alemania-campeonAlemanya 1 – Argentina 0.

El Mundial de futbol s'ha acabat. Alemanya és la selecció campiona del món. El millor equip de la competició novament guanya. Bona primera part de Leo Messi, que ha sigut considerat el millor jugador del campionat, potser injustament, però que malgrat no haver pogut conquerir cap Copa Mundial és el millor jugador de tots els temps, encara que sempre tindrà detractors, sobretot brasilers, algun hipster argentí i, per suposat, els “reialmadrilenys”.

Des de fa unes setmanes, milions de persones de cents de països han vist, seguit i s'han emocionat amb un dels esdeveniments més mediàtics de l'actualitat: el Campionat Mundial de Futbol, celebrat a Brasil. El futbol és, a més d'un fenomen esportiu, un fenomen social. Així, a l'Estat espanyol, el diari més llegit és un diari esportiu, els programes més vistos de la història compten sempre amb partits de futbol entre ells, els museus del Barça i del Reial Madrid són els més vistos pels turistes a les seves ciutats, inclús alguns estudis posen de manifest la incidència dels resultats esportius amb l'estat d'ànim dels aficionats i, com a conseqüència, en la seva productivitat laboral. És un fenomen polític, així ha sigut utilitzat per líders d'alguns països per convertir els èxits del futbol en èxits propis o del país, així com també ha sigut utilitzat com a trampolí per alguns personatges per accedir al protagonisme polític. És un fenomen pedagògic que exigeix posar en pràctica determinats valors com el treball en equip, la solidaritat, la generositat i la disciplina.

En aquest article parlarem del futbol com a fenomen econòmic, de futbol i economia. Si fos un Estat, el futbol seria la 20ena economia del món, si considerem la llista del Banc Mundial, amb un PIB de 500 milions de dòlars, per davant de països com Aràbia Saudí, Noruega, Iran, Belgica, Àustria i Argentina, entre altres. Està conformat per la cinquena major població del planeta, un total de 240 milions de jugadors repartits en 1,5 milions d'equips afiliats directament o indirectament a l'organisme de la FIFA. Realment, el futbol representa una de les grans activitats econòmiques del món modern, mou molts diners, aquest esport és molt important com a agent econòmic de primera magnitud, igual que ho és el Mundial, que es realitza cada quatre anys.

En el mundial de futbol, no només competeixen dins del terreny de joc les 32 seleccions nacionals que han arribat a la fase final, també ho fan les empreses. El cas més clar és el de les marques de roba esportiva que han realitzat importants inversions en aquest Mundial. La marca Adidas, malgrat no ser la que més equips vesteix, que és Nike, ha sigut la gran beneficiada, ja que equipa a les dues seleccions finalistes, a més de subministrar les pilotes al campionat, les ja famoses Brazuca. Hi ha altres casos en els quals la celebració del mundial de futbol coincideix en un augment substancial de les vendes de forma directe. En aquest període, augmenta el nivell de competència entre les principals marques del mercat corresponent, com són les diferents marques de televisors derivat de l'augment de teleespectadors que adquireixen un nou aparell abans o durant la disputa d'aquesta competició. Altres casos d'augment de vendes seria el de les begudes alcohòliques i no alcohòliques, i de menjar tipus snacks com serien els fruits secs.

Una lliga de futbol professional és un càrtel legal, un grup d'agents que s'agrupen, es reuneixen i es coordinen per vendre un mateix producte. A Espanya, aquest càrtel de 42 empreses/equips que el composen, i que tenen un pressupost de ingressos de 2.117 milions d'euros i despeses per 1.947 milions d'euros, representa el 1,7% del PIB, un total de 85.000 llocs de treball directes i indirectes, el veuen 14 milions d'espectadors al camp de futbol per temporada i 174 milions més per televisió. Fora del càrtel professional, la Real Federación Española de Fútbol organitza cada setmana uns 30.000 partits oficials entre equips federats de diferents categories i territoris, que agrupen aproximadament 780.000 fitxes federatives de jugadors, un autèntic negoci.

És una simplificació dir doncs que el futbol és una activitat on 22 persones corren darrere una pilota, és una activitat molt més complexa que mou una indústria molt poderosa i que és necessari que s'analitzi des d'una òptica econòmica. El futbol és un esport de base convertit doncs en un espectacle, una activitat que proveeix entreteniment a una sèrie de persones. Hi ha doncs una oferta, proporcionada pels jugadors de futbol i canalitzada pels equips i seleccions respectives que aporten el servei o producte, i una demanda que són els aficionats i que paguen una contraprestació per veure el partit. Però aquest esquema bàsic es torna cada vegada més complex quan es van afegint elements com són els mitjans de comunicació que actuen d'intermediaris entre els equips i el públic, de forma que aquests mitjans permeten als equips poder accedir a cobrir una major demanda, de la qual seria possible si només es considerés la que pot cabre en els estadis. D'aquesta forma, els mitjans paguen als equips per transmetre els seus partits a un major mercat i obtenen ingressos per la venda directa d'aquestes transmissions o per la indirecta de venda de publicitat dins de les transmissions. Actualment, els ingressos per drets de transmissió ha desplaçat als ingressos per taquillatge com a principal font d'ingressos dels equips. La conseqüència és que els equips que tenen la capacitat d'oferir un millor servei, és a dir, un millor futbol, són els que poden vendre el seu producte a un preu més alt. Altres elements que s'afegeixen a l'esquema bàsic, i a part dels mitjans, serien l'Estat que actua com a regulador, les marques esportives que són indústria derivada i el sector financer que proveeix els fons. La complexitat d'aquestes relacions podrien utilitzar-se per explicar les relacions entre agents en una economia de mercat en un curs d'introducció a l'economia.

Menció a part mereix l'apartat del preu dels jugadors. Tothom accepta que en la indústria del cinema un actor pugui guanyar una quantitat estratosfèrica de diners per fer una pel·lícula amb l'expectativa que la seva sola presència representarà un èxit de taquillatge, mentre no es porta gens bé que es pagui una fortuna per una estrella de futbol. Doncs és el mateix, el futbol esport convertit, com és, en una indústria de l'espectacle, precisa de protagonistes amb una cotització suficient que puguin atraure la demanda a comprar el seu producte enfront d'altres, i aconseguir augmentar el volum via ingressos. El problema ve donat quan els equips han estirat més el braç que la màniga, han pagat per sobre d'expectatives, que els ha fet incórrer en un endeutament excessiu, ja no per contractar primeres estrelles o protagonistes de primera línia, sinó per a contractar a secundaris o a actors dolents, i que els ha portat a la situació d'insolvència financera, alimentant novament un concepte econòmic, el de bombolla, i ja sabem el que succeïx quan les bombolles econòmiques esclaten, no?

La relació entre futbol i economia és estreta i sempre que està l'economia pel mig, una sana i sabia ciència per cert, apareixen les forces del mal derivades de la part més fosca i profunda dels humans en forma de corrupció, compra de seus i de partits, un problema que pot fer molt de mal i fins i tot carregar-se l'esport. Salvar-ho dins del terreny de joc és fàcil, la introducció de noves tecnologies i l'eliminació de la influència dels humans en les decisions importants del joc, impediran que aquestes parts sinistres s'imposin al fair play i suposaran una neteja de la competició professional que afavorirà l'espectacle que es demanda. Un altre cosa és el que succeïx fora del terreny de joc, els interessos derivats de la corrupció d'uns quants que han fet que en el mundial de Brasil s'hagi fet una sobredimensió de costos. Els estadis d'Alemanya van costar 1500 milions d'euros, els de Sud-àfrica en van costar 1000 i a Brasil, el cost total ha sigut de 2500 milions d'euros. Inversions innecessàries com la construcció de l'estadi de Manaos per 40.000 espectadors, que ha costat 286 milions de dòlars i que es capaç de cobrir 10 vegades la demanda actual, o el de Brasilia amb capacitat per 70.000 espectadors a una ciutat on no existeix equip de futbol de primera ni de segona divisió. S'ha gastat més del pressupost i sembla que s'ha gastat malament. Transmeten una imatge de país d'obres inacabades i d'improvisació, que possiblement afectarà el país de forma negativa.

El futbol doncs no és només esport, no és només espectacle, no és només economia, és molt més. Com deia Bill Sankly, un mític entrenador del Liverpool: "el futbol no és qüestió de vida o mort, és molt més”.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

AP1Després de les primaveres àrabs, i quan encara hi ha conflictes oberts, primer a Síria, després a Ucraïna, ara entra en escena Iraq, novament Iraq. Ja torna a estar complicat al Mig Orient. Una cop les tropes nord-americanes s'havien retirat del país, grups radicals sunnites, sota el nom d'ISIS “Estat Islàmic d'Iraq i Síria”, amb armament molt sofisticat, intenten controlar les zones petrolíferes situades al nord-oest de l'Iraq, enfront de l'actual govern xiïta d'Al Maliki. Ens trobem davant del conflicte històric religiós entre sunnites i xiïtes, una escissió que procedeix dels temps de l'Edat Mitjana entre els musulmans, que s'inicia des del dia següent de la mort del profeta Mahoma, un conflicte que avui és de tipus predominantment econòmic, comercial i polític, però que encara utilitza el pretexte de la religió com a font de reclutament, bandera de mobilització i com a justificació per qualsevol tipus d'actuacions.

L'ISIS és una criatura d'Al-Qaeda, repudiat després per aquesta organització, degut als seus mètodes brutals d'assassinat i tortures, originari del conflicte generat per la invasió nord-americana de l'Iraq. Va aparèixer i es va expandir amb força a la guerra civil de Siria, amb el recolzament de les petromonarquies d'Aràbia Saudí i Qatar, així com també de Turquia, per lluitar contra Al Assad. D'ideologia ultraconservadora o jihadista, creuen que per la via de les armes és possible proclamar una república islàmica, un califat basat en el respecte estricte de la Llei alcorànica o sharia.

Crida l'atenció la facilitat en la que ISIS s'ha apoderat de ciutats i regions senceres de l'Iraq, cosa que fa qüestionar el suport dels ciutadans a les àrees invadides, així com la fortalesa i competència de l'exèrcit iraquí, entrenat per especialistes militars dels Estats Units. Aquest fet mostra la debilitat del règim iraquià. És un risc per Iraq i per la seguretat regional, podent-se exportar la violència a altres països veïns. Els territoris ocupats poden convertir-se en bases per radicals jihadistes des d'on es pot operar a altres zones no gaire llunyanes.

Iraq és un país artificial, una aberració territorial fruit del repartiment colonial britànic i francès, on xiïtes (el 60% de la població), sunnites (el 35%) i kurds van ser forçats a conviure junts i a formar part d'una nació que no sentien com a seva. Amb l'arribada de Sadam Hussein, els sunnites arriben al poder i comencen a perseguir a les majories xiïtes. Després de la seva mort, els xiïtes aconsegueixen el poder, però lluny de calmar les tensions, l'estil autoritari d'al-Maliki margina els ministres sunnites i facilita que les forces armades assumeixin el control del país i puguin exercir una certa repressió a les minories sunnites i kurdes.

En el món musulmà apareixen dos grans blocs, el sunnita i el xiïta, que tenen la seva representació en dos Estats històricament antagonistes i que amapiraq la vegada són les principals potencies econòmiques de l'àrea. Arabia Saudí, de població àrab, representa el país suní per excel·lència amb el 90% de la població d'aquesta facció religiosa. Disposa de les segones reserves més grans de petroli del món, de les sextes de gas i és el país més gran del Mig Orient. Per altre costat està l'Iran, perses, xiïta en el 95% de la seva població, representa el segon país més gran de la zona, disposa de les terceres reserves més grans de petroli i de les primeres en gas. Es tracta doncs d'un conflicte religiós, sí, però també d'un conflicte econòmic entre dos nacions enemigues i receloses l'una amb l'altre, de difícil reconciliació, ja que els dos gegants de l'energia a l'Orient Mitjà competeixen i lluiten pel lideratge en interessos molt similars, de forma que el mal per un repercuteix en positiu per l'altre i viceversa. La confrontació no sembla doncs religiosa, no es un tema entre ni sunnites ni xiïtes, és un tema de poder.

Així, i des de fa generacions, el que recolza un d'ells, l'altre va en contra. Quan la Guerra Iraq-Iran, Arabia donava suport a Iraq. En el conflicte sirià, Iran patrocina financerament el règim del president sirià al- Assad, mentre que Arabia ho fa amb les forces opositores. El Iemen és un país en permanent conflicte entre xiïtes i sunnites, on les tribus xiïtes recolzades per Iran van acabar per expulsar el govern que tenien el suport de combatents saudís. Un cop derrocat el govern, Al-Qaeda va declarar la guerra santa a les tribus xiïtes. A Bahrein, on existeix una monarquia absolutista aliada amb els saudites, van començar revoltes l'any 2011 monopolitzades per associacions xiïtes, que van portar al règim oficial a culpabilitzar a Iran d'intentar desestabilitzar el país. A Egipte, Arabia Saudita ha pres clarament part contra els germans Musulmans. Al Líban, el govern està altament influenciat per Hezbollah, de confessió xiïta i recolzat directament per Iran.

Ara, a l'Iraq, es repeteix la situació de conflicte entre els mons àrab i persa. Aràbia Saudita dóna suport a les milícies sanguinàries d'ISIS, ja que el rei Abdullah veu a al-Maliki com un govern titella al servei de l'Iran, i com una oportunitat per debilitar encara més a un règim aliat amb els enemics, donat que la resolució del conflicte sirià no és ni molt menys imminent. A més, l'Iraq és considerat el nexe d'unió d'aquests dos mons, ja que té una majoria xiïta, però ètnicament són àrabs, no perses. Sembla doncs que la guerra civil siriana estarà acompanyada d'una guerra civil iraquiana, encara que una confrontació directa dels blocs en aquest territori sembla descartada. Veurem on es posicionen aquesta vegada els Estats Units. De moment, han assegurat al govern iraquià que estan disposats a prestar l'assistència necessària amb l'excepció de tornar a enviar tropes de combat a la zona.

Sunnites versus Xiïtes ... Àrabs versus perses ... Estats Units versus Rússia ... Religió versus Economia ... què s'està jugant a Orient Mitjà?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

prosti  Setmana amb força suc aquesta. Mentre encara no s'han apagat els ressons polítics de les abdicacions del Rei d'Espanya i del Navarro de Catalunya, així com la quasiabdicació, amb el característic “ara me'n vaig i ara em quedo” d'en Duran I anomenat “l'indecís” per uns i “l'apoltronat” per altres, va la Roja, l'orgull nacional,i perd per pallissa amb la taronja mecànica d'en Van Gaal, l'home del “siempre negatifo, nunca positivo”, bé, aquesta vegada no tot és negatiu, ja que la derrota ens apropa més als ciutadans de l'estat espanyol a estalviar-nos 720.000 euros per barba de cada jugador si repeteixen guanyar el Mundial.

I amb totes aquestes males notícies per l'Estat i ambient general de manca de confiança i semi depressiu, els catalans, com sempre, i com els hi agrada tocar allò que no sona en el moment més inoportú, han presentat mitjançant el conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, les balances fiscals relatives als comptes de l'any 2011 i que evidencien que Catalunya, una vegada més, va patir, segons el mètode de càlcul de flux de benefici, un dèficit fiscal de 15mil milions, una xifra que equival al 7,7% del PIB i representa que els ciutadans catalans van aportar un 19,2% dels ingressos de l'Estat i només van rebre el 14% de la despesa tota, un espoli pel nostre país amb lletres majúscules, ens ho mirem com ens ho mirem.

Però l'article d'avui no anirà ni de la Roja ni de les balances fiscals catalanes, si no d'una notícia que també ha sortit aquesta setmana, molt curiosa i de la que fa un temps que s'anava parlant, una notícia que ha passat un xic de cantó per l'opinió pública, però una notícia econòmica que considero és de gran transcendència analitzar, sobretot per la forta vessant ètica i dimensió moral de l'Economia com ciència social. L'INE, Instituto Nacional de Estadística, ha anunciat que incorporarà i presentarà, a partir del mes vinent d'Octubre, la seva estimació del PIB considerant un canvi metodològic de càlcul, incorporant en aquest certes activitats il·legals com són la prostitució i les drogues, tant la producció com el tràfic, com béns de consum domèstic no comercial. A partir de l'Octubre un augment en els dos primers aspectes de la famosa frase sexe, drogues i rock & roll, serà entès com un augment en la riquesa d'un Estat en lloc de com un problema fruit de la marginalitat i conseqüència de la misèria humana en tota la seva amplitud de definició.

Sabíem que el PIB, que mesura el conjunt de béns i serveis produïts per un país en un període de temps, no era l'indicador adequat per mesurar la riquesa com benestar. Sabíem que els mesuraments del PIB representaven un autèntic festival de comptabilitat creativa, però ara és traspassa importantment el límit, incorporant aquests peculiars béns i serveis, la prostitució, el contraban i les drogues, que més aviat produeixen malestar socialment parlant i considerar-los com una nova font de creixement econòmic pels Estats de la Unió Europea. L'esclavatge sexual humà, incloent-hi el maltractament, els segrestos i els enganys, i el tràfic de drogues que aniquila i degrada a part dels essers humans, no poden ser considerats dins d'un índex de mesura de benestar. Mèxic, Colòmbia, Itàlia i Afghanistàn no poden començar a escalar graons dins del rànquing d'activitats productives simplement per comptabilitzar el que destrueix i no el que construeix. Economia companys no és això. Com a economista de professió i per devoció, aquestes coses em rebelen.

No hi ha xifres exactes i segures a Espanya, donades les dificultats inherents a l'estimació d'aquest tipus d'activitats, però es calcula que el PIB augmentarà entre un 3% i un 4,5% en afegir-se un volum de l'ordre entre 30.000 i 45.000 milions d'euros anuals a l'Estat espanyol. Però quin sentit té incloure les drogues i la prostitució en el còmput del PIB?

Seria coherent que un cop aquestes activitats són reconegudes com a serveis o béns productius, comencessin a ser legalitzades o regulades, cosa de la qual sóc totalment partidari, però ho dubto. Amb aquest pas, possiblement es donaria un “cop mortal” per acabar amb el seu major problema que és el seu tràfic. La legalització o regulació acabaria o milloraria les conseqüències del tràfic d'essers humans i de substàncies drogadictives, la prohibició només comporta l'adulteració i el risc per les persones consumidores, dubto que incentivés el seu consum. El consum hi és, i n'està ple, consumeix qui vol, i qui no pot roba per fer-ho, iniciant nous problemes per la societat. Però clar, moltes economies incloent la dels Estats Units, tenen un alta dependència en el seu sosteniment del món del blanqueig de diners procedent d'activitats delictives i del tràfic d'aquestes en un món globalitzat, on podem afirmar que el narcotràfic està a tot arreu, a la Borsa, al deute públic, a les multinacionals i a la banca.

Em temo, que l'únic objectiu respon a la preocupació dels Estats de la UE per fer créixer certes estadístiques de forma que siguin més atractives decoca cara als inversionistes, i concretament en aquest cas augmentar el PIB incorporant noves magnituds criminals/il·legals, i que a part de les comentades inclouria apostes clandestines, contraban d'alcohol i tàbac, pirateria de software i compra de béns robats, entre altres. El missatge amb clau de normalitat que es vol donar és que els diners a la fí són diners independentment del seu origen, i si circula és millor comptabilitzar-ho a les xifres de les economies d'Europa. Sembla com si es donés a la gent de l'Estat espanyol, a la gent de la Unió Europea, dades que sumin, disfressin i emmascarin la realitat de què les coses no van bé, és Matrix com vàrem parlar amb un article anterior. D'aquesta manera i sense existir un augment real motivat per la recuperació econòmica de l'activitat productiva, ni per les reformes i retallades imposades per la troika, els resultats del PIB d'Octubre, tindran un doble efecte que millorarà els resultats estadístics:

- impactaran amb la xifra de la ràtio d'endeutament de l'Estat, un dels malsons del govern espanyol, que millorarà de forma immediata. El creixement del PIB reduirà doncs i automàticament el balanç de deute públic que es troba molt aprop del 100% del PIB.

- per altre costat, una xifra més alta del PIB, fa augmentar el marge de maniobra del govern espanyol, ja què la xifra de dèficit màxima obligada per la UE és amb relació al PIB, i al incrementar aquest disminueix el nivell de dèficit, sense haver fet res.

Comentar que aquesta consideració no es innovadora del països que han comunicat i confirmat la seva implantació, i que apart d'Espanya són Itàlia, el més beneficiat degut a ser líder en activitats delictives en el que les quatre màfies principals representen un negoci aproximat de 120mil milions d'euros, i el Regne Unit, altres Estats de la UE ja estan incorporant ara les activitats il·legals en el càlcul del seu PIB, són Àustria, Estònia, Eslovènia, Finlàndia, Noruega i el pioner Suècia, a qui l'economia il·legal l'hi suposa menys del 0,20%. Estats Units també ho aplica. A partir del 2016, tots els Estats de la UE estaran obligats a incorporar aquestes activitats al seu PIB.

Estem doncs optimistes al futur, penseu que no deixarem de ser rics en els pròxims temps, doncs l'Eurostat sembla disposat a incorporar qualsevol cosa al sac, així sempre serem a temps d'incorporar al nostre PIB els assassinats, les tortures, el robatori a les “iaies”, les violacions i els botís de guerra.

Tant criticar les festes del Bunga-Bunga de Berlusconi i al final estava contribuent de forma molt activar a pujar el PIB (Prostitució Il·legalitat Blanqueig) del seu país...Pobre home!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

bce  El Banc Central Europeu (BCE), mitjançant el seu president Mario Draghi, va anunciar dijous passat un paquet d'estímuls monetaris d'immediata aplicació per actuar contra la deflació i per rellançar la dèbil economia de la zona euro. Fins aquí molt bé, però el que realment ens interessa és saber si aquests estímuls són també solucions i si tindran efectes positius a l'economia real, a la de les persones.

Abans comentem quines són les mesures que ha pres el BCE i què busquen de forma individual:

- Rebaixa del tipus d'interès fins a un mínim històric del 0,15%. L'objectiu d'aquesta mesura és abaratir el crèdit als bancs i, per tant, busca augmentar el crèdit en circulació.

- Aplicar una taxa negativa sobre els dipòsits que els bancs tinguin en el BCE del 0,10%. L'objectiu d'aquesta cafemesura és evitar que els bancs demanin diners i en lloc de fer-los circular els tinguin dipositats sense moure'ls.

- Nou préstec extraordinari (LTRO – Long Term Refinancing Operation) a la banca de la zona euro fins a 400 mil milions d'euros amb venciment 2018, i com a condició que es destini a les famílies i a les empreses, excloent la compra d'habitatges. L'objectiu és posar sobre la taula “més artilleria” que mai i augmentar substancialment l'oferta de crèdit.

- Extensió de la barra il·limitada de liquiditat financera fins el 2016. L'objectiu és garantir als mercats que els problemes de liquiditat puntuals de la banca seran coberts com sempre i els 400 mil milions haurien d'anar a l'economia real, ja que són addicionals.

canelons- Suspensió de l'esterilització de les compres de deute iniciades l'any 2010. L'objectiu és que amb aquest canvi existeixi una liquiditat adicional de 165 mil milions d'euros, ja que fins ara els bancs es quedaven els bons de deute públic que el BCE havia comprat per impedir augments en la prima de risc.

- Compra de valors recolçats per actius (ABS-Assed Backet Securities). L'objectiu que es busca és que les empreses de la zona euro puguin vendre els seus deutes a altres inversors i que aquests puguin utilitzar aquests títols de deute com a garantia per demanar préstecs al BCE, i d'aquesta manera el diner pot arribar de manera indirecta a les empreses.

Col·lectivament aquestes facilitats i injeccions monetàries busquen ressituar la inflació del preocupant 0,5% actual al 2% que és el percentatge fixat pel BCE per mandat estatutari, a la vegada que proposen una reactivació del crèdit, perquè augmentin les inversions i el consum, i com a conseqüència també ho facin el PIB dels països i el nivell d'ocupació.

En el nostre Estat aquestes mesures no funcionaran. La bondat de les mesures anunciades representen un estímul, però no són una solució. En la meva opinió, arriben tard i són insuficients. Posem un exemple quotidià amb el cafè: el cafè estimula, t'ajuda a activar-te pels matins...o per les nits, et posa en marxa i et desperta, però és efectiu després d'haver dormit. Si fa dies que no dorms, el cafè no arregla res, necessites dormir, no necessites cafè. Senyors del BCE, per què les cafeteres no fan canelons? Per què les màquines d'escriure no renten la roba? Cada cosa té la seva utilitat, no altres.

El BCE ja ha intentat en altres ocasions injectar, d'una manera o altra, liquiditat al sistema financer, però sense èxit fins ara. Sigui per mala gestió, o per gestió divergent amb l'objectiu, les injeccions de crèdit han anat a parar a tapar forats bancaris o a solucionar forats de deute públic dels Estats, sobretot perifèrics, enlloc d'anar a l'economia productiva. No estem davant d'un problema de manca de liquiditat, sinó estem davant d'un problema de solvència de famílies i empresarial, sobretot de PIMES, produït per l'impacte d'una crisi salvatge continuada en el temps. És de suposar, doncs, que el crèdit que ara flueixi anirà novament a parar possiblement a qui no ho necessita.

El crèdit és una qüestió bidireccional, d'oferta i de demanda, i per molta oferta que existeixi al mercat, si la demanda considerada “solvent” és limitada, no existirà més circulació real. Considerant que la majoria de demanda necessària procedeix sobretot de famílies i empreses ja sobre endeutades, que per la banca significa no solvents, llavors el nou crèdit circulant continuarà sent molt escàs i car. Malgrat que el BCE baixi els tipus d'interès, aquesta baixada no funciona a l'economia real, ja que no s'aplica en els nous crèdits on la banca augmenta el diferencial per compensar la reducció del tipus bàsic fixat pel BCE. Em temo molt que la banca no està preparada per canviar les seves polítiques i intentarà prestar el menys possible, de forma que a curt termini seguirà arrossegant a les empreses productives a la seva mort, afavorint a les empreses “polítiques”.

En els crèdits i hipoteques ja contractades, la mesura del BCE suposa una rebaixa del preu dels diners, però abans d'obrir el cava i brindar amb ell, feu números del que representa aquesta rebaixa en una dècima del tipus de interés. Breument dir-vos una dada: per cada 100 mil d'una hipoteca a 20 anys a un cost d'Euribor més mig punt seria un estalvi de poc més de 50 euros anuals o de poc més de 4 euros mensuals... Així que, millor obrir una aigua amb gas, enlloc de cava (i que consti que no estic fent boicot, eh!) per no consumir tots els estalvis del mes en la celebració.

Respecte a la mesura de cobrar per dipositar els diners al BCE, no serà efectiva. S'han basat en el model danès, que va aplicar una mesura semblant al 2012 amb força èxit, però una cosa és fer-ho a Dinamarca i un altre molt diferent fer-ho en els “bancs més picarescos” dels països més picarescos de la zona euro, pels que saltar-se aquesta mesura és un joc de nens. Si no poden dipositar els diners al BCE, doncs la taxa és inassumible pels centenars de milions que poden haver-hi dipositats, utilitzaran altres mitjans com les seves pròpies caixes fortes a les anomenades “bodegues bancàries”, que per cert, si no heu vist mai cap d'aquestes i teniu oportunitat us ho recomano, ja que és digne de veure, és com a les pel·lícules.

Una conseqüència immediata serà la baixada de l'euro respecte al dòlar. Un euro més debilitat millora la competitivitat dels productes, per qüestions monetàries, que són susceptibles d'exportar fora de la zona euro. Ara bé, turistes europeus, heu de saber que aquest any si voleu marxar de vacances a un país en què necessiteu dòlars, el tipus de canvi us serà perjudicial.

Lamentablement, crec que les mesures anunciades per Super Mario Draghi en política monetària, malgrat ser una versió millorada dels “parches” que s'han posat fins ara, no serveixen per solucionar els problemes econòmics terrenals d'Europa. França continuarà absolutament engripada, el nivell d'atur a Grècia i a l'Estat espanyol seguirà assolint plusmarques mundials, i els dèficits públics continuaran descontroladament augmentant any rere any. És possible que el cafè italià preparat pel BCE ens pugui retardar la visió dels problemes econòmics, però no els soluciona. Això només s'aconsegueix amb el creixement.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

europasisi  Tot just acaba de començar la campanya per les mal anomenades “eleccions europees”, que són realment eleccions a la institució parlamentària de la Unió Europea (UE) anomenada Parlament Europeu, Europarlament o Eurocàmara, i que es celebraran el proper 25 de Maig. Els catalans afrontem aquestes eleccions europees amb dubtes i contrasentits respecte anteriors eleccions, que són dubtes afegides i de diferents tipus.

Per un costat tenim els dubtes que ens genera el model de la UE actual, dubtes generals derivats de la imatge d'una Europa comandada a lliure criteri i satisfacció dels països de primera divisió, amb Alemanya com a líder hegemònic i nació capdavantera d'aquests, per sobre dels països de segona divisió o perifèrics del sud. La imatge de l'Europa antipàtica de l'època de crisi, l'Europa de la troika, l'Europa de la Merkel, l'Europa neoliberal, l'Europa preocupada per salvar els bancs, l'Europa que ha apostat pel “austericidi”.

Per altre costat tenim dubtes específiques i afegides, com comentava abans. Les dubtes derivades dels funcionaris i comissaris “còmplices” d'amenaces i seguidors del discurs de la por, d'aquells que ens diuen que ens quedarem fora del que ja tenim i ja som. Dubtes derivades de pensar si aquestes votacions serviran o no per alguna cosa, donat que el Govern espanyol ens diu que ens barrarà el pas, i entre altres plagues que ens vaticina, ens diu que anem directes a l'abisme, a la catàstrofe, que ens expulsaran i quedarem fora del projecte europeu, i dic projecte doncs per ser una realitat encara li falta molt.

La crisi econòmica ha posat al descobert les nostres debilitats, com Catalunya i com a part de l'Estat espanyol, però també les de la UE, sobretot en la seva vessant més política. Pensàvem que havíem sigut adoptats per un gran pare i mare anomenat Europa que estava amb nosaltres per recolzar-nos en tot i per aturar la caiguda si fèiem bestieses o gamberrades d'adolescent. No havíem sigut capaços de créixer de forma sostenible i intel·ligent, ho havíem fet de forma inconscient i pueril, mitjançant una economia excessivament sobre endeutada, poc productiva i gens competitiva. Ens vàrem equivocar i vàrem buscar l'ajut dels nostres pares, la Unió Europea, segurament ells que tenen més seny i més experiència, així com un gran cor amb la paraula solidaritat tatuada, ens perdonarien i ens aconsellarien sobre el camí correcte per on seguir. Però no va ser així. Els pares van ser molt dussos, gens comprensius i totalment inflexibles amb nosaltres. Potser no podia ser d'un altre forma, encara que estic segur que sí. Vàrem trobar una resposta d'una Unió Europea molt preocupada per la correcció del sobreendeutament i del manteniment dels equilibris dins del sector financer, però gens pels interessos de la majoria dels seus ciutadans i pels objectius d'una ràpida recuperació econòmica.

En qualsevol cas, seria una error, seria contraproduent i fins i tot injust, valorar el que ens aporta l'Unió Europea econòmicament en clau del viscut només en els darrers set anys, durant el període de crisi. Hem de fer una anàlisi més acurat i una reflexió més profunda, menys pasional i ocasional, hem de considerar el sentit del nostre paper dins d'Europa en clau d'un passat més ampli, sense oblidar el present per desagradable que sigui aquest, i sobretot contemplar-ho amb perspectiva i visió de futur.

Pensem. Recordem on estàvem abans d'integrar-nos a la Unió Europea. Fem un esforç i valorem quina era la renda per capità que teníem els catalans respecte als altres ciutadans europeus. Recordem el canvi de la pesseta espanyola pel marc alemany i el franc francès, entre altres monedes nacionals. Que ens costava llavors anar als Estats Units o al Japó, o sense anar tan lluny, a Anglaterra, i quan ens costa ara de forma proporcional. A la vegada, revisem on estaven les nostres empreses llavors, a quins mercats accedien de forma natural, a part de l'espanyol, i a quins mercats accedeixen ara. Hi ha hagut una apertura, no hi ha cap dubte. Recordem les fronteres, les comunicacions i veurem que en moltes coses estàvem pitjor.

El projecte europeu doncs, ni està acabat, ni està invalidat, ni està suspès. És un projecte viu, que dins d'una ciència dinàmica com és l'economia, no passa ara pel millor moment des de el punt de vista del nostre interès.

Hi han grans reptes a afrontar com la lluita contra els privilegis, contra la desigualtat, contra la pobresa i per la preservació d'estructures de l'Estat del benestar. També cal lluitar per un retorn del deute que sigui compatible amb polítiques per la generació de nou creixement, aquesta vegada més sòlid, i d'ocupació. Cal avançar en la Unió fiscal. També en la reindustrialització de la zona de la Unió Europea. S'han de recuperar els vells i bells principis europeus que ens enlluernaven abans d'entrar-hi i componien l'anomenat model social europeu, el principi de la solidaritat, el de la justícia, el de la integració, el de la democràcia.

En aquest marc, els catalans hem de fer un pas endavant, hem de dir i demostrar que ens importa Europa, hem de reivindicar-nos des del respecte perquè ens respectin, per ser més lliures, sobretot pensant en les futures generacions. En la darrera enquesta del CIS, hi ha una dada rellevant per sobre de totes i que reflecteix la realitat del carrer, el 56% dels ciutadans de l'Estat espanyol no els interessa la informació relacionada en la Unió Europea i el 60% dels enquestats reconeixen que no estan informats del que succeïx al Parlament Europeu. I precisament per aquesta manca d'identificació ciutadana, i perquè aquests comicis, malgrat la seva importància, susciten poc interès a la ciutadania de l'Estat en general, els catalans hem d'anar a votar, les urnes de Catalunya han d'estar més plenes que les de qualsevol altre lloc, hem de votar el que sigui però votar, encara que sigui en blanc sinó confiem en cap partit polític o en cap polític en concret.

Potser els discursos que es fan des d'Europa s'ometi la consulta de Catalunya, segurament no toca, però des de Catalunya #SÍ hem de pensar en Europa i #SÍ hem de pensar a participar en la creació de l'Europa dels ciutadans. Fent un símil amb el nostre referèndum hem de votar Europa #SI#SI, Europa #yes#yes, Europa #oui#oui, Europa #ja#ja (no m'estic enfotent, eh!), Europa #kyllä#kyllä, Europa #да#да, Europa #ναί#ναί, Europa #tak#tak, Europa #ano#ano (que malament sona el txec en aquest cas), Europa #igen#igen, Europa #da#da.

Hi ha canvis a fer, que ha de comportar una major acció política que la portada a terme fins ara. El més bàsic que s'ha de tornar a posar la Unió Europea en mans dels ciutadans i no d'un Consell format pels Estats membres i d'una colla de comissaris buròcrates que fan de l'opacitat la seva senyera. El que ha servit fins ara és clar que no funciona pels ciutadans membres durant el període de crisi, i difícilment ho farà per període postcrisi. S'ha de recuperar la confiança amb la Unió Europea, les seves institucions i sobretot amb les persones. Confiem amb les persones d'Europa, demostrem aquesta confiança si volem que els europeus confiïn amb nosaltres, els catalans com europeus de mena, d'origen i de voluntat.

Catalonia was, is and will be Europe.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493