EconomiaCAT
VUWL, RES SERÀ IGUAL
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
VUWL, RES SERÀ IGUAL
Ja és massa tard per evitar la recessió i els seus efectes devastadors a conseqüència de la sobtada i massiva frenada de l’activitat a les economies més importants i significatives del món, provocades pel shock exogen i extrem de la pandèmia.
La pregunta a fer-nos ara és quan i com serà la sortida. El quan sortirem condicionarà el com sortirem.
Sortirem amb la forma d’una V?, la que seria avui, la forma de lletra més desitjada de l’alfabet. NO, és impossible i ho sabem. Aquesta forma només és possible si existeix un control total de la pandèmia en un curt període de temps, cosa que no ha passat, van deixar entrar el virus i encara que fem coses per voler tornar a una fictícia normalitat, el virus hi és i ens condiciona. La caiguda en picat de la nostra economia i l’impacte que ha tingut i tindrà en els mesos vinents la Covid19, el confinament i el desconfinament sense garanties, fan impossible un retorn a la mateixa velocitat que es va produir la davallada. Les pèrdues ocasionades als sectors més afectats com són els comerços en general, el turisme, l’hostaleria i la restauració, el sector immobiliari, la indústria de l’automoció i els esdeveniments culturals ja no són recuperables.
Sortirem amb la forma d’una U? Significaria una entrada en picat, com s’ha produït, i una posterior sortida ràpida després d’un període de tocar fons i en el que costa recuperar-se. Seria un escenari optimista i desitjable però del tot improbable. Amb un estat que no ens va protegir quan havia de fer-ho, que va deixar que s’escampés el virus, que no ens va deixar aïllar quan tocava, un estat que amaga coses, que es deixa subornar, que no ens facilita eines per lluitar en l’àmbit sanitari, ni ens les proveeix per sobreviure en l’àmbit econòmic, la sortida mai potser ràpida ni sòlida, de fet és dubtós que hi hagi sortida per mitjans propis. Una sortida amb U seria possible amb mesures fiscals i monetàries encertades, molt fortes i encaminades a aconseguir la recuperació, mesures que ni a l’estat espanyol ni a la UE es veuen a curt termini, donat el seu llarg historial de negligències anteriors.
Sortirem amb la forma d’una W? És la forma més probable si es prenen mesures de relaxament en el distanciament social, com sembla que són les que dicta el govern espanyol, un govern sense rumb ni lideratge social, i sempre a expenses dels seus amos, elèctriques, empreses de l’Ibex35 i bancs, que els asseguren una jubilació daurada mitjançant les portes giratòries per tots conegudes. La forma en W és la marcada per la negligència d’uns irresponsables que amb l’excusa de salvar l’economia, acaben amb més morts i una crisi econòmica pitjor i de més duració, que té com a resultat una recuperació inestable de manera que quan es comencen a veure els efectes d’una certa acceleració, es torna a caure en depressió, produïda per un rebrot de casos del virus. Es tracta d’una forma altament nociva per la incertesa econòmica i social que genera.
O no ens en sortirem, que seria una L? És l’escenari més pessimista però sembla que hem agafat aquest camí, el de la caiguda per no remuntar més. És el camí de deixar caure empreses, sobretot petites i mitjanes empreses que anaven tirant abans de la crisi. És el camí de no ajudar, i enfonsar més als milers i milers d’autònoms, molts que no ho són per vocació sinó obligats per les circumstàncies de la crisi financera anterior. És el camí de no ajudar a qui dóna ocupació. És el camí resultant de tractar una crisi excepcional, com si fos un refinançament usual. És el camí que porta i portarà a moltes empreses i autònoms a no poder pagar les seves despeses, a acomiadar els seus treballadors, a plegar. És el camí que porta i portarà a molta gent a perdre el seu lloc de treball, a perdre els seus ingressos.
VUWL, res serà igual.
A tots ens afectarà, no tornarem als dies de febrer del 2020, viurem en un món diferent, haurem de prendre consciència i ens haurem d’adaptar. Res serà igual.
Altres pandèmies han fet pensar a l’ésser humà. Mireu que va passar després de les epidèmies de pesta negra del segle XIV, va ser la fi del feudalisme. L’ésser humà va deixar d’estar còmode amb un sistema que tenia assimilat, un sistema paternalista, un sistema en el qual treballaves per l’amo a canvi que de la protecció d’aquest, quan realment el sistema no et protegia de tot, no et protegia d’un minúscul bacteri que va causar la mort de 50 milions de persones.
Res serà igual. D’aquesta pandèmia i de les seves conseqüències no ens en sortirem sols, no ens en sortirem individualment, no ens en sortirem amb més austeritat i més retallades. Al contrari, ja hem vist el que passa quan retalles amb salut, que col·lapsem de forma fàcil. Tampoc ens en sortirem amb més deute, ja que si poses més diners al sistema però disminueixes en despesa pública i salaris, al final la liquiditat acaba anant als més rics, creant més desigualtat.
Res serà igual. Necessitem que qui ens governa ens ajudi, tal com va fer Franklin D. Roosevelt als Estats Units l’any 1933, veient que després de la Gran Depressió i abans que la societat col·lapsés, havia d’haver una intervenció estatal massiva acompanyada de polítiques d’ocupació. A Alemanya no ho van veure, la societat va col·lapsar i els hi va entrar de ple el feixisme hitlerià, cosa que cada vegada veiem més implantada a l’estat espanyol i als nostres carrers on fan apologia de l’autoritarisme onejant la bandera rojigualda que s’han fet seva.
Res serà igual. Per ensortir-nos-en necessitarem diners, i en aquest moment d’un estat més intervencionista, però no un intervencionisme a l’ús, no un intervencionisme per rescatar els negocis estratègics sinó per a participar-hi, per garantir l’ocupació, no per retallar els salaris sinó per aportar serveis gratuïts i de qualitat, els serveis essencials, l’educació, la sanitat, l’habitatge, el transport, etc.
Res serà igual. Un ESTAT en majúscules que tingui la capacitat de gestionar i interpretar que la globalització no és el que crèiem fins ara, que en certes coses cal desglobalitzar-se. Capitalistes sí però un nou capitalisme adaptat a les situacions, no un capitalisme amb peus de fang que cau per l’escomesa d’un petit organisme de 400 nanòmetres de diàmetre i que s’adona que té una vital dependència de llunyans indrets per defensar-se i que no és capaç per mitjans propis ni de fabricar mascaretes per la seva població. Un ESTATque entengui que cal reindustrialitzar-se, que cal definir de nou les bases del modern "Estat del Benestar".
I com es paga tot això? Amb la L segur que no. Però amb U s’escriu CatalUnya i amb U s’escriu cUideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
BANCA CARRONYAIRE
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
BANCA CARRONYAIRE
Avís a navegants: Aquest article fot ferir sensibilitats però no importa. A qui fereix, és que s’ho mereix.
En els moments extrems, com ho és ara, és quan surt la veritat del que un és, la part més bona i més dolenta del que portem a dins, sense disfresses, és quan aflora el valor real de les persones de forma individual, i el valor social de les empreses i societats com a col·lectiu.
La bondat natural, la perseverança il·limitada i la temprança racional són actituds que afortunadament es veuen positivament manifestar-se diàriament en temps de la Covid19, però també n’hi ha d’altres de molt negatives, com són l’avarícia desmesurada, l’odi perniciós, la maldat gratuïta i la ira desbocada.
Tots i cadascú de nosaltres tenim la nostra imatge o fama, a vegades no és sempre la correcta, tenim diferents imatges en funció dels àmbits perquè hi ha persones que tenim més o menys arestes emocionals, o perquè sabem i decidim utilitzar-les més o menys. Ara bé, en una situació extrema, és quan se’ns veu el llautó i projectem una imatge més autèntica.
El mateix succeeix a una empresa. En aquests moments difícils i pels seus actes aflora la seva autèntica ètica i personalitat, aflorant una imatge que deixa de ser conseqüència dels anuncis de televisió, premsa i ràdio, per passar a mostrar-nos una imatge més fidedigne i més propera del que l’empresa és realment.
Amb un títol aparentment molt contundent, com és el de Banca carronyaire, un podria pensar que qui ho escriu respon a un capdavanter defensor del comunisme més radical i soviètic, els que em llegiu setmanalment sabeu que no és així, sóc capitalista. És cert que tinc moltes arestes de pensament econòmic, a cavall entre el socioliberalisme i la socialdemocràcia, i fins i tot, amb algun matís liberal, en funció del context temporal polític, econòmic i social.
Crec, defenso i predico el capitalisme, com a vehicle pel benestar i creixement de les persones que componen la societat, la història ens ho mostra i demostra. Crec, defenso i predico l’important paper que hauria de tenir la Banca en aquest sistema capitalista, però critico i ataco ferotgement a una Banca com aquesta, una banca immoral, una banca destructora, una Banca sense escrúpols ni cap gota d’ètica, una Banca que no fa de Banca sinó que extorsiona, desiguala i crea desgràcia a la societat.
A cadascuna de les crisis del segle XXI, la del 2008 i la de la Covid19, la Banca, aquesta Banca, ha activat els seus més deplorables mecanismes carregats de males pràctiques. El 2008 amb la venda de preferents, la venda de bons, les sortides a Borsa fallides, comportaments tot ells, que ens va projectar una imatge guanyada a pols, una imatge de mentiders, d’aprofitats, de barruts, d’anar contra la societat.
Una reputació que no han pogut netejar i que consoliden amb l’actual crisi. La Banca demostra un cop més, que com a globalitat, els seus dirigents, una gran part dels seus directius, i també malauradament de forma sovint, una gran part dels que hi treballen, es mereixen la seva mala fama, una reputació que els fa veure com són, voltors carronyers, hienes, l’últim graó dins de la cadena tròfica.
Mira que voler vendre assegurances a preu abusiu com a obligació per accedir a finançament mitjançant crèdits ICO en un moment de necessitat i desesperació econòmica com aquesta! Quina vergonya, quina poca ètica! Us imagineu a una infermera o a un metge venent una assegurança a un pacient amb coronavirus com condició per atendre’l?.
Mira que voler amortitzar el deute que tenen concedit a empreses i autònoms, fent una venda creuada de productes, tapant forats del passat, fent un intercanvi del deute ja existent i avalat per ells, per noves línies avalades per l’ICO, avalades per l’estat, és a dir, pel conjunt dels ciutadans, i en moltes ocasions exigint un augment de garanties addicionals! Quina barra!
Mira que carregar-se parcialment o totalment les línies de circulant, com pòlisses de crèdit, de pagament a estranger, confirmings, pòlisses de descompte de rebuts, etc. que tenien les empreses per gestionar financerament el seu dia a dia, necessari per la seva supervivència, canviant-les per una prestamització via ICOs! Com es pagaran després els préstecs ICO si les empreses no disposen de finançament en circulant?
Mira que quedar-vos part dels diners a les vostres mans, per cobrir deutes futures contretes anteriorment a la pandèmia, i no arribant mai als comptes corrents de les empreses i autònoms, retenint-los com a garantia de futurs pagaments. Aquests diners no són per això, pervertiu el seu objectiu, no són diners vostres, són diners que la UE ha posat a disposició de la gent per no aturar-nos, per aportar liquiditat al sistema, per pal·liar efectes econòmics desastrosos i minvar al màxim l’atur. Apropiar-se del que no és vostre, només té un nom: lladres!
Quina repugnància el fet de treure profit del mal aliè, d’un mal que ningú s’ha buscat, d’una situació tan trista i tan complicada com aquesta!, treure profit de la gent desesperada que d’un dia per l’altre ha vist reduït els seus ingressos, en el millor dels casos, o que directament han desaparegut. Però a ells què més els hi dóna que la gent tanqui, insensibles que els empresaris vagin a la ruïna. Així actua la carronya, la cosa nostra, no el que hauria de ser la Banca.
Ara!, a la Banca carronyaire ho tenen tot avalat, cobren els beneficis i no arrisquen res, gaudeixen de la impunitat dels jutges i el beneplàcit del govern, a qui tenen comprat. Han traspassat el risc a empresaris i autònoms que només busquen fer de motor, sobreviure i fer que altres sobrevisquin, donant una puntada de peus cap endavant al drama del moment per veure si el futur els ofereix un millor escenari, que avui es planteja descoratjador.
El que van fer el 2008 i següents va ser molt greu, ara encara ho és més. Quan això passi, la democràcia i la gent hem de pensar en el nostre futur, hem d’acabar amb aquesta Banca carronyaire, finiquitar la seva perversitat i el seu joc brut, les seves formes barroeres, mafioses, decadents i el seu endèmic fons antisocial.
La Banca estatal ha tingut una segona oportunitat, una oportunitat d’or, que lluny d’aprofitar-la, ha decidit enterrar-la. Esperem que aquesta Banca carronyaire, aquesta forma de fer Banca, sigui una víctima més dins del recompte de la Covid19, l’única víctima a celebrar.
Per una economia que es pugui recuperar més aviat, per una economia millor, pel capitalisme, fora!!! la Banca carronyaire.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya