Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 11 Gener 2016

Vist: 29161

  Al final el pas de Mas ha sigut al costat, ni un “pasito pa’lante”, ni un “pasito pa’trás” com li suggeria Ricky Martin a Maria en la seva famosa i bailonga cançó.

Són mesos de ball a l’escenari polític, al català i l’espanyol. Tothom ha de moure l’esquelet i mullar-se, polítics i ciutadans.

La parella que fins ara marcava millor el ritme, el Mas i el Junqueras, interpretaven un ball amb to optimista, un ball d’il·lusions, un ball d’esperances col·lectives, però ja quasi al final se’ls hi va acabar la inspiració, o millor dit el vots. Per finalitzar la melodia, que tenia arrels populars, van buscar un tercer component pel grup, un component un xic especial, raret per alguns, però que en el fons semblava que podria interpretar-la de forma emocionalment similar, la CUP, però aquí les coses van canviar de sobte, i la bonica melodia d’agradable gust per la majoria dels oients esdevingué en un autèntic ball de bastons, una melodia en la qual, per sorpresa de molts, apareixia el heavy metal. Tot era diferent, ja res seria igual, més quan el nou intèrpret, posava condicions per actuar i obligava a canviar la inicial parella de ball pocs dies abans d’estrenar en públic la nova cançó, el Mas havia de donar pas a un tercer home, un home més desconegut però que no tingués els defectes i els vicis, de qui com el Mas, havia interpretat durant molts anys el reggaeton del passat i que per tant se l’identificava amb aquesta música d’origen caribeny.

Quan semblava que no hi havia acord, que mai s’estrenaria la nova melodia, quan semblava que mai podria haver-hi un nou ball transversal, el coratge, la generositat i possiblement la intel·ligència política del Mas, fent-se a un costat, amb un moviment de malucs i de tupè salvador inspirat amb l’iniestazo de Stamford Bridge, quan ja sonava la campana del final, del ja n’hi ha prou, va donar pas a l’escollit, el Neo català, que ha sigut en Carles Puigdemont, @krls com se’l coneix a twitter, com puijdequè a la resta d’Espanya i com “ella” per l’Anna Gabriel.

Mentre això succeïa a territori català, a Espanya pensaven que el fax de De Gea no arribaria tampoc aquesta vegada, però finalment sonarem novament cinc campanades allà a la porta del Sol, cinc campanades que fa que el ritme de la independència continuï per davant. La resposta com sempre, embolicada amb la pompa i parafernàlia del so de tambors de guerra i amenaces de tota mena, però que ens sonen més aviat com a una canción triste de trompeta, una cançó rovellada, la cançó de sempre, la cançó del no, no, no, com el Back to Black, una cançó que va ser escrita fa massa anys, una cançó imposada i que els que ens la fan escoltar no s’adonen o no es volen adonar que a Catalunya ja ningú la coneix, que ningú l’escolta ni la vol escoltar. Interpretada per un tenor aficionat, en Rajoy, que desafina constantment, que no te veu...ni idiomes, i que tot sovint només se’l veu en diferit, per plasma. Acompanyat per tres barítons, el primer no gaire valorat, de veu prima, en Sánchez, que mai ha destacat doncs sempre ha interpretat amb la soprano andalusa Díaz, que se l’ha menjat, no sabem si per actuar millor o per cridar més, semblant que aquesta segona opció és la més probable. El segon baríton, el Rivera, que aspira a ser tenor principal, i que certes qualitats no li falten, però en el ball de la política no s’ha de ser ranci, no s’ha de jugar a l’oportunisme constantment, ni a fer política només de titulars, això serveix per enganyar a alguns, potser a molts en un període limitat de temps, però no a la majoria de gent en un país corrent de gent corrent, però no ximple, com és Catalunya. El tercer baríton, l’Iglesias, el considerat raret a Espanya, apunta a ser el millor intèrpret, però interpretar una versió a Catalunya i interpretar un altre a Espanya li pot fer perdre el nord i no saber on està ni el que defensa.

Aquests intèrprets principals espanyols, no milloren quan actuen a Catalunya, els seus cors formats per l’Arrimades, el García-Albiol, i el Rabell (que té nom de Bolero) no entonen gaire bé, només sembla que estiguin capacitats per interpretar cançons de Pimpinela, aquells dos germans que s’enfadaven i feien cara d’empipats en directe. En aquest cor, només sembla que té certa sintonia l’IZ, que ja té nom de DJ, però que més enllà del Don’t stop me now de Queen no sabem si serà capaç d’interpretar el ball de moda a la nostra terra, que no és la rumba catalana, és el ball de la llibertat.

Queden 18 mesos...The Final Countdown

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 04 Gener 2016

Vist: 5355

  Amb el NO de la CUP a la investidura d’en Mas el procés entra en una etapa culminant i interessant. Sembla un comentari agosarat i contradictori però res més lluny de ser-ho.  L’independentisme simplement ha de canviar l’estratègia i ho farà, la gent independent ho farem.

S’ha acabat confiar a qui ens fa promeses i ens diu que les coses aniran arribant, qui ens marca passos a mig i llarg termini, qui permet que passi i passi el temps sense arribar a cap lloc, prou de qui no és capaç de sacrificar-se tot i predicar-ho, prou de seguir fent el que sempre s’ha fet. Tinc respecte per a Mas, que ha intentat refundar un partit tacat per la corrupció heretada del pujolisme, però no és cert que Mas és el millor actiu del procés, sobretot pel seu prestigi internacional, això és simplement mentida. L’únic, millor i poderós actiu que té el procés som nosaltres mateixos, la gent. Posem-nos al cap que en aquest procés estem sols, només estem nosaltres, ningú mourà un dit pels nostres interessos, cap estranger farà res de res, perquè cap estranger te res a guanyar en aquest canvi, al contrari, poden pensar que un canvi pot arribar a provocar modificacions en el status quo que només els perjudicaria. Només nosaltres pensem i veiem les avantatges, que en són moltes i totes bones.

També s’ha acabat confiar a qui amb un discurs de reclamar-ho tot i voler trencar-ho tot no és capaç de fer alguna cosa amb responsabilitat ni d’anar més lluny que queixar-se dels altres i cridar per fort que sigui. Al final s’han desemmascarat i ha aflorat la veritat d’aquesta incoherent formació de formacions, que no sap el que vol doncs no vol res i que ha tingut un protagonisme immerescut només justificat pel bon treball i carisma de David Fernández i Quin Arrufat, que van desviar vots que en condicions normals haguessin anat a les formacions que componien JxS. El procés de la independència de Catalunya va començar per motius racionals, per buscar un país equilibrat en totes les seves facetes, per buscar el benestar, però no fent-ho seguint els designis d’una formació que només demana però no argumenta el que demanen ni com ho poden aconseguir.

Prou d’uns i prou dels altres, ara cal pensar en Catalunya i en els catalans. Estem tips de Mas i tips de CUP però volem més Catalunya que mai.

Des de fa més de tres anys, al Maig del 2012, vaig decidir sacrificar moltes i moltes hores del meu temps per intentar explicar, informar i formar amb arguments racionals, i independents de qualsevol amo, a qui em volgués escoltar i llegir, sobretot donant arguments econòmics que és la meva especialitat. He vist com cada vegada més aquest treball ha sigut seguit i apreciat. He vist com l’independentisme creixia molt, ho feia seguint la rauxa, l’emotivitat, però sobretot he vist que creixia seguint la racionalitat i el seny dels arguments, per tant, aquest independentisme és profund, imbatible, infatigable, irreprotxable. El procés anirà a més i la independència arribarà abans que el que pensem i ho farà perquè els protagonistes d’aquesta epopeia històrica som nosaltres, els que fem i volem fer coses pel país, normalment de forma desinteressada, els que hem creuat la geografia de punta a punta, els que porten l’estelada arreu del món, els que ens arrisquem per uns ideals i defensem les nostres il·lusions davant de qui sigui. Passarem per sobre dels que s’han elegit fins ara com protagonistes i no han sabut tirar endavant, ells han de quedar apartats pels que volem que la independència tiri endavant i volem que sigui aviat, ja hem esperat prou.

Els necessitem a tots, moderats i extremistes, cupaires i convergents, emprenyats i satisfets, optimistes i pessimistes, rics i pobres, empleats i empresaris, gent de dreta i esquerra, però necessitem que qui lideri aquest camí sigui els que no són dubtosos de seguir un camí inequívoc d’anar cap a l’objectiu de la independència, cap a la República Catalana, cap a complir el mandat que el poble català va donar a les eleccions del 27S, a ells els hem de triar, sense coalicions ni embuts.

La majoria dels catalans són independentistes, l’independentisme català no és antisistema, però tampoc li agrada l’immobilisme d’un sistema vell i caducat del què busca sortir. L’independentisme català simplement recerca un sistema propi.

Es per aquestes raons, que penso que no és raonable presentar novament la fórmula de Junts pel Sí a futures eleccions. Els partits han de anar per separat, l’electorat ha de saber qui ha de ser el partit i el líder més votat i acceptat. L’organització que faci de ciment entre els partits, no pot tornar a ser el mateix partit, ha de ser una entitat supranacional, ha de ser l’ANC com organització representativa dels catalans que busquen la independència.

El que avui ens crea desencís, és realment una oportunitat perquè el procés i la independència del nostre país vagin endavant de forma sòlida i de forma més racional.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493 

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 28 Desembre 2015

Vist: 5375

  El Dia dels Sants Innocents és la commemoració d’un fet tràgic pel cristianisme, el massiu assassinat ordenat per Herodes I el Gran de tots els nens menors de dos anys nascuts a Betlem, amb l’objectiu de desfer-se del nou nat Jesús de Natzaret. De com la commemoració d’aquesta dramàtica efemèride històrica ha esdevingut pràcticament en el dia internacional de les bromes, de les innocentades, és un d’aquells interrogants dels quals possiblement mai arribarem a saber els motius.

Uns diuen que aquesta conversió va ser conduïda per la mateixa església catòlica en el seu afany de contrarestar la celebració de determinades festes paganes durant l’Edat Mitjana, concretament la del Dia dels boixos, però la realitat  és que es fa difícil d’entendre i més d’explicar com ha derivat el record d’aquell dia de dol sanguinari en l’acció de penjar una llufa o ninot de paper a l’esquena del primer que passa o bé en què sigui un dia en el qual els mitjans de comunicació perden el seu sentit i de forma consentida i graciosa donen top tipus de notícies absurdes, a quina més difícil de creure. 

De la mateixa manera es fa difícil entendre, i sembla una notícia més pròpia del dia d’avui que d’ahir, ja que sembla una innocentada però aquesta de les de mal gust, l’empat tècnic a 1515 vots produït com a resultat de més de 10 hores d’assemblea de la CUP, respecte a la decisió d’investir a Artur Mas, cosa que deixa en un no res tot el temps dedicat a preparar i a realitzar l’assemblea d’ahir, i que deixa en mans dels 70 representants territorials que formen el Consell Polític aquesta decisió que es prendrà el pròxim 2 de Gener.

Un empat que genera immediates conclusions:

-          - La primera una sensació de dubte per tots els assemblearis, la probabilitat de l’empat només podia contemplar-se en 1/3029=0,00033014, fet que estadísticament  es suposa com a impossible. L’aritmètica en aquest cas ha jugat una mala passada, aixecant suspicàcies derivades d’un excés de casualitat, una casualitat que anul·la el vot de la militància i dóna la decisió als polítics.

-         - La segona, que la formació política sembla dividida, per un costat estan els que donen prioritat a la independència en primer lloc i com a element vehiculitzador per arribar a tenir una societat com desitgen, i per altre costat als qui donen prioritat a l’aspecte social i rupturista per sobre de tot, sense considerar l’estratègia de la independència com a prioritària.

-          - La tercera conclusió, i aquesta em dol especialment, és la imatge que es dona, que el que havia de ser una festa de la democràcia participativa, ha passat a ser un esdeveniment carregat d’un surrealisme tan gran que s’apropa perillosament al ridícul, i que es llegeix com un fracàs del compromís en la política.    

Volem o no volem ser independents? Ens podem aclarir? Ens adonem que no hem aconseguit res? Creiem i volem que la independència que anhelem es vegi reduïda a una festivitat acolorida durant el mes de Setembre? O  volem la independència per estar en un millor país, fet a la nostra mida com a societat, no com individualitat?

La independència és molt gran, potser cadascú la viu a la seva forma, jo la percebo com l’única oportunitat per viure en llibertat i en benestar, una llibertat i un benestar que no podré gaudir dins de l’Estat espanyol, un estat que sempre ens serà hostil, que mai ens entendrà i que mai ens deixarà decidir. Com vaig comentar fa un temps, la independència és un objectiu massa apreciat, no ens la regalaran, no ens vindrà servida a taula, l’hem de recercar i lluitar, és un camí carregat d’entrebancs i d’interessos contraris, hi haurà desànims, desencisos i traïcions, els majors problemes vindran de nosaltres mateixos, del nostre egoisme al voler la independència a la nostra mida, imposant la nostra voluntat als altres, però en aquest camí necessitem a tothom, als que pensen en nosaltres i als que pensen diferent, a la dreta i a l’esquerra, als moderats i als radicals, als que parlen català i als que parlen castellà, als Calduch i als García, als més intel·ligents i als que no ho són tant, als més racionals i als més emocionals, i també a tots els cupaires sense cap excepció, tant als 1515 que han votat que si a la investidura i als 1515 que han votat que no.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 14 Desembre 2015

Vist: 4974

  La Marató de TV3 és un projecte solidari enfocat a realitzar una tasca de sensibilització de la població catalana respecte a malalties que, ara per ara, no tenen una cura definitiva, i també a obtenir recursos econòmics per a la investigació científica d'aquestes, sigui per prevenir-les o per curar-les.

Pionera a l'estat espanyol, TV3 celebra anualment un show televisiu consolidat que combina divulgació científica i entreteniment, un programa que segueix habitualment una audiència aproximada de 3 milions de persones i que en aquest any ha recaptat més de 7milions d'euros, el que més recapta a l'estat espanyol. El que genera i envolta al programa televisiu és una gran mobilització ciutadana, i també empresarial, que converteix aquest dia en la gran festa de la solidaritat a Catalunya i es situa al mateix nivell de les maratons solidàries internacionals de més prestigi del món.

Gràcies a la Marató s'han conegut i es coneixen determinades malalties i problemàtiques de la salut. L'impacte mediàtic de la televisió no té rival amb l'objectiu d'aconseguir sensibilitzar als ciutadans. Ens permet veure i escoltar, almenys una vegada a l'any alguns científics de veritat, que fins que surten per la “caixa tonta” són anònims per a tots, però que són els autèntics protagonistes a la vida real, lluitant de forma diària amb les malalties, els seus orígens i les seves conseqüències. Ens permet veure també, els afectats de les malalties, els pacients, escoltar les seves experiències, testimonis i patiments, permetent-nos introduir, almenys per un dia, en la sensibilitat de la seva vida quotidiana, en el seu lloc.

Però tot el discurs happy flowers finalitza en aquesta part de l'article. A la Marató de TV3 , no tot són flors i violes, la Marató és una bona iniciativa però mereix fer determinades observaciones. Aplaudeixo molt sincerament la gran acollida, participació i resultat de la Marató arreu del nostre territori però m'esgarrifa que sigui una cosa tan necessària per a tots.

La primera crítica s'ha de fer en el sentit que la Marató s'ha convertit en un dels motors de la recerca científica del país, però ho és gràcies a la confiança d'una societat civil compromesa, que cada any s'implica amb el projecte una vegada rere un altre malgrat les dificultats econòmiques creixents. L'èxit de la Marató no fa més que tapar una important deficiència a nivell dels organismes públics, siguin estatals, autonòmics o municipals. No sabem triar als nostres dirigents, no tenim suficient exigència cap als nostres polítics i governants, no som impecables amb ells com ho hauríem de ser, permetem que amb els nostres diners, els que recapten amb els nostres impostos, no es solucionin els nostres problemes reals. No sabem ser ciutadans de prou qualitat continuada, preferim ser solidaris un dia a l'any perquè ens és més còmode ser ingenus la resta dels dies, permetem l'existència de corruptes i de lladres a les cadires de comandament, de gent que vol que res canvïi, permetem que ens utilitzin, permetem que ens governi un tipus de gent que no prioritzen la investigació pública i després hem d'acontentar la nostra consciència, la nostra mala consciència, fent accions que la calmin, accions que dignifiquin el nostre esperit d'autosatisfacció amb nosaltres mateixos, com poden ser els vídeos de cubells tirant-nos aigua gelada per sobre o afluixant la pasta en aquestes telemaratons.

La segona crítica va dirigida al tema concret de la Marató d'aquest any. Obesitat i diabetis són dues malalties metabòliques molt freqüents i esteses a la nostra societat. Però associar aquestes dues malalties en una sola fita és un crim, la gent les associa només llegint el titular, la ciutadania és víctima de la desinformació una vegada més si no es veu la Marató completa, on queda clar el que és cadascuna de les malalties. Hi ha dos tipus de diabetis, que són dos malalaties diferents, no tenen res a veure. La diabetis tipus 1, la que majoritàriament afecta a nens i adults joves, la que requereix tractament immediat amb insulina, no té cap associació amb l'obesitat, cap ni una. Precisament els organismes públics estan per informar, no pot ser doncs, que una televisió pública faci un tractament fàcil de la malaltia a nivell de titular de premsa i no faci en la seva concepció aquesta distinció.

La diabetis tipus 1 res té a veure amb la diabetis tipus 2 ni amb l'obesitat, no poden ser tractats en un mateix programa televisiu doncs confon. De la diabetis tipus 1 no es saben les causes per les quals realment el mecanisme immunològic de l'ésser humà decideix destruir les cèl·lules beta del pàncrees, les productores d'insulina, reconeixent-les com un element anòmal i amenaçant al que s'ha de combatre, destruint-lo. Des d'una televisió pública, no es pot fer un únic programa per aquestes malalties, cal fer doncs maratons separades, una dedicada a la diabetis tipus 1 i un altre que expliqui que un estil inapropiat pot desembocar amb una obesitat i/o diabetis tipus 2.

Realitzada aquesta distinció fonamental, sobra i crec que ofén en una televisió pública que pretén informar, dos fets més desencertats.

El primer, l'inadequat eslògan de la marató d'enguany que diu “1 de cada 4”, va destinat només a la diabetis tipus 2, res a veure amb la diabetis de tipus 1, que com he comentat afecta normalment als més joves, que res té a veure amb l'obesitat i al que cal una sensibilitat especial doncs res té a veure amb els mals hàbits de vida. Els pacients de la diabetis 1, s'han de punxar insulina no per tenir uns costums més sedentàries o inapropiades, són víctimes de la mala sort, no han fet res per merèixer-ho.

El segon fet, és l'anunci del Jaume Balagueró, un anunci pensat només com a clau publicitària però que augmenta el desconeixement sobre la diabetis, un anunci del tot desencertat, un espot que associa la diabetis amb la por, un anunci que atempta contra els educadors, pares i professionals que lluiten perquè la malaltia de la diabetis, concretament la diabetis 1, no s'estigmatitzi, que intenten treballar amb els pacients i fills perquè es cuidin des d´un enfocament positiu, no mitjançant la por, la culpa que no tenen, ni la foscor. Motivar a l´autocura a través de la por no funciona, no s'ha de tenir por a la diabetis, s'ha de tenir respecte, però si portes adequadament la malaltia pots portar a terme tots els teus objectius de vida.

Si a la Marató, però no al tractament fàcil i puntual. Fem Marató tots els dies de l'any i exigim Marató cada dia als nostres governants.