VUWL, RES SERÀ IGUAL

vuwl1

Ja és massa tard per evitar la recessió i els seus efectes devastadors a conseqüència de la sobtada i massiva frenada de l’activitat a les economies més importants i significatives del món, provocades pel shock exogen i extrem de la pandèmia.

La pregunta a fer-nos ara és quan i com serà la sortida. El quan sortirem condicionarà el com sortirem.

Sortirem amb la forma d’una V?, la que seria avui, la forma de lletra més desitjada de l’alfabet. NO, és impossible i ho sabem. Aquesta forma només és possible si existeix un control total de la pandèmia en un curt període de temps, cosa que no ha passat, van deixar entrar el virus i encara que fem coses per voler tornar a una fictícia normalitat, el virus hi és i ens condiciona. La caiguda en picat de la nostra economia i l’impacte que ha tingut i tindrà en els mesos vinents la Covid19, el confinament i el desconfinament sense garanties, fan impossible un retorn a la mateixa velocitat que es va produir la davallada. Les pèrdues ocasionades als sectors més afectats com són els comerços en general, el turisme, l’hostaleria i la restauració, el sector immobiliari, la indústria de l’automoció i els esdeveniments culturals ja no són recuperables.

Sortirem amb la forma d’una U? Significaria una entrada en picat, com s’ha produït, i una posterior sortida ràpida després d’un període de tocar fons i en el que costa recuperar-se. Seria un escenari optimista i desitjable però del tot improbable. Amb un estat que no ens va protegir quan havia de fer-ho, que va deixar que s’escampés el virus, que no ens va deixar aïllar quan tocava, un estat que amaga coses, que es deixa subornar, que no ens facilita eines per lluitar en l’àmbit sanitari, ni ens les proveeix per sobreviure en l’àmbit econòmic, la sortida mai potser ràpida ni sòlida, de fet és dubtós que hi hagi sortida per mitjans propis. Una sortida amb U seria possible amb mesures fiscals i monetàries encertades, molt fortes i encaminades a aconseguir la recuperació, mesures que ni a l’estat espanyol ni a la UE es veuen a curt termini, donat el seu llarg historial de negligències anteriors.

Sortirem amb la forma d’una W? És la forma més probable si es prenen mesures de relaxament en el distanciament social, com sembla que són les que dicta el govern espanyol, un govern sense rumb ni lideratge social, i sempre a expenses dels seus amos, elèctriques, empreses de l’Ibex35 i bancs, que els asseguren una jubilació daurada mitjançant les portes giratòries per tots conegudes. La forma en W és la marcada per la negligència d’uns irresponsables que amb l’excusa de salvar l’economia, acaben amb més morts i una crisi econòmica pitjor i de més duració, que té com a resultat una recuperació inestable de manera que quan es comencen a veure els efectes d’una certa acceleració, es torna a caure en depressió, produïda per un rebrot de casos del virus. Es tracta d’una forma altament nociva per la incertesa econòmica i social que genera.

O no ens en sortirem, que seria una L? És l’escenari més pessimista però sembla que hem agafat aquest camí, el de la caiguda per no remuntar més. És el camí de deixar caure empreses, sobretot petites i mitjanes empreses que anaven tirant abans de la crisi. És el camí de no ajudar, i enfonsar més als milers i milers d’autònoms, molts que no ho són per vocació sinó obligats per les circumstàncies de la crisi financera anterior. És el camí de no ajudar a qui dóna ocupació. És el camí resultant de tractar una crisi excepcional, com si fos un refinançament usual. És el camí que porta i portarà a moltes empreses i autònoms a no poder pagar les seves despeses, a acomiadar els seus treballadors, a plegar. És el camí que porta i portarà a molta gent a perdre el seu lloc de treball, a perdre els seus ingressos.

VUWL, res serà igual.

A tots ens afectarà, no tornarem als dies de febrer del 2020, viurem en un món diferent, haurem de prendre consciència i ens haurem d’adaptar. Res serà igual.

Altres pandèmies han fet pensar a l’ésser humà. Mireu que va passar després de les epidèmies de pesta negra del segle XIV, va ser la fi del feudalisme. L’ésser humà va deixar d’estar còmode amb un sistema que tenia assimilat, un sistema paternalista, un sistema en el qual treballaves per l’amo a canvi que de la protecció d’aquest, quan realment el sistema no et protegia de tot, no et protegia d’un minúscul bacteri que va causar la mort de 50 milions de persones.vuwl2

Res serà igual. D’aquesta pandèmia i de les seves conseqüències no ens en sortirem sols, no ens en sortirem individualment, no ens en sortirem amb més austeritat i més retallades. Al contrari, ja hem vist el que passa quan retalles amb salut, que col·lapsem de forma fàcil. Tampoc ens en sortirem amb més deute, ja que si poses més diners al sistema però disminueixes en despesa pública i salaris, al final la liquiditat acaba anant als més rics, creant més desigualtat.

Res serà igual. Necessitem que qui ens governa ens ajudi, tal com va fer Franklin D. Roosevelt als Estats Units l’any 1933, veient que després de la Gran Depressió i abans que la societat col·lapsés, havia d’haver una intervenció estatal massiva acompanyada de polítiques d’ocupació. A Alemanya no ho van veure, la societat va col·lapsar i els hi va entrar de ple el feixisme hitlerià, cosa que cada vegada veiem més implantada a l’estat espanyol i als nostres carrers on fan apologia de l’autoritarisme onejant la bandera rojigualda que s’han fet seva.

Res serà igual. Per ensortir-nos-en necessitarem diners, i en aquest moment d’un estat més intervencionista, però no un intervencionisme a l’ús, no un intervencionisme per rescatar els negocis estratègics sinó per a participar-hi, per garantir l’ocupació, no per retallar els salaris sinó per aportar serveis gratuïts i de qualitat, els serveis essencials, l’educació, la sanitat, l’habitatge, el transport, etc.

Res serà igual. Un ESTAT en majúscules que tingui la capacitat de gestionar i interpretar que la globalització no és el que crèiem fins ara, que en certes coses cal desglobalitzar-se. Capitalistes sí però un nou capitalisme adaptat a les situacions, no un capitalisme amb peus de fang que cau per l’escomesa d’un petit organisme de 400 nanòmetres de diàmetre i que s’adona que té una vital dependència de llunyans indrets per defensar-se i que no és capaç per mitjans propis ni de fabricar mascaretes per la seva població. Un ESTATque entengui que cal reindustrialitzar-se, que cal definir de nou les bases del modern "Estat del Benestar".

I com es paga tot això? Amb la L segur que no. Però amb U s’escriu CatalUnya i amb U s’escriu cUideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

BANCA CARRONYAIRE

bancacarronyera1

Avís a navegants: Aquest article fot ferir sensibilitats però no importa. A qui fereix, és que s’ho mereix.

En els moments extrems, com ho és ara, és quan surt la veritat del que un és, la part més bona i més dolenta del que portem a dins, sense disfresses, és quan aflora el valor real de les persones de forma individual, i el valor social de les empreses i societats com a col·lectiu.

La bondat natural, la perseverança il·limitada i la temprança racional són actituds que afortunadament es veuen positivament manifestar-se diàriament en temps de la Covid19, però també n’hi ha d’altres de molt negatives, com són l’avarícia desmesurada, l’odi perniciós, la maldat gratuïta i la ira desbocada.

Tots i cadascú de nosaltres tenim la nostra imatge o fama, a vegades no és sempre la correcta, tenim diferents imatges en funció dels àmbits perquè hi ha persones que tenim més o menys arestes emocionals, o perquè sabem i decidim utilitzar-les més o menys. Ara bé, en una situació extrema, és quan se’ns veu el llautó i projectem una imatge més autèntica.

El mateix succeeix a una empresa. En aquests moments difícils i pels seus actes aflora la seva autèntica ètica i personalitat, aflorant una imatge que deixa de ser conseqüència dels anuncis de televisió, premsa i ràdio, per passar a mostrar-nos una imatge més fidedigne i més propera del que l’empresa és realment.

Amb un títol aparentment molt contundent, com és el de Banca carronyaire, un podria pensar que qui ho escriu respon a un capdavanter defensor del comunisme més radical i soviètic, els que em llegiu setmanalment sabeu que no és així, sóc capitalista. És cert que tinc moltes arestes de pensament econòmic, a cavall entre el socioliberalisme i la socialdemocràcia, i fins i tot, amb algun matís liberal, en funció del context temporal polític, econòmic i social.

Crec, defenso i predico el capitalisme, com a vehicle pel benestar i creixement de les persones que componen la societat, la història ens ho mostra i demostra. Crec, defenso i predico l’important paper que hauria de tenir la Banca en aquest sistema capitalista, però critico i ataco ferotgement a una Banca com aquesta, una banca immoral, una banca destructora, una Banca sense escrúpols ni cap gota d’ètica, una Banca que no fa de Banca sinó que extorsiona, desiguala i crea desgràcia a la societat.

A cadascuna de les crisis del segle XXI, la del 2008 i la de la Covid19, la Banca, aquesta Banca, ha activat els seus més deplorables mecanismes carregats de males pràctiques. El 2008 amb la venda de preferents, la venda de bons, les sortides a Borsa fallides, comportaments tot ells, que ens va projectar una imatge guanyada a pols, una imatge de mentiders, d’aprofitats, de barruts, d’anar contra la societat.

Una reputació que no han pogut netejar i que consoliden amb l’actual crisi. La Banca demostra un cop més, que com a globalitat, els seus dirigents, una gran part dels seus directius, i també malauradament de forma sovint, una gran part dels que hi treballen, es mereixen la seva mala fama, una reputació que els fa veure com són, voltors carronyers, hienes, l’últim graó dins de la cadena tròfica.

Mira que voler vendre assegurances a preu abusiu com a obligació per accedir a finançament mitjançant crèdits ICO en un moment de necessitat i desesperació econòmica com aquesta! Quina vergonya, quina poca ètica! Us imagineu a una infermera o a un metge venent una assegurança a un pacient amb coronavirus com condició per atendre’l?.bancacarronyera2

Mira que voler amortitzar el deute que tenen concedit a empreses i autònoms, fent una venda creuada de productes, tapant forats del passat, fent un intercanvi del deute ja existent i avalat per ells, per noves línies avalades per l’ICO, avalades per l’estat, és a dir, pel conjunt dels ciutadans, i en moltes ocasions exigint un augment de garanties addicionals! Quina barra!

Mira que carregar-se parcialment o totalment les línies de circulant, com pòlisses de crèdit, de pagament a estranger, confirmings, pòlisses de descompte de rebuts, etc. que tenien les empreses per gestionar financerament el seu dia a dia, necessari per la seva supervivència, canviant-les per una prestamització via ICOs! Com es pagaran després els préstecs ICO si les empreses no disposen de finançament en circulant?

Mira que quedar-vos part dels diners a les vostres mans, per cobrir deutes futures contretes anteriorment a la pandèmia, i no arribant mai als comptes corrents de les empreses i autònoms, retenint-los com a garantia de futurs pagaments. Aquests diners no són per això, pervertiu el seu objectiu, no són diners vostres, són diners que la UE ha posat a disposició de la gent per no aturar-nos, per aportar liquiditat al sistema, per pal·liar efectes econòmics desastrosos i minvar al màxim l’atur. Apropiar-se del que no és vostre, només té un nom: lladres!

Quina repugnància el fet de treure profit del mal aliè, d’un mal que ningú s’ha buscat, d’una situació tan trista i tan complicada com aquesta!, treure profit de la gent desesperada que d’un dia per l’altre ha vist reduït els seus ingressos, en el millor dels casos, o que directament han desaparegut. Però a ells què més els hi dóna que la gent tanqui, insensibles que els empresaris vagin a la ruïna. Així actua la carronya, la cosa nostra, no el que hauria de ser la Banca.

Ara!, a la Banca carronyaire ho tenen tot avalat, cobren els beneficis i no arrisquen res, gaudeixen de la impunitat dels jutges i el beneplàcit del govern, a qui tenen comprat. Han traspassat el risc a empresaris i autònoms que només busquen fer de motor, sobreviure i fer que altres sobrevisquin, donant una puntada de peus cap endavant al drama del moment per veure si el futur els ofereix un millor escenari, que avui es planteja descoratjador.

El que van fer el 2008 i següents va ser molt greu, ara encara ho és més. Quan això passi, la democràcia i la gent hem de pensar en el nostre futur, hem d’acabar amb aquesta Banca carronyaire, finiquitar la seva perversitat i el seu joc brut, les seves formes barroeres, mafioses, decadents i el seu endèmic fons antisocial.

La Banca estatal ha tingut una segona oportunitat, una oportunitat d’or, que lluny d’aprofitar-la, ha decidit enterrar-la. Esperem que aquesta Banca carronyaire, aquesta forma de fer Banca, sigui una víctima més dins del recompte de la Covid19, l’única víctima a celebrar.

Per una economia que es pugui recuperar més aviat, per una economia millor, pel capitalisme, fora!!! la Banca carronyaire.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

ALT RISC DE CONTAGI

altrisccontagi0

Això no està, no s’ha acabat.

Sentir parlar de fases de desconfinament, de tornada a la feina, de jugadors de futbol que ja van a entrenar, de perruqueries que obren amb cita prèvia, de reunions personals en grups reduïts, de reactivació progressiva de serveis socials, de posar data a la tornada a universitats, d’obertura de locals comercials amb distància obligada de dos metres, de poder anar a les terrasses dels restaurants, fins i tot, d’obertura de museus i esglésies fins a un aforament limitat del 30%, ens pot portar a la idea equivocada que això de la Covid19 ja s’està acabant, que ja és hora d’anar tornant a la normalitat prèvia a l’arribada del virus, i NO.

Portem un fort desgast emocional, estem desesperats per buscar i trobar notícies positives que ens poden portar a interpretar equivocadament les gràfiques, les corbes, les estadístiques que veiem publicades i seguim cada dia, i que ens poden portar a entendre fatídicament el moment i la situació.

altrisccontagi1

Ara, més que mai, hi ha un alt risc de contagi, una alta possibilitat de rebrot que dependrà molt de nosaltres, dels factors socials més que dels factors jurídics, del que decidim fer més del que ens diuen que podem fer, de com ens comportem el primer dia de sortida al carrer per passar moltes hores fora de casa, però sobretot de com ens comportem els dies següents. Si abaixem la guàrdia, si baixem el nostre nivell d’alerta, si percebem que els riscos de contagi han desaparegut, si ens relaxem i no mantenim un distanciament social exhaustiu i molt prudent, estarem cometent un greu error.

Més que mai, confiem amb el nostre sentit comú, no en el que ens diu la tele, els diaris o la ràdio. No confiem amb el que ens dirà la Llei, amb el que permeti el govern o amb el que no permeti, fem el que considerem oportú nosaltres per combatre una pandèmia que roman encara. L’estat d’alarma es suavitzarà i s’aixecarà, però el virus continua i continuarà, el virus hi és, i és igual de contagiós i igual de letal que ho era el mes de març quan ens vam confinar. No ha canviat res, no hi ha res de normal, hem de seguir fent vida anormal. Una vida anormal diferent de la feta fins ara, però vida anormal a la fi i al cap. Això va per a llarg, queda molt camí a passar fins a l’arribada d'una vacuna, no ens generem falses expectatives, ni cantem victòria abans de temps, que serà pitjor.

Quan sortim al carrer hem de ser cívics i exemplars ciutadans, però no hi ha prou, hem de ser contundents i molt estrictes amb els que no són cívics, amb els que no són bons ciutadans, amb els que passen de tot, amb els irresponsables, amb els perillosos. Tolerància ZERO amb ells. Encara que ens sàpiga greu dir-ho, ens faci vergonya recriminar en públic a altres, encara que no ho haguem fet mai fins ara, ara és el moment de començar a fer-ho per a la salut de tots: de familiars, d’amics, de iaies i iaios, per la nostra economia i benestar futur.

altrisccontagi2Els hem de denunciar, una, deu, cent i mil vegades. És un acte de SALUT PÚBLICA en majúscules. Els hi hem de dir a la cara en el moment del fet irresponsable, i ho hem de fer en públic, a les xarxes si cal com a canal lliure de difusió. Si a una fruiteria del barri, les dependentes porten les mascaretes per sota la barbeta, NO és acceptable, encara que hi passin moltes hores i que les mascaretes els hi produeixin un fort aclaparament i molta calor. Atendre al públic, utilitzant guants, però guants que es fan servir per a tot, sense recanvi, com obrir la porta, rascar-te la cara, tocar la bossa de mà, el mòbil, NO és acceptable. No guardar la distància de seguretat en un comerç obert al públic, un súper per exemple, i que passi amb la complicitat i aquiescència del personal que hi treballa, NO ho és d'acceptable tampoc.

No fem cas dels que diuen que denunciar és fer de policies o de delators, no fem cas dels que diuen que amb la denúncia podem fer un mal a una persona per un error, pensem amb el mal irreparable que aquesta persona pot fer-ne a moltes altres per la seva comoditat, desídia, manca de professionalitat i de responsabilitat. Molta gent vàlida ha perdut i perdrà la seva feina, fem que aquests la recuperin, no perdem el temps defensant a qui no té defensa ni la mereix!. Tolerància Zero amb els incívics que ens posen en perill a la resta.

Cuideu als altres i cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

DE LA COVID19 A LA COVID155

delacovid1

Després de la Covid, res serà normal.

Després d’un trauma nacional, i ja no diem després d’un trauma internacional com és i serà la pandèmia global per coronavirus, toca tornar a poc a poc a la normalitat, però aquesta normalitat ja mai serà com la que era, ara toca tornar al que anomenen la nova normalitat.

L’estat és responsable de 25 mil morts. L’estat és responsable de provocar una crisi sanitària sense precedents. És responsable d’haver abandonat a la gent gran a la seva sort, sense fer-hi res. L’estat és responsable de no tenir ni posar suficients mitjans a disposició de les necessitats dels seus ciutadans, d’estar en precari i vendre-ho com “la millor sanitat del món”, quines galtes! L’estat espanyol és líder mundial per càpita de la desgràcia, és sinònim de patiment, de dol i de mort.
L’estat és responsable de la depressió econòmica que tot just acaba de començar. És responsable de les empreses que han tancat i ja no obriran. És responsable dels acomiadaments que ja s’estan produint, no ho són les empreses que no podran pagar les nòmines o pensen que no ho podran fer per no tenir suport. L’estat perseguidor de contribuents, siguin persones físiques o jurídiques impedirà l’aixecament econòmic del país. L’estat espanyol és ruïna, inestabilitat, atur, misèria.delacovid2

L’estat espanyol és l’exemple més clar del com no s’han de fer les coses, és responsable de greus irresponsabilitats que no pretén ni vol assumir. L’estat se’n vol escapar, fugir, com sempre. I de forma repetitiva, quan aquest estat vol amagar coses, actua amb arrogància, amb mentides, culpabilitzant els altres de les seves negligències, del que ells han fet malament i reprimint-los.

De la Covid19 a la Covid155.

En aquesta situació convulsa, els ciutadans estem hipersensibles a tenir incerteses sobre el nostre futur, a patir la por de què passarà demà, som més vulnerables a no adonar-nos que la intervenció i el control del govern augmenta exponencialment sobre les nostres vides, retallant i limitant els nostres drets i les nostres llibertats, individuals i col·lectives, amb l’excusa perfecta i falsa de protegir-nos, de vetllar per la nostra seguretat.

delacovid4

Però a diferència del virus, que més tard que aviat marxarà o podrà ser combatut amb èxit, les retallades de drets i llibertats vindran amb la voluntat de quedar-se una llarga temporada, ens diran que ho fan per a nosaltres, que forma part de la nova normalitat que voldrà ser la seva normalitat, una normalitat que res tindrà de normal, una normalitat amb fort olor a naftalina, una normalitat lletja i imposada, una normalitat fosca i autoritària, centralista i del tot immoral i pel que ens han mostrat en plena crisi, policial i militarista.

Cap crisi sanitària, ni tan sols una de dimensió universal, com la que estem vivint, justifica la pèrdua de drets i de llibertats.

Estic d’acord que Catalunya hagués fet millor les coses; però no hi estic d’acord quan són veus del govern català les que ho diuen. Si ho pensàveu, haver-ho fet, haver-vos negat a acatar les instruccions, ordres que arribaven des de Madrid, haver-vos enfrontat de debò, haver-ho fet pels vostres ciutadans. Heu actuat, com moltes altres vegades, amb egoisme i covardia, no mereixeu la nostra confiança, no ens mereixeu. Ara ja no hi ha remei del que ha passat, només podem plorar els seus resultats.

Però sí que hi ha remei en què farem des d’ara, quina sortida triarem, perquè si sortim per la més fàcil de trobar, la sortida número 155, la sortida espanyola, estarem triant realment un camí sense sortida a la llum i segurament sense retorn, estarem triant una nova normalitat com l’abans comentada, estarem triant no sortir mai del túnel, estarem triant una sortida que ens porta directa al funeral del sistema autonòmic però per anar a pitjor.

Hem d’estar preparats per trobar la sortida adequada, la nostra, la que ens traurà més aviat del pou i la que ens permetrà una reconstrucció més àgil de les coses. Ens posaran tota mena de trampes per trobar-la, tota classe de dificultats i obstacles, repressió, multes, amenaces, insults i potser tanques, hem d’estar preparats per combatre-ho, hem de seguir la lluita que serà, ara sí, i com diuen “a cara de perro”, sense somriures.

Protegiu les llibertats, els drets, la salut i l’economia, cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

AVIS EN TEMPS DE COVID

aviscovid

Els meus pares sumen 182 anys.

Imagineu-vos el que deu passar pel seu cap en aquests moments. Ells que han viscut tantes coses, no entenen res.

Van viure els horrors de la guerra civil quan eren nens. El meu pare a l’infern de Barcelona, on va patir i sobreviure al bombardeig de Sant Felip Neri, on ell hi era amb el seu germà petit que va morir. La meva mare, apartada de tot perill però també de la família a Cabrils, on els meus avis la van portar amb uns masovers que la cuidaven i alimentaven, fora de perill, juntament amb la seva germana bessona, a canvi que la meva àvia els hi fes feines un cop a la setmana.

Van viure la fam i la misèria de la postguerra quan eren adolescents. Es van conèixer ballant sardanes. El meu pare va estar confinat, al sanatori de Puigdolena, per una tuberculosi, quan les persones es morien d’això, com va passar a alguns dels seus companys d’habitació. A la meva mare no li deixaven ni rebre les cartes, poesies que li escrivia el meu pare, i que més d’una forta riallada han provocat en els meus germans i a mi.

Van viure la seva joventut i maduresa dins d’una dictadura militar sense escrúpols, repressiva, que trepitjava diàriament els seus drets i les seves llibertats, les seves formes de pensar i relacionar-se. També van sobreviure aquesta època, fent a casa el que no podíem fer a fora, parlant amb llibertat i sense coaccions de qualsevol tema, criticant a casa el poder imposat i callant al carrer, parlant la nostra perseguida llengua i celebrant i mantenint les nostres ancestrals tradicions. Conservant un clima familiar normal en un lloc on hi havia un permanent estat d’excepció.

Van viure la democràcia, o la suposada democràcia del règim del 78, de la que, com tanta i tanta gent esperàvem moltes coses que no van arribar. Algunes sí, evidentment, però van viure fortes decepcions lligades a fortes expectatives sociopolítiques no aconseguides, a una situació econòmica incerta, i a una inimaginable traïció familiar, d’uns que no volien sentir a dir que el Colós que tenien no era tal, era construït amb peus de fang.

Els fills vam créixer, ens vam fer grans, ens vam casar i van venir els nets. La vida dels avis ha anat passant, junts però independents, en família però cadascú amb el seu caràcter i la seva forma de ser i de pensar, volent-nos molt però també discutint i ficant-nos els uns amb els altres, com ha de ser. Hem passat els moments més feliços plegats i els pitjors moments. 

Junts... I ara, de cop i volta, els hi canvia tot, ara els hi hem de dir que aquesta crisi no la podem passar junts, que hem d’estar separats pel bé de tots, i que només podem parlar per telèfon. aviscovid2

Als avis, en temps de Covid, els hi treiem tots els al·licients, les seves petites coses que són grans per a ells. Els hi treiem anar a "la pelu" com cada setmana, per cert, una cosa a comentar: cada dia que passa del confinament i em miro al mirall penso que potser en això sí que tenia raó el Sánchez, que "les pelus" eren un servei fonamental!. Els hi treiem el partit del Barça, i els hi diem que mirin la final de no sé quin any, que la tornen a repetir. Els hi treiem d'anar els dijous al restaurant a fer el arrosset a aquell lloc, -..." nen!, és que el fan tan bò!".

Els hi treiem d'anar a comprar al mercat, a la plaça com ells diuen, i al súper. Els hi fem les compres per Internet i els hi hi porta un senyor que no coneixen i que els hi deixa les bosses a l’ascensor. Els hi porten un producte que no l’han vist abans, detergent d’un altra marca i format perquè no n'hi havia de la que compren ells. Et truquen per dir-te que no els hi han portat paper de wc, els hi has d’explicar que escasseja. També et truquen per dir-te que "...perquè volem tres pots d’olives farcides?!", que ells només en gasten un a la setmana, i els hi has de fer entendre que així no cal comprar-ne les dues setmanes vinents. Es rebel·len i volen anar ells a comprar, els hi has de fer entendre que no poden.

Els avis, tots els avis i àvies, són els més vulnerables en tot això del Covid19. Físicament i emocionalment. Quasi el 90% de defuncions són de persones de més de 70 anys. Sabem que a molts d’ells els han deixat morir, simplement els hi ha tret la prioritat de viure a canvi d’una persona més jove, o aparentment, més forta. No és just. Potser és pragmàtic, no critico a qui ha de prendre la decisió sanitària, però és injust i no és humà. La VIDA és el que ha de ser prioritària i no pas triar qui s’ha de salvar i qui no. El virus no havia d’haver entrat, com ha fet, a les residències de la tercera edat. Havien d’haver-hi suficients respiradors a les clíniques i hospitals per aquesta i qualsevol crisi que hi pugui existir. Que hagi passat aquesta tragèdia és conseqüència de la negligència i irresponsabilitat dels governats, espanyols i catalans. Ells són els responsables de no haver-ho evitat.

Els nostres avis estan desorientats, estan descol·locats, ells! que han sigut tan forts amb, i per nosaltres, i ara que són els més vulnerables no podem estar-hi per protegir-los, per agafar-los la mà, per abraçar-los. Quina paradoxa, ens hem de separar per tornar-nos a ajuntar després. Desitgem que aquest "després" arribi i que ho faci aviat.

Protegiu als avis, protegiu les àvies, i cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya