EconomiaCAT
GEORGE FLOYD I JORDI CADARELL
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
GEORGE FLOYD I JORDI CADARELL
El covard assassinat de George Floyd per asfíxia a mans d’un policia, el darrer 25 de maig a la ciutat de Minneapolis és horrorós, repugnant, abominable i fastigós.
El món ha quedat en shock veient el vídeo que retrata l’assassinat de Derek Chauvin, un policia blanc, pressionant amb el seu genoll i durant uns 10 minuts el coll de Floyd, mentre aquest implorava per oxigen només per a poder respirar, "-I can’t breathe" eren les úniques i últimes paraules d’en George, mentre aquest deixava anar el seu darrer alè de vida.
En "Pedro López López" se’n fa creus del que ha passat a Minneàpolis des de la seva Aracena natal, província de Huelva. S’esgarrifa del racisme existent a la societat nord-americana, s’indigna de la brutalitat policial i critica l’actuació de Trump de tirar més benzina al foc durant la crisi. En Pedro segueix les notícies del cas de Floyd per les edicions digitals de El Mundo i l’ABC. Ell és catòlic i va a missa cada diumenge amb la seva esposa Irene i els seus tres fills, on avui han fet referència al pobre George i han pregat per la seva ànima. En Pedro és policia nacional des de fa 15 anys, i 8 d’ença que està a la unitat antidisturbis. És fàcil des del domicili del seu poble esgarrifar-se del racisme i la xenofòbia cap als ciutadans afroamericans dels Estats Units. És fàcil indignar-se amb l’abús de poder i la brutalitat policial quan els fets succeeixen a més de set mil quilòmetres. És molt fàcil criticar a Donald Trump com a agitador i provocador de la política de l’odi.
Ara bé, situem l’escena fora d’Amèrica del Nord, a un poble de la geografia catalana anomenat Sant Julià de Ramis, per exemple. Modifiquem la data per l’1 d’octubre, i l’any pel 2017. Canviem també el context, no tractem d’un ciutadà que havia pagat amb un bitllet fals de 20 dòlars sinó d’un ciutadà que de forma pacífica anava a votar a un referèndum. Finalment canviem el nom de l’agredit, el catalanitzem un xic i parlem d’un tal Jordi Cadarell, a Catalunya.
En Pedro és el policia que cantava el “A por ellos” dins l’autocar quan anava cap a Catalunya, en Pedro és aquell policia que va estar una setmana tancat al vaixell dels Piolín, en Pedro és aquell policia que arrossegava pels cabells al Jordi Cadarell l’1 d’octubre, és aquell que saltava i trepitjava amb les seves botes per fer mal a sobre del Jordi Cadarell i altres dels seus companys que estaven asseguts en actitud passiva a unes escales, en Pedro és aquell que el llençava escales avall, en Pedro és aquell policia que apareixia a totes les televisions agafant de la mandíbula a en Jordi Cadarell, en Pedro és aquell energúmen que ignorava al Jordi Cadarell després de ferir-lo. En Pedro, com la majoria dels seus companys, va actuar aquell 1 d’octubre com el que és, un animal irracional i violent, sense ajustar-se a la legislació vigent ni als protocols existents dins del cos policial, atemptant contra la integritat física i la dignitat dels ciutadans als quals van atacar, degradant-los i humiliant-los.
Pedro i Derek són el mateix, els agressors, uns monstres sense escrúpols. Un critica a l’altre però fan el mateix. Un prega per les víctimes de l’altre però són el mateix tipus d’immundícia assassina. George Floyd i Jordi Cadarell també són el mateix, les víctimes d’una herència xenòfoba que actua de forma brutal. Els paral·lelismes són evidents, George va ser sentenciat i assassinat per ser negre, Jordi va ser apallissat per ser català.
El problema és només veure “la paja en el ojo ajeno”, tots aquells que avui ploren la mort de George Floyd van aplaudir, justificar, tapar o com a poc van callar davant la violència i repressió de l’estat contra els ciutadans que només volien exercir el seu dret democràtic. Tant fàstic fan els que aplaudeixen, justifiquen, tapen o callen la mort de George Floyd com els que ho van fer davant la tortura d’en Jordi Cadarell. A l’1-O hi va haver xenofòbia, xenofòbia anticatalana, i va haver abús de poder i violència per parts de les forces de l’ordre, hi va haver apologia a l’odi institucional per part de les autoritats, jutges fatxes i del govern de l’estat.
La diferència rau en que als Estats Units d’Amèrica s’han fet manifestacions a totes les ciutats, a España no ha sigut així. Als Estats Units d’Amèrica el cap del pentàgon s’ha negat a enviar l’exèrcit contra els ciutadans i a España ja sabem el que hagués succeït.
Spain is different! Spain is a nightmare!
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
TRICORNIS QUE FAN PUDOR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
TRICORNIS QUE FAN PUDOR
Les diferents concentracions del 8M per celebrar i reivindicar el "Dia Internacional de la Dona" mai s’haurien d’haver fet. Autoritzar-les i realitzar-les va ser posar en risc a la població, va ser un acte de gran irresponsabilitat, causant directa de la ràpida i important expansió de la pandèmia a tot l’estat i a conseqüència de part dels infectats i de les morts derivades.
Dit això, que és de sentit comú, no és menys irresponsable i temerari encarregar a un fanàtic ultra, com Diego Pérez de los Cobos, un informe per determinar la negligència i responsabilitat del delegat del govern espanyol a Madrid i de Fernando Simón amb l’objectiu d’imputar-los implicacions penals pels seus actes. El resultat del seu informe el coneixíem sense haver-lo vist, havíem patit el seu deplorable estil l’1-O i l’11-M, un informe ple de mentides, errades malintencionades, testimonis manipulats, falsedats a dojo, sortides de context, mitges veritats i tergiversacions continuades amb l’objectiu de construir un relat pervers i incriminatori pels presumptes i futurs acusats.
Diego de los Cobos, membre de l’Opus, fill d’un candidat fracassat de Fuerza Nueva a les eleccions de 1977 i germà del President del Tribunal Constitucional que es va carregar l’Estatut de Catalunya l’any 2015, va participar vestit amb camisa blava i quasiadolescent com a voluntari en el 23F, ja com a guàrdia civil va ser imputat d’amenaçar, vexar i torturar a Kepa Urra, fet denunciat per Amnistia Internacional l’any 93 i pel que altres implicats van ser condemnats a més de 12 anys de presó, presó de la qual van ser indultats parcialment pel PP, i posteriorment el Tribunal Suprem va anul·lar les seves condemnes.
Tot encaixa una vegada més, oi!? Es tracta de la policia política armada, de la vella i autoritària policia que porta a la seva sang atemorir i servir-se dels ciutadans, que porta al seu ADN estar al servei dels interessos de la ideologia ultradretana i feixista.
La màfia del poder real de la que hem parlat altres vegades, el poder profund dins del poder a l’Espanya rància de sempre, i en la que la Benemèrita té un llarg i actiu paper preponderant en els seus quasi 200 anys d’existència, una existència carregada de pràctiques corruptives, d’abusos de poder, de maldat, d’assassinats i de tortures arbitràries contra el poble. Un cos creat per Real Decret el Març de 1844, en temps de la reina Isabel II, per assegurar l’ordre públic en l’àmbit nacional i després de la primera guerra carlista amb la consigna de “proteger eficazmente las personas y las propiedades”. Un cos amb inicis prometedors que va combatre eficaçment el perill del bandolerisme a l’Espanya rural de l’època.
Però aviat, ben aviat, la imatge del tricorni va passar de ser respectada a fer por i pudor. Tricornis que fan pudor, com tots els cossos que es degeneren, es podreixen i es descomponen.
El 1865, el general Prim, ja manifestava que el cos havia perdut el seu prestigi quan van reprimir amb contundència desproporcionada unes protestes universitàries amb el tràgic saldo d’11 morts i més de 200 ferits. Després van ser tristos protagonistes en la repressió de les protestes i vagues obreres de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Van participar en l’enfrontament contra els manifestants durant la Setmana Tràgica l’any 1909. Van reprimir les vagues revolucionàries de 1917, i les rebel·lions de pagesos i anarquistes en temps de la II República espanyola.
Durant el franquisme, el cos va anar més enllà en el seu sinistre historial delictiu. Juntament amb l’exèrcit, la Brigada Político-Social i la Policia Armada, la Guàrdia Civil va jugar un paper fonamental en la brutal repressió de la dictadura franquista, perseguint inicialment als maquis que estaven per les muntanyes i boscos, per a després encarregant-se de la detenció i trasllat de presoners polítics que eren assassinats en aplicació de la “Ley de Fugas” o simplement desapareixien a una cuneta.
I en democràcia, o el que sigui el que tenim, el protagonisme del cos no ha revertit de direcció, no ha anat cap al seu sentit fundacional sinó que ha continuat pel camí de la foscor i l’odi. Aquests anys, concretament el 1981, ens deixa una de les imatges més icòniques del seu famós tricorni, fastigosament icòniques, quan Tejero entrà al Congreso de los Diputados, fent una de les coses que millor saben fer, anar contra el poble i els seus diputats democràticament electes, reprimir-lo intentant donar un cop d’estat amb la raó de la força, amb el repartiment d’hòsties i amb la intimidació de les armes.
No tan icònica però encara més repugnat es produí una nova acció només dos anys més tard, quan des de les clavegueres de l’estat, des de la caserna d’Intxaurrondo i sota el comandament de l’infame membre dels GAL, el general Enrique Rodríguez Galindo, la Guàrdia Civil va segrestar, torturar, fer cavar la seva fosa, assassinar i després enterrar en cal viva als activistes bascos Lasa i Zabala. Un cas dins del 1985 casos a Euskadi del que són culpables. La condemna de 71 per segrest i assassinat, evidentment no es va complir i al cap de dos anys ja estava al carrer per a no tornar mai més a presó.
Aquest darrer episodi amb soroll de sabres de fons ens mostra un cop més, i ja en són molts d'avisos, que cal fer neteja, una neteja intensa per treure la pudor, per treure el virus que també són ells, desinfectar i que no quedi en res de podrit, res de merda, augmentar-los el sou no és el millor desinfectant, és riure’ls les gràcies a sobre i continuar sent l’ostatge d’aquesta gent que utilitza i seguirà utilitzant el seu poder maliciosament a favor seu i dels seus amos.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya