Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 18 Desembre 2022

Vist: 338

DEMO...QUÈ?

Ja soc aquí.

Després d’un temps sense escriure i publicar, torno, ja torno, en tenia de ganes, moltes ganes.

Amb el cos carregat d’energia, el cap ple d’idees, els dits esmolats i tots els aspectes que comprenen l’estructura del web en plena forma, us comunico el seguiment dels meus escrits de manera periòdica. Gràcies a tots lectors que us heu interessat pel què passava, gràcies pels que demanàveu els articles amb regularitat: tot està bé, moltes gràcies a tots. Dit això, entrem de ple amb l’article d’avui.

Sembla que a Madrid, per tant a la resta de l’estat espanyol viuen ara les mateixes sensacions que els catalans, per desgràcia, coneixem perfectament i tant hem patit. Judicialització de la política o tribunals polititzats, “tanto monta, monta tanto”, a fi i a la cap es resumeix en la inexistència de democràcia a Espanya, inexistència de debat polític, inexistència de voluntat d’escoltar el que diu i vol la gent. Democràcia, demo...què?

El tribunal constitucional espanyol decidirà, en principi dilluns, si prohibeix al congrés de diputats debatre sobre la reforma penal. Mentrestant, des del govern espanyol de PSOE-Podemos i des de l’oposició de PP-Vox es van llençant mútuament desqualificacions, insults i expressions com les “govern il·legítim”, “dictadura de poder”,“cop d’estat”, etc., expressions fetes cada vegada en un to més i més alt, cada vegada més desproporcionades, prepara el camp de joc per l’entrada activa i l’intrusisme de les togues a la política espanyola. Us sòna a alguna cosa això de prohibir el debat a un Parlament, oi?

La demolició de la institucionalitat democràtica que ha viscut el Parlament espanyol aquesta setmana afavoreix la desestabilització. La política a Espanya ja fa temps que no és la solució de res, és el problema, cosa que ha incubat el creixement de la tirania de poders des de dins de l’estat, un poder fàctic que és el que mana realment a l’estat, un poder representat en gran part pels que haurien de ser els més neutres, però que no ho són, els jutges i la seva “claca” aduladora preferida en forma de mitjans de comunicació.

Ara bé, de què es queixa ara el govern de l’estat? El PSOE no va recolzar la intervenció del TC a Catalunya per a prohibir debats també? Van ser els líders del bipartit espanyol qui van impulsar la posició determinant del TC a la política catalana i l’espanyola. Per què ara parlen de cop d’estat de la dreta reaccionària i de manca de llibertat democràtica? No em fan cap pena, no són víctimes de res, que no us confonguin.

Ells, l’esquerra espanyola, van aplaudir l’actuació dels jutges amb el poble de Catalunya i ara es posen les mans al cap. Ells no van considerar ni respectar que en democràcia el poder primari resideix i és propietat del poble. Ells no van considerar llavors que la sobirania no recau en el poder judicial, ni en el rei d’Espanya, ni en la por de l’exèrcit, no van entendre ni denunciar que això era una anomalia de la llibertat, no els hi interessava i no només van callar sinó que hi van participar. Ells van ser coautors i responsables del que va passar a Catalunya, són igual de responsables del tot el que passa ara o passi d’ara en endavant.

La Llibertat no hi entén de races, de llocs, de tipus de sexe, ni de religions, la llibertat és llibertat, i la Democràcia és Llibertat. No serveix dir ara que el que ha passat a Catalunya és diferent del que passa a Espanya. De la mateixa manera que el TC ni cap tribunal pot ser ni pot comportar-se com una cambra parlamentària a Espanya, no pot interrompre la normalitat civil dels ciutadans, tampoc pot ocupar cap parcel·la a Catalunya, ni enlloc. Mai!, mai en cap lloc i circumstància es pot tolerar i col·laborar en la vulneració dels drets fonamental de les persones.

El sistema espanyol és el que és, i se l’han buscat com és, un sistema fosc, caspós, lleig, brut, antidemocràtic, corrupte i putrefacte. Només així s’entén que l’objectiu dels partits polítics, del bipartidisme espanyol, sigui col·locar més jutges afins en les institucions que el seu rival, per assegurar-se i controlar les decisions que surtin del parlament, en lloc de protegir-les mitjançant l’existència d’àrbitres imparcials, tribunals neutres i institucions netes, que és com haurien de ser en una democràcia com cal.

Espanya i Democràcia són dos aspectes antagònics.

Ho sabem, però no val a dir només que ja s’ho faran els espanyols si volen tenir un règim antidemocràtic. Tristament, ens cau molt a prop i ens afecta directament, així que marxar és l’única solució per viure en llibertat. No n'hi ha cap altre.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 02 Octubre 2022

Vist: 542

1-O, CINQUÈ ANIVERSARI, MELANCOLIA O FUTUR

L’1-O de l’any 2017 ens diu moltes coses.

Cinc anys després d’aquell 1-O, aquella data i aquella efemèride inoblidable ens diu, ens explica i ens recorda el que els catalans som capaços de fer, sobretot quan som tossuts i sobretot quan anem units. També ens diu, ens explica i ens recorda, el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.

Sigui per la repressió brutal de l’estat, sigui pel cansament dels independentistes, sigui per la manca de confiança o sigui per la manca de lideratge del moment i posteriors, l’1-O de fa cinc anys també ens diu, ens explica i ens recorda el que una vegada fet, no vam ser capaços de continuar fent.

1-O, cinquè aniversari, melancolia o futur. Mirar molt un instant històric, com va ser aquell 1-O, et pot fer caure per l’èpica del moment en la melancolia d’aquell esdeveniment. És perillós. Tenir melancolia d’alguna cosa és renunciar-hi, és pensar en el que va ser perquè no serà més, és tenir poques perspectives de futur del què s’anhela i el que representa aquella fita.

Ara bé, recordar l’1-O amb l’esperit esperançador des de l’experiència del que ja vam ser capaços de fer i podem tornar-ho a fer, i amb l’esperit crític de què vam fer malament en aquell moment per a no tenir el resultat final desitjat, ens pot tornar a reprendre l’objectiu de futur obviant les errades que vam cometre en el passat.

Primera lliçó. El poble ha d’anar per davant.

L’1-O va arrancar amb la manifestació de l’11-S del 2012. Aquell dia més d’un milió o dos de persones estaven al carrer, i per primera vegada es va demanar la independència del país. La gent hi era i era molta. Els partits van tenir un paper irrellevant en aquella manifestació. El President Mas, de CIU llavors, es va veure obligat a seguir el pas marcat pel poble. ERC, amb l’independentisme com bandera llavors començava a pujar, encara que el seu nombre de vots no diferia gaire dels que treia el PP. Eren temps de canvi, i el poble marcava el pas.

Segona lliçó. La gent hi som, i no som “tontets”.

No conec ningú, i en 5 anys he parlat amb molta gent com qualsevol de vosaltres, que hagi sigut independentista i ara no ho siguin. Amb l’excepció de polítics, que d’aquests n’hi ha molts, possiblement perquè no ho han sigut mai de forma ferma. La gent hi és i és independentista de forma majoritària. Els partits no ho són. En els partits hi treballa molta gent que s’han dedicat a “fer el trepa”, que no han donat en “sa vida un pal a l’aigua”, gent sense conviccions, sense ferms ideals, gent covarda, sense lideratge, com hem vist. Polítics que creuen que som “tontets”, com d'equivocats n'estan.

Tercera lliçó. Es pot derrotar un estat si perseverem.

Recordem que l’1-O l’estat es va retirar a migdia. Les pressions internacionals vers les imatges de la violència de les forces armades d’ocupació contra el poble indefens no van ser suportables pel govern espanyol, que llavors era del PP. En molts indrets, la policia va recular. Ningú aguanta, ni moralment, ni econòmicament, un poble alçat disposat a tot per a defensar la seva llibertat. Ara bé, sinó fem res, sinó fem un moviment aviat i contundent, caurem a l’oblit més absolut per la comunitat internacional. El nostre error, vam deixar el procés en mans de polítics amb qui confiaven, ells ens van decebre i es van aturar, no vam perseverar.

Quarta lliçó. Cap partit actual és vàlid, tal com són avui.

Ni Junts, amb totes les seves versions, corrents d’opinió, i canvis de nom. Ni ERC, un partit en mans dels seus dirigents i d’esquena als seus militants i simpatitzants. Ni la CUP, el pitjor del pitjor, no volem un país on la lluita per la desigualtat es basa que tots hem de ser pobres i desgraciats, no si us plau, aquest no pot ser el nostre país, hem de ser una Catalunya rica i plena, tal com diu el nostre himne. Necessitem lideratges nous, nous partits o reformats de dalt a baix, amb gent capaç, no amb professionals de la meritocràcia i la partitocràcia. Els partits actuals, com ara són, mai trobaran el camí, tampoc el volen trobar, viuen de la mentida permanent, no ens representen a la societat civil catalana i independentista.

Cinquena lliçó. Llista cívica.

No hem de cedir més el protagonisme, almenys no el cedirem a qui no s’ho mereixi. No confiarem en cap partit segrestat pels seus polítics, ni en cap partit de fireta, ni en cap partit covard. Tenim prou gent per tirar endavant un projecte nou d’independència, ens sobra gent que vol tirar endavant un estat de benestar, un estat de llibertat i un estat català. Cal triar bé aquesta gent i detectar els mentiders. Tenim prou gent vàlida, en tots els àmbits, en totes les professions i en tots els llocs per fer una llista cívica que ens porti a assolir els nostres objectius, que ens porti a l’èxit.

Sisena lliçó. S’ha acabat el dol, comença el futur.

Com va dir el President Puigdemont: “S’ha acabat el dol”. Així és, prou de dol, prou de melancolia i visca el futur amb les cinc lliçons d’abans al nostre cap.

Per la força de l’1-O, per molts 1-O més, perquè cada dia sigui l’1-Oct.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 18 Juliol 2022

Vist: 675

QUINA PUDOR QUE FA

Fake news per a tot arreu, fake news de tota mena...

Fa pocs dies que ha esclatat un nou escàndol mediàtic amb la filtració d’uns àudios de l’excomissari Villarejo, un cop més, que destapen com Antonio García Ferreras va publicar informació falsa i manipulada de forma conscient, sabent que el que publicava era mentida. La falsa notícia anava d’un suposat compte bancari de Pablo Iglesias, llavors líder de Podemos, en el paradís fiscal de les illes Granadines.

La fabricació de notícies falses és molt greu, però no és una situació nova ni sorprenent. Un periodista sense ètica, un periodista que menteix sabent-ho, no és un periodista. Ferreras és un jeta, un soldat més al servei de les clavegueres de l’estat, on hi ha elements que mouen la merda, altres que li donen forma, i tipus con Ferreras que la difonen com si fossin ventiladors.

Gens de respecte per a persones com ell, corruptes i mentiders, que desmereixen la seva professió periodística. Ara bé, acusant-lo a ell no hi ha prou, el problema no està només en la responsabilitat individual i la manca d’ètica d’un o de diversos periodistes, el problema està i són les estructures dels mitjans de comunicació, pitjor com més grans són, les seves necessitats de finançament, d’on provenen aquestes, i de quina manera afecten les línies editorials i els continguts que elaboren els periodistes que tenen en nòmina.

Si ho entrem a analitzar, de seguida veurem quina pudor que fa.

Els grans mitjans de comunicació espanyols han estat sotmesos a processos de concentracions i fusions, resultat d’una gran crisi que els ha provocat pèrdues milionàries, derivades de la disminució d’ingressos per publicitat, de la baixada en picat de la premsa en paper i de la pèrdua de confiança de la ciutadania. Ara, els grans mitjans per a sobreviure depenen de la publicitat institucional, poder polític, i del finançament directament o indirectament de la banca, poder econòmic.

La publicitat és la principal font de finançament dels mitjans de comunicació privats i d’alguns mitjans públics. La publicitat en si no és imparcial, tracta d’influenciar, de crear una necessitat pel públic amb l’objectiu de generar consum i mercat. Difícilment, crec que mai, veureu un mitjà de comunicació que parli d’un conflicte empresarial a una empresa que emet publicitat en aquell mitjà, s’oculta o se suavitza, és falta doncs a l’ètica periodística per les vinculacions comercials mitjà de comunicació i empresa. Ja no s’intenta vendre informació als clients, ara es venen lectors i audiències als anunciants.

Les subvencions són una altra font de finançament important, cada vegada més. Sigui per la via d’ajudes directes, que suposen un ingrés monetari al mitjà de comunicació, o bé per la via d’ajudes indirectes, en les que les administracions deixen de percebre ingressos que corresponen al mitjà, el volum d’aquestes subvencions no ha deixat d’augmentar, cosa que ha permès a molts mitjans de comunicació estar en números verds gràcies a aquestes. Una dependència tan forta de les subvencions, sens dubte, afectarà la capacitat crítica dels mitjans que les reben enfront de les institucions que les concedeixen.

El paper de la banca i els fons d’inversió en els mitjans de comunicació no és anecdòtic, i menys després de la crisi en què han passat a ser els amos absoluts. El Grupo Prisa (El País, As, la cadena SER, etc.) va passar de tenir deutes molt substancials amb la banca a intercanviar-les per accions a Caixabank (avui diluïdes), al Banco de Santander, el fons Amber Capital i al HSBC. El Grupo Vocento (ABC, Las Provincias, etc.) va arribar a tenir un president, Rodrigo Echenique, que compaginava aquest càrrec amb el de vicepresident del Banco de Santander. El Grupo Godó (La Vanguardia, Ara, RAC1, etc.) està relacionat directament amb Caixabank. El Grupo Planeta/Atresmedia està associat a Banc Sabadell, Caixabank, Banco Santander. Unidad Editorial (El Mundo, Marca, Expansión, etc.) pertany de forma majoritària de RCS Group que té un fort paquet accionarial de la banca italiana.

La notícia té un gran valor econòmic en si mateixa, pot ser un bon negoci i també dolent. Aquest descobriment fa aterrar al gran capital als mitjans de comunicació que queden en mans de persones i grups que no procedeixen del periodisme ni els interessa gens, al contrari, veuen els mitjans de comunicació com una potentíssima eina per a obtenir alts i ràpids guanys.

L’aliança cada vegada més estreta entre els mitjans de comunicació i els poders polítics i econòmics han causat un dany irreparable a la credibilitat de la premsa, la ràdio i la televisió. Domina el periodisme d’interès, que no és periodisme ni és res, retrocedint i desapareixent el periodisme de denúncia i de crítica, la llibertat de premsa de forma generalitzada, i de retruc, la democràcia informativa.

Ferreres no dimitirà. La Sexta no l’acomiadarà per mentir descaradament. Cap col·legi de periodistes l’expulsarà després de vulnerar totes les regles de l’ètica professional. Cap periodista de la seva emissora, ni de la competència ho denunciarà. Ningú farà res. És l’essència d’Espanya i del periodisme espanyol, on els periodistes de grans mitjans són mercenaris i pistolers a sou.

Només els mitjans independents, sense pressió ni condicionament de les informacions que difonen, sense lligams amb poders empresarials, polítics i financers, poden donar informació veraç i de qualitat. Només aquests poden fer periodisme real.

Jo fa temps que no miro informació a televisió, ni l’escolto per la ràdio, ni la llegeixo en premsa. Tu ho fas? T’agrada ser enganyat? T’agrada ser un titella?

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 10 Juliol 2022

Vist: 654

INFLACIÓ, RECESSIÓ, INDEPENDÈNCIA

La independència de Catalunya arribarà.

No vindrà per l’èpica de les grans mobilitzacions ciutadanes en defensa dels nostres drets i llibertats. No vindrà a conseqüència d’un procés racional i de diàleg, i un referèndum democràtic legítim i pactat amb l’estat. No vindrà pel lideratge i grandesa dels nostres polítics, tot al contrari, arribarà malgrat que estan ells.

La independència catalana vindrà per la butxaca, una poderosa raó que afecta joves i vells, que afecta rics i a pobres, que afecta a tothom que visqui a Catalunya.

El mes de gener, vam publicar l’article “LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA”. Malauradament, no ens vam equivocar, la inflació no és mai un fenomen temporal, sempre, sempre, sempre, la inflació té una tendència a enquistar-se, parasitant les economies de forma permanent.

L’augment dels preus s’ha produït per efecte de la pandèmia, per un costat ha disminuït l’oferta i per l’altre s’ha augmentat la demanda. La conseqüència que hi hagi pocs béns i que hi hagi molta gent que en vol comprar, és la inflació.

L’oferta ha baixat pels confinaments, aquests han evitat que pogués continuar el ritme d’hiperglobalització anterior a la pandèmia, i com a conseqüència, s’han aturat les cadenes de subministrament i s’ha impedit la disposició de productes o components per a la venda en la mateixa mesura prepandèmia.

La demanda ha augmentat molt en la pandèmia. Han confluït tres factors que han suposat la tempesta perfecta que justifica l’augment de la demanda. Han augmentat el consum de béns, ha augmentat el dèficit dels governs i també s’ha activat la fabricació i la impressió de diners per part del BCE.

Les mesures per a combatre la inflació no són fàcils i menys populars. No s’han aplicat fins ara de forma efectiva, només cal veure les del govern espanyol per a combatre-la. S’ha baixat l’IVA de l’electricitat. S’ha fixat un topall de 40 € el MWh en el cas del gas. S’ha aplicat un subsidi en forma de descompte de 0,20 € per litre de combustible. ES proporciona un xec de 200 € per a les persones més vulnerables. S’ofereix un subsidi que descompte entre el 30% i el 50% el transport públic. Totes elles, no estan encaminades a curar l’origen del mal, la inflació, tot al contrari, són mesures que produiran encara més inflació. Els subsidis i ajudes, no són gratuïts, s’han de pagar i ho pagarem entre tots.

Com a resultat, la inflació augmenta i no deixa d’augmentar. S'han d’aplicar més alts tipus d’interès com a fórmula econòmica per aturar-la, però no hi terme mitjà, si ens quedem curs en el tipus d‘interès, no aconseguirem res, cal ser més dur i aplicar tipus alts.

Inflació, rescissió, independència. Per què?

Davant una situació de tipus d’interès molt alts, es deixen de comprar coses a crèdit, les empreses venen menys i han de començar a acomiadar. La gent te més inseguretat i menys poder adquisitiu, deixen de comprar, cau el consum i es genera la crisi econòmica, la recessió.

En una situació de recessió, cal endeutar-se per a subsistir, i aquí vindrà el gran problema per a l’estat espanyol.

Espanya ja ha sigut rescatada una vegada, i no va fer els deures. Després de la crisi del 2008, a Espanya li van injectar quantitats ingents de diners, diners que el BCE va imprimir pràcticament sense cost per a comprar deute. Espanya mai ha tornat aquests diners, mai ha aplicat factors correctors estructurals per a tornar-los quan la crisi va acabar. Al contrari, Espanya es va gastar els diners comprant arsenals militar, apujant el salari als membres de la casa reial i altres bestiesses similars.

Les economies nord-europees van posar els diners i tenen memòria com és lògic, van ser enganyades una vegada pels governants espanyols i dubto que es deixin tornar a enganyar tan fàcilment, dubto que tinguin la predisposició de tornar a deixar diners sense posar condicions i sense exigir garanties i mesures, és a dir, retallades, que aquesta vegada no serien aplicades posteriorment al acabar la crisi sinó que serien d’aplicació immediata.

Si persisteix la inflació, que persistirà, la recessió arribarà, l’impacte a l’estat espanyol serà molt fort, tornarem a sentir parlar de les primes de risc i altres aspectes que poden portar a la fallida tècnica de l’estat, i és en aquest moment en el qual tindrem una oportunitat única, davant un estat debilitat, per a proclamar la República Catalana i trencar, perquè no hi haurà un altra opció, amb l’estat espanyol per sempre.

 

Espanya, repressió i recessió. Catalunya, no sabem el que ens depara.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya