EconomiaCAT
AVIS EN TEMPS DE COVID
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
AVIS EN TEMPS DE COVID
Els meus pares sumen 182 anys.
Imagineu-vos el que deu passar pel seu cap en aquests moments. Ells que han viscut tantes coses, no entenen res.
Van viure els horrors de la guerra civil quan eren nens. El meu pare a l’infern de Barcelona, on va patir i sobreviure al bombardeig de Sant Felip Neri, on ell hi era amb el seu germà petit que va morir. La meva mare, apartada de tot perill però també de la família a Cabrils, on els meus avis la van portar amb uns masovers que la cuidaven i alimentaven, fora de perill, juntament amb la seva germana bessona, a canvi que la meva àvia els hi fes feines un cop a la setmana.
Van viure la fam i la misèria de la postguerra quan eren adolescents. Es van conèixer ballant sardanes. El meu pare va estar confinat, al sanatori de Puigdolena, per una tuberculosi, quan les persones es morien d’això, com va passar a alguns dels seus companys d’habitació. A la meva mare no li deixaven ni rebre les cartes, poesies que li escrivia el meu pare, i que més d’una forta riallada han provocat en els meus germans i a mi.
Van viure la seva joventut i maduresa dins d’una dictadura militar sense escrúpols, repressiva, que trepitjava diàriament els seus drets i les seves llibertats, les seves formes de pensar i relacionar-se. També van sobreviure aquesta època, fent a casa el que no podíem fer a fora, parlant amb llibertat i sense coaccions de qualsevol tema, criticant a casa el poder imposat i callant al carrer, parlant la nostra perseguida llengua i celebrant i mantenint les nostres ancestrals tradicions. Conservant un clima familiar normal en un lloc on hi havia un permanent estat d’excepció.
Van viure la democràcia, o la suposada democràcia del règim del 78, de la que, com tanta i tanta gent esperàvem moltes coses que no van arribar. Algunes sí, evidentment, però van viure fortes decepcions lligades a fortes expectatives sociopolítiques no aconseguides, a una situació econòmica incerta, i a una inimaginable traïció familiar, d’uns que no volien sentir a dir que el Colós que tenien no era tal, era construït amb peus de fang.
Els fills vam créixer, ens vam fer grans, ens vam casar i van venir els nets. La vida dels avis ha anat passant, junts però independents, en família però cadascú amb el seu caràcter i la seva forma de ser i de pensar, volent-nos molt però també discutint i ficant-nos els uns amb els altres, com ha de ser. Hem passat els moments més feliços plegats i els pitjors moments.
Junts... I ara, de cop i volta, els hi canvia tot, ara els hi hem de dir que aquesta crisi no la podem passar junts, que hem d’estar separats pel bé de tots, i que només podem parlar per telèfon.
Als avis, en temps de Covid, els hi treiem tots els al·licients, les seves petites coses que són grans per a ells. Els hi treiem anar a "la pelu" com cada setmana, per cert, una cosa a comentar: cada dia que passa del confinament i em miro al mirall penso que potser en això sí que tenia raó el Sánchez, que "les pelus" eren un servei fonamental!. Els hi treiem el partit del Barça, i els hi diem que mirin la final de no sé quin any, que la tornen a repetir. Els hi treiem d'anar els dijous al restaurant a fer el arrosset a aquell lloc, -..." nen!, és que el fan tan bò!".
Els hi treiem d'anar a comprar al mercat, a la plaça com ells diuen, i al súper. Els hi fem les compres per Internet i els hi hi porta un senyor que no coneixen i que els hi deixa les bosses a l’ascensor. Els hi porten un producte que no l’han vist abans, detergent d’un altra marca i format perquè no n'hi havia de la que compren ells. Et truquen per dir-te que no els hi han portat paper de wc, els hi has d’explicar que escasseja. També et truquen per dir-te que "...perquè volem tres pots d’olives farcides?!", que ells només en gasten un a la setmana, i els hi has de fer entendre que així no cal comprar-ne les dues setmanes vinents. Es rebel·len i volen anar ells a comprar, els hi has de fer entendre que no poden.
Els avis, tots els avis i àvies, són els més vulnerables en tot això del Covid19. Físicament i emocionalment. Quasi el 90% de defuncions són de persones de més de 70 anys. Sabem que a molts d’ells els han deixat morir, simplement els hi ha tret la prioritat de viure a canvi d’una persona més jove, o aparentment, més forta. No és just. Potser és pragmàtic, no critico a qui ha de prendre la decisió sanitària, però és injust i no és humà. La VIDA és el que ha de ser prioritària i no pas triar qui s’ha de salvar i qui no. El virus no havia d’haver entrat, com ha fet, a les residències de la tercera edat. Havien d’haver-hi suficients respiradors a les clíniques i hospitals per aquesta i qualsevol crisi que hi pugui existir. Que hagi passat aquesta tragèdia és conseqüència de la negligència i irresponsabilitat dels governats, espanyols i catalans. Ells són els responsables de no haver-ho evitat.
Els nostres avis estan desorientats, estan descol·locats, ells! que han sigut tan forts amb, i per nosaltres, i ara que són els més vulnerables no podem estar-hi per protegir-los, per agafar-los la mà, per abraçar-los. Quina paradoxa, ens hem de separar per tornar-nos a ajuntar després. Desitgem que aquest "després" arribi i que ho faci aviat.
Protegiu als avis, protegiu les àvies, i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
DESCONFINAR ARA ÉS TORNAR A COMENÇAR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
TORNAR A COMENÇAR
Sense cap vacuna eficient, sense una sanitat preparada per resistir els pics epidemiològics, amb l’índex més alt de defuncions de tot el món pel virus, sense tenir suficients tests fiables per a tothom, sense tenir prou dades en general, i ara volen començar a desconfinar? Són negligents, bojos, irresponsables i dolents.
Sé que fa més d’un mes que no sortim de casa, que volem anar a veure els nostres pares, que ja no sabem què fer amb els nostres fills, és lògic el nostre neguit i cansament, la nostra impotència i la nostra preocupació pel que passarà amb les nostres feines i el nostre futur. Som éssers socials per naturalesa, vivim en un país amb una forta cultura de fer coses al carrer, de sortir a comprar el pa, d’anar al gimnàs, d’anar a treballar cada dia, de trobar-nos amb amics per dinar o simplement sortim per passejar.
Gràcies a la paciència i sacrifici del confinament exhaustiu portat a terme per la majoria de nosaltres, la corba de la pandèmia comença a aplanar-se, el nombre de contagis i de morts baixen, estem derrotant al virus. Cada dia que ens autocontrolem, cada dia que no busquem i trobem una excusa per sortir de casa sense ser necessari, estem salvant vides, milers de vides. Cada dia de confinament, ens fa ser herois.
I ara que anem pel bon camí, que estem extremant com cal la higiene, ara que el distanciament social i la quarantena estan funcionant, no és moment de cantar victòria de forma prematura ni de precipitar-nos en voler tornar a una normalitat que només és fictícia, només és un desig emocional, una trampa mortal. Ara és el moment de seguir combatent a l’enemic viral fins a derrotar-lo totalment.
Desconfinar ara és tornar a començar, tornar a la casella de sortida. Relaxar o revertir les contundents accions preses en els darrers dies, ens conduirà de forma inequívoca a un rebrot intens de la pandèmia, a una explosió exponencial en els casos d’infectats, anul·lant l’efecte de les mesures implementades fins ara i fent inútils tots els esforços realitzats. Desconfinar-nos a destemps és provocar un rebrot que col·lapsi definitivament la nostra sanitat i economia.
I per corroborar aquestes manifestacions, per contrarestar el típic “listillo” insolidari que només vol sortir al carrer egoistament perquè no és capaç sacrificar-se més pels altres, i que criticarà aquest article amb l’argument fàcil que "un economista no és un epidemiòleg", cosa que no sóc ni ho pretenc ser, només fer referència als estudis realitzats pel MIT (Massachusetts Institute of Technology), una de les Universitats tecnològiques més prestigioses del planeta, que ha creat un sistema basat en la Intel·ligència Artificial i que va fer una exacta predicció de les corbes de desenvolupament de la pandèmia considerant les actuacions dels diferents governs. I que també ha determinat els efectes d’un desconfinament irresponsable, resumint-ho diu que en aquest cas haurem de tornar a començar des del principi, tornar-ho a passar, una i moltes més vegades fins que es faci bé.
Però a part de la realitat virtual, fer referència a la realitat real i al cas de Singapur, un dels primers països a tenir casos de coronavirus i combatre amb èxit l’epidèmia, tant sanitàriament com econòmicament sent un exemple mundial, però que en els darrers dies està vivint un retorn al malson, ha hagut de tornar a tancar escoles i negocis no essencials, registrant de nou un màxim històric de casos i de morts. I tot per no haver fet bé el desconfinament i no haver pres mesures eficients en els treballadors immigrants del país, un sector molt vulnerable a les infeccions per les seves inhumanes condicions de vida.
Encara que us ho digui un economista, aquesta vegada feu-me cas i seguiu confinats. Ja ens desconfinarem quan ens ho diguin joves epidemiòlegs, investigadors preparats, matemàtics i enginyers qualificats en intel·ligència artificial, no fem ni cas quan ens ho diguin governants ineficients, funcionaris caducs i militars casposos.
Protegiu als vostres i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya