draguiEuropa és o no és. Europa serà o no serà.

El Banc Central Europeu (BCE), amb el seu president Mario Draghi al capdavant, ha anunciat mesures monetàries expansives excepcionals aquesta setmana, el que en anglès es coneix com Quantitative easing (QE): la injecció de 60 mil milions d'euros mensuals a l'economia europea des de març del 2015 fins a desembre del 2016, una xifra total que superarà el bil·lió d'euros. Es tracta d'una operació de producció de diners per comprar actius, per comprar deute públic al mercat secundari, el de compravenda de bons, en el que el deute grec queda al marge, i en una quantitat equivalent al capital proporcional de cada país en el balanç del BCE. Hi hauran limitacions, cada banc central comprarà deute en el seu país i tindrà el 80% del risc d'impagament, mentre que el BCE mutualitzarà el 20% restant (risk sharing). D'aquesta manera es dilueixen els temors dels països més rics de la zona euro.

Aquestes mesures tindran els efectes que esperem? Estem parlant de molts milions que es posen en circulació, com ha fet els Estats Units. Tindran els mateixos efectes positius?

És una mesura positiva i necessària, sens dubte, però serà insuficient i el seu impacte, limitat. Hem de pensar que aquests tipus de mesures d'injecció massiva de capital es basen en tres factors que possibiliten la seva eficàcia. Dels tres factors, dos ja hi eren abans d'establir les noves mesures. El primer factor està en el coneixement que un gran banc central està darrera, el BCE ja fa temps que està darrera mesures motivadores, per tant, l'efecte d'aquest factor queda diluït ara. El segon factor està en la baixada del tipus d'interès amb l'objectiu d'incentivar la inversió, però abans d'aquestes mesures, el tipus d'interès ja era extremadament baix, a nivells històrics, cosa que impedeix que l'acció feta tingui un efecte similar al succeït als Estats Units, per exemple. El tercer gran factor que impliquen les noves mesures és una pressió de l'euro a continuar baixant, de forma que augmenti la competitivitat de les exportacions a la zona euro. Aquest si que és un factor que tindrà el seu impacte per ser nou i continua exercint una pressió baixista de la moneda que no es produïa des de feia 11 anys. En resum, dos dels tres factors ja han tingut els efectes que havien de tenir i el tercer per si sol sembla poc, en la línia de l’obra de Shakespeare “molt soroll per no res” o l’equivalent castellà “mucho ruido y pocas nueces”.

En definitiva, el que fa el BCE és crear una nova bombolla, financera, per intentar acabar amb la crisi. Per aquest motiu i de forma simultània a aquesta injecció de diners, el BCE diu que els països han de fer reformes estructurals pel seu aprofitament, han de canviar la seva política econòmica. El BCE compra temps, temps que permeti als països construir l'Europa com a mercat.

Hi ha un axioma a la ciència econòmica que diu que mai posis diner bo sobre diner dolent, o tot el diner acabarà sent dolent...el mateix que el cas de les pomes podrides. L'objectiu doncs, no és que els diners s'utilitzin per tapar els descomunals forats negres dels bancs o dels governs, com ha passat fins ara, la finalitat ha de ser que aquests diners arribin a l'economia per activar-la, per evitar continuar amb la situació d'estancament actual de l'economia, per fugir de la deflació. Però què passarà ara de diferent per què no passi el mateix si tornem a utilitzar el mateix canal? Doncs no sembla que hi hagi res de nou i si les coses es fan igual, els resultats seran els mateixos.

Fins ara les mesures aplicades han sigut insuficients, fet que ens porta a dubtar si aquesta vegada les mesures monetàries seran realment eficients o no ho seran. En aquest cas, si la compra del deute no és efectiva, la darrera oportunitat monetària s'haurà cremat, el darrer cartutx del BCE s'haurà gastat, haurà sigut un fracàs molt important per Europa, caldrà plantejar-se que a més d'un problema monetari, el que té realment Europa és un problema polític.

Els diners hi són, els posa el BCE. Però Europa és avui un mercat incapacitat d'actuar com a tal, es tracta de 28 mercats diferents, on cadascú va a la seva. Si una empresa, emprenedor o empresari té un projecte i vol desenvolupar-lo al mercat europeu haurà de demanar 28 permisos d'implantació, haurà de portar 28 comptabilitats, haurà de tenir 28 assessors fiscals i laborals, haurà de negociar amb 28 companyies telefòniques el seu rooming, i de totes formes el crucificaran a tarifes i recàrrecs. El problema és que les mesures estructurals que es demanen condueixen a què Europa tendeixi i acabi comportant-se com un mercat, però no és així, Europa ara està lluny de ser una solució, és més aviat un problema, la suma de 28 problemes diferents.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya