EconomiaCAT
ASSANGE I LES DEMOCRÀCIES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
ASSANGE I LES DEMOCRÀCIES
En lloc d'empresonar els criminals, s'empresona la persona qui ha denunciat els seus crims. I després s’anomenen democràcies...
La ministra d’interior britànica, Priti Patel, ha autoritzat l’extradició de Julian Assange, fundador de Wikileaks, als Estats Units per a ser jutjat dins de la Llei d’Espionatge, un judici injust en un país que l’ha espiat, l’ha intentat matar i ja l’ha declarat culpable abans de fer-se el judici.
Washington i els seus còmplices a Londres i Canberra van junts en aquesta persecució que fa 12 anys que dura i que busca encarcerar un periodista per dir la veritat, per fer el seu treball, per exercir periodisme d’investigació publicant informació d’interès mundial sobre crims de guerra, corrupció i mala praxi dels serveis d’intel·ligència.
Assange no n'és cap d'espia, Assange no ha comès cap delicte, Assange és un periodista. La seva persecució crea un precedent molt perillós, qualsevol periodista a qualsevol lloc del món pot ser processat, detingut i condemnat si el que publica no agrada al govern nord americà, assentant unes perilloses bases per a la llibertat de premsa al món. L’objectiu dels Estats Units no és administrar justícia sinó aniquilar un enemic i donar una lliçó a tots aquells que des d’ara en endavant s’atreveixin a infringir i trencar la norma sagrada d’acusar al seu país de cometre violacions contra els drets humans.
La lluita d’un sol home, que es nega a doblegar-se i sotmetre’s a tot un Imperi és realment la lluita de tots per a llibertat de premsa, els drets humans i la llibertat d’opinió. La seva lluita ens beneficia a tots. En mantenir-se ferm i lluitar sense defallir, Assange ens ha fet veure la gran mentida de les anomenades democràcies lliure del món occidental que parlen molt de drets humans i llibertat de premsa, però que realment només els interessa la desinformació, els seus interessos, la dominació i el control.
Assange i les democràcies. Gràcies a la lluita d’Assange, molts de nosaltres entendrem que som enganyats i manipulats pels governs d’aquestes democràcies, que no ens hem de creure el que ens diguin, que ells són un frau, simplement interpreten un paper per a seguir-nos enganyant, que la seva postura enfront del respecte dels drets humans és només una façana amb un interior totalment buit. Gràcies a Assange, continuem veient la verdadera cara del poder.
Assassins, criminals, torturadors, violents i corruptes brindaran aquests dies per la ministra d’interior britànica, també ho faran els ocupants d’aquell helicòpter armat estatunidenc que reien mentre masacraven i mataven impunement des del cel a civils iraquians desarmats, incloent-hi un fotògraf de Reuters i el seu assistent. Per nosaltres, pels demòcrates de veritat, no els que s’ho fan dir, són temps tristos, però també són temps que ens fan agafar consciència que hi ha molt encara a fer per a netejar aquest món.
Tots estem en deute amb Assange. Julien: no estàs sol, molta sort, amic!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
SÈNIORS A L’EMPRESA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
SÈNIORS A L’EMPRESA
Serà que en faig gran...
Fa uns mesos vaig fer un procés de selecció a la meva empresa, buscava un o una comptable amb certa experiència. Vaig posar un anunci a Infojobs. Vaig rebre alguns currículums interessants i vam començar les entrevistes. Un dels candidats tenia “36” anys, però la persona que es va presentar era bastant més gran. Li vaig fer l’entrevista sense anomenar el tema de l’edat, va anar molt bé, aquell semblava ser el candidat que buscava. Al final de l’entrevista, li vaig comentar si s’havia adonat que tenia una errada en la data de naixement del seu CV, em va contestar que no era cap errada, realment tenia 56 anys, canviava l’any de naixement per poder tenir l’oportunitat de fer alguna entrevista. Em va trencar el cor. El vaig incorporar immediatament. Ara treballa amb nosaltres, ens aporta experiència i molta productivitat. Quin gran encert!
I quina gran injustícia!, un professional "per treure's el barret", havia exhaurit l’atur i malvivia portant 4 o 5 comptabilitats per no més de 100 euros cadascuna, quina forma de malgastar el talent! Sense cap motiu més enllà que tenir més de 55 anys, l’edat i més aquesta no inhabilita les capacitats i els coneixements professionals d’una persona.
Vivim a una economia de la longevitat, una economia derivada de l’augment de l’esperança de vida que provoca un important canvi demogràfic, una població més longeva i més sana. L’esperança de vida a l’estat espanyol d’un home és de 81 anys i d’una dona és de 86. Així doncs, una persona que tingui 50 anys avui està en la mateixa situació que un nounat del Renaixement, la seva esperança de vida és d’una mica més de 30 anys.
Segons l’ONU, el 41% de la població a l’estat espanyol supera els 50 anys, l’any 2050 aquest percentatge serà del 53%. Donada aquesta conjuntura, és un repte per a la nostra societat, i sobretot per a la nostra societat empresarial, canviar el concepte que si un sènior perd el treball ja pot pensar a retirar-se. Continuar pensant així seria permetre’ns un luxe que no ens el podem permetre. La població de més de 50 anys, de més de 55 anys i de més de 60 anys han de ser un segment més del mercat de treball i han de ser capaços de sustentar i fer créixer l’economia mitjançant el seu poder adquisitiu que els hi ha de venir del desenvolupament dels seus actius professionals.
L’interval entre l’esperança de vida mitjana actual, 83 anys, i l’edat legal de jubilació, 67 anys, és de 16 anys, que es converteixen en més de 20 si es tenen en compte els anys reals de sortida del mercat de treball, i en més de 30 en el cas dels professionals que fan una prejubilació o una sortida anticipada pels diferents motius, un temps que en molts casos acaba sent equivalent o superior al període d’activitat.
L’abandonament de la vida activa generalment es produeix per raons personals, ja sigui per salut, ja sigui per necessitat de cuidar familiars més grans, o bé per causes externes com poden ser expedients de regulació o acomiadaments. La dificultat de tornar a l’activitat laboral una vegada aquesta ja s’ha interromput és més complexa a mesura que augmenta l’edat, perquè les empreses tendeixen a preferir empleats joves enfront dels més grans. Deixar de treballar més enllà dels 55 anys implica que molts sèniors creguin que veritablement hi ha serioses barreres per tornar a tenir una activitat laboral continuada, cosa que és descoratjadora per a moltes persones que finalment desisteixen i abandonen el mercat de treball.
Hi ha dues raons que s’usen per justificar l’abandonament del mercat de treball dels sèniors. D’una banda, i en teoria, la possible pèrdua cognitiva derivada de l’edat i la dificultat d’adaptació a les noves tecnologies que fa que aquests treballadors siguin menys atractius pel mercat laboral en general. I de l’altra, el fet que mantenir empleats els sèniors dificulta la creació de llocs de treball per als més joves. Ambdós arguments són equivocats. L’experiència dels sèniors, el seu grau de maduresa i el coneixement acumulat al llarg de la seva trajectòria professional i vital haurien de compensar la pèrdua de competències que l’edat comporta i, d’altra banda, no és cert que els llocs sèniors i júniors siguin reemplaçables entre si, igual que la incorporació de la dona al mercat de treball no va suposar la destrucció d’ocupació masculina a l’inici del segle XX. Sèniors a l’empresa.
A Catalunya i a l’estat espanyol, l’envelliment és imparable. El segment poblacional entre 55 i 70 anys representa 2,5 vegades el segment de població jove entre 16 i 24 anys, i aquesta diferència continuarà augmentant sense fre en els anys vinents. Alhora, també creix tot un conjunt de prejudicis, estereotips i discriminacions que pateixen les persones grans simplement per tenir l’edat que tenen. La desocupació sènior s’ha triplicat en els darrers 15 anys, consolidant una tendència a l’abandonament del mercat laboral del personal sènior i només trobant com a sortides generalitzades, el treball per compte propi com a autònom, del que Catalunya és capdavantera, i el voluntariat no remunerat.
Avui, les persones entre 55 i 70 anys tenen unes condicions físiques i mentals bones, el creixement de l’esperança de vida porta associat el creixement de l’esperança de vida amb bona salut, cosa que fa aptes per a l’activitat més persones que mai. L’envelliment demogràfic s’ha de considerar realment un rejoveniment perquè permet que més persones visquin més anys en unes condicions millors que les generacions anteriors. Hi podria haver molt més talent sènior en l’economia del que hi ha actualment, no té sentit els prejudicis existents que provoquen que la meitat dels aturats sènior faci més de dos anys que no treballen.
El talent sènior ha d’aportar més recursos i millors a l’economia actual. No hi ha prou efectius joves per al relleu generacional, i disposar de més sèniors treballant és garantia de més ingressos per a l’estat del benestar.
És molt important i urgent conscienciar els sèniors que tot i que un futur sense feina pugui ser molt atractiu, la realitat indica que una de les millors maneres d’envellir amb salut és continuar sent útil treballant. La disrupció demogràfica fa inviable l’abandonament generalitzat del mercat de treball quan queden més de 30 anys d’esperança de vida, el sistema de pensions no ho suportarà.
Dinamitzar el mercat de treball dels sèniors és una estratègia imprescindible de cara als pròxims anys, ja que la longevitat és una de les revolucions silencioses del moment. Els sèniors actius poden arribar a ser uns grans factors aportadors al benestar general i uns grans consumidors si tenen el poder adquisitiu adequat. La diversitat generacional a les empreses és i serà necessària, igual que ho és la diversitat de gènere.
Cal acabar amb la fuga de talent sènior, s’ha de trencar l’actual tendència a abandonar el mercat laboral per part dels que encara tenen molt a aportar a la societat i al món professional, si cal, s’han de trobar solucions per compatibilitzar la percepció d’una part de la pensió de jubilació i el sou.
Si ho aconseguim, no només obtindrem com a resultat la rebaixa de la pressió sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions, sinó que, a més, milloraríem la qualitat de vida dels sèniors i la competitivitat de les empreses, guanyant la societat en el seu conjunt.
Serà que em faig gran... però vull i desitjo més sèniors a les nostres empreses.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
