EconomiaCAT
NO ES NEGOCIA AMB TERRORISTES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
NO ES NEGOCIA AMB TERRORISTES
El terrorisme d’estat és incompatible amb l’estat de dret. Són dues coses antagòniques.
El silenci sepulcral de les institucions espanyoles del present davant els informes desclassificats de la CIA del passat, la seva sistemàtica i vergonyosa negació, la por dels polítics actuals a investigar qui hi havia darrere dels GAL, qui era a dalt de tot de la piràmide, i la voluntat de mantenir per sobre de tot una callada institucional i política, són l’evidència més clara que les misèries i escàndols no s’han superat.
La guerra bruta de l’estat roman entre nosaltres, la seva trama criminal segueix preparada per actuar de forma ràpida i en tot moment sense considerar les credencials democràtiques que prediquen, i fer-ho en forma d’estructura de clavegueres d’estat davant de qualsevol element que sigui dissident del seu concepte d’indissoluble unitat de la nació, que vagi en contra dels seus pilars fundacionals construïts amb el mateix material que les cases de les tribus massais, a base de fang i merda, i que qüestioni els seus artificials mites contemporanis, pocavergonyes convertits en una espècie d’herois d’una falsa democràcia, com són Felipe González, el senyor X dels GAL, i Juan Carlos de Borbón, el senyor C de la corrupció i les comissions.
Però silenciar, negar, tapar, amagar, mentir i callar no significa que les coses no existeixen, hi són. Tapar la corrupció de Juan Carlos, no fa que no sigui un corrupte comissionista que s’ha servit del seu lloc de treball per enriquir-se a costa dels que ell considera súbdits. Tapar a Felipe González, no fa que deixi de ser un sinistre personatge que va utilitzar diners públics per organitzar escamots paramilitars i mercenaris il·legals que van atemorir, segrestar, torturar i assassinar, i enterrar en calç viva a desenes d’activistes i militants bascos. Tapar la violència policial de l’1-Oct, no fa que centenars de ciutadans pacífics i demòcrates fossin cruelment agredits i apallissats per un model policial digne de les dictadures més fosques i brutals. Tapar la repressió al moviment independentista, no fa que la injusta repressió existeixi de forma impune en un estat subdesenvolupat en els drets i les llibertats personals i col·lectives com és l’estat espanyol, un estat on no existeix la transparència i en conseqüència no existeix la democràcia.
Quan un país és governat per corruptes, mafiosos, dictadors i terroristes és una desgràcia per aquell país i pels seus pobres ciutadans. Però quan aquests ciutadans es deixen ser governats per aquest tipus de perversa gent, quan els ciutadans no es rebel·len i estant còmodes amb aquest plantejament d’estat, llavors la desgràcia es transforma en tragèdia perquè la gent passa a ser còmplice de l’estat, a combregar amb les seves formes i fets, són com ells, són ells.
Un estat, on la seva gent i les seves institucions, accepten les clavegueres és un estat de clavegueres. Un estat on s’accepta ser o haver sigut governat per a terroristes, i no es fa res al respecte, passa a ser estat terrorista, i no es negocia amb terroristes. El nazisme practicava terrorisme d’estat. Daesh practica terrorisme d’estat. I els GAL eren terrorisme d’estat.
Un estat, on la seva gent i les seves institucions, volen infondre el terror a altres, a les minories és un estat terrorista. Un estat que permet que policies pagats amb fons reservats fabriquin informes i proves falses contra els seus adversaris polítics és un estat terrorista. Un estat que permet tenir el seu Tribunal Suprem en mans de fanàtics ultradretans que aprofiten aquests falsos testimonis per emetre sentències desproporcionades i injustes contra polítics amb ideals no concebibles per a ells, és un estat terrorista. Un estat que permet construir un relat fals i pervers forjat de l’odi i el menyspreu al pensament d’altres és un estat que practica el terrorisme. Un estat que envia a milers de policies a apallissar arbitràriament a ciutadans indefensos és un estat terrorista.
No es negocia amb terroristes, no es negocia amb els nazis, no es negocia amb els jihadistes islàmics, no es negocia amb Espanya.
Si els espanyols accepten el silenci és perquè ja els hi va bé aquest silenci, per a ells els GAL va ser una bona cosa, sort dels GAL que van parar els peus als “separatistas vascuences”. Són els mateixos que fan i volen silenci sobre el que va passar a Catalunya el 1-O i dies posteriors, són els mateixos que ja els hi va bé les condemnes injustes als polítics catalans, són els mateixos als que els és igual la democràcia.
Si a Catalunya ho acceptem, som i serem com ells, si no ho acceptem ens tocarà lluitar, no negociar, perquè les clavegueres i el terror formen part de seu ésser, les clavegueres i el terror formen part intrínseca de la seva matèria inorgànica, les clavegueres i el terror són ells.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
UNA DE “CAMPECHANOS”
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
UNA DE “CAMPECHANOS”
Vet aquí que una vegada hi havia un rei, es deia Juan Carlos I, però tothom el coneixia com “el campechano”, pel seu caràcter senzill, afable, simpàtic, cordial, proper, un rei que desprenia bon rotllo per tot arreu on anava, un personatge que va portar a la monarquia a ser la institució més ben valorada de l’estat espanyol, i a ell a ser considerat com la solució de molts problemes, com una de les claus de la transició i com a garant indiscutible de la democràcia.
Quina comèdia!
Amic de l’església més reaccionària, pomposa i anacrònica, així com dels militars més fatxes i autoritaris, va ser posat al poder per un assassí dictador després de jurar els principis inamovibles del Movimiento Nacional i formar part del que “todo quede atado y bien atado”, amb el beneplàcit i a canvi de ser confident i col·laborar amb els que manegaven en aquella època la política exterior dels EEUU.
La cortina va caure i a la monarquia espanyola se li va veure el llautó. El rei campechano no era tal com el pintaven, és un personatge molt més sinistre, una persona colèrica que creu realment que té súbdits al seu servei, un Bribón, el mateix nom que tenia el vaixell amb el qual feia regates, un corrupte sense escrúpols, un car mafiós addicte als bordells que rebia comissions per cada barril que els països àrabs venien a l’estat en plena crisis del petroli obligant a l’estat a comprar a Aràbia Saudí el petroli malgrat el petroli qatarí sortís millor de preu, un lladre que va cobrar comissions per la construcció del tren d’alta velocitat a la Meca menyspreant els interessos dels ciutadans espanyols, un supremacista dels que se sent superior de debò.
Però quina mena d’estat és aquest que té rei, un rei com aquest i el seu fill, amb unes lleis que permeten els abusos de la família borbònica, unes lleis que els fan inviolables. Quina vergonya d’estat aquest, on el periodisme tapa les coses i calla, i on la veritat ha de venir explicada des de Suïssa, lloc on la fiscalia i la premsa sí que destapen l’escàndol per la xarxa corrupció i els comptes amb diner negre del rei emèrit i la seva amant, concubina, sòcia i còmplice Corinna Larsen, i el seu cosí Àlvaro d’Orleans.
Una de “campechanos”, una de mafiosos, “uno de los nuestros”, com la famosa pel·lícula de gànsters de l’Scorsese. I ja són 300 anys els que dura aquesta pel·lícula, des de Felip V, un rei bipolar que es va tornar boig totalment i a vegades es pensava que era una granota, l’efímer Lluís I, o el seu altre fill Ferran VI, un violent que maltractava als seus servents i que només es calmava a base d’opiacis. Carles III que es passava la vida perseguint guatlles i va deixar el poder en mans de polítics. El seu fill Carles IV que va vendre la corona a Napoleó a canvi de 30 milions de reals anuals, i el seu fill Ferran VII que va trair als que van lluitar perquè tornés al seu tron. La seva filla, la també campechana i nimfòmana Isabel II que va acabar perdent el seu regne, Alfons XII que va morir molt jove per demostrar res de bo i de dolent, i el tirà, puter i malgastador Alfons XIII a qui van fer fora després de portar a la mort a milers de joves a la Guerra del Marroc.
La "monarquia campechana" ha arribat al seu final, i dona pas a la "monarquia compiyogui", una monarquia menys popular, més gris, menys campechana, però igual que les d’abans, una monarquia que va triar bàndol el 3 d’octubre del 2017 amb el discurs de “la mano dura”, una monarquia propietat de l’ultradreta, que com no podia ser d’un altra forma va renovar el ducat dels Franco, la monarquia de Vox, la monarquia dels fatxes.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya