L’ESPANYA PROFUNDA
Pensavem que l’Espanya profunda era l’Espanya que s’embolicava a trets a Puerto Hurraco, l’Espanya dels Santos Inocentes, la del toro de la Vega, la que idolatra a Belén Esteban convertint-la en la “princesa del pueblo”, la dels que fan el ridícul anant disfressats de toreros i amb perruques als Mundials de futbol, la del maltractament animal i humà, l’Espanya dels que viuen en el fanatisme reilgiós i la superstició, la España cateta, però no.
L’Espanya profunda no només és aquesta, el concepte va més enllà, l’Espanya profunda impregna a tot l’estat, tant als pobles com a les ciutats, afecta tant a persones ignorants, sense estudis, com a altres de lletrades, inclou a gent gran i a joves, fins i tot a nens. L’Espanya profunda és l’Espanya de l’odi en estat pur, l’odi que després de deshumanitzar als que no pensen com ells, campa fent mal a dojo, de forma gratuïta i amb total impunitat pels territoris ibèrics, l’odi de qui odia als independentistes, dels que han engegat una repressió sense precedents a l’Europa occidental del segle XXI per aniquilar la voluntat del nostre poble. 
L’Espanya profunda real, que feia anys que estava amagada sota un vèl de canvi i modernitat ha sortit finalment a la superfície, i ho ha fet sense cap mena de complex, de mesura ni d’aturador. Impulsada legalment per l’aplicació de l’article 155 i emparada per la consigna del “a por ellos”, polítics i mitjans de comunicació han engendrat i despertat, amb l’aval dels jutges col·laboracionistes, la pitjor de les xenofòbies, sempre injustificades però més en aquest cas, on es dóna la paradoxa que els mateixos ciutadans són els que prefereixen no tenir una democràcia plena, una democràcia de mentida on no es poden decidir les coses sinó que només es poden decidir entre coses prèviament seleccionades. Una dictadura, vaja!
L’Espanya profunda és la de la repugnant imatge del batlle del PSOE del municipi sevillà de Coripe defensant sense rubors una vomitiva festa consistent en tirotejar, amb armes carregades per la policia local, un ninot del què ell anomena “el mal”, i que aquest any ha triat la figura del nostre President a l’exili: en Carles Puigdemont, abillat amb una "Estelada" de cap a peus i amb un visible llaç groc a la solapa de l’americana.
Quina diversió! Quines risses! Quina gresca! Quina Festa!...... I quina pena i quina merda de país! Quina merda de descerebrats són aquests que s’ho passen bé portant als nanos a veure aquest fastigós espectacle que suposa la simulació pública d’un afusellament, l’execució pública simulada davant de menors d’un càrrec que ha sigut votat democràticament, la crema d’un pacífic demòcrata que pot passejar-se per tota Europa de forma lliure menys a l’Espanya profunda, clar!, on s’ha convertit en l’enemic públic número 1.
Fanàtics! Adoctrinadors! Mala gent! Gentussa! Enaltidors de l’odi! Apologistes del linxament! Monopensadors de la pàtria! Fatxes! Bàrbars! Espanyols de l’Espanya profunda!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
