols ha marxat davant del allau de proves i investigacions internacionals sobre delictes fiscals, frau, blanqueig de capitals i malversacions a dojo que el condemnen a ser un corrupte rematat. S’ha caigut la careta, és un frau. Tota la vida ens el van voler vendre com a una persona propera i transparent, com un dels eixos principals de la transició democràtica, com el superheroi del 23F, com aquell motorista d’incògnit que t’ajudava si tenies un problema en un lloc inhòspit i en plena nit.

Tot era una mentida, una foto retocada i retocada a força de repetir de falsedats, i de tenir-lo omnipresent a tot arreu, a les monedes, als segells, a les dependències administratives i institucionals, als Nadals amb el seu discurs, al nom dels hotels, de carrers, de places, d’Universitats, quasi que fins a la sopa. Però un dia d’abril del 2012 la sort va voler que es fracturés el maluc caçant elefants en plena crisi econòmica de país, quan només feia tres dies que el govern de l’estat havia anunciat retallades de milers de milions en Sanitat i Educació. Aquell dia, alguna cosa més es va trencar que el maluc de l’ara emèrit, aquell dia es va trencar la confiança de molts ciutadans il·lusos, aquell dia es va trencar la capa que no deixava veure a molta gent, molts d’ells catalans, el que era realment el rei, un rei fred, un rei egoista, un rei desinteressat per la gent, un rei corrupte.

Un rei que va arribar al seu tron de la mà del dictador Franco i prometen lleialtat al Movimiento Nacional, un cap d’estat sempre agraït i còmode amb l’antic regim franquista, que mai ha renegat i condemnat aquest, tot al contrari, un digne representant del “atado y bien atado” que ha perpetuat durant 40 anys més un sistema hereu i proporcional al qual hi havia els 40 anys anteriors, un rei que mai ha fet cap al·lusió als milers i milers de víctimes que va provocar la dictadura, i que encara avui moltes d’aquestes víctimes estan enterrades a qualsevol cuneta dins de la geografia espanyola.

Un cop totalment desprestigiat l’emèrit, ara arriba la grotesca campanya de neteja del seu fill Felip, campanya per desmarcar-se dels negocis del pare, campanya en què no s’escatimen els mitjans, feta per terra, mar i aire per dignificar la figura de Felip VI, el rei benemèrit, sobrenom guanyat a pols després de veure com defensava, justificava i aplaudia el crit violent de l’“a por ellos”, renunciant al teòric paper d’àrbitre, prenent part i alineant-se a favor dels tristos i violents protagonistes de la brutal pallissa donada a demòcrates ciutadans catalans l’octubre del 2017, posant-se del costat dels cossos armats repressors que formaven la policía nacional i la guardia civil i en contra dels centenars de dones i homes ferits a conseqüència de l’abús de poder d’aquell dia.

El rei emèrit i el rei benemèrit són el mateix, xusma rapinyaire, podrida, violenta i corrupte d’una dinastia de criminals, tirans i dropos sanguinaris a qui fa més de 300 anys que suportem, mantenim i ens espolien.

elreiemeritbenemerit2Felip VI va viure amb el seu pare, sota el protectorat de Franco. Igual que el seu pare està amb deute amb ell, potser per això ha decidit recentment renovar el ducat per la família del dictador, quan el podia haver revocat. Igual que en temps del seu pare, el pressupost de la monarquia segueix sent igualment opac i sense auditoria, desglossant-se en grans blocs sense detall, sense coneixement dels salaris dels alts càrrecs, ni la relació de béns i patrimoni de cadascú. Felip és fill del seu pare, ha viscut sota el mateix sostre, ha mamat des de petit com es comportava un rei però també com ser un comissionista aprofitant-se dels seus privilegis, com rebre regals i viatges de luxe pagats com a prestació per serveis prestats en negocis tèrbols, com blanquejar diners i fins i tot, com utilitzar una màquina que hi havia a la Zarzuela per a comptar-los.

El rei emèrit i el seu fill, el rei benemèrit, són fatxes, imposats pel feixisme més reaccionari de Franco i perpetuats per un feixisme més perillós, un feixisme disfressat en forma d’estat de dret i de democràcia, ambdues coses totalment inexistents a l’estat espanyol, on l’odi a qui pensa diferent, la persecució a qui fa coses diferents, i l’agressió a qui vol un lloc millor per viure està a l’ordre del dia.

Un lloc millor per viure només pot ser un lloc sense reis, sense Borbons, sense lladres, sense xusma.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ELS CAPS PARLANTS D’EL CORTE INGLÉS

capsparlantseci1

Recordo el Corte Inglés d’ença què era petit. Recordo com a la meva infantesa em deixava entabanar per la meva mare i la seva germana bessona Montserrat, per acompanyar-les al suplici de triar entre centenars i centenars de rotllos de roba que s’amuntegaven a la botiga de Salvador i Germans, la tieta era modista. Em deixava convèncer perquè després del càstig venia el premi, l’esmorzar a la planta de dalt d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya, on per cert sempre prenia un entrepà de frànkfurt i una orxata, un frànkfurt i una orxata? Doncs sí, coses de nen, ara seria incapaç d’aquesta incombinable combinació.

Vaig créixer sentint a dir que que era una empresa seria, senyora, de tracte exquisit, que facilitava les devolucions quan ningú ho feia, formada per magnífics professionals que procuraven el benestar i l’atenció al client per sobre de tot. Però malgrat els agradables records de la infantesa, la percepció ha canviat totalment.

Ara quan m’anomenen El Corte Inglés em fa olor a ranci, a antic, a desfasat, a mort. Em sona a un gegant que ho tenia tot i s’ha adormit, un gegant que intenta viure de les rendes del passat i que no s’assabenta del present, a una empresa més de la trista llista de companyies que han sigut líders però no han sabut adaptar-se i interpretar el temps actual, una llista en què estan empreses com Nokia, com Kodak, com BlackBerry, i com tantes altres.

I la veritat és que em sap greu, molt de greu què un dels meus mites del passat, encara que sigui un centre comercial, m’hagi caigut als peus. És la mateixa sensació que vaig tenir al tornar a veure la peli Caballero sin Espada, dirigida per Frank Capra i protagonitzada per James Stewart, film que tenia mitificat des que era petit. M’entristeix la caiguda dels mites en general, hi ha mites que cauen perquè no són com pensaves que eren i els tenies idealitzats, però m’entristeix més quan aquest mites cauen perquè han deixat de ser com eren, perquè han perdut la seva essència, com és aquest cas, en el que han canviat un servei d’atenció excepcional per a els caps parlant d’El Corte Inglés.

Fa temps que m’adonava però volia mirar a un altre costat. La situació extrema de la pandèmia, sens dubte ens ha baixat a tots el grau de tolerància, i ha posat les coses a lloc, és en aquest període quan acceptes les coses com són i no com les vols veure. Us explico doncs el cas que m’ha passat en primera persona, no només a mi, també als meus pares que pobrets això del confinament amb 182 que sumen tots dos, els hi ha afectat més del que mereixen. Un autèntic màster de com perdre un client amb desenes d’anys de fidelitat.

En ple confinament dur, vam fer tres comandes on-line, dues per casa i una pels meus pares. Per la nostra primera comanda, l’aplicatiu ens informava que trigaven 10 dies a lliurar-la, cap problema, ho vam acceptar i ja ho vam comptar. La sorpresa va ser quan d’aquella comanda anaven desapareixent productes, finalment la comanda va arribar molt minvada, tard i malament. Quan vam voler-ho comunicar, tots els telèfons estaven inhabilitats. Vam confiar amb una empresa, que ho va fer malament i no va donar la cara en cap moment, impossibilitant poder efectuar la queixa, suposo que desbordats per la situació i les seves pròpies negligències. Vam deixar constància escrita en un mail amb el detall de l’abonament que ens havien de fer, que va tenir una resposta automàtica dient que prenien nota i es posarien en contacte amb nosaltres, contacte que mai ha arribat.

capsparlantseci2La segona comanda va ser la dels meus pares, feta abans de rebre el desastre del nostre primer lliurament. En aquest cas els hi van deixar la comanda d’un altre directament. Imagineu el que significava per dues persones amb aquesta edat que viuen sols i a qui vam prohibir la sortida al carrer, a qui els hi vam dir que rebríem la compra a casa des d’El Corte Inglés, que l’esperaven amb candeletes i comptaven cadascú dels dies fins a la seva arribada, veure que la seva comanda composta per articles de primera necessitat i algun caprici en forma de xocolata i galetes, era canviada per quatre productes mal comptats i que cap era el que havien demanat. Quin desencís per ells, ells que amb el seu boca a boca han contribuït a fer créixer l’empresa, ara aquesta els treia, no entenien res, trucaven i trucaven, deu vegades, vint, trenta, una centena (no és exagerat, el meu pare és un xic tossut) i ningú es posava al telèfon. Vam comunicar la incidència per mail i vam enviar fotos demostratives.

Vam esperar la tercera comanda, la segona per a nosaltres, però en veure que no arribava amb el termini que ens havien comunicat, i veien els desastres anteriors, la vam anul·lar per escrit. Al cap de quatre dies més es presenta el repartidor amb la nostra comanda, i a qui vam fer marxar només sortia de l’ascensor comentant-li que la comanda estava anul·lada.

Fins aquí, un pot arribar a entendre que en una situació límit com van ser aquells dies, poden haver-hi errors, molts errors, i fins i tot una empresa com El Corte Inglés pot estar desbordada. Però no puc acceptar el que va venir després. No us imagineu amb la gran quantitat de prepotents i de gent inútil (caps parlants) amb què m’he trobat, tots incapaços de resoldre un problema molt senzill, en el que només calia un xic de voluntat per invertir cert temps, crec que molt poc, per veure l’evidència, els fets i posar-hi solució. Segur que encara hi ha un bon o bona professional però costa molt trobar-les, jo no els he vist en tot aquest temps i he parlat amb molts.

La manca d’actitud i aptitud que he pogut constatar és una combinació mortífera que aboca a El Corte Inglés a un forat del qual no sortirà, cap empresa sobreviu a una negligència tan continuada, persistent i massiva, tampoc les empreses amb passat brillants, i menys quan tens a l’horitzó un competidor com Amazon, un competidor que fa mèrits però que sobretot aprofita els demèrits.

I què és el que va venir després?

Vam reclamar diverses vegades perquè passat alguns dies no teníem cap resposta, el telèfon seguia inutilitzat així que també ho reclamàvem per mail. Sempre rebíem el missatge automàtic que es posarien en contacte amb nosaltres, però mai ningú ho feia. No va ser difícil d’imaginar que la seva intenció, fosca i no professional intenció, era passar de nosaltres i carregar-nos el rebut pel banc. No ens vam equivocar, ho van fer, rebut que van passar en el nostre cas per les dues comandes, per la incorrecta i per la que vam anul·lar, i en el cas dels meus pares per una comanda que no els va arribar, que va arribar la d’un altre.
Evidentment, els rebuts els vam tornar. Vaig comentar: “ja veuràs com no triguen gaire a trucar-nos ara que tenen una devolució”.

Dit i fet, en menys de 48 hores vam tenir una trucada que no havíem rebut en tots els dies anteriors, en els quals era efectiva la queixa. Hem atès més de 50 trucades, no és broma, a les que de forma molt pacient a l’inici i molt menys al final, els hi hem explicat tot el succeït, els hi hem enviat desenes de vegades els mails justificant de l’error. Cada vegada ens trucava una persona diferent a qui li havíem d’explicar tot de nou. Alguns, fins i tot ens tractaven de morosos, amb molt mala educació i ens amenaçaven, tot molt surrealista i de molt mal gust. Ells juguen amb els seus clients, tenen tot el temps per perdre, nosaltres no el tenim, s’aprofiten d’això.

Van passant els dies, sembla que una persona mou les coses i ens fan un abonament de la comanda que vam rebre incompleta, per descomptat l’abonament era incorrecte i insuficient. De la comanda que vam anul·lar no diuen ni “mu”. Quan ens truquen, expliquen això, ni cas. Finalment passa el temps, i arriba el cas a serveis jurídics, ens diuen que paguem o ens inclouran a un registre públic de morositat i ens obriran un contenciós. Com???? O sigui que aquí qualsevol negligent et pot posar al Experian o a qualsevol altre registre que et deixa marcat públicament per a tercers de forma injusta i injustificada, bé aquest tema serà per un proper article.

Expliquem el tema a serveis jurídics, ho entenen però diuen que ells no poden fer res. Em suggereixen que pagui i després reclami. Quina “jeta”! Em nego. Llavors em diuen que pagui la part que estic d’acord. També em nego, des del primer volem pagar el que hem rebut però no volem tenir un contenciós obert per una cosa que no ens correspon, així que li proposo que per escrit es comprometi a no seguir amb el contenciós si pago la part que em toca. Evidentment no rebo mai l’escrit, així que no pago res.

Finalment i molta, molta paciència, m’acosto a El Corte Inglés de Plaça Catalunya, aquesta vegada no per perdre un frankfurt i una orxata sinó per solucionar definitivament “in situ”, convençut que guanyo en les distàncies curtes 😊. 2 hores i més de 10 euros de pàrquing. Vaig al departament d’atenció al client a la planta cinquena. Cua i més cua. M’atenen, explico el cas i em centro amb l’abonament incorrecte, els hi faig treure la factura i l’abonament i...zas!, veiem el motiu de l’error, és a dir, si em van facturar productes que no vaig rebre, després els van abonar per import diferent. És a dir, que pel morro pretenen guanyar un diferencial per cada producte no lliurat.

D’aquí m’envien a consigna, a la planta –1, per fer l’abonament i comprovar la comanda que no vaig rebre. Cua i més cua. M’atenen, em diuen que no poden fer l’abonament perquè els productes ja van ser abonats, els hi explico pacientment però amb un cert augment de decibels que l’abonament és incorrecte. Han de buscar a la cap, la troben i em toca tornar-ho a explicar. Després de molta estona em fan un abonament de l’import. Ara queda fer l’abonament d’allò que no vam rebre, han d’introduir referència a referència, una per una, mentre en aquella àrea s’acumulen reclamacions i reclamacions de clients per telèfon i presencialment. Un caos. Finalment, molt satisfet, aconsegueixo els dos abonaments.

Tot solucionat? Que va!, ara vull pagar i em tornen a enviar a la cinquena planta a atenció al client. Cua i més cua. Per deformació professional i perquè desconfio d’ells, porto al cap l’import que haig de pagar. No entenc com es pot trigar 20 minuts a fer una suma i dues restes. Finalment em diuen l’import a pagar i ... quina sorpresa! És un import superior al que he calculat mentalment. Dic que s’ha equivocat. Cinc minuts més en fer la revisió i llavors em confessa que com vaig tornar el rebut m’apliquen despeses d’impagat. Li faig veure que l’impagat és una conseqüència perquè pretenien cobrar-nos el doble. Però ella “erre que erre”, com bon component d’aquesta espècie de caps parlants d’El Corte Inglés que és. És en aquest moment, quan tant temps invertit i tanta repressió soferta esclata, i els decibels expressius arriben al màxim per la meva part. Sembla que el cap parlant reacciona al so, i em diu que la persona que ho pot autoritzar només està a les tardes, ràpidament m’anticipo, ara ja tinc experiència en el que ara em dirà aquell cap parlant, i li dic “pues llámalo y si hace falta que venga, llevo dos horas perdiendo el tiempo, arriba y abajo, quiero una solución aquí y ahora”. Encara que porto mascareta, entenc que l’expressió del ulls ho diu tot, perquè immediatament acudeixen altres i en dos minuts puc fer el pagament pel que toca.

