BOMBOLLA I REALITAT

 

bombolla1

Hi ha una clara diferència entre viure la realitat i viure la teva realitat.

Viure la realitat són les més de 400 mil persones que van anar a la manifestació de La Diada i l’ambient que es respirava de nou, viure la teva realitat és impulsar, assistir i creure en taules de diàleg humiliants i inexistents.

Viure la realitat és admetre la violència i repressió de totes les institucions espanyoles contra els catalans, viure la realitat és combatre aquesta repressió, viure la teva realitat és pactar amb aquestes.

Viure la realitat és lluitar com sigui per la Independència, viure la teva realitat és intentar negociar políticament els termes d’aquesta amb el govern espanyol.

Viure la realitat és admetre que Espanya és i serà una nació sangonera pels catalans, que només ens vol com a factors de producció per a desviar els beneficis a altres indrets, viure la teva realitat és voler pactar uns pressupostos sabent que després mai s’acompleixen.

bombolla2Viure la realitat és entendre que Catalunya és una colònia molesta pels espanyols, viure la teva realitat és pensar que des d’Espanya ens veuen com un poble històric i diferent, un poble al que volen respectar.

Viure la realitat és entendre que Espanya mai canviarà, viure la teva realitat és pensar que pots canviar a Espanya.

Viure la realitat és treballar per aconseguir el que volem, la República Catalana, el referèndum ja el vam fer i vam guanyar, viure la teva realitat és voler seure amb qui no vol fer-ho i sense aconseguir-ho a parlar en va d’amnistia i referèndum.

Viure la realitat és considerar que des d’Espanya faran el que faci falta per evitar la independència de Catalunya i el naixement de la República, viure la teva realitat és considerar que només amb un somriure ho aconseguirem.

Viure la realitat és considerar a Espanya l’enemic acèrrim, viure la teva realitat és considerar que podem ser amics.

La gent hi és, hi som, sabem perfectament quina és la realitat, sabem distingir entre bombolla i realitat.

bombolla3Els polítics són els qui viuen dins una bombolla, cada cop més aïllats del poble que els vota, cada cop més allunyats de la realitat que la resta veiem, cada cop se senten més incòmodes, més estranys i més insegurs entre nosaltres, es converteixen en una classe marginal que perd la percepció del que passa al seu voltant, viuen degradats a la seva realitat dins d’una bombolla amb gruixudes i opaques parets, una bombolla daurada que s’han construït amb els nostres vots, els nostres esforços, les nostres il·lusions i els nostres diners.

Dins la bombolla, viuen només la seva realitat, no ens veuen perquè no ens volen mirar. No ens escolten perquè es tapen les orelles davant els comentaris dels seus compatriotes que no els hi riuen les gràcies. No ens parlen perquè pensen que no hi ha res a parlar amb nosaltres. Només parlen, s’escolten i els miren els uns als altres, entre ells.

Viure sempre dins la bombolla, en el seu món, viure sense veure’ns, sense escoltar-nos i sense parlar-nos té el seu preu, els impossibilita per parlar en el nostre nom, estan deslegitimats per a fer-ho.

No volen parlar, ni escoltar, ni mirar el que la gent vol i els reclama; quin dret tenen doncs per parlar i molt menys de pactar amb repressors i carcellers a cap taula de diàleg? Cap.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

INDEPENDENTISME UNIT

 

diada2021 1

La divisió està en els partits independentistes, no pas en el poble.

Cansats, uns més que altres. Decebuts, un més i d'altres menys. Emprenyats, uns de forma més visible que la resta. Impotents, desanimats i desil·lusionats amb més o menys grau. Independentistes, uns més activistes i altres més passius, però igual  d'independentistes, des de l’ungla del dit petit del peu fins a l’últim dels cabells.

Independentisme unit. Ahir a La Diada, el poble català independentista va demostrar i exhibir, igual que ve fent des de fa una dècada la seva unió, la seva fermesa i la seva força, superant una vegada més qualsevol expectativa dels organitzadors, fins i tot dels més optimistes. La pandèmia ha estat i és tan sols un parèntesi, un període de calma obligatòria en la mobilització popular, però res ha canviat, això no suposa un nou despertar perquè res s’havia adormit, ni les nostres conviccions, ni la nostra ideologia, ni el nostre independentisme i tampoc els nostres anhels i il·lusions de llibertat i benestar.

El poble independentista està unit. Sempre ho ha estat. Estem units per aconseguir la nostra llibertat. Estem units en voler i exigir la fi de la repressió. Estem units pel cansament del mercadeig que es fa amb els nostre vots. Estem units de pensar que la taula de diàleg és una comèdia de teatre, una bombolla que no servirà de res, només per a despistar. Estem units en la ferma convicció de quèel referèndum democràtic ja el vam fer i el vam guanyar. Estem units pel que volem i el que no volem. Estem units per no seguir pagant les factures. Estem units per tenir una democràcia autèntica. Estem units per a tenir justícia, no justiciers. Estem units per decidir. Estem units per aconseguir la nostra llibertat.

diada2021 2Els partits independentistes són els que estan dividits. Els partits no estan a l’alçada ni de bon tros del poble que han de guiar i liderar, no es mereixen un poble com el català. Segueixen amb les seves decebedores picabaralles internes i externes, intentant ocupar més cadires institucionals, intentant ocupar més espais als mitjans de comunicació, més influència sense adonar-se que la perden. Mentre el poble independentista mira endavant i demanda un futur millor, els partits són cecs o miren als costats, no saben o no volen sortir-se de les estructures establertes, i s’ancoren al gris i trist passat de l’autonomisme de fireta i “pa sucat amb oli” que tots recordem i del que volem fugir.

El Poble vol la Independència i els polítics dels partits independentistes no estan disposats a moure un dit per aconseguir-la, aquesta és la diferència. Busquen confondre’ns, busquen una societat desmobilitzada, busquen ramats d’ovelles, busquen dividir-nos, busquen enganyar-nos i que deixem el nostre destí només en les seves mans. I la resposta és NO! De CAP manera! Ni teniu la capacitat, ni voluntat, no us ho heu guanyat. La nostra Nació, la República Catalana, CATALUNYA, és massa important per a fer-ho.

diada2021 3El dia que deixeu d’enviar els Mossos d’Esquadra de cacera humana i a repartir hòsties a dojo en les manifestacions pacífiques. El dia que us enfronteu de veritat a qui ens reprimeix. El dia que confronteu i no participeu ni simpatitzeu amb els nostres enemics de la nació espanyola. El dia que defenseu a mort la nostra llengua catalana, caigui qui caigui, i peti qui peti. El dia que inicieu una campanya seriosa de desconnexió amb les grans empreses espanyoles. El dia que treballeu per internacionalitzar la nostra economia. El dia que internacionalitzeu de debò el conflicte que existeix. El dia que empreneu una vaga fiscal seriosa i continuada. El dia que no presenteu cap acusació contra persones o moviments socials que lluitin per a la independència. El dia que acabeu amb els vostres privilegis i que hi hagi un control exhaustiu i justificat de les despeses.

El dia que entengueu que us volem units per obtenir la independència de l’Estat, que primer volem un Estat propi i nostre per a millorar el present i futur independentment del seu model, el qual ja decidirem entre tots de forma democràtica.

El dia que tingueu Respecte per aquest Poble que tant s’ho mereix, aquell dia i només aquell dia, podreu representar-nos.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

MENORQUÍ O PALENTÍ

 

menorqui1

Amb els més de 9 anys que porto escrivint per EconomiaCat, crec que només he fet un article parlant exclusivament de la llengua, toca ja fer el segon.

Les afirmacions fetes per Pablo Casado a la clausura del Congrés del PP a les Illes Balears on afirmava que a les Illes no es parla català, sinó que es parla mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, no són fruit de la seva manifesta ignorància, la seva incultura, niciesa, el seu trogloditisme filològic i el seu supí analfabetisme propi dels que no han estudiat res ni per tenir un títol i l’han anat a comprar, a preu d’or i sense cap dignitat, a la Universidad Rey Juan Carlos.

Les seves infundades afirmacions són una part més de la croada de la catalanofòbia, conseqüència de l’odi, la rauxa, la mala fe, l’aversió i l’acarnissament d’una part dels espanyols, per desgràcia molts i molts, a tot allò que és català i ens fa diferents. Tot forma part del maliciós ideari, la pseudocultura i el somni pervers de molts per arribar a la destrucció de la nostra llengua i la nostra identitat, que és pròpia d'uns pobles que som i volem seguir sent diferents, ja sigui la identitat catalana, la illenca, la valenciana, la tortosina, l’aranesa, l’alacantina, la formenterenca, etc.

menorqui2És una obvietat que la llengua que es parla als Països Catalans, que pel Pablo Casado no existeixen, amb les seves diferents variants, és una llengua que prové d’un tronc comú. És un tema científic, no és un tema polític. Fins i tot, la Real Academia Española de la Lengua considera el CATALÀ com “una lengua romance que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón”, i afegeix un aclariment sobre el valencià com una “variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”.

Catalunya és part de la història de les Illes Balears, com les illes són part de Catalunya. El País Valencià és part de la història de Catalunya, com Catalunya és part de la història del Regne de València i els valencians, alacantins i castellonencs. Atacar la nostra llengua comú, que és part fonamental de la cultura i de la identitat d’aquests territoris és una estratègia per empetitir els nostres àmbits lingüístics, folkloritzar-nos amb l’objectiu de fer-nos més uniformes, més iguals, espanyolitzar-nos fins aniquilar-nos com a poble.

És la mateixa estratègia que ja no vol parlar de llengua castellana i parla de llengua espanyola. Empetitir el català fins a disgregar-lo en petites parts perquè es dissolgui, mentre s’engrandeix el castellà al rang de llengua espanyola, d’aquesta manera, es castellà s’associa a Espanya, i perden importància altres llengües com el gallec, l’euskera i el català.

menorqui3Menorquí o palentí. Formenterenc o toledà. Alacantí o sorià. Valencià o andalús. Quina és la diferència entre el valència i el català, que no hi sigui entre la parla panocha i el castellà? O entre l’eivissenc i el català, que no hi sigui entre l’andalús, el canari i el castellà? Quina és la diferència entre l’alguerès i el català, que no hi sigui entre l’argentí, el mexicà, el xilè, el veneçolà, el colombià i el castellà? Una cosa és la llengua, i l’altre les seves variants, dialectes o diferents formes lingüístiques.

Aquí no hi ha un problema lingüístic, aquest està estudiat i solucionat. Aquí hi ha una astracanada que es repeteix una vegada darrera l’altre, un problema endèmic de manca de convivència entre l’ideari originari de la ultradreta més casposa, violenta i reaccionària espanyola, que es pensa que encara existeix un Imperi “donde nunca se pone el sol” i que utilitzen l’atac sistemàtic contra la llengua catalana de forma recurrent, amb vehemència i persistència per treure rèdit de l’odi que ells mateixos alimenten contra la nostra nació.

Aquest nou atac, que és també un atac contra la intel·ligència dels illencs, ja us dic que tindrà conseqüències en les meves accions. A més atac, més defensa. De moment, penso reflexionar respecte si faig prou per a la meva llengua, que és i només és el català, penso ser més conscient que és un element essencial malgrat ser una llengua minoritària, i per tant penso defensar-la tantes vegades com calgui. Ja no penso parlar més en castellà, excepte amb el meu sogre, quan sé que m’entenen en català.

Seré fidel a la meva llengua que és la llengua del meu país.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

JUTGES PER LA DICTADURA

 

jutgesdictadura1

“Mai oblidis que tot el que va fer Hitler a Alemanya era legal pels jutges d’aquell país”. Martin Luther King.

Estem acostumats a decisions i sentències perverses, polititzades i desproporcionades per part dels jutges, especialment dels magistrats representants dels alts tribunals del poder judicial de l’estat espanyol.

Envaeixen clarament, i cada vegada més sovint, l’òrbita d’actuació d’altres poders públics. Imposen una forma de legislar i un estil per administrar i governar, carregant-se de soca-rel l’equilibri de poders de l’estat, fent desaparèixer qualsevol garantia processal pels ciutadans i eliminant la seguretat jurídica que caracteritza a les democràcies.

És molt significatiu que menys del 10% dels més de cinc mil jutges espanyols pertanyin a l’organització Jutges per la democràcia, i la resta?

Per contestar, ens podem remetre a les seves actuacions, a sumaris i sentències com les dels nois d’Altsasu, la de l’empresonament de Pablo Hasél, altres rapers, tuitaires i titellaires, les actuacions contra alguns sindicalistes, les tortures i assassinat d’Arregui, la no imputació de jutges franquistes (col·legues i amics, clar!) per sentències homòfobes, la paralització de la Llei de Memòria històrica, el reconeixement de Franco com a legítim cap de l’estat, la no admissió de la querella de Sandro Rosell per haver estat anys a la presó sense proves, la no condemna de l’apologia dels franquisme, la sentència i la farsa de procediment dels presos polítics catalans, i una llista inacabable d’actuacions judicials que demostren amb fets que són Jutges per la dictadura.

jutgesdictadura2El poder judicial espanyol és un col·lectiu molt allunyat de la pluralitat ideològica de la majoria d’altres col·lectius de la societat espanyola, si excloem a la policia nacional, els militars i els capellans. El nombre de magistrats associat a organitzacions ultrarreligioses com l’Opus Dei, i a organitzacions ultradretanes és escandalós i molt molt perillós. El franquisme reaccionari i genocida, la bandera amb “l’aguilucho” i els seus fonaments autoritaris, repressius i antidemocràtics viuen i perviuen en el poder judicial.

I dic que la situació és molt perillosa perquè el paral·lelisme de l’actuació de jutges espanyols actuals com a “salva pàtries” i la de jutges alemanys durant la República de Weimar, l’etapa prèvia a l’Alemanya nazi, és molt gran. Igual que ara i a Espanya, la judicatura alemanya menyspreava profundament als polítics que van sorgir després de la 1ª Guerra Mundial. Ells i la democràcia que volien implantar aquests polítics era un impediment a les seves atribucions com a jutges procedents dels temps de l’emperador Wilhelm II, uns jutges fets a imatge i semblança del règim autoritari d’aquest, d’ideologia reaccionaria i acostumats a exercir justícia en nom de l’emperador, no del poble. Us sona?

jutgesdictadura3El pas dels jutges de l’època monàrquica de l’emperador a l’època del III Reich va ser fàcil. Les seves sentències durant la República de Weimar van ser claus per aplanar el camí del partit nazi, el NSDAP, legitimant les seves idees i actuant favorablement als seus interessos. A Espanya, les darreres resolucions favorables als feixistes de VOX relatives a la legitimació i l’acceptabilitat de la persecució racista que apareix a la seva propaganda, o al fet d’emetre en contra allò que s’ha aprovat al Congrés dels Diputats com ha sigut la sentència contra l’estat d’alarma, mostren la manca total de democratització judicial i presenta forces similituds amb la judicatura alemanya de l’època weimariana, en la que es va començar a construir l’autoritarisme a la societat i es va legitimar el feixisme com a tendència política possible. Perillós!.

Es necessita amb urgència una reforma integral a la justícia, o acabarem malament, una reforma que solucioni de fons els problemes estructurals que afecten la ciutadania, una que garanteixi una justícia apartada de la política en les seves decisions, una justícia en la que ciutadans hi podem confiar i ens hi sentim legitimats.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

CATALUNYA EN FLAMES

 

catalunyaenflames1

Arriba l’estiu i Catalunya crema, una vegada més.

Les imatges de paisatges catalans totalment devastats per les flames és recurrent. La tristesa que ens genera veure com el que eren llocs bonics, paratges idíl·lics i boscos frondosos es converteixen en territoris erms i morts pel foc es repeteix molt sovint. L’incendi ’hectàrees i hectàrees forestals ens visita massa habitualment, generant-nos enuig, laments, cabreig i indignació. Aquest any ha estat primer a Martorell i Castellví de Rosanes, després a l’Alt Empordà, i això encara no ha acabat, poden haver-hi més, donades les condicions previstes a les nostres terres de temperatura, humitat i vent.

És cert que els comportaments inconscients, irresponsables, negligents i imprudents de la gent, siguin fets de bona o mala fe, de forma voluntària o involuntària, acostumen a estar darrere dels focs estivals. Evidentment que el senyor que tira la burilla del cigarro des del cotxe, o l’inconscient que soldava a una casa al costat del bosc són culpables de les seves accions, són uns indesitjables, però el problema va més enllà, el problema el genera l’oblit dels boscos, la gestió preventiva d’aquest.

Els focs no s’apaguen a l’estiu, s’apaguen a l’hivern. La millor lluita contra els incendis és que aquests no es produeixin. Hem de preparar el terreny perquè no es pugui encendre, mentre no es faci així, tindrem una Catalunya en flames. Catalunya és un país de boscos, el problema s’ha de solucionar i es pot solucionar, per fer-ho, cal actuar, cal voler-ho arreglar.

On està el problema? El bosc ha passat a ser un magatzem d’energia, és un polvorí de combustible que el fa més vulnerable que mai.

Hi ha uns factors identificats de l’augment del perill actual, en cito alguns de forma esquemàtica. El primer, en els darrers anys hi ha hagut un abandonament progressiu del camp i una reducció dels terrenys de pastura, cosa que ha provocat un avançament dels boscos en detriment de les zones de cultiu. El segon, la proliferació de construccions descontrolades d’urbanitzacions properes a zones forestals en els darrers 50 anys ha apropat al bosc a gent que hi resideix, però que no treballa la terra, és a dir, no aporta beneficis, però genera riscos al bosc. El tercer, el canvi climàtic, l’augment de temperatures i la disminució de precipitacions.

Els recursos del país, incloent-hi els bombers, estan preparats per combatre i apagar amb un alt grau d’eficiència la gran part dels incendis. En els darrers 20 anys hi ha hagut al voltant de 15.000 incendis que no han fet mal, el problema ha vingut donat només d’una quarantena d’incendis, els grans incendis, i que aproximadament han suposat el 75% del total de superfície cremada. Contra els grans incendis no hi ha mitjans efectius, el mal és inevitable i els recursos es fan limitats i són insuficients, superant les seves capacitats.

La inversió de més recursos no soluciona els grans incendis, és gastar més en despesa per no obtenir beneficis. La solució i la inversió ha d’estar en la prevenció i la gestió de boscos.


catalunyaenflames2S’ha de disminuir la densitat del bosc, els hem de transformar en àrees més equilibrades, sanes i resistents, hem de preparar els nostres boscos a les noves problemàtiques. S’ha de trencar la línia continua del bosc, establint terrenys de conreu i pastures creant un paisatge de mosaic, un paisatge combinat. S’ha de pensar, dissenyar i mantenir una infraestructura que pugui fer més eficient l’extinció del foc, construint camins que afavoreixin el pas d’equips d’emergència, establint punts d’aigua, creant clarianes que puguin fer de tallafocs. S’ha de fer cremes controlades del bosc per evitar la concentració de combustible. Falta cultura de la vigilància continuada, s’ha d’estar elaborant, estiu i hivern, mapes de riscos i actuar en conseqüència.

En els pressupostos de la Generalitat es veu clarament l’errada. Cada vegada més inversió en extinció de focs i menys a la prevenció i gestió de boscos. La diferència és del 90% contra el 10%, en la meva opinió, una ceguesa d’altes dimensions, un escàndol, una sobirana irresponsabilitat per parts dels que manen i que són incapaços de fer mínimament bé la seva feina.

Però, com pot estar encara prevenció i extinció de focs en mans de dues conselleries diferents? O sigui, prevenció amb els agents rurals en mans del departament d’Agricultura, i extinció incloent els bombers en mans del departament d’Interior. Inútils! Catalunya s’està cremant, any rere any, i vosaltres us ho mireu sense fer-hi res.

catalunyaenflames3Quasi el 75% de les àrees forestals estan en mans privades. És necessari subvencionar, per després exigir a aquests propietaris de tres quartes parts dels boscos, que facin la seva feina. Pensem que cada propietari té la seva pròpia sensibilitat enfront del problema, pensem que si ha de deixar en condicions no vulnerables els seus territoris, hi ha de posar diners de la seva butxaca i no tots ho poden o ho volen fer per criteris de rendibilitat a curt termini.

Catalunya és dels indrets que menys aportació fa en aquest aspecte, i amb una molt poca part dels nostres impostos es podria solucionar aquest problema, estem parlant d’1 euro anual per català, no més, la xocolata del lloro. Subvencionem per solucionar un problema comú, controleu i exigiu, que són les vostres responsabilitats i feina.

Si volem canviar la situació i revertir-la, hem de fer les coses diferents. És solucionable, però cal posar-se d’una punyetera vegada seriosament.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya