MÉS COQUES I MENYS PETARDS
Nit de Sant Joan, nit de foc, nit d’amics, nit de coques, nit de revetlla.
La coneguda con la nit més curta de l’any, la del solstici d’estiu, la nit de la revetlla de Sant Joan està associada a tradicions diverses, gairebé totes vinculades a la festa i a la gresca, on el grau de permissivitat augmenta fins a límits insospitats. Pots molestar als veïns amb la música a tot drap fins ben entrada la matinada, pots llançar petards i coets des del terrat de casa teva com un posés, pots veure i menjar fins l’extenuació, pots banyar-te totalment ebri i despullat a la platja mentre cantes tota mena de càntics regionals, pots calar foc a mobles i altres coses que no et serveixen a les cruïlles del mig del carrer.
Però, fins i tot les tradicions més ancestrals canvien amb la societat. Els focs són controlats, hi ha més coques i menys petards.
No sé vosaltres, no sé als pobles, però a la ciutat de Barcelona, enguany, jo encara no he sentit cap petard. Recordo a la meva infantesa, quan compraven les bombetes, les piules, les traques i els correcames, setmanes abans de Sant Joan. Guardàvem l’arsenal al lloc més fresc de la casa per evitar accidents i que els petards explotessin abans d’hora. Reservàvem uns quants, que eren molts, per començar a petar-los abans de la màgica nit. Espantàvem la pobre gent que anava caminant tranquil·lament pel carrer, amb naturalitat, encara que és cert què més d’una vegada havíem de córrer perseguits per algú que no ho encaixava massa bé. Posàvem piules i coets dins de llaunes, a formiguers, ens transformàvem amb criatures salvatges o potser ho érem directament.
Ara, sembla que la cultura del petard s’està perdent i la tradició petardera minva clarament, crec que de forma afortunada. Jo mateix, que vaig fer tot tipus de bogeries i bestieses amb la pólvora i més d’un ensurt em vaig emportar, encara que conservo tots els dits de la mà de “xiripa”, mai he deixat tirar un sol petard als meus fills, com a molt un parell de bombetes i alguna bengala de tant en tant. 
Per contra, la tradició de les coques, una tradició que fa 700 anys que existeix, va cada vegada a més. L’oferta de coques cada vegada és més i més alta, es venen a més llocs, es venen de més tipus i es venen més. He llegit que aquest any, els catalans menjarem dos milions de coques aproximadament, un increment del 3% respecte l’any anterior. Només cal entrar en una pastisseria o un forn per veure com ha canviat l’oferta, no només hi ha les tradicionals de crema amb pinyons, la típica de llardons i la de fruita confitada, per cert, cada vegada amb més detractors. Ara en veus de tota mena i estils, de dolces i de salades, coques de brioix amb mascarpone, coques de glacé de cafè i xocolata amb taronja fresca, coques de maduixa i nata amb cruixent de xocolata, i tot tipus de combinacions inversemblants fa uns anys.
L’evolució d’aquesta nit ens porta a gaudir més nosaltres i molestar menys al del costat, EVOLUCIÓ en majúscules.
Com a fusió de festa pagana i religiosa, la tradició marca que aquesta és nit per atreure les coses positives, normalment concentrades en la salut, els diners i l’amor, i desfer-te de les coses dolentes, de la mala sort, de les penes. És una nit molt adequada, doncs, per pensar en independència, en el que hem de fer fora i el que hem de fer.
Visca Catalunya i les seves tradicions que evolucionen a més coques i menys petards, aquests...els justos.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