Senyores i senyors d’El Corte Inglés, vostès no poden competir, vostès s’han quedat enrere en les seves polítiques d’acció, vostès viuen de les glòries passades, vostès han deixat de donar servei al client per enfadar-lo, vostès han adoptat unes formes que fan olor a naftalina, Internet i les noves tecnologies són la seva condemna, vostès coaccionen i no compren a proveïdors si aquests venen a Amazon però farien bé de mirar les seves negligències que són moltes, vostès són el passat en decadència, vostès no poden sobreviure treballant així, no ho mereixeu, us ho heu guanyat a pols.

Senyores i senyors d’El Corte Inglés, caps parlants, adéu i fins mai.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

EN CAL UNA I DE GROSSA

encalunaidegrossa1

Tot ho encaixem, tot ens ho traguem, tot ho normalitzem...i no pot ser.

De forma sistemàtica ens prenen el pèl. A vegades negant el que és evident, altres vegades amagant les proves irrefutables, i quan no poden fer ni una cosa ni l’altre, quan els enxampen de ple, llavors aixequen i difonen cortines de fum, ataquen als altres, ens intimiden i ens amenacen de forma xulesca i vulgar.

Que hi ha un pervers espionatge polític a l’estat espanyol per part del CNI, no importa. Que s’ha fet mal ús del diner públic per perseguir de forma repressiva les idees, i què. Que han malgastat recursos de l’estat en trepitjar drets i llibertats als independentistes, encara importa menys. Ells dilaten les investigacions fins a avorrir-nos, callen i callen, són còmplices de l’extorsió. I nosaltres ho encaixem, traguem, ho normalitzem.

Que el Tribunal Suprem de l’estat espanyol faci el que fa, condemnar els enemics de la pàtria, la seva pàtria, i salvar als amics, no importa gens. Escoltar com es pronuncia aquest tribunal sobre la reeducació dels presos polítics, que necessiten tractament, a mi em posa la pell de gallina, però sembla que no passa res. Veure la barbaritat i la farsa del judici, on tot ja estava decidit, de fet tot era un muntatge premeditat i vergonyós, doncs ja ens ho imaginàvem. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que el rei d’España, un corrupte més com el seu pare, hagués intervingut personalment trucant a empresaris i directius per forçar la fugida d’empreses de Catalunya, com a càstig econòmic contra el procés sobiranista que el poble estava duent a terme, tampoc importa, es veu com a normal, era de preveure. I que aquest mateix pocavergonya vingui a terra nostra, i que la nostra policia deixi passar a uns ciutadans sí, els que porten signes espanyols i feixistes, i a altres no, també és normal i lògic. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que un antic cap de govern, el mafiós senyor X, Felipe González, estigués darrere de fer desaparèixer a detinguts i després enterrar-los en cal viva, i que els que ara s’autoanomenen demòcrates es neguin a investigar-ho, també deu ser del més normal del món. Et carregues i fas desaparèixer a gent i resulta que ets un paio ben normal. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que no es vulgui investigar el que va passar i qui hi ha darrere d’uns fets tan greus i sensible com van ser els atemptats de Barcelona i Cambrils, no és sospitós, sembla que sigui tot molt normal. Que el cervell dels atemptats fos un confident recurrent i habitual des de feia temps de la policia espanyola, deu ser també fàcil d’explicar, per això l’opacitat i la negació total a fer-ho. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.encalunaidegrossa2

Que segueixin havent-hi desnonaments a dojo, a domicilis on cada dia es treu fora a nenes i a iaies sense donar-los cap alternativa, també deu ser normal, doncs ja no importa que es faci. Als bancs se’ls eximeix del caràcter retroactiu però als més vulnerables no els hi donem cap oportunitat. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Doncs no! No hi ha res de normal en tot això, no hi ha res a encaixar, res a tragar, res a normalitzar. Fer-ho és ser un covard, ser còmplice de la corrupció, de la màfia, de l’assassinat, de la repressió política, còmplice de la dictadura, còmplice de la brutalitat policial.

En cal una i de grossa!. De ben grossa, de ben forta, de continuada i persistent, de sacrificada.

Està bé estar trist pels presos, afiliar-se a Òmnium i a l’ANC, portar sempre el llaç groc, portar polseres, rellotges i una mascareta amb l’estelada, està bé portar tota mena de xapes penjades a la solapa reclamant la llibertat d’expressió i dels drets humans, però està vist que no hi ha prou.

encalunaidegrossa3El referèndum va ser un acte molt gran, les hòsties que vam rebre aquell dia en defensa de la llibertat van ser èpiques, cadascuna de les manifestacions de la Diada any rere any són sorprenents, les marxes i el tsunami per expressar les resolucions contra els presos seran inoblidables, les concentracions a gran distància com Brussel·les, Madrid i Perpinyà han impressionat al món, la valentia dels fills de la democràcia a Urquinaona com a símbol ens van omplir d’orgull patriòtic, però el resultat pràctic és el que tots veiem, que tot ho encaixem, tot ho traguem i tot ho normalitzem.

Davant de qui és impossible reformar, de qui és impossible dialogar i discutir, només cal actuar, i fer-ho d’acord amb l’únic llenguatge que ells entenen, deixant-nos de qüestionar el perquè ho fem. El lliri, els somriures i les esperances amb Europa han servit, clar que sí, per reafirmar-nos més en les nostres conviccions com a poble, però ara cal avançar, i per fer-ho en cal una i de grossa.

El feixisme no s’encaixa.

La barbàrie i la injustícia no es traga.

La pèrdua de la llibertat no es normalitza.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

L’ÚNICA CERTESA ÉS LA INCERTESA ECONÒMICA

incertesa1

La pandèmia generada per la Covid ho ha canviat tot a l’economia, i ho ha fet en molt poc temps.

El greu impacte econòmic de la fase de confinament extrem ha tingut efectes inesperats, immediats i asimètrics, no ha afectat a tothom per igual. Als que som més afortunats ens ha canviat la forma de treballar, amb més teletreball, i també ens ha canviat la forma de consumir, fent de les compres on-line un referent habitual.

Hem viscut aquest període de confinament des de les pimes pensant en el present econòmic i empresarial, lluitant per la supervivència del dia a dia de les nostres empreses i els nostres llocs de treball, combinant les eines que teníem al nostre abast per aguantar. Hem fet mil i un plans de contingència, portat a terme constants comitès de crisi utilitzant eines tecnològiques desconegudes fins ara com el Google Meet, ens hem transformat en voraços depredadors a la recerca, caça i captura de la liquiditat que el sistema bancari ens oferia amb l’objectiu d’hibernar l’economia, hem fugit com mai dels riscos i dels cants de sirena que en altres moments ens haguessin semblat molt atractius, hem canviat el nostre model de negoci a la velocitat de llum amb noves alternatives i finestres d’oportunitats que han aparegut en aquesta nova situació.

Altres, malauradament, han perdut la seva feina, ja són més de mig milió els aturats afegits en temps de pandèmia, o han perdut la seva empresa, quasi quaranta mil pimes han desaparegut en aquest període, són empreses que no han tingut cap mena d’oportunitat per a seguir lluitant, a les que han tancat als nassos la porta dels bancs, empreses que no han rebut cap classe d’ajuda i s’han vist obligades a tancar de forma definitiva durant l’estat d’alarma, per no poder obrir mai més. I això sense considerar empreses abocades a incorporar préstecs als seus passius que mai podran tornar i que les obligarà a tancar dintre d’uns mesos, com a molt, quan passi el període de carència.

El confinament ha fet entrar les nostres vides en una fase de shock en aspectes vitals com és el sanitari, el social i l’econòmic. En l’econòmic, hem tingut un triple shock que l’ha paralitzat, un shock de demanda produït per la caiguda sobtada de les expectatives econòmiques basades en el consum i la inversió; un shock d’oferta condicionat per la baixada de la producció i l’augment exponencial de l’atur, sobretot en determinats sectors; i finalment un shock financer provocat per les caigudes de les Borses i l’augment de les primes de risc del deute públic. incertesa2

Quan la fase del confinament més dur començava a passar i volíem pensar, potser de forma inconscient, en la reactivació, hem vist que l’única certesa és la incertesa econòmica.

Una incertesa que sembla que ha vingut per a quedar-se una llarga temporada. Ningú ajuda al fet que aquesta tendència pugui canviar. Tenim un govern que s’infla la boca de discursos mentiders en favor del suport financer de les pimes però que a l’hora de la veritat només beneficia a les grans companyies i els lobbies de poder. Un govern que no és creïble, i genera més incertesa a la incertesa existent. Formem part d’institucions negligents, d’una Unió Europea que no és tal, i en la que els egoismes i els recels d’uns contra els altres poden més que la col·laboració entre els estats per construir un sistema simètric, robust i solvent a velocitats similars.

Quan tornarem a la normalitat? La recuperació serà suficient i ràpida? Quan es recuperaran els sectors importants del nostre teixit empresarial? Ens facilitaran sortides per mantenir i consolidar la solvència? Podrem començar a reactivar-nos aviat?

Pensàvem que podíem controlar moltes de les coses que ens envolten, tot era qüestió de planificar-nos dèiem. El Covid ens ha portat i aportat un bany de realitat, no es pot controlar el que és incontrolable, no es pot preveure el que és imprevisible. Realment, la incertesa és inherent a la condició humana i a la nostra existència, els principis heisenbergians de la incertesa sempre han estat més reals que els idíl·lics principis clàssics del paradigma newtonià.

incertesa3

Davant d’aquesta situació només ens queda la por o l’adaptació. Com que no sabem quan podrem tornar a fer vida “normal”, és millor que ens adaptem a aquesta situació d’incertesa abans que passar por sense saber la data de caducitat d’aquesta., abans que seguir patint per un context que no sabem del cert quan acabarà i si s’acabarà.

Aquesta filosofia de vida ens porta a un canvi que va des de l’economia del ser a l’economia de l’esdevenir, d’allò que està per arribar, en la qual l’acció i les decisions són igual o més importants que la simple comprensió dels fets, en què el temps és irreversible, en què la història i l’experiència vàlida només és la del futur pressentit, en què el coneixement és sempre imperfecte i el món està inacabat, en constant moviment.

Picasso es preguntava: Quan has vist un quadre acabat?, doncs ni un quadre ni res, les coses, les obres, tot el que té vida, s’interromp però no s’acaba, està sempre obert als esdeveniments del futur, tot està inacabat, nosaltres ho estem, el que passa al nostre costat també.

Disculpes pel rotllo filosòfic però em venia de gust. Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

1000 DIES DE VENJANÇA, 1000 DIES DE VERGONYA

1000diesvenja0

1000 dies de presó són els que porten Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, els Jordis, d’ençá que la jutge prevaricadora compulsiva i reincident de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, els va decretar presó preventiva a l’espera de l’injust judici posterior que celebrat pel Tribunal Suprem espanyol, els va condemnar a 9 anys pel delicte de sedició.

I dic compulsiva i reincident perquè aquesta infame magistrada, Lamela, fa ús i abús de la presó preventiva com si la privació de la llibertat fos una cosa sense cap mena d’importància. A part d’aplicar-la amb els líders de l’Assemblea i d’Omnium, ho ha repetit en altres casos com el dels joves d’Altsasu, el dels polítics independentistes catalans i el de l’expresident del Barça Sandro Rosell. Quina joia!

1000 dies d’injustícia que no poden ser acceptats per cap demòcrata de bé, sigui català, espanyol, europeu o mundial. Quasi tres anys d’acarnissament cap a uns senyors que tots sabem que dirigien una manifestació que sempre va ser pacífica, malgrat la malintencionada i magnificada teatralització disposada per les forces de repressió espanyoles amb l’objectiu de provocar i preparar un escenari preliminar propici al qual després esdevindria un malson per a tots.

Una injustícia que vulnera les llibertats individuals i col·lectives en nom de la unitat d’Espanya, una injustícia que persegueix qualsevol dissidència ideològica democràtica, mentre protegeix a una monarquia corrupte. La mateixa injustícia que no acusarà per assassinat als presumptes membres de la cèl·lula jihadista responsable dels atemptats de Barcelona; la mateixa injustícia que va absoldre a l’Ana Botella, exalcaldessa de Madrid i dona d’Aznar, d’haver robat quasi 2 mil habitatges de protecció pública per lliurar-los a un fons voltor a canvi de col·locar al seu fill en aquest, la mateixa injustícia que mira cap a un altre costat i no investiga al senyor X dels GAL.1000diesvenja1

1000 dies de vergonya per un estat com l’espanyol, en el que s’ha posat en evidència que les forces ultradretanes del franquisme només van passar pàgina de cara a la galeria, i que encara ocupen una gran part de l’Administració estatal, sobretot la part més estratègica i la que no és escollida democràticament.

Vergonya que organitzacions com Amnistia Internacional, el grup de les detencions arbitràries de l’ONU, l’Alta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans, el relator per la llibertat d’expressió de l’ONU, el relator pels Drets Humans de l’ONU, Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la Tortura, PEN Internacional i International Trial Watch, totes elles, organitzacions molt reputades en defensa de la llibertat i els Drets Humans, hagin demanat la llibertat dels Jordis i des del gobern central, fiscalia i tribunals espanyols no se’ls hagi fet ni cas. Evidentment, com a resultat, la reputació d’Espanya ha caigut en picat, malgrat que els ciutadans estan enganyats, ja s’ho trobaran.

1000 dies de venjança, utilitzant mà de ferro per decapitar i esmicolar el moviment independentista, per amenaçar i netejar a cops, els cervells dels milions d’independentistes catalans que es senten emmirallats amb aquests líders i la seva forma pacífica de procedir.

1000diesvenja2Però aquests 1000 dies de presó, 1000 dies d’injustícia, 1000 dies de venjança, 1000 dies de vergonya, quan succeeixen a un estat violent que practica terrorisme, a un estat monàrquic corrupte on el seu rei és el primer dels lladres, a un estat on la policia agredeix al poble en lloc de protegir-lo, a un estat on l’exèrcit és colpista per naturalesa, a un estat on els principals diaris estan comprats pels seus poders fàctics, a un estat on els moderats i l’esquerra són còmplices i estan acomodats a l’autoritarisme de la ultradreta, en aquest cas, aquests 1000 dies de dolor es transformen en 1000 dies de reforç de les nostres conviccions, en 1000 dies de fermesa, en 1000 dies de determinació i en 1000 dies d’anhel de la nostra República Catalana.

Ho intentarem, una, dues i 1000 vegades si cal, persistirem i resistirem. I ho farem, no dubteu que ho aconseguirem.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya