primapeter  Dedicat al personal de l'Hospital de Barcelona i a totes les persones que han passat, passen o passaran per tenir càlculs renals.

 

Ahir vaig sortir de l'hospital. Un maleït còlic nefrític que arrossegava des de l'endemà de Sant Joan i que no s'anava com altres vegades, amb el tractament habitual de Voltaren punxat, Sant Voltaren. Fins aquesta vegada, el meu cos sembla que generava el que en diuen arenilla, perquè el dolor era igual de fotut però mai expulsava res.

Aquest cop, sembla que la cosa és diferent i que les anomenades litiasis renals han fet pinya de veritat, s'han cansat de donar-me molestos tocs d'atenció de tant en tant i s'han posat en serio a construir una pedra de debò, en midai en localització, que m'ha fet passar per una intervenció quirúrgica com un primer pas per una possible solució encara no trobada. La molt punyetera te mala llet, potser m'està fent un favor per donar-me un avís seriós de què haig de baixar el ritme de vida, un ritme frenètic que de fet el portem molts i del que no ens adonem fins que el cos es manifesta. Estem dins de la pel·lícula que vivim, sabem que ens hem de sortir almenys un xic però no veiem com fer-ho, no volem fer-ho en el fons o simplement no sabem com fer-ho.

Però no us donaré la pallissa amb les meves reflexions personals hamletianes sobre el ser o no ser, no crec que us interessin, però si em permetre fer-vos partícips dels meus pensamentstinguts aquests dies d'estada a l'hospital, on el temps no passa mai, on els segons semblen minuts, els minuts es fan hores, les hores semblen dies i els dies es fan setmanes. Pensaments de caràcter totalment surrealistes, deliris probablement, resultat del dolor i patimentviscut entre còlic i còlic, en combinació amb els múltiples fàrmacs punxats en vena que m'han sigut administrats en poques hores, i passant per tota mena de tecnologia visual que han rebut els meus òrgans interns, siguin radiografies, ecografies i tacs, així com, per incomptables sueros fisiològics, antibiòtics i calmants a doju que m'han portat a fer un paral·lelisme entre la situació nefrítica esdevinguda i el context de les circumstàncies actuals de Catalunya.

El punt de partida és la pedra, la primera pedra.

La meva pedra està a l'interior del cos. Encara no ha surtit a la llum, hi ha moltes dificultats per treure-la, cal paciència. És massa gran per on està allotjada. No sortirà per si sola, necessita ajuda externa. Aplicar un tractament de trencament (litotrícia) sembla que seria contraproduent, ja que es trencaria però continuaria en un lloc bloquejat, cal un altra opció, s'ha de desplaçar primer a un lloc que sigui propici per aplicar el tractament explosionador. Un catèter anomenat “doble j”, un nexe d'unió entre el ronyó i la bufeta pot dilatar l'estret pas entre els dos òrgans.

La primera pedra per la república catalana també està a punt de sortir. Semblava que sortiria però costa molt. Es necessita paciència, molta paciència. Pensàvem que només amb les manis tot aniria rodat, però era evident que no. Pensàvem que fent un pols continuat podria veure la llum el passat 9N, però els òrgans de dretes i esquerres no estaven prou cohesionats, un volien la via ràpida, altres més temps, no es posaven ni es posen d'acord de moment. Però mentre la pedra creix i creix, es fa cada vegada més sòlida, no és només un escalfament ni un brot que tal com la forma es dilueix. I molesta, molesta, molesta molt. Nefrítica tota ella, irrita a l'estat espanyol i molesta a els arcaics i ineficients organismes europeus, sobretot quan es mou.

Les sals minerals que la componen han deixat de servir a l'organisme depredador que s'alimenta d'aquestes, ara s'han agrupat una sobre l'altre, s'han incrustat fent un nucli indestructible, però també s'han farcit d'innumerables arestes que actuen de ganivets revolucionaris contra l'status quo del cos que no ha pensat en seu bé, pensant que com sempre tot podria ser filtrat sense conseqüències importants. La pedra causa dolor i por, por a què torni el còlic. Tothom sap que es tornarà a moure i que serà aviat, però s'autoenganyen pensant que ja ha passat. Però ella està allà, inamovible, fent breus moviments quan consideri oportú, sabent que cada vegada que es mou causa més dolor i més por. La pedra acabarà sortint, doncs tenir-la dins no és suportable però ara per ara, no passa pel conducte habitual (l'urèter) degut a la seva dimensió, la majoria dels catalans. No hi ha forma de connectar el camí que va del ronyó a la bufeta on ja tindria via lliure. La societat civil, els milers i milers d'anònims que anem actuant en els moments clau conscients del que volem, hem de tornar a actuar, hem de fer de catèter doble j que uneixi els dos òrgans, un d'ells orientat al centredreta i l'altre a l'esquerra, i possibilitant la dilatació del camí de pas perquè el 27S, com tard, surti la primera pedra (espero que la meva surti abans).

Si ni així sortís per si mateixa, estaríem de totes formes en un camp més fàcil d'actuació per propiciar l'evacuació imminent, mitjançant una litotrícia extracorpòria, és a dir, l'actuació d'ones de xoc, que ja carreguen fa temps en contra dels interessos de la majoria de catalans. Els seus interessos parasitaris acabarien propiciant igualment una sortida de la pedra del cos, ara no seria una igual de sòlida sinó que estaria trencada per l'erosió continuada dels temps i dels cops, però una vegada fora, la pedra jaalliberada, podria ser novament recomposta sota la força racional que ha provocat el seu moviment des d'inici, una força racional que malgrat que les nostres visions i pensaments siguin diversificats, cada vidre mineral és d'una forma i color,actúa de ciment per estar units en el que és essencial, la voluntat i recerca d'estar millor com a catalans i com a persones.

Doncs res més, bona setmana a tothom i jo a seguir bevent aigua que és el que ara em toca fins que la primera pedra estigui fora del meu organisme. Per molt que costi i faci mal, de sortir, sortirà.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya