cibeles estelada

CIBELES ESTELADA

Sens dubte una de les imatges icòniques que deixa la macro manifestació de la tarda del dissabte 16 de març a Madrid és la de la “diosa Cibeles” sostenint una senyera estelada, una deessa per cert, que en els darrers temps està molt mancada de celebracions al seu voltant, una deessa Cibeles estelada.

A EconomiaCAT hi vam ser una vegada més, com sempre estem i estarem fins que la democràcia sigui una realitat, encara que sigui a territori hostil, com ho era. Arribada en AVE divendres nit, ens trobem al Girona FC a l’hotel, el dissabte ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, seguint les recomanacions d’en Pep Guardiola, esmorzem xocolata i xurros, passeig pel centre, visita al Museo del Prado, on ens adonem que serà un dia molt especial, ja que el català és l’idioma que s’escolta més al museu, museu en gran part pagat pels catalans. Dins del museu, parada obligada al quadre “El jardín de las delicias” de "El Bosco", un dia farem un article d’aquesta obra mestre transgressora en el seu temps, per acabar dinant a prop del Congreso de los Diputados i estar ben situats de cara a la tarda.

Gent, molta gent a la manifestació, ni divuit ni vint mil, menteixen com sempre, menteixen compulsivament siguin de dretes o d’esquerres. Hi van arribar 500 autocars, però es va desplaçar gent amb AVE, avió i cotxe particular. Seríem uns 100mil o 150mil com a poc. Mobilització controlada com les de sempre, sense incidents, somriures a dojo, palpable i evident transversalitat, carregada de civisme i pacifisme, amb gent de totes les edats salvant òbviament els extrems, simbologia groga, persistència, molta persistència, gent que no es cansa mai, gent que no afluixa ni afluixarà, i també algun gest crític i de cabreig amb els nostres partits polítics. Gent neta, neta de pensament i neta físicament, potser el "Fairy" ens marca molt culturalment.

L’autodeterminació no és delicte”... clar que no ho és en un estat de dret. Llavors per què ho és a Espanya?

Democràcia és decidir ... és la mateixa essència. Per què doncs és selectiu a Espanya el fet de poder decidir?

Els dos lemes de la manifestació, tan evidents en si mateixos, haurien de fer pensar al poble espanyol, que es va mostrar llunyà i indiferent. Només uns quants centenars de madrilenys, castellans, canaris, gallecs i bascos (per cert, molt poques “ikurriñas” vaig veure) sembla que siguin receptius a aquesta barbaritat que veiem cada dia, a aquesta caricaturesca aberració jurídica contra els presos polítics on els teòrics agents de l’ordre són els primers a falsificar-ho tot, a aquesta aberració mediàtica que lluny d’informar els desinforma amb propaganda barata i ens insulta diàriament, ja no només a la nostra intel·ligència sinó també a la nostra dignitat, a aquesta aberració humana que és l’odi racial cap al tot que és català, una massa dirigida i convençuda que els catalans som persones d’una altra categoria, que no tenim raons ni tenim drets, una massa de persones amb comportaments més propis dels ignorants pobles causants dels grans genocidis de la història que de societats avançades com el temps actual ens requereix.

plaza independencia

Aquesta imatge de la Cibeles estelada que intenta cridar l’atenció amb el seu, escolta Espanya!, que intenta transmetre i ser vista com un raig d’esperança, com un raig de claror cap a la brillantor de la diversificació de pensament, com un raig per recercar una vida diferent i millor, com un raig per fugir dels mals de sempre; malauradament no és escoltada ni vista, és ignorada i menyspreada en el millor dels casos, i en el pitjor es considera com una amenaça al que tenim i no com una oportunitat el que podríem ser.

No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. No hi ha pitjor insensibilitat que el que no vol empatitzar.

I donada aquesta situació, potser la imatge que perdurarà serà la del rètol que hi havia a la mateixa plaça de la Cibeles, aquell que assenyalava a la “plaza de la independencia”.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

fairyland

FAIRYLAND

Benvinguts a Fairyland: el lloc imaginari on tot és possible, un món de fantasia creat a mida i de forma exclusiva per a vosaltres, però no per les vostres il·lusions i somnis positius sinó per contrarrestar els vostres més lúgubres i desagradables temors, els vostres prejudicis i racisme ancestral.

A Fairyland us diuen que el setembre del 2017 es respirava violència als carrers catalans, una kale borroka insostenible que va derivar en els fets tumultuaris del dia 20 davant la Conselleria d’Economia, on les forces d’ordre i seguretat de l’estat i els funcionaris que intentaven fer la seva feina, van témer per la seva integritat, alguns fins i tot van haver de saltar pels terrats. Però la realitat és que no va haver-hi ferits, ni detencions, ni destrosses al mobiliari urbà i els funcionaris van sortir pel seu propi peu. Cotxes oficials devastats diuen a Fairyland, però la realitat és que només hem vist cotxes plens d’adhesius i moltes fotos de periodistes pujats a aquests cotxes, i potser abonyegant-los, amb l’objectiu de prendre la millor foto i fer el millor vídeo.

A Fairyland us relaten que l’1 d’octubre, no va haver-hi càrregues policials, al contrari, us diuen que va existir proporcionalitat, que desenes de policies i guàrdia civils van ser ferits per la turba i massa de gent adoctrinada, plena d’odi i embogida. Però la realitat és que no hi ha cap hospitalització, ni cap informe de baixa, ni cap imatge que provi atacs a les forces de seguretat, el que hi ha, són centenars d’informes mèdics i hospitalaris certificant els ferits civils, i centenars d’imatges que proven i testimonien que qui aplicava la violència de forma desproporcionada eren els policies estatals, abusant de ciutadans amb les mans aixecades. La realitat és que els policies armats van atonyinar a pares de família, iaios, iaies i joves que van sortir a votar.

A Fairyland us expliquen que els condemnats, (ai perdó!, els processats) van liderar una rebel·lió organitzada i que per això mereixen estar 20 anys o més a la presó. Us diran que no són presos polítics, us explicaran amb alta dosi de dramatisme, com els acusats van radicalitzar i aixecar en “armes” a fanàtics, que van utilitzar miserables estratègies domèstiques de guerrilla, com la trampa del Fairy. No dubteu que a Fairyland, la premsa corroborarà amb tota la solemnitat aquestes teories conspiratòries d’escamots preparats i especialitzats amb aquesta perillosa arma, i fins i tot es realitzaran debats “tècnics” sobre la nocivitat del detergent. Però la realitat és que el Fairy és un magnífic desengreixant, que com màxim serveix per fer bombolles i prou. La resta és, com diu el nom de Fairy traduït, un tema de fades.

A Fairyland us vendran que les empreses van fugir d’una Catalunya que s’enfonsava pel cataclisme socioeconòmic del moment. La realitat és que el nivell d’inversió estrangera ha pujat, les exportacions han pujat, i les empreses van marxar forçades per la pressió feta des de l’estat i la monarquia del “A por ellos” VI.

A Fairyland afirmen contundentment que un senyor altament menyspreable i molt dolent de cognom impronunciable, segur que fet a propòsit, tal com Puigdemont, és un pròfug, un perillós fugat de la justícia, i us ho creieu. Però la realitat és que en Carles es passeja per Europa, totalment lliure, donant conferències cada vegada més multitudinàries, on molta gent vol conèixer la realitat del que passa i va passar.

A Fairyland us diuen que el Tribunal Suprem és la justícia. La realitat és que no ho és, és una farsa, un fake ideat per prevaricadors amb toga negra, inventors de ridículs relats amb l’únic objectiu de fer el mal i preservar la unificació antidemocràtica de poders.

A Fairyland defensen que votar en el referèndum català va ser el pitjor dels delictes, una infame rebel·lió. Ara, ciutadans, només cal que penseu i decidiu si voleu seguir vivint en el món paral·lel de Fairyland.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

El 5è Poder

EL CINQUÈ PODER

A cada Estat hi ha tres tipus de poders, el legislatiu, l’executiu i el judicial, segons la concepció clàssica de Montesquieu, primera meitat del segle XVIII, en la que es basen els Estats de Dret moderns, i que suposa un sistema de controls i de contrapesos per evitar la concentració de poder en poques mans.

Quan el poder legislatiu i executiu són reunits en una mateixa persona, desapareix la llibertat doncs s’ha de considerar que el monarca o el senat facin lleis tiràniques i les executin a la mateixa vegada. El mateix succeeix si el poder judicial no es separa del poder legislatiu i executiu, doncs la vida i la llibertat dels ciutadans seria un fet arbitrari. En el moment que una sola persona, o grup de nobles pot administrar els tres poders, tenint la facultat de fer les lleis, d’executar-les i d’administrar justícia, tot es perd, esdevé un poder d’agressors contra els drets i llibertats de tots i cadascun dels ciutadans.

A la segona meitat del segle XVIII, Edmund Burke ja afegia a aquests tres poders clàssics un de quart, llavors incipient, la influència de la premsa a l’opinió pública, com a una nova força de control i un nou contrapès independent dels tres poders clàssics. Paradoxalment, ara que la influència dels mitjans de comunicació és un fet, ara que resulta impensable una societat moderna sense la seva presència, ara que constatem que els mitjans de comunicació esdevenen un creador d’opinió pública i de valors de primera magnitud, es quan veiem que els tres poders clàssics i aquest quart poder deixen de ser un sistema de contrapesos per preservar l’equilibri i passen tots ells a estar en el mateix costat de la balança, a ser un únic pes en mans d’un poder de poders, el cinquè poder, marcat pel poder econòmic.

El cinquè poder no busca equilibris entre ciutadans, ni entén de llibertats i drets humans, és un poder absolut que només busca guanyar sempre i per això ho ha de controlar tot, ha de controlar l’estat sent l’estat en si. Separa entre amos, que no donen comptes a ningú, ni paguen cap preu per les seves mal i fetes, i súbdits que el sostenen amb els seus impostos, el seu treball i amb la seva claudicació social, política i moral.

El cinquè poder existeix a tot el món, però en determinats indrets, com és a Espanya, el cinquè poder no s’amaga ni és discret sinó que s’aplega de forma visible en un contuberni funcionarial i un sistema de privilegis on el nepotisme i el corporativisme dels poderosos és manifest i il·legítim, però els hi és igual, ells manen i no els importa el progrés, l’eficiència ni el benestar de la resta dels ciutadans, no els importa el dèficit econòmic, ni el dèficit social, ni el dèficit democràtic, ni els drets individuals, només els importa seguir vivint dins de la seva intocable bombolla feta d’or patentada pel borbonisme i decorada de cara en fora amb patètics eslògans i crides a la “indisoluble unidad de la nación española” que realment amaga la seva autèntica cara, una teranyina estructural entramada per un poder subversiu econòmic de bancs, grans empresaris i corporacions i de diners públics subvencionats, la dictadura d’uns pocs sostinguda pel sacrifici i el patiment de la gent que fa no pari de rajar l’aixeta continuada dels recursos generats en una important part, quantitativa i qualitativa pels catalans. El Cinquè Poder
Si els presos i exiliats polítics catalans volien tenir més competències, volien tenir més poder de negociació, volien que els ciutadans tinguessin més llibertats, ara pagaran un alt preu, però no pas el pagaran per desobeïr, ni per rebel·lar-se, ni per sedició, ni per malversar fons, pagaran un alt preu per no haver-se adonat que el poble, el Poble català amb majúscules, va ser i és prou madur i decidit per creure les seves propostes i sortir al carrer a defensar-les. I això amics, això sí que és molt perillós i atempta directament contra la bombolla d’or del cinquè poder espanyol, el poder que sempre ha manat, el poder controlat per un molt reduït grup de persones, de famílies, de clans i de castes, de poders fàctics, de bancs. Pagaran un alt preu com a exemple, perquè mai ningú oblidi el càstig per intentar-ho.

El cinquè poder no cedeix mai, no pacta, no fa ofertes, no retrocedeix ni reconeix. Mai donarà veu als catalans com a subjecte polític amb dret a decidir. Utilitzen i utilitzaran la resta de poders, els tres clàssics i el quart poder de la premsa, com sempre han fet. Apel·laran a un sisè poder: el poder de la por.

Només queda un camí, com van fer a França, com van fer a Rússia, com han fet en altres llocs quan el cinquè poder era insuportable per la dignitat de les persones, ara és el nostre moment, ara és moment de revolució.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

contra catalunya1

CONTRA CATALUNYA

Molts milers de persones s’han mobilitzat i han marxat pacíficament per la GranVia de Barcelona en protesta per la farsa judicial contra els líders catalans involucrats en el procés i referèndum independentista, i sota el lema en defensa de què “l’autodeterminació no és delicte”. Una vegada més ha sigut una marxa històrica, impressionant, però no serà la darrera, la “muralla humana” insisteix i persisteix.

L’estat fa anys i anys que va contra Catalunya, “a por ellos” i Catalunya ha dit que ja n’hi ha prou a l’estat.

L’estat no governa mai pels catalans sinó que ho fa contra nosaltres. L’estat va capar i tombar l’Estatut aprovat majoritàriament a Catalunya, l’estat va negar-se a un pacte fiscal que també hagués sigut majoritari. L’estat es va negar a respectar a Catalunya i als catalans, que van començar a desconnectar de l’estat. L’estat va combatre un referèndum avalat per la majoria parlamentària i voluntària dels catalans, el va combatre amb totes les seves forces, forces repressores legals i il·legals però sempre il·legítimes, el va combatre judicialment, policialment, políticament, violentament, propagandísticament. Un referèndum que vam guanyar i llavors l’estat va aplicar el 155. L’estat va empresonar els líders polítics, convertits en presos polítics, sense cap voluntat de dialogar, només d’aniquilar, inventant-se un relat, mentint. L’estat jutja ara als presos polítics, tots sabem que és un teatre de judici perquè la sentència ja està escrita i signada.

És i serà una sentència contra la democràcia, contra la llibertat de drets fonamental individuals i col·lectius, és i serà una sentència contra Catalunya però Catalunya ha dit i dirà tossudament alçats: prou! a l’estat, fins a l’autodeterminació i fins a la independència, única via possible cap a la supervivència i la prosperitat, cap a la llibertat. No hi ha cap altra via de sortida, Catalunya contra l’estat.

El concepte d’estat a Espanya, lluny de ser el concepte que definia Sant Agustí: “és una reunió d’homes dotats de raó i relacionats en virtut de la comuna participació que estimen”, coincideix i fins i tot sobrepassa el concepte d’Oppenheimer: “és la institució social imposada per un grup victoriós al derrotat, amb el propòsit de regular el seu domini i d’agrupar-se contra la rebel·lió interna i els atacs de l’exterior”. L’estat espanyol és un estat autoritari, reaccionari, no democràtic, ancorat a la mentalitat del segle passat, involucionat cap a un feixisme estructural que permeabilitza les mentalitats dels seus ciutadans, que ignorants del que passa al seu voltant creuen tenir uns valors que no són tals, un estat que no sortit del seu estatus franquista on els “guanyadors” campen al seu aire per un territori que consideren seu.contra catalunya2

És terrible veure com una persona pot ser empresonada preventivament tant de temps, com pot ser jutjada, i acusada, per un tribunal com aquest, sota un estat així, un tribunal i un estat foscos i corromputs, un tribunal i un estat que persegueixen les ideologies, un tribunal i un estat organitzats des del continuisme franquista i consolidat pels dos grans partits de poder, còmplices del règim de sempre. Només així es pot entendre com el responsable de fer els informes dels fets de la Guàrdia Civil, acceptats pel tribunal, sigui el mateix que va escriure des del seu compte de tuit com “Tácito” allò de “Ponga las urnas en el suelo. Lentamente. Las manos detrás de la cabeza”.

Per això, Oriol Junqueras va triar no defensar-se, sap que ja ha sigut prèviament condemnat, és un testimoni pensat per liderar la futura Catalunya que avui ha dit prou i en un futur, no gaire llunyà, serà fundada com a República, i en la que no hauran de tenir cap cabuda els personatges i les tendències polítiques no democràtiques i autoritàries, cap ni una. Als catalans ens agrada molt perdonar i ser permissius, però per ser-ho de veritat, cal acabar abans amb qui no vol ser-ho. Prou a l’estat, prou a anar contra Catalunya.

Espanya és una gran presó. Ho és per totes les persones i totes les nacions que volen viure plenament i en llibertat. Prou, doncs!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

stormtroopers1

L’ATAC DELS CLONS...A CATALUNYA

En el segon episodi de la saga de Star Wars, “l’atac dels clons”, corren temps tenebrosos per a la República que continua assetjada per nombrosos perills i sumida en el caos, del que ni tan sols els cavallers Jedi són capaços de mantenir l’ordre i la pau a la galàxia.

En aquest episodi apareixen per primera vegada els clons, com a soldats principals de l’exèrcit de la República i del seu canceller Suprem, amb l’objectiu de mantenir l’ordre democràtic a la galàxia. Equipats amb una característica armadura metàl·lica de color blanc que els cobreix completament, estan alterats genèticament per ser dòcils i obeir ordres sense qüestionar-les, cosa que aprofita el seu canceller Suprem per donar l’ordre d’executar i exterminar als cavallers Jedi, i poder instaurar la dictadura. Els clons, convertits en Stormtroopers passen d’estar des del servei a la democràcia al servei de la dictadura d’estat, com a forces repressores de l’Imperi galàctic.

L’Imperi galàctic i l’atac dels clons malauradament no són cap ficció, a Catalunya l’Imperi viu i perviu. El seu poder letal es vol carregar d’arrel els nostres drets fonamentals i llibertats, la nostra llengua i cultura, el nostre sistema educatiu, la nostra economia per via de l’ofegament i liquidació d’infraestructures, les nostres lleis socials, energètiques i mediambientals. L’atac dels clons...a Catalunya, fa temps que ha començat. Els jutges, les forces de seguretat i els mitjans de comunicació són els seus Stormtroopers, la força policial i militar, la força jurídica i la força mediàtica són la maquinària d’estat al servei i conveniència de l’Imperi més fosc i antidemocràtic de la galàxia.

Les recents detencions arbitràries i injustificades, entre elles als batlles de Verges i Celrà, són accions molt greus, són accions fetes contra ciutadans pel que pensen i no pel que fan, sense cap tipus d’ordre judicial són una mostra més de l’empobriment democràtic de l’estat espanyol, convertit en Imperi del Mal. Una mostra més de les desenes i desenes de mostres, de les centenes i centenes de mostres, dels milers i milers d’exemples que componen un ampli univers de barbaritats mafioses d’un Estat decrèpit, dictatorial abominable, corrupte, miserable i inhumà.

L’aplicació il·legal del 155, l’empresonament il·legal dels presos, l’atac continuat a la llibertat d’expressió, ja sigui tuiters, rapers o titellaires són una part del resultat de l’estratègia general del poder espanyol que busca perseguir i destruir a l’enèmic fent un relat, normalment inventat, i presentar-ho com persones que no mereixen la confiança ni el respecte dels ciutadans espanyols. Aquest desconeixen la realitat però s’ho creuen, al ser bombardejats per mitjans de comunicació que col·laboren a augmentar la mentirà i l’odi, i acaben cridant allò del “a por ellos” com a expressió guerrera contra el que creuen és l’enemic però realment és l’aliat, ja que són els únics que estan lluitant contra l’Imperi. stormtroopers2

En l’àmbit només espanyol, el Ministeri d’Interior de l’Imperi galàctic ha reconegut que la seva pròpia policia, llavors dirigida per l’antic ministre Fernández Díaz, el cap de Marcelo, va muntar una operació utilitzant fons públics reservats per robar a Bárcenas i segrestar a la seva família si calia, amb la finalitat de destruir proves i impedir que la documentació de la qual ell disposava, arribés al tribunal que investigava la trama Gürtel. Polítics o mafiosos?

Mafiosos sens dubte. Els mateixos stormtroopers que fabricaven acusacions falses i, per cert, molt cutres contra dirigents catalanistes. Mafiosos disfressats de policia patriòtica quan només són sicaris a sou que formen part d’una policia política i repressora, típica i tòpica dels règims dictatorials i autoritaris més vulgars, típica i tòpica de les clavegueres dels estats que es coneixen com a “repúbliques (en aquest cas, monarquies) bananeres” i que utilitzen el poder polític, la complicitat periodística i els recursos públics al servei dels seus interessos partidistes contra qui pensa diferent, i en aquest millor, contra la Resistència, contra els catalans de demòcrates, contra els catalans de bé.

Que la força ens acompanyi.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya