- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1299
QUI ÉS OTELLO? QUI ÉS IAGO?
Quants i quants bons records de la meva infantesa tinc d’escoltar òpera els diumenges al matí, el meu pare era un gran aficionat, en aquell temps només hi havia un equip de música a casa, no hi havia spotify, tampoc cascos, així que el que escoltava un ho escoltàvem tots. Escoltar Otello era recurrent. Otello és la penúltima òpera de Verdi, una peça dramàtica basada en l’obra clàssica de Shakespeare “Otelo, el moro de Venècia”.
El general de la flota veneciana, Otello, torna a Xipre com a heroi triomfador, després de guanyar la batalla als turcs. El poderós i valent general no és el que sembla, amaga una personalitat feble, és una persona gelosa, insegura i molt fàcil de manipular. Aquestes característiques són aprofitades pel seu lloctinent Iago, un dels meus personatges favorits a l’univers de Verdi, una persona de total confiança d’Otello, però que realment odia al general, un home que és tot maldat, astúcia i intel·ligència.
Les manipulacions i mentides que Iago injecta a Otello el fan embogir de gelosia, convencent-lo que la seva estimada esposa Desdèmona li és infidel amb Cassio. Otello, corcat pel que considera la traïció de qui més estima, estrangula fredament la seva esposa. Després, quan és conscient del que ha passat i s’adona que ha sigut víctima de l’engany de Iago, el seu món s’ensorra i es suïcida apunyalant-se amb la seva pròpia daga.
Qui és Otello? Qui és Iago?
Quin paper tenen en aquesta òpera el presidente del Gobierno de España i el president de la Generalitat de Catalunya. Quin paper té Pedro Sánchez, i Carles Puigdemont, i Pere Aragonès? Qui serà assassinat com Desdèmona, sempre metafòricament parlant? Qui es suïcidarà com el general Otello? Qui, com Iago, podrà desenvolupar el seu astut pla que permeti portar a terme els seus objectius?
Ens trobem en un marc en el qual Espanya està molt i molt desprestigiada, fins i tot, el Marroc s’encoratja i s’atreveix amb ella. Ja són molts el cercles en què se la comença a comparar amb Turquia. També són molts, els que des de fora pensen que Espanya només els hi ha venut fum, així han venut que el sistema sanitari era l’enveja del món, i a l’hora de la veritat, els morts de Covid s’han disparat. Han venut ser una democràcia plena amb separació de poders, però amb la internacionalització del cas català, tothom ha vist que els tribunals espanyols no han passat pàgina del seu passat franquista, que són un reducte reaccionari de la persecució d’idees i del càstig de les ideologies personals, cosa que els hi està suposant i més els hi suposarà, un seguit de garrotades judicials procedents d’Europa. Han venut ser un exemple de canvi de model econòmic cap a un sistema de recuperació i sostenibilitat, i el deute públic que ha sortit a la llum és inadmissible i inassumible. La degradació de l’estat espanyol és un fet i no hi ha marxa enrere, seguirà fins a podrir-se.
Davant d’aquest escenari, tot són corredisses al Gobierno de España per activar tota mena de pactes i el que convingui, ja sigui en forma de taules de diàleg o d’indults. Ara juguen a ser Iago, però sembla que són un Iago de pa sucat amb oli, un Iago de pacotilla. No els hi manca la maldat i la manca d’escrúpols, però al meu entendre el que no tenen és ni astúcia ni intel·ligència. Iago és un observador, un gran manipulador. Ells no són intel·ligents, no ho van ser quan van enviar les forces armades d’ocupació per atonyinar a la gent del carrer per impedir el dret a vot. No són astuts, no ho van ser quan ens acusen als catalans de forma generalitzada de separatistes insolidaris, de garrepes i de supremacistes. No són llestos, no ho són quan pensen que som tontets, que tragarem amb un indult que són insults per la seva condició de ser revocables, parcials, condicionals, reversibles i amenaçadors. Estan capacitats per ser el Iago de l’òpera? Més aviat sembla que tenen reservat el paper d’Otello, que acabaran suïcidant-se com ell.
Ara bé, i quin paper juguem els catalans. El de Desdèmona que és injustament assassinada? O serem Iago? Desdèmona també anava amb el lliri a la mà i mireu com va acabar. Està bé no haver apostat per la violència, afortunadament, però una cosa és això i un altre és ser un babau. Otello no serà prou llest, però és fort i va armat, és el governador de Xipre, té les institucions del territori del seu costat. No l’hem de menysprear en cap moment, hem de ser astuts i intel·ligents, segurament també malvats, traïdors i mentiders si cal, tot en benefici del nostre objectiu.
Ara estem al quart acte de l’òpera, ens acostem al final de l’obra i hem de decidir: qui és qui? L’escenari ja l’hem posat nosaltres, majoria independentista al Parlament, govern independentista català, desbordament democràtic amb majoria d’independentistes al carrer, les noves generacions que creuen amb la victòria, tot a punt, no perdeu aquesta oportunitat, sigueu en Iago.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1344
BULLYING A LES AULES
No és pot acceptar ni tolerar el bullying escolar i n’hi ha.
No es pot acceptar ni tolerar el patiment de cap dels nostres nanos a les escoles i fora d’elles. La responsabilitat dins de les escoles i col·legis, únicament i exclusivament, és dels professors i de la directiva escolar, si permeten que existeixi aquest patiment. Si ho saben i callen, si no fan res de forma contundent per a solucionar-ho d’arrel, en són culpables, igual o més que els mateixos assetjadors.
Professors i escoles existeixen perquè els alumnes tenen el dret a la formació, una formació que els hi ha de fer assolir el coneixement acadèmic necessari per l’adquisició d’habilitats intel·lectuals, tècniques de treball i hàbits social que els hi permetin un desenvolupament integral dins dels principis ètics, morals i socials acceptats a la nostra societat.
Perquè un alumne pugui formar-se ha de sentir-se i estar segur, físicament i emocionalment, ha de viure i conviure amb tota dignitat, ha de ser respectat tal i com és. Cap color de pell, cap aspecte físic, cap aspecte religiós, cap aspecte intel·lectual, cap característica de cap tipus, pot afectar negativament al seu context escolar. Prou de profes que es mofen i humilien els alumnes en públic i a la classe, prou de profes que passen de tot, prou d’escoles i directors que tapen les coses, les silencien per preservar el seu “bon nom”. Prou! El bullying a les aules s’ha d’acabar. El ciberbullyng, un tipus de bullying més greu que no només afecta al temps escolar sinó que suposa l’agressió les 24 hores diaries, els 7 dies de la setmana, s’ha d’acabar.
Sabem que infants i joves poden ser molt cruels, molts vénen de situacions familiars i personals complicades, però a qui hem de protegir als assetjadors o a les víctimes? Ho tinc clar, la protecció de professors, escoles i sistema educatiu ha de ser a les víctimes, als més vulnerables, als indefensos. Tolerància zero amb assetjadors i còmplices d’assetjament, sigui qui sigui. Prou de fer patir, prou d’insults, prou de pintades al pupitre, prou de clatellades al passadís, prou d’amenaces i intimidacions, prou d’exclusió social.
I si els alumnes conflictius i assetjadors són a la vegada víctimes? També ho tinc clar, és un tema que s’haurà de tractar i intentar solucionar, però després. A l’escola on es produeix el bullying o el ciberbullying s’ha de protegir només a la víctima de l’assetjament, no l’assetjador. A més, s’ha de fer ràpidament, amb pressa, no hi ha temps per deixar seguir patint qui no ho mereix. Fomentem que parlin les víctimes, que parlin els pares de nens i nenes que el pateixen, fomentem la conscienciació perquè els espectadors passius no siguin tolerants. Fem que els alumnes parlin i siguin escoltats, s’ha d’actuar contra els assetjadors.
Conec, i crec que tots coneixem, casos de pares que han exposat el problema a l’escola i se’ls han tret de sobre, argumentant que no poden actuar marginant a cap alumne, és a dir, per no marginar a l’assetjador, marginen a la víctima. En molts d’ells l’alumne assetjat ha hagut de canviar d’escola mentre l’assetjador o assetjadora continuava impune fent el mal. El més greu de tot és que no es tracta d’un cas aïllat, n'hi ha cents de casos i sempre, fins on jo sé, amb la callada per resposta.
Els nostres nanos passen, en el meu cas han passat perquè són ja adults, moltes hores, moltes setmanes, molts anys als centres educatius, en mans dels dirigents d’aquests centres i dels professors. Aquests són persones també, uns estan a l’altura i altres no ho estan, però no ens podem permetre a aquests darrers. L’errada humana és acceptable, no detectar-ho també, però el menfotisme, el mirar cap a un altre costat, el amagar el cap sota l’ala i l’abús de poder no ho és, té conseqüències. Aquesta setmana ha sigut un suïcidi, en molts altres casos són conseqüències que no surten a titulars de la premsa, com el fracàs escolar individual i altres danys i seqüeles psíquiques als estudiants difícils de reparar o irreparables.
La formació de les persones, requereix de professors i col·lectius molt professionals, molt vocacionals i amb molta capacitat. La formació és un tema cabdal per a una societat que vol ser "societat desenvolupada", no ens podem permetre mediocres, i menys mala gent com a formadors. Segurament molts professors diran que tenen les mans lligades, que el sistema educatiu no els deixa actuar, que és molt lent, i teniu raó sens dubte, però és el moment de plantar-vos! Exigiu formació per la detecció i la prevenció del bullying i el ciberbullying. Si no podeu fer la vostra feina, pareu fins que la podeu fer i fer-la bé, la vostra tasca és molt important.
Lluitem i fem que cap nena o nen més hagi de patir.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1606
L’OU COM BALLA
Es tracta d’una tradició molt catalana, una de les celebracions més singulars que hi ha per commemorar la festivitat del Corpus Christi. La tradició consisteix a col·locar un ou damunt el raig d’aigua del brollador d’una font guarnida amb plantes i fruites, l’ou s’enlaira i gira sobre si mateix, sense caure, iniciant una espectacular dansa màgica que deixa encuriosits i hipnotitzats a qui la contempla. Realment la màgia de l’ou com balla no és tal, l’equilibri de l’ou s’explica físicament per l’efecte Coanda en mecànica de fluids, i pel principi de Bernoulli en dinàmica de fluids.
L’origen d’aquesta tradició és desconegut, sabem que és de l’època medieval, possiblement del segle XV però poca cosa més. Hi ha moltes hipòtesis sobre el seu significat, una diu que era un entreteniment dels nobles i dels cortesans mentre esperaven el pas de la processó del Corpus, altres són de caràcter més religiós com la que diu que és una exaltació de l’eucaristia, en la que l’hòstia estaria representada per l’ou i la font seria el calze, també hi ha qui hi veu una metàfora de la plenitud de la primavera, el moment de l’esclat de la fertilitat i la vida, i un altre que diu que simplement és fruit de l’avorriment dels jardiners que van descobrir aquest fenomen per pura casualitat.
Sigui com sigui i vingui d’on vingui, l’ou com balla és una demostració de l’equilibri d’un element feble com és un ou enfront d’una força constant i molt més potent que l’agredeix sense aturador. Catalunya és l’ou, avui és una part molt feble dins del mapa estratègic dels estats, hem vist que no tenim prou suport internacional explícit per la nostra autodeterminació, dins dels interessos polítics i econòmics d’un club de socis com és l’europeu, en el que es protegeixen els uns amb els altres i on tothom busca el benefici propi.
Però l’ou balla, balla i balla, per molt que el raig d’aigua que el colpeja sigui cada vegada més intens. L’ou no cau, continua amb la dansa incansable, es fa visible a ulls de tots, Catalunya segueix malgrat tot, no és ni pot seguir sent només un afer intern. Des de l’exili amb les victòries judicials dels nostres europarlamentaris, des de dins amb la victòria a cadascuna de les eleccions, el missatge és clar, Espanya reprimeix, és un país antidemocràtic, no és el nostre. I llavors és el moment en què alguns des d’Europa i altres indrets internacionals (cap espanyol) comencen a qüestionar-se certes coses malgrat les constants coaccions i la caríssima propaganda de l’estat espanyol. Per què hi va haver violència? Per què el pretext de la unitat ha prevalgut sobre el de legalitat? Per què aquesta desproporció? Per què s’han inventat informes oficials? Per què segueix la repressió política dins de la Unió Europea?
El silenci d’Espanya als informes internacional no serveixen fora. Callar i silenciar els pronunciaments d’Amnistia Internacional, de l’Organització Mundial de la Tortura, de l’Associació Internacional d’Advocats Demòcrates, del Front Line Defenders i de l’International Trail Watch, només serveix per a mantenir en l’engany al poble espanyol, un poble acomplexat i acostumat a la manca de democràcia, que no vol veure més que l’unitarisme per contranatura i malaltís que sigui aquest.
Obviar i menysprear, com van fer, l’informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU té conseqüències, l’informe va ser clau perquè Bèlgica refusés l’euroordre contra el conseller Puig. D’igual forma, l’informe que acaba de presentar el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, en la que equiparà judicial d’Espanya amb la de Turquia, també en tindrà malgrat el menyspreu de la propaganda espanyola, no és admissible que ciutadans europeus, els catalans, siguin perseguits per tribunals que són utilitzats com a eina política, igual que passa amb els kurds.
El Tribunal Suprem espanyol apreta més i més la intensitat del raig, vol esclafar l’ou contra el terra, però com més ho fa, l’ou balla i balla cada cop més ràpid, sense caure, mantenint un equilibri que no comprenen. Ells de física no en saben, tampoc d’humanitat, ells només saben de privilegis i de maldat. Però mentre l’ou balla sense parar, el raig del Tribunal Suprem es va desacreditant cada vegada més, posant en evidència la seva incompetència per a jutjar i condemnar com ho va fer, i molt més per a reprimir i seguir reprimint.
Els indults no són acceptables, només ho és l’amnistia acompanyada del reconeixement del mal i una petició incondicional de perdó al poble català que va ser agredit. Les taules de diàleg no són acceptables, només ho són les taules de negociació. Aquestes, només són accions de distracció, accions per transformar en inconstant el cabal, ara constant, del raig de l’aigua de la font, cosa que faria caure a l’ou. Però si us fixeu bé, l’ou com balla també cau de tant en tant, però torna a alçar-se una vegada darrere l’altre, de forma tossuda i persistent.
Vist el que hem vist aquests dies, sóc força optimista a l’actuació, encara que molt lenta, i favorable resolució definitiva del Tribunal de Luxemburg. No tinc dubtes que els judicis del procés seran anul·lats, els presos posats en llibertat sense necessitat d’un indult reversible, els exilats catalans podran tornar i amb ells, el President Puigdemont al capdavant.
Tancarem el parèntesi del 155, el parèntesi de la repressió, el parèntesi de la no democràcia, i llavors serà l’hora de la veritat, perquè les resolucions de la justícia europea seran necessàries, però no suficients, aquell marcarà el moment de la nostra victòria o la nostra derrota, el moment de la nostra llibertat o de la continuïtat del nostre captiveri, el moment del ser o no ser, el moment de ser catalans o espanyols, coses avui i sempre incompatibles.
Preparem-nos!.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1328
M’HE CANVIAT EL PIN
Fa 3 anys i 7 mesos de l’empresonament dels Jordis, en Sánchez i en Cuixart. Fa 3 anys i 7 mesos que em vaig penjar de la solapa, com molts d’altres catalans, un reivindicatiu llaç de color groc que manifestava i manifesta la meva oposició a aquest injust empresonament, a la vegada que volia expressar la manca de llibertats i drets fonamental que existeix a l’estat espanyol.
Aquest llaç groc ha sigut part del meu vestuari des de llavors. He visitat i he passejat per desenes de pobles i ciutats, catalanes, espanyoles i estrangeres. He rebut desenes i desenes de preguntes encuriosides del seu significat, a Europa, a Amèrica i a l’Àsia. He invertit molt de temps, moltes hores explicant el que vol dir i el que passa a Catalunya, la seva repressió. He rebut mirades i comentaris despectius, insults, i fins i tot, algun intent d’agressió.
Sóc de mena una persona que intenta passar bastant desapercebut, discret, sense estridències. Mai abans havia portat cap pin a la solapa, ni dels grups de rock favorits quan era jove, ni del Barça quan ho guanyava tot ... quins temps aquells. He suportat el preu de portar el pin del llaç groc amb paciència, amb dignitat i amb molt orgull. El meu ha sigut un petit sacrifici, molt petit, en comparació amb el que han passat els empresonats, els exiliats i els represaliats.
Avui he decidit treure’m el pin del llaç groc, no el portaré més. Les coses em sembla que han canviat. Els nostres polítics empresonats no són Mandela, no són Gandhi, ni tan sols són com José Múgica, Lech Walesa o Dilma Rousseff. Aquests personatges mai s’haurien abraçat amb el més cínic dels seus carcellers, com hem vist aquesta setmana que ho feia Jordi Cuixart, el més autèntic dels presos fins ara, amb els sacsons de l’enemic Iceta. M’ha fet mal aquesta imatge, m’ha fet vergonya, i en conseqüència l’orgull de portar el llaç groc s’ha transformat també en vergonya. A qui hem defensat fins ara? Per qui ens hem sacrificat i hem patit? A qui estem disposats a abraçar la propera vegada? Al Llarena i al Marchena? A Felip VI?
Hem vist atònits com els nostres presos polítics no estan disposats a tot pels objectius del seu poble. Els nostres líders presoners de l’estat espanyol, fins i tot el Cuixart, sembla que esperen els indults, avantposant la seva llibertat a la meva, a la llibertat del poble català. Quin serà el preu de l’indult? Em temo que no estic, no estem, disposats a pagar-lo.
Moltes gràcies pels serveis prestats, entenc que ningú vulgui estar empresonat dotze anys per a defensar obvietats democràtiques, segurament jo faria el mateix, moltes gràcies pel vostre sacrifici, però aquesta ja no és la meva lluita. La meva lluita és seriosa i no hi caben líders de joguina i de fireta. No hem arribat fins aquí, per tornar al règim del 78, no hem arribat fins aquí perquè la repressió soferta perduri en el temps, no hem arribat fins aquí per a seguir sent espoliats i continuar amb indecents dèficits competencials i d’infraestructura, no hem arribat fins aquí per seguir pagant la factura a una Espanya cada vegada més empobrida i sense remei.
Ara un altre pin llueix i lluirà a la meva solapa, ja no és el pin del llaç groc, m’he canviat el pin, ara porto el pin de l’estelada. Seguiré disposat a donar explicacions i contestar preguntes, a rebre mirades despectives, insults i potser alguna escopinada més precisa que altre. Cap problema, ho netejarem i seguirem, seguirem pacients i orgullosos aportant un petit gra de sorra, que sumat amb el de centenars de milers de catalans de tot arreu, farem possible la nostra independència, la nostra llibertat.
Ni oblit, ni perdó. Els carrers seran sempre nostres. Ni un pas enrere. Crits i cants que perduraran fins que arribin els temps millor. No serem bons minyons. No pararem. No estem domesticats. Ho tornarem a fer.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1298
TENIM 3 PRESIDENTS
Conec personalment al Pere Aragonès des de fa temps. És bona gent. És independentista fins al moll de l’os. Pragmàtic, molt pragmàtic. És un dels organitzadors del canvi d’ERC liderat per Oriol Junqueras, un partit on predominaven els ideòlegs històrics de la falç i el martell, del puny en alt, per eixamplar-lo en els darrers temps, recuperant l’esperit burgès d’esquerres que sempre havia tingut ERC, amb un missatge progressista però conservador en alguns aspectes, al costat de les classes treballadores però també de respecte a les pimes i a la iniciativa empresarial. Un missatge que ha permès a aquest partit sortir de l’estancament, augmentar el nombre de votants i captar a les classes mitjanes.
Ara ja, un cop en Pere s’ha convertit en el 132é President de la Generalitat de Catalunya, hem de veure que vol fer aquest net d’empresari tèxtil i hoteler d’èxit en els temps franquistes, que va ser alcalde de Pineda de Mar des de 1966 amb la dictadura fins al 1987 com a electe per Alianza Popular, el partit anticatalanista precursor del PP. Ell ha de triar, si passar a la Història com el líder del procés d’independència de la República Catalana, o fer-ho com un trepa o com un simple mentider més. Tens la meva confiança Pere, Molt Honorable Senyor Pere Aragonès, endavant!.
Som afortunats els catalans, doncs tenim un segon President, en Carles Puigdemont. President legítim, que va tenir que prendre el camí de l’exili per la repressió i l’acarnissament sofert per l’estat espanyol, per la dictadura que governa realment aquest estat, per la impunitat dels nostres acèrrims enemics que ens forcen a continuar estant a un estat on no hi volem ser. Un President legítim a qui van haver de fer fora, a qui han perseguit de forma constant, un President al qual després de guanyar novament unes eleccions van haver d’impedir que fos investit quan la ciutadania l’havia votat.
El President Puigdemont segueix sent President de ple dret, està legitimat com a tal en la ment i en el cor de tots els catalans que desitgem i defensem Catalunya com a nació. Ha manifestat i també ha actuat sempre defensant el referèndum de l’1 d’Octubre i la proclamació de la República Catalana, que per desgràcia, ell mateix va posar en stand-by. Ell més que ningú, sap que l’estat espanyol no actua ni actuarà amb honestedat com caldria esperar en un estat democràtic. El menysteniment del Consell per la República a les negociacions, és una cosa entre partits, però no ens serveix al poble. Puigdemont és i serà President fins a la formalització de la República Catalana.
Però cap nació esdevé un estat si aquesta nació està dividida, com és evident que ho estan els dos partits principals, ERC i JxCAT, per això tenim el "tercer President", que som nosaltres mateixos, el President més important i més legitimat. Tenim 3 Presidents. Sense unitat no hi haurà independència, nosaltres, poble de Catalunya, hem de prendre protagonisme com a President, com a governant de la nostra nació, hem de passar per sobre de qui vulgui retornar a l’autonomisme, hem de passar per sobre de qui no estigui disposat a tot per proclamar la nostra independència. Som el tercer President, som el garant i el controlador dels altres dos, som la força, som nosaltres.
Esperem que els 3 Presidents no correspongui a la faula dels 3 porquets, on només hi havia un de treballador, el tercer porquet, mentre els altres dos s’ho passaven bé tocant la flauta i el violí. Quan va venir el llop i va bufar, i en el nostre cas el llop no s’ha anat i segueix tenint molta gana, els dos porquets no pencaires van anar corrent a refugiar-se a casa del porquet treballador. Pere i Carles, treballeu, treballeu i treballeu per construir una casa a prova del llop, feu pinya per construir una casa per a tots.
Senyors d’ERC, vosaltres no heu guanyat cap eleccions. Senyors de JxCAT, vosaltres no heu guanyat cap eleccions. Senyors de la CUP, vosaltres encara menys heu guanyat cap eleccions. Per separat no sumeu res, no sou res. Uniu els vostres objectius, renuncieu a part del vostre argumentari pel bé comú, pacteu i sigueu lleials, perquè junts si que sumeu, junts sí que sou.
Reconstruïm el país que volem, tinguem sentit d’Estat, només junts proclamareu i proclamarem la nostra Llibertat com a poble.
Veurem que passa els dies vinents, veurem que passa a les setmanes i mesos vinents, on només hi ha la certesa que el tercer President mai ens fallarà.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2016
GOVERN SÍ, PERÒ NO A QUALSEVOL PREU
Si la formació del govern a Catalunya ha d’estar condicionada a 4 anys més d’autonomisme, no en vull cap de govern. Si ha de condicionar-se només a l’indult pels presos polítics catalans, no en vull cap de govern. Si la plasmació d’un nou govern ha de comportar un acord de mínims només per investir a Pere Aragonés i repartir-se el control de les conselleries, no en vull cap de govern. Si el pacte de govern no inclou un pacte per la INDEPENDÈNCIA, no en vull cap de govern.
Tant jo, com els qui hem votat algun partit independentista, sigui ERC, JuntsXCat, Cup o Primàries, ho hem fet per tornar a engegar i esmenar allò que la repressió de les forces d’ocupació espanyoles, la feblesa de les nostres institucions, la poca convicció dels governants post 1-Oct, la manca de lideratge i la covardia dels líders, van aturar i espatllar.
Els catalans som independentistes. Tots no, clar, però la majoria ho som. Res del que ha passat en els darrers 4 anys, ni la repressió, ni la mediocritat de partits i dels nostres líders, ens ha fet canviar aquest objectiu ferm, aquesta voluntat, aquesta necessitat, aquest desig, aquesta il·lusió, aquest convenciment.
Govern sí, però no a qualsevol preu. No renunciarem a la Independència de la República Catalana, no ho farem. Polítics de partits independentistes: no m’expliqueu històries, potser no hi entenc prou, però la veritat es que no m’interessen, perquè no hi estaré d’acord, no vull escoltar més excuses, no vull patir més demores, no escoltaré més dialèctica de covards, no vull més tirar pilotes fora, prou d’enganys, prou de dir-nos que ara no és hora.
Cap a la INDEPENDÈNCIA de plè, de forma ferma, unilateral i ràpida o no cal que en formeu cap de Govern, no us hem votat per ocupar càrrecs i cadires, no us hem votat per donar-vos temps i temps, us hem votat per fer, per actuar, per proclamar i defensar Catalunya com a nou Estat, i no per fer-ho d’aquí 20 o 40 anys, per fer-ho ara!
Ja no us compro més arguments que serveixen per a no fer res, no us compro més aquest espectacle grotesc, ridícul, vergonyós i lamentable que us porteu entre vosaltres. Deixeu de fer el ridícul, deixeu-vos de farses, deixeu de jugar amb nosaltres, deixeu de fer-nos mal, d’entristir-nos, i d’intentar baixar-nos l’autoestima com a catalans independentistes. No ho aconseguireu, ho som, ho serem i cada vegada ho serem més. Per mil repressions a les que ens sotmetin, per mil polítics botiflers, renegats i covards que hi hagi, nosaltres seguirem i seguirem fins a aconseguir l’objectiu.
Som demòcrates, serem demòcrates, amb Espanya no hi haurà democràcia. Som lliures, serem lliures, amb Espanya no hi ha llibertat. Volem el millor per a nosaltres i pels nostres fills, això no canviarà, amb Espanya no ho tindrem.
Declareu la Independència, declareu la República, declareu l’Estat Català, abaixeu la bandera espanyola de les institucions, obriu les claus de les presons per alliberar els presos polítics, obriu les portes al retorn dels exiliats, declareu la tan anomenada desobediència d’una punyetera vegada, preneu i controleu els Mossos, les infraestructures, ports i aeroports, feu fora als jutges espanyols i a les seves forces d’ocupació. Nosaltres us seguirem, hi estarem i lluitarem. Doneu-nos els recursos per fer-ho i ho farem.
Us hi atreviu? Us ho creieu? Hi esteu disposats? Sou prou honestos amb el que heu predicat? Sou prou valents per liderar-ho? Ho voleu fer? Esteu capacitats per fer-ho? Ho tornem a fer?
Si la resposta és negativa, no cal que en formeu cap de Govern, no us volem a la Generalitat, no us hem votat per 4 anys més de no fer res.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
