- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 588
SÈNIORS A L’EMPRESA
Serà que en faig gran...
Fa uns mesos vaig fer un procés de selecció a la meva empresa, buscava un o una comptable amb certa experiència. Vaig posar un anunci a Infojobs. Vaig rebre alguns currículums interessants i vam començar les entrevistes. Un dels candidats tenia “36” anys, però la persona que es va presentar era bastant més gran. Li vaig fer l’entrevista sense anomenar el tema de l’edat, va anar molt bé, aquell semblava ser el candidat que buscava. Al final de l’entrevista, li vaig comentar si s’havia adonat que tenia una errada en la data de naixement del seu CV, em va contestar que no era cap errada, realment tenia 56 anys, canviava l’any de naixement per poder tenir l’oportunitat de fer alguna entrevista. Em va trencar el cor. El vaig incorporar immediatament. Ara treballa amb nosaltres, ens aporta experiència i molta productivitat. Quin gran encert!
I quina gran injustícia!, un professional "per treure's el barret", havia exhaurit l’atur i malvivia portant 4 o 5 comptabilitats per no més de 100 euros cadascuna, quina forma de malgastar el talent! Sense cap motiu més enllà que tenir més de 55 anys, l’edat i més aquesta no inhabilita les capacitats i els coneixements professionals d’una persona.
Vivim a una economia de la longevitat, una economia derivada de l’augment de l’esperança de vida que provoca un important canvi demogràfic, una població més longeva i més sana. L’esperança de vida a l’estat espanyol d’un home és de 81 anys i d’una dona és de 86. Així doncs, una persona que tingui 50 anys avui està en la mateixa situació que un nounat del Renaixement, la seva esperança de vida és d’una mica més de 30 anys.
Segons l’ONU, el 41% de la població a l’estat espanyol supera els 50 anys, l’any 2050 aquest percentatge serà del 53%. Donada aquesta conjuntura, és un repte per a la nostra societat, i sobretot per a la nostra societat empresarial, canviar el concepte que si un sènior perd el treball ja pot pensar a retirar-se. Continuar pensant així seria permetre’ns un luxe que no ens el podem permetre. La població de més de 50 anys, de més de 55 anys i de més de 60 anys han de ser un segment més del mercat de treball i han de ser capaços de sustentar i fer créixer l’economia mitjançant el seu poder adquisitiu que els hi ha de venir del desenvolupament dels seus actius professionals.
L’interval entre l’esperança de vida mitjana actual, 83 anys, i l’edat legal de jubilació, 67 anys, és de 16 anys, que es converteixen en més de 20 si es tenen en compte els anys reals de sortida del mercat de treball, i en més de 30 en el cas dels professionals que fan una prejubilació o una sortida anticipada pels diferents motius, un temps que en molts casos acaba sent equivalent o superior al període d’activitat.
L’abandonament de la vida activa generalment es produeix per raons personals, ja sigui per salut, ja sigui per necessitat de cuidar familiars més grans, o bé per causes externes com poden ser expedients de regulació o acomiadaments. La dificultat de tornar a l’activitat laboral una vegada aquesta ja s’ha interromput és més complexa a mesura que augmenta l’edat, perquè les empreses tendeixen a preferir empleats joves enfront dels més grans. Deixar de treballar més enllà dels 55 anys implica que molts sèniors creguin que veritablement hi ha serioses barreres per tornar a tenir una activitat laboral continuada, cosa que és descoratjadora per a moltes persones que finalment desisteixen i abandonen el mercat de treball.
Hi ha dues raons que s’usen per justificar l’abandonament del mercat de treball dels sèniors. D’una banda, i en teoria, la possible pèrdua cognitiva derivada de l’edat i la dificultat d’adaptació a les noves tecnologies que fa que aquests treballadors siguin menys atractius pel mercat laboral en general. I de l’altra, el fet que mantenir empleats els sèniors dificulta la creació de llocs de treball per als més joves. Ambdós arguments són equivocats. L’experiència dels sèniors, el seu grau de maduresa i el coneixement acumulat al llarg de la seva trajectòria professional i vital haurien de compensar la pèrdua de competències que l’edat comporta i, d’altra banda, no és cert que els llocs sèniors i júniors siguin reemplaçables entre si, igual que la incorporació de la dona al mercat de treball no va suposar la destrucció d’ocupació masculina a l’inici del segle XX. Sèniors a l’empresa.
A Catalunya i a l’estat espanyol, l’envelliment és imparable. El segment poblacional entre 55 i 70 anys representa 2,5 vegades el segment de població jove entre 16 i 24 anys, i aquesta diferència continuarà augmentant sense fre en els anys vinents. Alhora, també creix tot un conjunt de prejudicis, estereotips i discriminacions que pateixen les persones grans simplement per tenir l’edat que tenen. La desocupació sènior s’ha triplicat en els darrers 15 anys, consolidant una tendència a l’abandonament del mercat laboral del personal sènior i només trobant com a sortides generalitzades, el treball per compte propi com a autònom, del que Catalunya és capdavantera, i el voluntariat no remunerat.
Avui, les persones entre 55 i 70 anys tenen unes condicions físiques i mentals bones, el creixement de l’esperança de vida porta associat el creixement de l’esperança de vida amb bona salut, cosa que fa aptes per a l’activitat més persones que mai. L’envelliment demogràfic s’ha de considerar realment un rejoveniment perquè permet que més persones visquin més anys en unes condicions millors que les generacions anteriors. Hi podria haver molt més talent sènior en l’economia del que hi ha actualment, no té sentit els prejudicis existents que provoquen que la meitat dels aturats sènior faci més de dos anys que no treballen.
El talent sènior ha d’aportar més recursos i millors a l’economia actual. No hi ha prou efectius joves per al relleu generacional, i disposar de més sèniors treballant és garantia de més ingressos per a l’estat del benestar.
És molt important i urgent conscienciar els sèniors que tot i que un futur sense feina pugui ser molt atractiu, la realitat indica que una de les millors maneres d’envellir amb salut és continuar sent útil treballant. La disrupció demogràfica fa inviable l’abandonament generalitzat del mercat de treball quan queden més de 30 anys d’esperança de vida, el sistema de pensions no ho suportarà.
Dinamitzar el mercat de treball dels sèniors és una estratègia imprescindible de cara als pròxims anys, ja que la longevitat és una de les revolucions silencioses del moment. Els sèniors actius poden arribar a ser uns grans factors aportadors al benestar general i uns grans consumidors si tenen el poder adquisitiu adequat. La diversitat generacional a les empreses és i serà necessària, igual que ho és la diversitat de gènere.
Cal acabar amb la fuga de talent sènior, s’ha de trencar l’actual tendència a abandonar el mercat laboral per part dels que encara tenen molt a aportar a la societat i al món professional, si cal, s’han de trobar solucions per compatibilitzar la percepció d’una part de la pensió de jubilació i el sou.
Si ho aconseguim, no només obtindrem com a resultat la rebaixa de la pressió sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions, sinó que, a més, milloraríem la qualitat de vida dels sèniors i la competitivitat de les empreses, guanyant la societat en el seu conjunt.
Serà que em faig gran... però vull i desitjo més sèniors a les nostres empreses.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 816
ESPANYA ENS ROBA I ENS CONTINUARÀ ROBANT
Espanya mai compleix els seus pactes, ni els complirà.
L’any 2021, un any més estem a la cua de comunitats de l’estat espanyol en execució del pressupost d’infraestructures, a Catalunya s’ha executat el 35%, un total de 741 milions sobre un total pressupostat de 2068 milions, mentre que a Madrid el percentatge arriba fins al 184%, a la capital del regne s’han invertit 2086 d’un total pressupostat de 1134 milions. És a dir, cada català ha rebut 95 € en inversions, mentre que cada madrileny ha rebut 307 €.
Sorpresa? Cap, fa anys que escoltem la mateixa cançó. Robatori? Sí, i dels grossos, com cada any. Indecència? Total. Indignació? Molta. Gravetat? Enorme, són diners nostres, recaptats i enviats al govern estatal en forma d’impostos, amb la promesa que farà un repartiment just, i el compromís signat que tornaran part d’aquests diners en forma d’infraestructures. Casualitat o retard? Cap!!: hi ha un pla dissenyat per escanyar-nos. I nosaltres què fem? Res, però la nostra ineficiència i culpable ingenuïtat no treu de la seva perversitat i maldat.
Espanya ens roba i ens continuarà robant. No en tingueu cap dubte, no importa qui està governant, siguin socialistes, siguin del pepé, siguin podemites o siguin de vox. En millors o pitjors formes, amb un garrot o una rosa, no es pot esperar més que enganys, humiliacions, repressió i les ganes d’acabar amb nosaltres. Ara ens volen dòcils i domesticats, però després ens voldran aniquilats, eliminats.
A banda de la part emocional, gran part del Procés va venir derivat per la racionalitat del sagnat intens i persistent a l’economia i la fiscalitat catalana. Gràcies a aquesta evidència, hem passat de ser des d’un 15% a un 52% els partidaris de la independència, i gràcies a la constant humiliació que això suposa, vam anar tots plegats a reivindicar la República, fóssim un empresari, un alt directiu, un professional lliberal, un autònom, un oficinista, un bomber, un obrer, un jubilat i un aturat. El fenomen de la transversalitat venia donat, en gran part perquè tots érem víctimes d’un espoli insaciable i tan evident que es va posar de manifest a totes les capes socials. L’economia no és una cosa llunyana, l’economia som tots, ens afecta a tots, ens condiciona i ens limita o possibilita el futur.
Per arreglar els greuges d’incompliments constants de tants i tants anys, i el vergonyós dèficit fiscal crònic, a Catalunya ens van prometre ser el territori estatal amb més inversions, no sense rebre abans tota mena de menyspreus, insults i d’improperis per part de la premsa madrilenya per aquest especial tracte de favor. Doncs bé, hem passat de ser el territori amb més promeses a ser el territori amb menys execució, amb menys compliment de les promeses realitzades. I ara què? Doncs com sempre, la premsa de Madrid, muda, cap comentari, cap denúncia, cap queixa, “todo atado y bien atado”.
La decisió d’afavorir a Madrid no és puntual, ni circumstancial ni conjuntural, respon a les polítiques de l’organització clàssica d’un estat centralista, que reforça la seva capital com a centre de poder polític i econòmic. El que aquí ho fa diferent respecte a altres estats centralistes és que en aquest cas, els recursos que genera un altra part, Catalunya marxen cap a Madrid, ho fan en quantitat desproporcionada, espoliant el territori originari i generadors dels recursos. El que ho fa diferent, és que això es diu robar, i per amagar parcialment aquest robatori se’ns prometen inversions que són fakes, pastanagues que ens les posen davant els ulls, i anem tirant i tirant esperant un premi que mai arriba.
Fa quasi 20 anys, l’any 2003, vaig participar en un estudi de la UB de l’impacte socioeconòmic del sector logístic a Barcelona i la seva projecció a Catalunya, on vaig constatar el profund dèficit en infraestructures que asfixiava al territori. La situació empitjora cada any. La productivitat i creixement de l’economia catalana estan en greu perill.
Cal considerar que la inversió pública en general, i la d'infraestructures de transport en particular, és un dels instruments públics que incideixen amb major grau, i de forma més directa, en el creixement agregat i en la distribució geogràfica de l'activitat econòmica. Si seguim criteris econòmics, les inversions s’haurien de realitzar seguint criteris d'eficiència econòmica, és a dir, on les rendibilitats puguin ser majors. El problema rau que a l'Estat espanyol s'ha pensat de manera continuada que es tractava de rendibilitat o eficiència política i no pas econòmica, el que ha comportat i comporta moltes vegades el fracàs.
Només així es pot entendre com a l'Estat espanyol el model actual de transport és el mateix que l'existent al segle XVI, és a dir, el radial, i amb un node central, el qual és Madrid. Aquest model arcaic i improductiu, és el que acaba generant la injustícia i el malestar. No cal ser molt llest per saber i veure que les infraestructures no es culminaran en dècades, n’hi ha prou observar els “quatre gats” que treballen a l’estació de La Sagrera per exemple.
L’espoli que fa segles arrosseguem, persisteix i persistirà, cada vegada amb més voracitat. L’única proposta per acabar amb l’espoli és la independència. No hi ha cap altre. Estarem emprenyats amb els nostres grisos polítics, fins al “gorro” de lluitar sense assolir objectius davant la paràlisi de la partitocràcia catalana, tips de posar la cara quan altres ens decebem per covardia i mediocritat, però paciència, endavant i lluita constant per aconseguir-ho.
L’alternativa ja la coneixem. Espanya ens roba i ens continuarà robant. L’estat no ens fa cas ni farà cas de les nostres reclamacions. Se’ls hi en fot. No importa quin partit polític espanyol mana, per a ells que ens ocupen som una colònia extractiva, se senten ferits quan els hi diem que ens roben, però les veritats ofenen i totes les colònies espanyoles s’han independitzat per aquest motiu. Som la perifèria al servei de la nació dominant.
No hi doneu més voltes, el PSOE, igual que el PP, Ciutadanos i Vox són organitzacions catalanòfobes, es neguen a dialogar, pressionen contra la immersió lingüística i executen només una part dels seus compromisos. Tres fets que ataquen directament la política, la llengua i l’economia, tres fets que demostren que no ens suporten, que ens odien.
Espanya és un mal negoci per a Catalunya. L’Espanya és un estat lladre, un estat paràsit, i ho continuarà sent.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 644
NI WATERLOO, NI MADRID
Que voleu que us digui... la nova picabaralla estèril entre Esquerra i Junts per la frase d’en Rufián fent referència a Waterloo ja em cansa. Em cansen uns i em cansen els altres. És això tot el que sabeu i voleu fer! Feu pena!
Mentre mostreu aquestes banals discussions, ni tenim independència, ni dret a autodeterminació, ni aplicació del referèndum, ni pacte fiscal, ni amnistia, ni aplicació de la voluntat popular que us va donar el 52% dels vots. Al contrari, estem assistint perplexos a anar cap endarrere, enrere en la immersió lingüística, sense cap profit en la taula de diàleg, humiliats per l’espionatge arbitrari, i amb l’amenaça d’anul·lar els indults. I tot, sense cap reacció seriosa institucional, sense cap reacció des dels partits, per part de Catalunya.
Ni Waterloo, ni Madrid. Cap front funciona. Potser hem de mirar cap en dins i no fer-ho cap en fora.
A Madrid ja veiem els resultats. Pedro Sánchez ja no necessita els vots d’Esquerra, recentment ha aconseguit tirar endavant dues votacions al Congrés sense el suport de la formació de Junqueras, primer va ser el decret llei de mesures econòmiques contra la guerra, i aquesta mateixa setmana la Llei de l’audiovisual que ha comptat amb l’abstenció necessària i útil del PP, tota una declaració d’intencions de cara als próxims temps, per cert.
A Waterloo més del mateix. Molt soroll burocràtic, que arriba als que llegim diaris locals i a qui ens interessa el dia a dia, però poca sonoritat general i internacional del cas català, poca ressonància més enllà de nacions que tenen determinats símils i paral·lelismes amb nosaltres, molt poques i no les més influents.
Madrid i Waterloo, Espanya i Europa en definitiva, només entenen i reaccionen a una cosa, la mobilització multitudinària de la ciutadania. Aquesta vegada sense somriures ni gaites, amb cara de pocs amics i disposats a qualsevol cosa perquè no ens segueixin prenent el pèl. A ells, espanyols i als europeus, ja els hi va bé les coses com estan, per aquest motiu normalitzen una situació que no té res de normal. Els greuges contra la nostra cultura, contra la nostra societat, contra la nostra economia, existeixen igual que existien fa uns anys, és més, aquests greuges s’han intensificat en quantitat i qualitat.
Els grans perjudicats som nosaltres, a qui trepitgen els drets i reprimeixen és a nosaltres, a qui perjudiquen el benestar i posen en perill el futur dels nostres fills en benefici d’altres territoris és a nosaltres. Som nosaltres qui hem de reaccionar, qui hem d’actuar, som nosaltres qui hem d’ impedir que ens robin els diners i les nostres llibertats, som nosaltres qui no hem de permetre que ens governi qui no pinta res a Catalunya, qui no el vota quasi ningú, som nosaltres qui no hem de permetre que ens jutgin els seus jutges parcials incapaços de fer justícia a casa nostra, som nosaltres qui ens hem de mobilitzar.
Som nosaltres qui ens hem d’alçar. Fa mandra, però més mandra fa perdre-ho tot.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 780
EL RETORN DEL LLADRE
Amagueu les carteres, que ha tornat l’emèrit!
Torna el rei d’Espanya. Per vacances, per visitar a família i amics. Mantindrà la residència habitual, i també la residència fiscal a manera de tallafocs, a la dictadura petroliera dels Emirats Àrabs Units. Ell tributa, encara que sabem que no ho fa, als Emirats i nosaltres li paguem la seguretat i l’assistència del seu viatget.
Juan Carlos de Borbó, va poder acumular la seva fortuna a Suïssa perquè els diferents governs espanyols van preferir mirar a un altre costat, també ho van fer la premsa, els fiscals i els jutges durant dècades. Espanya ha estat regnada per un defraudador fiscal que cobrava comissions de milionàries dictadures a canvi de favors que mai ens explicaran, i tot amb el silenci còmplice d’un entramat de poders estatals que han permès, amagat, protegit i blindat la corrupció i els abusos reials.
El retorn del lladre. Torna el rei, torna el lladre, torna el defraudador, torna l’evasor, i ho fa amb una operació vergonyosa, delirant i ridícula de blanqueig monàrquic, amb un jet privat de superluxe, amb total impunitat, una imatge que posa de manifest els privilegis familiars dels Borbons sobre la resta de ciutadans, convertint aquests en súbdits d’un sistema feudal.
Torna el rei emèrit, i torna amb ell l’Espanya més casposa i reaccionària, l’Espanya del blanc i negre, que acull i treu a passejar en barca per Sanxenxo a un home culpable d’haver-se emborsat milions d’euros aprofitant-se de la seva posició, un home que blanquejava i evadia diners a dojo en paradisos fiscals, un home que defraudava a la Hisenda del seu país reiteradament, un home que portava i porta una vida desenfrenada de luxe, safaris i amants pagada amb diners públics.
L’exrei, el rei lladre, és el símbol de l’Espanya hereva del sistema franquista, en la que els poderosos fan el que volen, manipulen, enganyen, roben i estafen, sense passar comptes a ningú, sabent-se que són intocables, demostrant a plena llum el seu poder davant d’una ciutadania domesticada que els permetrà continuar fent el que els hi plagui.
Ara podem parlar de causes arxivades com les comissions irregulars rebudes per l’adjudicació a empreses espanyoles de les obres de l’AVE a la Meca a canvi de substancials rebaixes del preu, com tota la trama organitzada en els casos de blanqueig de capitals o com el cas de les targetes opaques i per la que l’emèrit ha abonat més de 678 mil euros a Hisenda. Les ombres dels negocis foscos sempre han envoltat a l’exrei de forma directa o per testaferros fidels al monarca, encapçalats pel seu intendent general i responsable dels seus negocis privats, Manuel Prado y Colón de Carvajal. És conegut que Espanya pagava el petroli més car pel sobrecost de les comissions pagades amb els diners dels consumidors espanyols mitjançant el preu de la benzina.
Banquers, nobles i empresaris del franquisme van ajudar i finançar a Juan Carlos en els seus inicis de regnat, quan el rei emèrit va arribar al tron amb una mà davant i l’altre darrere. Aquests personatges i d’altres com especuladors, amants aconseguidores, traficants i mafiosos van contribuir al fet que l’emèrit acumulés una gran fortuna al llarg dels anys guardada en bancs suïssos i de Liechtenstein. Tots aquests favors cal pagar-los, però evidentment no els paga ell sinó la resta de contribuents espanyols, com sempre.
Cada vegada que es parla de la inviolabilitat del rei emèrit, constitueix una violabilitat dels drets de tots els altres. Cada cop que s’amaga i es silencia qualsevol dels seus abusos, s’abusa i es falta al respecte a la resta. Cada vegada que un fatxa li riu les gràcies a aquest desgraciat o qualsevol altre monarca espanyol, es vomita a sobre d’una democràcia que no existeix.
Una Constitució que diu que tots som iguals davant la Llei i després menteix, menteix també en tota la resta.
I encara alguns (molts) ho aplaudeixen.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 775
PREFEREIXEN VIURE AGENOLLATS
Colla d’acollonits! Colla de covards! Colla de venuts!
En el sac esteu tots els partits polítics que us anomeneu incorrectament independentistes, ERC, Junts i la CUP, sense cap excepció i sense cap dignitat per part vostre. També, totes les institucions del govern autonomista català, mal anomenades catalanes. Pere Aragonès: Tu no ets el president de Catalunya, ets el president de fireta de la comunitat autònoma. Parlamentaris: no formeu part del Parlament de Catalunya, sou un ridícul i incapacitat parlament autonòmic. Prou de farsants, prou de mentiders, prou de rendits!
L’encaix de Catalunya a Espanya és impossible. Si hi ha una Espanya, no hi haurà cap Catalunya.
La imposició per part del TSJC del castellà com a llengua vehicular a Catalunya i l’ultimàtum fixat pel mateix tribunal per aplicar l’obligatorietat del 25% a les aules catalanes en un curt termini de temps és el darrer episodi d’un relat continuat de supèrbia, imposicions i humiliacions que són acatades al primer crit i obeïdes dòcilment pels nostres polítics, que prefereixen viure agenollats, que prefereixen viure asseguts còmodament a les seves poltrones, que prefereixen combregar amb rodes de molí, que accepten amb normalitat ser espiats sense fer-ne una de grossa com requereix un fet d’aquesta gravetat.
Ens espien impunement, ens atonyinen quan anem a votar pacíficament, ens munten un atemptat a les Rambles, ataquen la nostra llengua, trepitgen tots els nostres drets fonamentals que ens distingeix com a poble, els drets socials, polítics, econòmics i lingüístics que ens defineixen com a catalans. I els polítics a tragar, a acceptar derrota darrera derrota, declarant-se vençuts davant un insaciable enèmic que no para ni pararà fins a aniquilar-nos.
Les Lleis es fan per als ciutadans. Quan un tribunal o tot un ordenament jurídic s’atribueix competències legislatives o normatives il·legítimes en democràcia, la resposta mai pot ser acceptar-ho, acatar-ho, abaixar el cap i obeir. La voluntat popular, expressada a les urnes és sobirana i no pot ser substituïda per cap tribunal. Un tribunal en un país democràtic no pot dictar el règim lingüístic a les escoles, com no pot decidir dissoldre un parlament, cap tribunal ens pot ordenar com hem de viure.
I si ho fa, ha de trobar uns polítics fent front a aquest abús, uns polítics valents, compromesos, íntegres, disposats a tot per a defensar als ciutadans que els van votar. Ara bé, el que troben és una tropa de xerraires de palla fent comèdia, declarant una ferma oposició i una contundent obstrucció que mai es portarà a terme. Aquests covards claudicaran i callaran a l’hora de la veritat perquè han decidit viure agenollats davant la repressió de les togues, tenen por a perdre la seva nòmina, i tenen la cara molt dura per a no dimitir davant de la seva falta d’aptitud i d’actitud per a fer complir les seves promeses i compromisos.
Ens n'hem d’adonar que si els continuem votant, estem posant el nostre destí en mans de covards, en mans d’acollonits, en mans de venuts, en mans de traïdors, en mans de sangoneres sense cap dignitat. Si votem als derrotats de mena, anem de cap a la derrota, al suïcidi col·lectiu com a poble.
Necessitem polítics disposats a estar dempeus, a viure dempeus, a combatre dempeus, a guanyar dempeus.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 612
DEL CATALANGATE A L’SPANISHGATE
Embolica que fa fort.
No n’hi havia prou amb l’escàndol de l’espionatge massiu a independentistes catalans per causes ideològiques, no n’hi havia prou amb la delirant acceptació i justificació pública de la ministra espanyola Margarita Robles al Congreso de los Diputados per causes patriòtiques, no n’hi havia prou amb el vergonyós veto del PSOE aliant-se amb la ultradreta PPera, de Ciudadanos i de VOX per a crear una comissió que investigui fets tan greus i notoris, no n’hi havia prou i a començament d’aquesta setmana se’ns deia que Pedro Sánchez i Margarita Robles també van ser investigats pel software Pegasus. El que faltava per acabar-ho d’arreglar.
Estratègia? Cortina de fum? Desviament del focus i d’atenció?
Quin gran error, un més. La maniobra del govern espanyol de dir que a ells també els han espiat, i més concretament que el president del govern ha sofert directament espionatge, que li han hackejat 2,6 gigues del seu institucional telèfon mòbil, no només no soluciona res sinò que encara empitjora més les coses perquè projecta una imatge de viure permanentment en la improvisació, una imatge de forta debilitat i vulnerabilitat de l’estat, desacredita encara més els seus serveis de seguretat davant dels seus ciutadans i davant dels serveis d’intel·ligència dels seus aliats i no aliats.
Tot sembla sortit d’un guió del gran humorista Miguel Gila, però el que no fa gràcia és que això va de la nostra seguretat real.
El canvi que volen fer és massa forçat i no se’l creu ningú, del Catalangate a l’spanishgate. Les primeres variables oficials, les que ens deien que s’havia fet amb autorització judicial no han funcionat. La introducció de noves variables dins de l’equació, com la ingerència d’atacs il·lícits i procedents de tercers països, com el Marroc, tampoc. Les clavegueres de l’estat no demanen autorització a ningú, tenen el poder i el porten a terme.
El que fins ara ha vist la llum, sabem que és només la punta de l’iceberg de tot el que hi ha per sortir, i quina part emergirà. La democràcia espanyola és un invent, no existeix. L’estat espanyol és un malalt sense cura, sense cap ètica ni moralitat, és un malalt generalitzat i crònic incapaç d’assumir la seva malaltia autoritària, incapaç de voler ser curat, capaç de travessar totes les línies vermelles que calgui per odi a nosaltres, per odi no només a tots els que som independentistes, també a tots els catalans.
En cap Parlament d’un país mínimament democràtic es negaria la creació una comissió d’investigació per a recercar la realitat. En cap país mínimament democràtic sortirien centenars de tertulians i comentaristes justificant l’espionatge per a salvaguardar la indissoluble unitat de la pàtria, la democràcia és tot el contrari, la salvaguarda dels drets i la denúncia de l’abús. Les democràcies no gasten recursos públics per espiar als seus ciutadans, no criminalitzen el fet de pertànyer a una minoria nacional com és la catalana.
Davant d’aquest escàndol majúscul, cap explicació, cap dimissió, cap cessament, només xuleria i supèrbia, les qualitats espanyoles per excel·lència juntament amb la manca d’efectivitat, tal com es va demostrar quan el CNI no va saber, ni tan sols va olorar on eren les urnes del referèndum de l’1-O, ni com las vam portar al país, ni com ens les vam repartir i distribuir, ni com ni on les vam amagar, no van imaginar que estaven als trasters i als armaris de les nostres cases.
En fi, una oportunitat perduda pel govern “más progresista de la historia”, com PSOE-Podemos se’n van autodenominar. Les esquerres espanyoles s’assemblen massa a les dretes i ultradretes de l’estat, van ser triats per a marcar un punt d’inflexió en la regressió de drets i llibertats imposada pels governs del PP, però no ho han volgut fer, han preferit deixar l’estat en mans de les estructures dels poders fàctics de sempre, els que pensen i actuen com a mafiosos i propietaris d’Espanya, els que faran caure quan vulguin a un Pedro Sánchez covard que va arribar amb els vots suficients per a canviar-ho tot, però que ha preferit no canviar res.
A Flandes s’ha post el sol, un sol que ja mai tornarà a sortir. I a Catalunya què farem? Dels partits no n'espero res, però de la nostra gent ho espero tot.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
