- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 584
EL “PUTU” C1 I TOTES LES ALTRES PUTES COSES
“Y nos dicen lo siguiente, aha, tenemos que tener para sacarnos las putas oposiciones qué el puto C1 de catalán. El C1 de catalán. Te has apuntao? Clara por favor me estás desmontando el video, tía. Pues resulta que se va a sacar el C1 de catalán mi madre porque yo no me voy a sacar el C1 de catalán ni ná. Puedes parar de hablar catalán? Por favor! Gracias!”
No vol fer el “putu” C1 de català, però ni parla bé el castellà, fa vídeos al lloc de feina, no va correctament identificada com és obligatori, no porta mascareta en un centre hospitalari, i es nega a estudiar per a poder desenvolupar la seva competència i atendre correctament a una part dels seus pacients, molts d’ells malalts, que tenen tot el dret a parlar com vulguin.
El “putu” C1 i totes les altres putes coses. Quina perla d’infermera! Quina joia de noia! Quina pena i quina por! Tan bé que em cau Cadis i el gaditans. Per descomptat no penso canviar, per aquesta maleducada intolerant de poca monta, la meva opinió sobre aquella magnífica ciutat i la gent de “cai, cai, cai”.
Algú pot dir que són coses i bogeries de la joventut, algú pot dir que és curta de gambals, que també, podran dir que són coses que es fan només per a TikTok i per fer el ”notes”, però darrere dels seus comentaris fets amb tot el menyspreu i total manca de respecte cap al idioma de la terra on es guanya la vida, hi ha un problema de gran envergadura, la catalanofòbia, l’odi polític, lingüístic, cultural, intel·lectual, l’odi de pensament i de sentiment d’Espanya i d’una grandíssima part dels espanyols cap a Catalunya, el català i els catalans.
Un odi que és general, no es tracta de casos aïllats, un odi profund fonamentat generació darrera generació, un odi aplicat des de la política, des d’inadequada educació, des de la ignorant cultura i des de la il·legitimitat legal espanyola de forma sistemàtica, un odi que creix i es fa gran a la petita Espanya del “a por ellos”.
El vídeo és repulsiu. Però el més greu de tot, és que ella fa el vídeo, diu el que diu, i ho diu com ho diu perquè sap que no tindrà conseqüències, serà tolerat, celebrat i aplaudit per una gran part dels polítics espanyols, tant de dretes com d’esquerres, alguns callaran com sempre. També ho aplaudiran tots els mitjans de comunicació espanyols que veuen i venen cada acció d’anticatalanisme com una acció de patriotisme i defensa de la pàtria, defensa que també serà salvaguardada pels inquisidors i represaliadors armats amb togues que imparteixen injustícia i xenofòbia a dojo des dels tribunals espanyols. L’anticatalanisme, la catalanofòbia, l’animadversió i l’odi a tot el que és català circula lliurement per tots els estaments de l’estat. Ser catalanòfoba, a Espanya, té privilegis, ara diu que s’agafa la baixa per estrès, i clar! Li donaran a costa de què li paguem nosaltres, per això si que ens volen.
El pitjor de tot, és que també l’opinió pública espanyola comprarà el mal interpretat concepte que els hi vendran en la línia de què “la salut no té fronteres, ni color, ni sexe, ni religions, ni llengües”. I així és, la salut no té fronteres i llengües pels pacients, no pas per qui ha de donar el servei i atendre a aquests. Igual que aquesta noia no vol aprendre català per atendre als catalans catalanoparlants a Catalunya, imagineu a una persona no voler atendre a un blanc per ser blanc, a un xinés o a una persona e color. O imagineu a un catòlic que no vulgui atendre a un musulmà. A on anem? Què estem disposats a acceptar?
Vosaltres no us ho imagineu, però des d’Espanya sí. De noies com aquesta n’hi ha moltes, moltíssimes, la majoria. Desconeixen Catalunya, desconeixen els catalans i desconeixen el que és la pluralitat lingüística. Però no importa, aquí qualsevol imbècil pot insultar, enriure-se'n, vomitar i pixar-se sobre nostre, sobre els nostres valors, sobre la nostra llengua, sobre la nostra cultura i sobre les nostres vides. I mentre l’estat menteix, distorsiona i genera odi, com ha fet des de fa segles, a nosaltres qui ens defensa?
En cap moment em refereixo a aquesta noia com infermera. Ella haurà passat per la Universitat, però la universitat no ha passat per ella. Tinc massa respecte pel col·lectiu d’infermeria, la meva dona ho és, per a equiparar-la com a tal, ja que el codi ètic d’infermeria del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona, parla de valors, els podeu veure al seu web (www.coib.cat):
- El valor de la Responsabilitat. Per a respectar, protegir i promoure la dignitat de la persona atesa. Per a establir una relació afectiva i de confiança, tant en el llenguatge verbal com a no verbal. Per a contribuir a la bona imatge social de la professió. Per vetllar pel respecte de creences i valors del pacient. Per a proporcionar confort, benestar i suport.
- El valor de l’Autonomia. Per a facilitar informació necessària de forma comprensible i propiciar un entorn favorable en la informació.
- El valor de la Intimitat i Confidencialitat. Evitar fer judicis de valors sobre pensaments, emocions, creences i valors.
- El valor de la Justícia Social. No pot discriminar a ningú per cap classe de raó d’edat, de sexe, ètnia, lloc d’origen, llengua, cultura, ideologia, creences, etc.
- El valor de Compromís Professional. S’inclou (curiosament) fer un bon ús dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials.
La noia en el seu TikTok de pocs segons es carrega tots aquests valors. No en té cap. És fàcil doncs, tindrà el títol, però no és infermera, no pot exercir com a tal.
Per poder ser infermera t’has de comunicar amb els pacients. O obligaran als pacients a parlar el 25% en castellà? A patir en castellà?
Per ser infermera a Catalunya cal saber català per poder-te comunicar amb els catalanoparlants. Si et molesta la llengua dels teus pacients, marxa!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 316
LES PENSIONS, PA PER AVUI, FAM PER DEMÀ
Aquest és d’aquells articles que no agrada gens llegir. Tampoc escriure.
Les pensions enguany han augmentat un 8,5%. Perfecte, podem clamar. Finalment, es fa justícia amb els pensionistes, podem pensar, però el problema és que aquest augment no es paga amb diners, de diners no hi ha ni es generen suficients, es paga amb deute.
Es tracta d’un augment sense cap criteri ni solidesa financera, un augment només suportable amb enginyeria comptable, la realitat és que a més augment, més forat, més deute, un deute que ja és de 106 mil milions d’euros, un deute que augmenta quasi el doble any darrere any, un deute avui que s’haurà de tornar demà amb més impostos i amb més retallades futures, un deute que hipoteca a les futures generacions.
Les pensions, pa per avui, fam per demà. Perquè els ingressos per cotitzacions i renda dels treballadors actuals no arriben per pagar-ho tot, cada mes és necessari que l’estat s’endeuti més per afrontar aquests pagaments. Evidentment, és injust que una persona que ha pagat tota la vida, ara no es vegi recompensada com mereix. El pensionista d’avui no té cap responsabilitat de polítics corruptes i polítics que no han fet bé la seva feina, ens podem queixar, però el problema persisteix i persistirà.
El problema radica en el fet que les pensions i els seus augments anuals no estan d’acord amb la situació general del país i de l’estat. Assegurar el poder adquisitiu de jubilats i pensionistes és imprescindible, mimar-los està molt bé, però fer-ho només perquè cada vegada hi ha més, aproximadament 10 milions, i són una important font de vots, és comprar-los, i és manipular la democràcia. Estem davant d’un còctel molt explosiu, podem mirar a un altre costat, però hem de saber que ens esclatarà.
El gobierno d’Espanya pot treure pit de les seves polítiques socials i econòmiques, la realitat és que no hi ha res per a sentir-se orgullós, el deute s’engreixa i es continua engreixant, el deute és deute i sempre s’ha de tornar, el deute d’avui llastrarà als joves de demà. Les transferències que l’estat fa a la seguretat social per netejar el dèficit provenen del mateix dèficit de l’estat, dels seus mateixos números vermells, és a dir, l’estat transfereix deute d’un gran forat a un altre forat, mentrestant, els forats cada vegada són més grossos, tant que avui ja arriba fins als 1500 bilions, bilions amb b, d’euros.
El sistema de pensions és inviable, està pensat per una altra realitat, no per l’actual. La solució passa per un sistema com l’adaptat per un país com Suècia, un país que no és sospitós d’estar molt avançat en aspectes socials, on es creen comptes individuals en les que cadascú acumuli les aportacions obligatòries i els interessos generats per aquestes. D’aquesta forma, tothom es podria jubilar quan consideri que el seu fons acumulat és suficient renda vitalícia per a poder-ho fer.
Sé que és un canvi cultural important, del que potser no estem preparats, però és del tot coherent i necessari. Podria optar-se per un mix actualment, amb l’objectiu que demà aquest sigui el sistema. Només d’aquesta forma aconseguirem que unes generacions depenguin de les següents i es trauria el poder als polítics per a comprar vots i per a decidir en un aspecte tan important a les nostres vides sobre el que hem de cobrar o no cobrar quan siguem pensionistes.
A mesura que funcioni aquest sistema, i el nombre de pensionistes en el sistema actual, el sistema de repartiment, caigui, els comptes individuals romanents podien actuar com a asseguradores per la gent que s’ha vist abocada a ser pensionista abans d’hora per malaltia o impossibilitat, i també per servir com a complement d’una prestació estatal pels més desfavorits.
Ara per ara, vivim en una gran mentida. La realitat fa mal escoltar-la, però la realitat és que vivim del deute.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 567
UNS I ALTRES
Tots van ser víctimes de la repressió. Tots van ser víctimes del 155. Uns van triar l’exili i altres la presó. Cadascú és lliure de triar, cadascú mereix respecte per l’opció escollida, però en política les decisions d’un sempre transcendeixen i afecten altres, cosa que ens legitima per emetre lliures opinions, anàlisis pròpies i objeccions d’ells. Uns i altres.
Hem vist, sabem, que aquella decisió anava més enllà d’exili o presó. Aquella decisió de present també escollia i condicionava el futur, es triava entre lluita versus rendició, entre confrontació versus acatament, entre legitimitat versus legalitat, entre independència versus autonomia, i des de la meva particular visió, entre Catalunya versus Espanya.
Així de clar. Així de fàcil. Així de contundent.
Visibilitzem doncs el que fan uns, en una setmana en la que des de Luxemburg, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea conceptualitza el terme “grup objectivament identificable” per a dictar sentència clavant-li una bona plantofada a la (in)justícia espanyola i a l’estat en general pels seus abusos, reforçant molt la raó de l’estratègia de l’exili com a espai únic per a defensar els nostres drets com a catalans.
Mentre, els altres, es dediquen a quasi-acordar l’aprovació dels pressupostos amb el PSC, aliant-se amb qui va recolzar l’aplicació del 155 a Catalunya, amb qui encara participa en la repressió activa de milers i milers de persones catalanes que avui dia tenen causes obertes només per a ser independentistes.
Uns, planten cara: Puigdemont. Altres, fan pinya amb l’enemic: Junqueras.
Uns mantenen viu el mandat del poble d’assolir la Independència de Catalunya. Altres ho diuen, però ni tan sols dissimulen per a no fer-ho.
Uns són valents enfrontant-se amb tot un estat, han triat la política de lluita, de determinació dels seus principis, han triat la dignitat de treballar pel que van ser escollits un dia, s’han entregat a la causa. Altres són covards, han triat la política del no fer res, la política de sempre, del viure còmode, del que importa és només viure jo bé. Uns i altres.
Crec fermament que la unitat independentista és possible, perquè hi és de pensament. La gent d’ERC vol la independència, els militants i simpatitzants, tant o més que la gent de Junts, el problema està en els seus dirigents i tots els “enchufaos” que aquest han organitzat, que fan de tap i mantenen segrestat el partit.
Quan vagin fora, que hi aniran, no ho dubteu, tot tornarà a ser possible. Tornarem a agafar la iniciativa perquè els catalans tenim arguments sòlids per a fer-ho, tenim el DRET A DECIDIR, sempre l’hem tingut i ens l’han tret, però seguirem i seguirem perquè tenim tot el dret i HO TORNAREM A FER. I tant que sí!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 477
CENSURA A TV3, NO ÉS LA NOSTRA
Ai! la censura! Ai! la censura!
valga'm Déu quina tortura!
...així començava la canço “Homenatge” de La Trinca.
El final de la dictadura franquista i de les moltes persecucions i prohibicions que havia sofert la llengua i la cultura catalanes, va comportar la necessitat de disposar d’una eina essencial per a la seva recuperació. En aquest context va néixer TV3, la nostra. Amb programació pròpia, es tractava de tirar endavant un projecte lliure i viu amb un objectiu molt noble i ambiciós.
Però, amb el temps, l’objectiu inicial de TV3, com també de Catalunya Ràdio i d’altres canals afins a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’objectiu es va anar diluint, espatllant-se fins la seva pèrdua total. TV3 ha deixat de ser lliure, comportant-se els seus dirigents com a vulgars censors, com es demostra en els fets d’aquesta setmana i l’acomiadament fulminant de l’humorista Manel Vidal del programa “Zona Franca” per dir que “el PSC en l’eix social és un partit de dretes i en el nacional d’extrema dreta”, mostrant i situant aquest partit en l’extrem d’una esvàstica.
Ai la censura! ai la censura!
valga'm Déu quina aventura!
...continuava la canço de La Trinca.
TV3 no en té res de nostra. La paguem entre tots, això sí, però en realitat és la tele d’ells, la dels polítics, la dels afins, fa temps que ha deixat de ser nostra. La cadena s’ha envellit i s’ha tornat rutinària, però el pitjor és que ha passat de ser una televisió pública nacional al servei de la informació dels ciutadans, a ser un element al servei del govern de torn, un servei dòcil i encaminat a ser un altaveu potent de la propaganda oficial, convertint-se en un refugi d’amistats, de parents, en una estructura de càrrecs i companys de viatge a sou.
Censura a TV3, no és la nostra. Volem una Catalunya lliure, i no hi ha cap país lliure sense llibertat d’expressió. No val apel·lar a un llibre d’estil o a un manual de bon gust i bones pràctiques. Prohibir és prohibir. La llibertat d’expressió només s’aconsegueix quan el criteri individual, d’en Manel, de qualsevol altre humorista, de qualsevol guionista, de qualsevol entrevistador o entrevistat, està per sobre de com es percep el seu missatge o discurs, encara que aquest sigui políticament incorrecte, inadequat i fins i tot, ofensiu.
Ai la censura! ai la censura!
valga'm Déu quanta incultura!
...acaba dient “Homenatge” de La Trinca.
L’exili comunicatiu d’en Manel Vidal de la cadena pública és avui el resultat de l’actual hegemonia política d’Esquerra amb el PSOE, o més aviat de la submissió de l’antic partit independentista a uns del repressors i instauradors del règim del 155 a casa nostra, una casa que volen que sigui menys catalana i més espanyola. El problema no és que l’humor hagi traspassat els límits equiparant PSOE amb nazisme, el problema és que ERC ha pactat la rendició política amb el nacionalisme espanyol, com a signe de covardia de col·laboracionisme amb qui avui te el poder, i ha posat TV3 al servei d’aquest infame pacte.
Els alemanys també fingien no olorar ni veure el fum que sortia dels camps d’extermini, però...
Puta nit i bona Espanya!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 663
GARRULUS AMB PLACA
Comencem amb una experiència personal de fa 9 dies exactament, el divendres 13, dia de la mala sort diuen, i com no podia ser d’altra forma, multa al canto.
Poblenou. 7:40 del matí. Carrer Pujades de Barcelona, entre Llacuna i Roc Boronat, a vint metres escassos d’on vaig viure 24 anys amb els meus pares, zona coneguda i zona envaïda avui, com tantes altres a Barcelona, pels carrils bici posats en calçador. Cotxe aparcat en doble fila en el meu carril de circulació, el dret, miro pel retrovisor, hi ha un cotxe al darrere al carril de l’esquerra i un cotxe al meu darrere mateix, valoro, si freno el cotxe que circula pel darrere al meu carril és possible que se’m mengi, així que inicio un canvi de carril traient el morro primer, el cotxe del darrere a l’esquerra em fa llums, acabo de fer la maniobra obligada perquè no puc seguir ni puc parar, maniobra neta i a seguir cap al despatx. Doncs no! El cotxe de l’esquerra toca el clàxon exageradament. Fins aquí tot normal, així és la circulació de Barcelona. Paro al semàfor. El cotxe que ha tocat el clàxon envaeix el carril bici amb una maniobra desproporcionada, es posa a la meva alçada i m’escridassa agressivament, hi ha dos ocupants. Uf!, penso. No hi entro i miro al davant dissimulant com si no anés amb mi. Segueix tocant el clàxon sense parar, quan el miro m’ensenya una placa de la guàrdia urbana i em diu que pari al xamfrà. Són dos guàrdies urbans amb cotxe de camuflatge. Un d’ells, el que conduïa, em demana de mala llet i en castellà la documentació del vehicle i el carnet, li dono, em diu que em quedi al vehicle. Al cap de cinc minuts apareix amb una denúncia i amb cara de satisfacció com el que ha aconseguit un premi, em diu que són 200 euros, però que si la pago en X dies, tindré un descompte del 50%.
Li dic que no sé el motiu pel què m’ha multat. Es comença a posar nerviós i no em dona cap explicació, només em diu que si no estic d’acord faci al·legacions, però que si les faig, perdré el descompte. Li dic que és injust, que sap perfectament que no està fent correctament el seu treball, que ha vist com jo, que he hagut de fer la maniobra perquè hi havia un cotxe en doble fila, i que està multant la conseqüència i no la causa. Em contesta, cada vegada més nerviós i maleducadament, si jo soc un especialista en “seguretat viària”. Li contesto que no ho soc, però com ell, tinc ulls a la cara i sentit comú. Li dic que està abusant de la seva posició de privilegi, deixant-me en clara indefensió. Marxa i torna a repetir que al·legui si no estic d’acord. Cabrejat i frustrat arrenco novament i a treballar que m’espera un dia intens.
Com poden ser guàrdies urbans aquest parell d’individus? Com poden ser agents de l’ordre aquest parell de “xulos” impulsius recaptadors? Com poden conscienciar a ningú per baixar la sinistralitat i regular adequadament la circulació aquest parell de delinqüents que van trepitjant i atacant als ciutadans? Què fan aquest parell d’agressius al carrer amb una placa i una pistola? Garrulus amb placa. Abusadors de poder i autoritat. Mala gent i mals agents. Un per ser-ho i l’altre, el seu company, per permetre-ho.
Evidentment, no tots els guàrdies urbans són garrulus amb placa, ni tots els mossos, ni tots els policies en general, però la veritat és que en són molts, molts més dels que pensem i molts més dels que haurien de ser. La policia ha d’estar al servei del ciutadà, no perseguir-lo. Les funcions de la guàrdia urbana són ser policia de seguretat, policia administrativa, policia de circulació, policia de proximitat i atenció a la ciutadania. Que pocs n'hi ha que facin la seva feina!, i menys que la facin bé.
Dins de les funcions com a policia de circulació tenen la de coadjuvar en la seguretat de la circulació i la prevenció d’accidents, la d’ordenar i regular el trànsit per aconseguir la fluïdesa més gran possible a la circulació, la de restaurar la normalitat en la circulació i la d’investigar i solucionar causes dels accidents o prevenir aquests. El meu cas és una anècdota, però reflecteix com els agents no fan la seva tasca, deixen tranquil a qui fa les infraccions i de manera arbitrària van per qui els sembla. En mans de qui estem si passen coses més greus?
La credibilitat dels diferents cossos de policies està per terra, i el trist és que s’ho guanyen dia a dia, actuant com no han de fer, tardant quan no han de tardar, abusant de ciutadans. No és d’estranyar que la impunitat que tenen davant les petites coses com la d’aquests fets, els faci després sentir-se per sobre del bé i del mal en fets greus, com poden ser agressions, maltractaments i fins i tot, tortures, que poden derivar en conseqüències molt tràgiques. Si són garrulus amb placa, i ningú fa res, els abusos no seran mai fets aïllats i més tard ens lamentarem quan sentim que es disparen bales de goma a les persones, o quan atonyinen no reglamentàriament i de forma aleatòria, violenta i indiscriminada a ciutadans pacífics del carrer.
Cal, doncs, un control exhaustiu de les actuacions policials, de totes i cadascuna, de les molt greus que posteriorment surten als titulars dels mitjans de comunicació, i de les petites, ja que aquestes són el verdader caldo de cultiu dels futurs psicòpates d’uniforme.
Calen bancs de dades dels policies per veure la seva trajectòria, depurar-los i protegir als ciutadans de les seves actuacions. Comencen realitzant petites accions incontrolades amb la passivitat i el consentiment del company, es van extralimitant impunement i acaben lesionant o matant a algú.
Malauradament, la mala praxi i els abusos de poder policials no són fets aïllats, són sistèmics, persistents, continuats i estan normalitzats. Aquest és un problema gros i un perill per la societat, no pensem que és només un problema per les seves víctimes favorites, la gent migrant, les treballadores sexuals o les persones d’estètica alternativa, que també, no pensem que no va amb la resta, aquest és un problema i un perill per a tothom. Bé, per a tothom no, sembla que la ultradreta, tot sovint, està exempta de les seves violentes, il·legítimes i abusadores accions. Per què?
Cal reflexionar. En una societat democràtica, la policia ha de ser democràtica, no repressora. En una societat transparent, la policia ha de ser transparent, no opaca. En una societat neta, la policia ha de ser neta, no corrupta.
L’altre dia, fent el vermutet a una agradable terrassa de Sort, un natiu em deia que el poble havia crescut molt i necessitaven tenir policia local per tenir un cert ordre i que no cadascú fes el que vol. Amics de Sort! Feu-me cas, sigueu feliços i no vulgueu tenir més policies al poble. Segurament no us posaran més ordre, però si que tindreu el seu ordre, us en penedireu!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 484
CIMERA DE DOS ESTATS i UNA NACIÓ
El procés sobiranista s’ha acabat, diu Félix Bolaños, des de la Moncloa com a ministre de la presidència. Per a presumir-hi davant de tota Europa, el seu capo, en Pedro Sánchez, convoca una cimera franco-espanyola, el pròxim dijous 19, a Barcelona per demostrar que la Catalunya d’avui no és la Catalunya del 2023, ara el territori català i la seva capital són una bassa d’oli, l’independentisme català està dividit, s’ha diluït per la seva bona gestió i a conseqüència de la seva estratègia de diàleg inexistent, Catalunya avui està controlada, pacificada i domesticada gràcies a ell.
-"Una gran jugada mestra!"; devia pensar el president de l’executiu espanyol quan va fer la convocatòria per a demostrar tothom la finalització del procés, per a mostrar a Macron i als altres socis i “amics” comunitaris el trofeu de la victòria espanyola sobre els fets de l’1 d’octubre produïts en el marc d’una sediciosa Catalunya, per tancar un capítol a ulls de tothom amb una Catalunya rendida, dividida i humiliada.
Ni de bon troç!. Que el lideratge independentista està dividit és un fet, que aquesta desunitat debilita públicament el nostre moviment, també. Ara bé, el Poble Català és i serà independentista amb i en la seva majoria. La divisió dels lideratges polítics pot generar confusió, tristor, desànim i cansament, però mai pèrdua de convicció en els nostres ideals i amb els nostres objectius. Som i serem una Nació, una única nació partida en dos estats des de la signatura del "Tractat del Pirineus", el 7 de novembre de 1659. Som, volem ser i serem una República independent.
Serà per inconsciència, serà per insensibilitat, serà per estupidesa, serà per provocació, serà per supèrbia, serà per prepotència, serà per ignorància, serà per indecència o serà per desconeixement, però la celebració de la cimera franco-espanyola a terres catalanes, a Barcelona, ens toca la fibra, ho considerem un insult, un greu menyspreu, un més de molts per part dels governs centralistes espanyols, ens indigna, ens agita, ens sacseja, ens regira els budells, ens encén el cor i ens cabreja sobiranament, ens fa reobrir unes ferides mai tancades, ens fa sortir del nostre plàcid i confortable aletargament, ens fa despertar, mobilitzar-nos i tornar a lluitar al crit de Visca Catalunya lliure!
La cimera de dos estats i una Nació. La cimera dels dos estats, organitzada des de Madrid i París, no ha entès, una vegada més, que ells tenen un estat, però que nosaltres som una Nació. Crec i espero que donem una ferma resposta el dijous vinent, espero que posem en evidència que l’han cagat! Sembla que la seva convocatòria ha sigut un gran error de càlcul, i els hi pot sortir el tret per la culata, de moment, ha tingut com a conseqüència la unió de qui fa mesos estaven separats, provocant la mobilització conjunta del Consell de la República, l’ANC i d’Òmnium Cultural, tots plegats. Ara als estats, els hi toca de nou blindar la ciutat, reprimir si cal, silenciar-nos, manipular notícies i mentir, com sempre, però la realitat la sabem, ens fa i farà forts.
Ni Espanya ni França poden venir a Barcelona a prendre decisions sense escoltar-nos, hem de demostrar que nosaltres volem exercir la nostra sobirania dins del territori català.
Hem de fer-nos escoltar o obligar-los a silenciar i fer callar per la força. Silenciar i fer callar, igual que fan quan el govern espanyol, també els de Podemos que hi són dins encara que vagin de “progres i guais”, van ser còmplices de les desenes de morts que hi va haver a Ceuta. Silenciar i fer callar, quan van ser repressors actius de l'aplicació del 155 a Catalunya, vulnerant totes les nostres llibertats. Silenciar i fer callar, els motius pels quals el Froilán se’n va amb l’avi cap a Abu Dhabi, carai! Aquesta ha sortit amb rodolí i tot.
Malgrat ser un dia feiner, malgrat que el lloc buscat és de difícil accés, i malgrat el fred que sembla que hi farà, hi hem de ser, ens hem de manifestar en contra.
El #19GenerSortimAlCarrer a la #MobilitzacióUnitària19G
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
