Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 08 Desembre 2014

Vist: 28758

  Artur i Oriol. Mas i Junqueras.

Un, l'Artur, es fa entendre en qualsevol dels idiomes europeus, d'oratòria impecable, estructurada i transmeten seguretat. L'altre, l'Oriol, sense cap paper en forma de xuleta, llest, improvisant, explicant anècdotes que eleva a categories.

L'un, en Mas, que proposa un full de ruta basat en el romanticisme d'una llista única transversal formada per polítics i la societat civil, unes eleccions que només té sentit avançar en clau plebiscitària si es compleix l'unitat de llista, i un termini de 18 mesos per preparar estructures de país suficients per garantir un procés constituent cap a la independència, que hauria de ser votada en referèndum. L'altre, en Junqueras, que proposa un full de ruta diferent, que refusa de ple la idea d'una llista única i d'unes eleccions plebiscitàries sinó que serien constituents d'inici, defensa un format flexible d'eleccions immediates amb diferents llistes però punts comuns fonamentals, com l'independència, i no entén l'espera dels 18 mesos, considera el fet d'una proclamació de independència després de les eleccions.

Dos homes i un destí, Mas i Junqueras. Dos homes i un destí, la famosa pel·lícula de l'any 1969, protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford, i basada en la part final de la vida dels llegendaris Butch Cassidy i Sundance Kid, un d'ells és el que pensa i l'altre el que executa les accions. Mas i Junqueras, igual que al film hauran de cavalcar junts, cadascú haurà de prendre un rol, però a diferència de la pel·lícula, no ha de ser per fugir de res ni de ningú, sinó per anar endavant. Necessitem a tots dos, necessitem les coses bones de l'un i les de l'altre, necessitem que quan un flaquegi, l'altre tingui l'energia suficient, necessitem que quan un pensi en uns quan només, l'altre pensi en la resta, necessitem que parlin, dialoguin, debatin, discuteixin i fins i tot s'empipin, però que no perdin el destí comú, l'objectiu pel qual convergeixen ambdós, la unitat que la gran majoria desitgem.

No sabem si seria més votada una llista unitària, o el sumatori de llistes diferents, no tenim cap bola de vidre per preveure l'hipotètic recompte amb suficients garanties. De totes maneres em sembla que es tracta de dues rutes guanyadores, ja que tenen un poble suficient madur políticament i disposat a cedir en les formes per conquerir la finalitat.

Una llista única, en teoria i sobre el paper, serviria per cercar legitimitat internacional, però realment pensem que internacionalment interessem tant, aquí no hi ha petroli ni sang, hem fet la revolució de somriures, una revolució d'il·lusions, que interessa a l'opinió pública del món un dia, ja que genera positivitat, però no el següent. Realment, internacionalment no hi som, no sortim als llibres d'història malgrat tenir una història épica, no tenim defensa ni reconeixement a les institucions internacionals. No som ningú com a nació, estem sols, ningú ens espera amb els braços oberts ni tancats, simplement ningú ens espera.

És cert que hem avançat en els darrers anys de forma qualitativa en el concepte d'unitat. Els èxits en les darreres diades o massives manifestacions no han estat producte d'una convocatòria de partit, sinó d'una conjunció de pensament. Continuar, amb aquesta sensació idíl·lica d'esquerres i dretes fent un nou i millor país, em sembla perfecte, és molt agradable i satisfactori, però possiblement irreal. Penso que en aquest país es vota molt a la contra, i per tant, les coses que no agradin o no convencin de cadascú dels líders, així com el desgast d'estar en el poder, serien perjudicials per sumar i podrien decantar als indecisos a votar una llista diferent de la llista única. Crec que culturalment estem acostumats a votar en clau de llistes de partits polítics, malgrat que tots plegats comencen a estar cansats de l'estructura clàssica d'aquests, però en un moment clau com el que estem, el moment de la veritat, penso que no és el moment de fer certs experiments.

Em puc i em vull equivocar, però considero que una candidatura única no seria el millor pels interessos dels catalans doncs la divergència del pensament i la llibertat ha de ser fonamental per la Catalunya del futur, no pot ser sotmesa a estar callada per interessos plebiscitaris, el nostre país no pot començar a cimentar-se a banda de considerar el vessant més social en un moment en què les diferències s'agreugen i cada vegada hi ha més gent necessitada, no pot deixar a banda la corrupció, ni pot tornar a la indefinició, doncs de fer-ho deixaria de ser el meu país, Catalunya, i continuaria sent Espanya, cosa que no vull.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 16 Novembre 2014

Vist: 32768

  De la mateixa manera que es recorda la revolució dels clavells a Portugal que va posar final a una dictadura en aquell país, o es recorda la revolució del vellut a Txecoslovàquia que va acabar amb anys de regimen soviètic, la revolució dels somriures és com serà recordada la nostra, la revolució catalana, una revolució que realment és una evolució.

La revolució dels somriures és un nom potent i molt adequat que s'ha d' interpretar a tres bandes. La primera, reflexa les actituds, les cares i posats dels que participen de forma activa a provocar aquest canvi, del que veiem a les fotos, són cares somrients, són cares d'alegria, cares de goig. És igual si es participava en una manifestació a plé sol com han sigut algunes de les de l'11 de setembre, o si es donava la mà o s'abraçava amb gent que no coneixies el dia de la via catalana, és igual haver d'esperar pacientment les llargues cues que hi havia el 9-N independentment de l'edat i estat físic que tinguessis, en totes elles, és igual fer de voluntari i que a més t'amenacin, sempre, en tot moment hi ha hagut bon semblant, pacifisme i serenor, sempre amb el somriure il·luminant els rostres. En segon lloc, la gent que vol decidir i que crida independència contrasta antagònicament amb les cares i gestos que posen i fan els de l'altre part, els espanyolistes, tant els de tipus més radicals amb les seves ofensives mans alçades, com els polítics catalans espanyolistes que sobreactuen, que sempre sembla que estiguin rabiosos, emprenyats, que consideren enemics als independentistes i que volen posar a tothom qui no pensa com ells al “paredón”, també el govern espanyol amb la seva actitud autista, negativa, totalitària, menyspreativa, d'insult a la intel·ligència, de burla i d'amenaça continuada, que pretén convertir la seva Constitució en Codi Penal i que vol fer por a un poble que té com única arma per contrarestar-ho el vot i les urnes. Per últim, aquesta denominació de la revolució dels somriures transmet amplitud de visió de futur, una voluntat de voler fer un país nou ple d'il·lusió, optimisme, transversalitat i esperança per aconseguir un futur més nostra i millor.

El somriure català ha captivat a l'opinió pública internacional. Més enllà dels interessos dels països a continuar igual i no canviar res, capta l'atenció dels pobles i les seves gents. Les revolucions pacífiques són escasses però hi ha hagut d'altres. Ara bé, de revolucions carregades de somriures i abraçades, de revolucions amb tan civisme i educació com aquesta, no es recorda a cap lloc del món. Somriure genera benestar, al fer-ho s'executa en el nostre cervell un procés bioquímic en el qual es segreguen i combinen almenys set hormones diferents, com l'oxitocina, la dopamina, la serotonina, la prolactina i l'endorfina, aquesta darrera considerada l'hormona de la felicitat perquè provoca un sentiment molt agradable d'estar satisfet. Veure somriure als altres genera bones vibracions, treu preocupacions, angoixes, mal humor i tristeses, per això la nostra a més d'excepcional és impactant i magnetitzadora, atrau. Hem de seguir igual, amb contundència i fermessa, amb creativitat i elegància, desobeint si cal i tantes vegades com considerem que fa falta, amb solidesa, però sempre amb bon humor i sense perdre el somriure.

I és que el somriure no el podem perdre si no perdem de vista l'objectiu, l'assoliment de la independència de Catalunya. No importa si hi ha una llista única o llistes variades, no importa si els polítics es posen o no es posen d'acord, no importa qui lideri o no lideri el procés, això va començar com una revolució impulsada pel poble, des d'abaix a dalt, i ha continuat consolidada per a tots. Nosaltres, la gent de peu, som els protagonistes, independentment si venim del nord, del sud, de l'est o de l'oest, independentment de la nostra condició social, independentment del nostre color de pell i de les nostres creences, independentment dels nostres costums i manies, ens uneix la il·lusió, ens uneix el somriure.

El que si que importa és el temps, ara és crucial. La majoria de la ciutadania catalana ja ha desconnectat del govern i de l'estat espanyol, no esperem ni volem res d'ells. En aquesta situació, cada dia que passa suposa patiment, maltractament a la nostra gent i la nostra terra, llàgrimes, tortura emocional, pèrdua de llibertats. Aquesta situació desagradable és la perillosa, ja que patir de forma permanent ens pot fer perdre el somriure, i si perden aquest somriure perdrem la nostra imatge captivadora al món, perdem la nostra força, no ho podem permetre. Abans de res hem de ser lliures, després els partits ja mesuraran les seves forces amb unes eleccions normals i dins d'una Catalunya independent. Llavors ja determinarem si guanya la dreta moderada, l'esquerra conservadora, l'esquerra social o la ultradreta, que espero que no hi guanyi mai. Però guanyi qui guanyi després mai més permetrem que l'Estat, el català, no estigui al servei dels ciutadans, mai més permetrem que el govern ens consideri els seus súbdits, mai més permetrem que hi hagin diferències de drets i obligacions entre la ciutadania, i no ho consentirem perquè la llibertat l'haurem guanyat nosaltres.

Hem somrigut i somriurem amb el convenciment que arribarà el dia de la nostra llibertat, llavors haurà passat el moment de somriure, serà el moment de riure, i fins i tot ens podrem permetre fer una forta riallada.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 10 Novembre 2014

Vist: 6432

Avui és el 10-N, l'endemà, després de què uns 2'3 milions de catalans hem fet un referèndum, una consulta, una participació, una xarlotada, una calçotada, un simulacre. Avui és el dia en que el substantiu és la quantitat i l'adjectiu és el nom que cadascú vulgui posar-li a un acte de democràcia en el seu estat més pur.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 03 Novembre 2014

Vist: 5237

  En aquesta època de l'any, sempre s'obre un interessant i divertit debat, a vegades fins i tot intens, a casa, a la feina, al twitter i facebook, al carrer...tu celebres la castanyada o el halloween? Potser les dues coses? O cap d'elles?

Hi ha els defensors de les tradicions autòctones, fins i tot transformats en integristes en aquest tema, que es decanten per una acollidora vetllada, ja sigui en una llar familiar o en companyia d'amics. Una nit de llarga sobretaula i dieta hipercalòrica carregada de castanyes, panellets, moniatos, cava i vi moscatell.

Per contra, hi ha els defensors de les 'noves tendències globalitzades', importades de les cultures d'influència celta, que tallen, decoren i il·luminen les carabasses buidades prèviament i convertides en Jack-o'-Lantern, que es disfressen de bruixes, bruixots, zombis, esquelets, vampirs i tot tipus de monstre, i en la que els infants surten al carrer per espantar i fer por, trucant al timbre dels veïns a la veu del famós 'truco o trato' (aquest any molt versionat per allò del 'truyo o rato'), tot esperant ser obsequiats amb caramels. I atemptant contra la festa dels caramels i dels dolços de Sant Ponç critiquen els defensors de la tradició castanyera.

Existeix una tercera opció, cada vegada en més expansió en el sector dels tradicionalistes, potser pel canvi climàtic que fa que les castanyeres vagin desapareixent gradualment de l'escenografia popular, potser per l'irresistible poder mediàtic i comercial de la segona tendència, és la celebració de Castaween o Hallownyada, una espècie de combinació de les dues tradicions, avui festes, aparentment antagòniques, però confluents en la seva ancestralitat, recordatori i gestió dels difunts. Al final quina incompatibilitat o excentricitat hi ha en menjar castanyes i panellets i disfressar-se de Frankenstein? Cap. Una quarta i darrera opció consisteix en no celebrar res, la dels "no a tot". D'aquests sempre n'hi ha a tot arreu i la seva posició és igual de respectable.

És clar que existeix un canvi en les tradicions, que no deixen de ser accions col·lectives, sempre vinculades a les arrels culturals i moltes vegades amb arrels religioses en el seu paper històric de fonament social, que a poc a poc perd protagonisme i influència. El desarrelament tradicional ve derivat de la progressiva individualització de la societat, d'una major autonomia personal. Avui, i de forma creixent, les persones van a visitar els seus difunts quan volen, els ve de gust o ho creuen oportú. L'individu decideix quan fa les coses, i en aquest context, decideix quan va a visitar els seus difunts, participa menys de quan dicten els cànons, del que ve marcat pel calendari o de quan ho fa la resta, va quan vol ell. L'individu decideix. L'individu té el dret a decidir i l'exerceix.

Castanyada o Halloween?, el dret a decidir sobre el que volem celebrar i com fer-ho, no es qüestiona en si farem una cosa o un altre, les dues o cap, es debat tranquil·lament i amb ironia, no s'impugna per organismes jurídics...almenys de moment. No hi ha notícies de castanyeres exaltades i agressives que assalten Port Aventura agredint els zombis que per allà deambulen per imposar-los les seves condicions. Ni tampoc hi ha notícies de pastissers que preparen panellets amb pels, argumentant que estant disfressats de monstre, d'home llop. Les opcions estan, i després cadascú tria la que més li convé, li sembla, necessita o vol.

El dret de les persones a fer el que ens sembla, i decidir qualsevol tendència lliurement, amb respecte i sense coartar la llibertat dels altres, el podem i l'hem d'exercir i gaudir en qualsevol aspecte, per això hi haurà 9-N, sigui en forma de referèndum, consulta no referendària, consulta participativa, costellada, calçotada o astracanada. El 9-N serà il·legalitzat, serà impugnat, serà amenaçat, serà violentat i potser hi haurà alguna castanya. Però amics, es farà, donarem carabasses a qualsevol que vulgui impedir la democràcia, no ens quedarem a casa, hem utilitzat i combinat intel·ligentment el seny i la rauxa fins ara, la història ens homenatjarà, recordarà i venerarà pel nostre model pacient, moderat i pacífic; però només ho farà si arribem fins al final. Sabem el que és legal, o el que ens diuen que ho és, i el que és legítim, i estem disposats a saltar-nos la legalitat per donar pas a la legitimitat, però no estan disposats a fer-ho quatre exaltats que només criden, estem disposats a fer-ho economistes, capellans, infermeres, advocats, músics, jutges, planxadores, exaltats, conservadors, divertits, sonsos, calculadors, passionals, empresaris, obrers, dones, homes, gent gran, gent jove...catalans en definitiva, independentment de l'origen, de la classe social i del pensament polític. Què bonic és viure això, què bonica és aquesta evolució vestida de revolució ciutadana transversal.

Aquesta setmana he triat castanyada, en lloc de convertir-me en zombi. El proper cap de setmana, seguiré triant no ser un zombi i votaré.

Votaré #SI#SI, evidentment.