Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 27 Juliol 2015

Vist: 5099

  Us recomano, de totes totes, veure la darrera creació de la factoria Pixar, Inside Out, un producte d'animació que arriba als cinemes 20 anys més tard del seu primer èxit, Toy Story. Inside Out és un llargmetratge que connecta i captiva amb els més petits, però que està pensada i és de visió quasi obligada pels més grans. És una pel·lícula per gaudir però també ho és per pensar.

El fil conductor del film són les persones, la Riley i els seus pares. La Riley és una nena que comença a créixer, a construir i a definir la seva personalitat. El context és el final d'una etapa i començament d'un altre, escenificat pel canvi de vida que suposa mudar-se des de Minnesota a San Francisco, dues ciutats americanes totalment antagòniques, incloent-hi canvi d'escola, de casa, d'amistats, de forma de viure. Els protagonistes de la història, i aquí està l'originalitat i l'enginy, són les emocions representades en 5 personatges: Alegria, Tristesa, Por, Fàstic i Ira, que controlen les accions de la Riley des del pont de comandament ubicat a la caserna general del seu cervell.

Per explicar els mecanismes de la ment, Inside Out simplifica l'univers emocional mitjançant les illes de la personalitat, com la família i l'amistat, experiències que influencien el nostre caràcter. Tracta també el taller de somnis que tots tenim dins, al que anomena Imaginaland representat com si fossin uns mega-estudis de cinema. El tren del pensament que arriba cada matí quan despertem, el laberint de records, la cova fosca del subconscient, el pensament abstracte i l'abocador de l'oblit, en el que destaca l'amic invisible que tots vam perdre, són altres escenaris que expliquen que tot el que ens passa és important, tot està al nostre cervell, categoritzat de diferents formes i arxius. El gol que vaig fer a la semifinal i la falta llançada al travesser en el darrer minut de la final, que ens hagués portat a la pròrroga. El dia del naixement dels meus fills, les rialles de la seva infantesa, els seus èxits, i les discussions a l'adolescència. Records agradables professionals i acadèmics, i també decepcions i errades. Fets, records, somnis, il·lusions, ambicions, tot està en una part del nostre cervell.

I tot aquest exercici psicològic i pseudoterapèutic, es porta a terme a ritme trepidant, amb tendresa i intel·ligència, a contracorrent, criticant sense fer sermons i sí de forma molt fina la dictadura del pensament positiu, l'afany actual per aconseguir que els nostres nens estiguin alegres i contents tots els minuts del dia, com si la tristesa, la por, el fàstic i l'enuig no formessin també part de la vida. No hi ha emocions bones i dolentes en sí mateixes, unes generen plaer i altres, dolor, però totes són importants, necessàries i insubstituïbles. Quan creixem, les emocions es combinen a la nostra memòria, com li passa a la Riley, la vida i les emocions es tornen cada vegada més complexes, a vegades caòtiques, les sensacions es contraposen, en aixó està la seva riquesa i la seva bellesa.

Impossible per mi, no fer un comparatiu emocional entre Inside Out i el procés constituent de la independència catalana, les emocions que s'enumeren a la peli iles sensacions que visquem una gran part dels catalans que volem la independència, defensem la nostra sobirania dels pobles i som demòcrates.

L'Alegria. Els somriures que transmetem quan celebrem la nostra Diada nacional són el reflex de l'alegria i positivitat que ens genera la idea de la independència. La il·lusió de crear un nou Estat, lliure, no sotmès a coaccions, de progrés, millor econòmicament, amb la possibilitat que estigui fet a la nostra mida, que els seus governants entenguin el nostre tarannà diversificat, les nostres necessitats, ja siguin racionals com emocionals, on la nostra llengua sigui dignificada, protegida i potenciada en lloc de ser atacada, poder tenir les eines per controlar, gestionar i evolucionar, sentir-nos ser els amos del nostre destí en un país normal, deixar de ser col·lateral per passar a ser central (no centralista)ens crea felicitat, alegria. Estarem alegres per poder dir amb veu alta i clara a tots els patriotes que han lluitat per Catalunya com una Nació, que els seus sacrificis i penúries no van ser en va.

La tristesa. La tristesa que ens genera als catalans el ressentiment espanyol cap a Catalunya. Veure que persones amb idees liberals, inclús molt avançades o radicals amb molts aspectes de la seva vida es transformen en una espècie de feres quan parlen del tema català, d'intolerants, de dictadors en potència. Quan gent demòcrata de tota la vida no ens vol deixar votar. Quan espanyols que defensen la llibertat d'autodeterminació de tots els pobles del món mundial, ja siguin tibetans, kurds, sahrauís, no volen ni sentir parlar de l'autodeterminació dels catalans. Tristesa generada per veure com la gent predica una cosa i en fa un altre quan aquesta l'incomoda directament, és molt fàcil repartir el patrimoni dels altres però quan els toca repartir el seu, ja és un altra cosa.Tristesa per la incomprensió del poble espanyol en general per l'odi que els genera que hi hagi un poble que pensi diferent.

La por. No és la por que ens volen posar els dirigents del PP o altres lobbies i interessos creats per difondre aquest discurs. No tenen cap credibilitat, no fan cap por. La verdadera por no éstà en marxar d'Espanya, al contrari, la por que tenim està en quedar-nos, en perdre una oportunitat, la por manifestada en forma d'ansietat per continuar pertanyent a la foscor i a la mediocritat espanyola. Por a no poder exorcitzar el dimoni que ens parasita i consumeix. No tenim cap por a les incerteses de crear un Estat nou, sinó a les certeses contrastades i experimentades de seguir en aquest estat malalt i corrupte. Por a no poder ser lliure.

El fàstic. Aquí seré molt breu. El fàstic galopant, les arcadesincontrolables que ens generen qui no ens respecten, qui ens insulten i posen com accions nostres les seves pròpies accions, que fan i pensen. Fàstic em fan sobretot, aquells catalans o els que han viscut a Catalunya i que diuen mentides i falsedats sobre el que passa a la nostre terra.

L'enuig. Hem dit prou. Aquesta emoció va ser la xispa inicial. Quan el Tribunal Constitiucional va deixar de ser Tribunal i constitucional, decidint passar el ribot de forma il·legítima a la decisió democràtica dels catalans. Aquell dia vam abandonar al sofà i anàrem al carrer a defensar els nostres drets com a poble. Primer, l'any 2010, cridant contra el que considerarem injust i atentador a la nostra llibertat, després de forma reivindicativa l'any 2012, per donar lloc a una interiorització més racional, combinant seny i rauxa a la perfecció, en la via catalana, la cadena humana de l'any 2013 i l'ocupació de Gran Via i Diagonal l'any 2014.

Encara ens queden algunes o moltes sensacions per viure, però d'aquestes experiències, com la Riley a Inside Out, n'aprendrem individual i col·lectivament, com a nou Estat d'Europa ara som infants, estem creant la nostra identitat al món, ara s'acosta la pubertat, pas necessari per arribar a la maduresa.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 21 Juliol 2015

Vist: 5605

  Ho va dir en Raül Romeva ahir: “Anem per totes”, en l'acte de presentació de la candidatura conjunta de cara a les eleccions del 27-S, anomenada Junts pel sí.

Romeva, sempre clar, va deixar altres comentaris que evidencien que com ell mateix va dir: “això va de veritat”. Va proposar que el Parlament declari solemnement que s'inicia el procés d'independència, que es creïn eines jurídiques per la desconnexió, que això va de debò, ja no tenim marge, que estem disposats a fer-ho bé i sobretot a fer-ho, que estem en un estat que no entén els conceptes bàsics de la democràcia, proclamarem la independència.

I és que proclamarem la independència, i ho farem amb el to que ho ha fet Romeva, sense aixecar la veu, amb naturalitat i un somriure, sense crispació, sense moltes parafernàlies, amb la calma que dóna la raó. Ho farem. El nostre país no encaixa en l'estat espanyol, està en un altra òrbita, Catalunya està viva dins d'un estat mort que la nega. Ho intentarem, ho farem i ho aconseguirem. Contra la voluntat col·lectiva d'un poble es pot lluitar un temps limitat però no es pot derrotar indefinidament.

Anem per totes. Per diferents motius, el social, el cultural, el de la dignitat i l'econòmic. Catalunya no és cap mindungui, encara que l'estat s'ho pensi. Som considerats, internacionalment el motor de l'estat espanyol. Amb un 15% de la població de l'estat, i només el 6% de l'extensió del seu territori, generem el 20% aproximadament de la seva riquesa. El grau d'obertura exterior de l'economia catalana és capdavantera en comparació amb altres regions europees industrialitzades i és incomparable si ho relacionem amb altres zones de l'estat, Catalunya genera el 25% del total de les exportacions espanyoles. Les inversions estrangeres a Catalunya són del 20%, un percentatge molt elevat si considerem la proporció d'inversions en altres zones europees que no tenen la capital de l'estat. A més, Catalunya disposa de molt poca despesa pública en matèria de funcionaris, és la comunitat espanyola amb menys índex de funcionaris per habitant. Catalunya és atractiva, és reconeguda internacionalment, sobretot la seva capital, Barcelona, atraiem el 25% del turisme de tota Espanya. Els fonaments econòmics de Catalunya són molt sòlids permetin-nos fer una previsió molt optimista de futur.

Alguns indecisos i temerosos veuen la independència com un procés amb riscos i incerteses. És tot al contrari. El drama, el problema i els riscos estan amb les certeses i la seguretat que suposaria continuar formant part de l'estat espanyol. O no és un risc per l'economia domèstica i col·lectiva, el ser espoliat de forma continuada i parasitària, i que de ser una de les comunitats que més ingressos generen, passem a ser una de les comunitats on més costa viure, per l'alt nivell de vida. O no és un risc per la llibertat i seguretat de les persones i del país el no disposar d'un sistema judicial àgil, rigorós i independent, de veritat algú es conforma en tenir uns tribunals polititzats com els que tenim, com algú pot patir per incerteses quan les coses només podran millorar. O tampoc és un risc que mes darrere mes, el fons de les pensions es vagi disminuint en quantitats escandaloses, un fons que no trigarà molt en acabar-se de ben segur en molt pocs anys. O no és un risc pels catalans i les famílies que visquem a Catalunya, siguem independentistes o unionistes, el fet que s'apliquin polítiques econòmiques generals molt distants als interessos que tenen les nostres empreses i els treballadors que treballem en aquestes. O no és un risc, la manca d'infraestructures necessàries per poder desenvolupar l'economia catalana en clau de present i de futur. I així tantes i tantes coses que ens perdem si ens quedem, i que resten, i altres que ens podríem perdre en cas de no marxar i que sumariem. Reformar Espanya és del tot impossible.

Les oportunitats no són eternes. No marxar d'Espanya o trigar en fer-ho ens suposa haver de pagar un altíssim cost, un cost d'oportunitat o cost alternatiu potencial de gran magnitud, que en economia significa el valor que té no triar la millor opció al prendre una decisió o no prendre-la.

Sumar és independència, restar és dependència.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 13 Juliol 2015

Vist: 5993

  Dedicat al personal de l'Hospital de Barcelona i a totes les persones que han passat, passen o passaran per tenir càlculs renals.

Ahir vaig sortir de l'hospital. Un maleït còlic nefrític que arrossegava des de l'endemà de Sant Joan i que no s'anava com altres vegades, amb el tractament habitual de Voltaren punxat, Sant Voltaren. Fins aquesta vegada, el meu cos sembla que generava el que en diuen arenilla, perquè el dolor era igual de fotut però mai expulsava res.

Aquest cop, sembla que la cosa és diferent i que les anomenades litiasis renals han fet pinya de veritat, s'han cansat de donar-me molestos tocs d'atenció de tant en tant i s'han posat en serio a construir una pedra de debò, en midai en localització, que m'ha fet passar per una intervenció quirúrgica com un primer pas per una possible solució encara no trobada. La molt punyetera te mala llet, potser m'està fent un favor per donar-me un avís seriós de què haig de baixar el ritme de vida, un ritme frenètic que de fet el portem molts i del que no ens adonem fins que el cos es manifesta. Estem dins de la pel·lícula que vivim, sabem que ens hem de sortir almenys un xic però no veiem com fer-ho, no volem fer-ho en el fons o simplement no sabem com fer-ho.

Però no us donaré la pallissa amb les meves reflexions personals hamletianes sobre el ser o no ser, no crec que us interessin, però si em permetre fer-vos partícips dels meus pensamentstinguts aquests dies d'estada a l'hospital, on el temps no passa mai, on els segons semblen minuts, els minuts es fan hores, les hores semblen dies i els dies es fan setmanes. Pensaments de caràcter totalment surrealistes, deliris probablement, resultat del dolor i patimentviscut entre còlic i còlic, en combinació amb els múltiples fàrmacs punxats en vena que m'han sigut administrats en poques hores, i passant per tota mena de tecnologia visual que han rebut els meus òrgans interns, siguin radiografies, ecografies i tacs, així com, per incomptables sueros fisiològics, antibiòtics i calmants a doju que m'han portat a fer un paral·lelisme entre la situació nefrítica esdevinguda i el context de les circumstàncies actuals de Catalunya.

El punt de partida és la pedra, la primera pedra.

La meva pedra està a l'interior del cos. Encara no ha surtit a la llum, hi ha moltes dificultats per treure-la, cal paciència. És massa gran per on està allotjada. No sortirà per si sola, necessita ajuda externa. Aplicar un tractament de trencament (litotrícia) sembla que seria contraproduent, ja que es trencaria però continuaria en un lloc bloquejat, cal un altra opció, s'ha de desplaçar primer a un lloc que sigui propici per aplicar el tractament explosionador. Un catèter anomenat “doble j”, un nexe d'unió entre el ronyó i la bufeta pot dilatar l'estret pas entre els dos òrgans.

La primera pedra per la república catalana també està a punt de sortir. Semblava que sortiria però costa molt. Es necessita paciència, molta paciència. Pensàvem que només amb les manis tot aniria rodat, però era evident que no. Pensàvem que fent un pols continuat podria veure la llum el passat 9N, però els òrgans de dretes i esquerres no estaven prou cohesionats, un volien la via ràpida, altres més temps, no es posaven ni es posen d'acord de moment. Però mentre la pedra creix i creix, es fa cada vegada més sòlida, no és només un escalfament ni un brot que tal com la forma es dilueix. I molesta, molesta, molesta molt. Nefrítica tota ella, irrita a l'estat espanyol i molesta a els arcaics i ineficients organismes europeus, sobretot quan es mou.

Les sals minerals que la componen han deixat de servir a l'organisme depredador que s'alimenta d'aquestes, ara s'han agrupat una sobre l'altre, s'han incrustat fent un nucli indestructible, però també s'han farcit d'innumerables arestes que actuen de ganivets revolucionaris contra l'status quo del cos que no ha pensat en seu bé, pensant que com sempre tot podria ser filtrat sense conseqüències importants. La pedra causa dolor i por, por a què torni el còlic. Tothom sap que es tornarà a moure i que serà aviat, però s'autoenganyen pensant que ja ha passat. Però ella està allà, inamovible, fent breus moviments quan consideri oportú, sabent que cada vegada que es mou causa més dolor i més por. La pedra acabarà sortint, doncs tenir-la dins no és suportable però ara per ara, no passa pel conducte habitual (l'urèter) degut a la seva dimensió, la majoria dels catalans. No hi ha forma de connectar el camí que va del ronyó a la bufeta on ja tindria via lliure. La societat civil, els milers i milers d'anònims que anem actuant en els moments clau conscients del que volem, hem de tornar a actuar, hem de fer de catèter doble j que uneixi els dos òrgans, un d'ells orientat al centredreta i l'altre a l'esquerra, i possibilitant la dilatació del camí de pas perquè el 27S, com tard, surti la primera pedra (espero que la meva surti abans).

Si ni així sortís per si mateixa, estaríem de totes formes en un camp més fàcil d'actuació per propiciar l'evacuació imminent, mitjançant una litotrícia extracorpòria, és a dir, l'actuació d'ones de xoc, que ja carreguen fa temps en contra dels interessos de la majoria de catalans. Els seus interessos parasitaris acabarien propiciant igualment una sortida de la pedra del cos, ara no seria una igual de sòlida sinó que estaria trencada per l'erosió continuada dels temps i dels cops, però una vegada fora, la pedra jaalliberada, podria ser novament recomposta sota la força racional que ha provocat el seu moviment des d'inici, una força racional que malgrat que les nostres visions i pensaments siguin diversificats, cada vidre mineral és d'una forma i color,actúa de ciment per estar units en el que és essencial, la voluntat i recerca d'estar millor com a catalans i com a persones.

Doncs res més, bona setmana a tothom i jo a seguir bevent aigua que és el que ara em toca fins que la primera pedra estigui fora del meu organisme. Per molt que costi i faci mal, de sortir, sortirà.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 06 Juliol 2015

Vist: 22208

   La lletra del himne del Barça, escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs amb commemoració del setanta cinquè aniversari del club, a la seva tercera estrofa diu: “tots units fem força” i així és, a les coses de la vida, com més units estem més sumem i com més dividits, restem.

Després del posicionament d'Òmnium Cultural i de l'ANC de fer una llista sobiranista unitària, una llista per la independència, una llista de país i pel país, una llista patrocinada pels partits que aposten per la independència i per iniciar la desconnexió d'Espanya, una llista civil sense polítics professionals de primera fila, una llista transversal, com volem com somiem, com sabem ha de ser, estic molt content, exultant. És una autèntica revolució de les persones, de la societat civil catalana. És la revolució.

La revolta de 1640, la guerra dels Segadors, va marcar una època a Europa. S'ha volgut donar-li una dimensió històrica localista, un fet aïllat que va succeir a Catalunya aquell any, però va ser molt més. Autors i historiadors reconeguts ho reconeixen, des de J. H. Elliot fins a Geoffrey Parker, passant per Pierre Vilar ho expliquen en els seus escrits. En aquella època, els poderosos Habsburg, els anomenats Àuustries dominaven Europa, lluitaven amb França, amb Anglaterra, a terres italianes, a Flandes. Eren temuts i guanyadors nats, però de tot arreu van saber que dins de l'Espanya austricista, dins del seu territori peninsular, uns camperols van poder-se aixecar i derrotar els poderosos exèrcits temuts per tot el món. Va ser el començament de la fi de la Guerra dels 30 anys, una guerra civil europea emmascarada com guerra de religió, la fi del domini espanyol i de la poderosa dinastia dominant europea dels Habsburg. Ara Catalunya, amb la seva força, la seva racionalitat i la seva rauxa es prepara per tornar a ser protagonista de la història quasi 400 anys més tard.

Pablo Iglesias i Podemos, no són revolucionaris ni la revolució en forma evolutiva que ens volen vendre i que necessita Catalunya, la revolució està a administrar els recursos que som capaços de generar, tots i no fer-ho de forma limitada gestionant una economia espoliada en forma de comunitat autònoma dins del col·lapsatestat espanyol. És difícil d’entendre que algú que vol trencar el sistema, que algú que persegueix el “sí se puede” mitjançant l'augment de la despesa publica, renunciï a comptar amb els instruments propis d’un Estat i amb les eines econòmiques que donen l'espoliació sistemàtica d'una minoria. Podemos no vol la independència de Catalunya, ni el concert econòmic, ni tan sols vol donar l'oportunitat als catalans de ser consultats, vol decidir el nostre futur com a catalans. El seu discurs respecte a Catalunya i el seu objectiu és el mateix discurs que el de Rajoy, Aznar, Pedro Sánchez, Rubalcaba, Albert Rivera.

Catalunya no té Estat. Catalunya no té poder. No és el moment de parlar d'esquerres i dretes. Primer hem de construir el país, un Estat lliures, hem de ser independents, en definitiva: hem de ser, després ja ens discutirem i barallarem en termes democràtics per quin model optem. Ara simplement no som, no té sentit discutir el model dins del model triat pels espanyols, som una minoria colonitzada, espoliada i impossible de poder-se desenvolupar doncs som i serem una minoria dins d'un Estat que pensa diferent de nosaltres, que vota diferent i que té altres prioritats, a vegades i sovint antagòniques.

No perdem el temps discutint de llistes electorals pel 27-S, no interessa als catalans ara. Aquestes no són unes eleccions més, no són normals, són excepcionals, són eleccions plebiscitàries, un nou referèndum en el qual hem de decidir si o no, i en el que hi haurà presència massiva de les forces del no, unes eleccions que no podem perdre. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, estem d’acord, una bandera ens agermana”, també és un altra frase de l'himne blaugrana aplicable almoment històric actual, no en va, el Barça es diu que és més que un club. Parlem del que ens passarà si ens quedem o si som independents, parlem del que passarà amb les pensions, parlem dels funcionaris catalans, parlem dels serveis socials, de l'educació, de la sanitat, del comerç local i del comerç internacional, entre moltes altres.

Cada cosa a la seva hora. Ara toca dignitat. Dignitat per construir un futur millor, un futur nostre. Necessitem dignitat per part dels anomenats partits sobiranistes, que s'omplen la boca parlant de patriotisme i de servir a la gent, i que ara tenen l'oportunitat de demostrar-ho, cedint el seu afany de protagonisme als autèntics protagonistes d'aquesta evolució revolutiva, els catalans. A la ciutadania se'ls ha d'explicar que la nostra pretensió és ser lliures, com ho son els països del món avançat, volem ser lliures per decidir-ho tot, la nostra educació, la nostra justícia, la nostra economia, la nostra forma de govern, el nostre esport, la nostra utilització de recursos.

L'únic procés constituent real, l'únic verdader és el procés de la independència, el que fa ha nascut i portarà a terme el lideratge de la societat civil, ara que no ho espatllin els polítics.

Som diferents però anirem junts sense fissures en aquesta aventura que ens portarà a ser un país complet i que ens portarà a ser el que volem ser...tots units fem força.