EconomiaCAT
PRIMAVERA EUROPEA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
PRIMAVERA EUROPEA
El gir europeu contra la socialdemocràcia, el sorgiment de partits populistes, el Brèxit, l’aparició de les revoltes dels “armilles grogues”, el final de la política de consens, el renaixement del feixisme sortint com zombies de les seves tombes, és vist per una classe mitjana preocupada i una esquerra nerviosa amb la tornada a la dècada fosca de 1930. Sembla que planeja una forta ombra i s’esdevé una gran amenaça sobre els avenços aconseguits en els darrers anys.
Les comparacions de la vida política contemporània amb els esdeveniments del passat és sempre una forma imperfecta d'entendre on es troba la política i el món en aquest moment. Però si realment hem de buscar els ecos d'avui al Passat, el reflex no és en la dècada de 1930 on s’ha de buscar sinó en la dècada de 1840, en particular l’any 1848, en què els pobles de tot Europa es van rebel·lar per un canvi polític radical que va començar a França i es va anar estenent a Suècia, Dinamarca, els estats alemanys, els estats italians, l'Imperi dels Habsburg i a la resta d’indrets. Van ser revolucions democràtiques, que exigien l'establiment o la millora de la democràcia parlamentària, la llibertat de premsa, l'eliminació de les antigues estructures monàrquiques i la substitució d’aquestes per nous estats nacionals o repúbliques.
Evidentment 2018 i 1848 no són el mateix, en el segle XIX les classes treballadores passaven fam, però els estudis fets d’aquella època afirmen que no van ser les privacions immediates les que van portar a la gent a organitzar-se sinó que el seu instint de revolta es va construir sobre bases intel·lectuals sòlides, expressant un radical refús i una total negació de la legitimitat de l’ordre social, cultural i polític del moment.
És cert que avui, l’any 2018, l’impost del combustible de Macron afecta les butxaques de la gent, és cert que molts votants del Brèxit vénen de les parts més vulnerables del país versus les parts més acomodades que volen la continuïtat a la UE, és cert que la majoria dels joves euroescèptics italians lluiten per trobar un lloc digna de treball, però les incipients revoltes europees actuals, siguin fetes a les urnes o al carrer, no vénen realment motivades per aquestes privacions circumstancials, ni són únicament revoltes econòmiques, s’originen per un pensament més profund, un pensament decebut i que qüestiona de forma molt crítica l’ordre prevalent. Arriba la primavera europea.
La gent vol canviar, està ansiosa per fer-ho, s’adona que l’alternativa que ens han predicat durant quatre o cinc dècades, realment no existeix. Els ciutadans és senten privats dels seus drets i condicionats a ser consumidors políticament apàtics. La democràcia ha estat reemplaçada per la il·lusió de democràcia. Les noves formes d'organització del poder i els mètodes psicològics per manipular la nostra consciència protegeixen i enforteixen la posició dels poderosos. L’esquerra no existeix, ni políticament, ni socialment, ni intel·lectualment parlant, i ho veiem clarament a l’estat espanyol de molt a prop, s’ha sumat a l’elitisme d’una tecnocràcia en decadència que intenta reduir aquest moviment revolucionari imparable com l’arribada de nous populismes.
Democràcia i llibertat són les dues paraules que qualsevol societat anhela per excel·lència, però a l’Europa d’ara estan buides del seu significat, han estat enverinades, manipulades, falsificades. La democràcia avui significa només una oligarquia elegida de les elits econòmiques i polítiques, en les quals les àrees centrals de la societat, especialment l'economia, estan fonamentalment allunyades de qualsevol control democràtic i responsable. La llibertat avui significa sobretot la llibertat dels econòmicament poderosos.
La democràcia, que originalment es va associar amb grans esperances d'autodeterminació política i una salvaguarda de la pau interna i externa, s'ha reduït a un espectacle organitzat d'eleccions periòdiques, on la població pot triar entre unes opcions donades per les elits, on debat públic autèntic ha estat reemplaçat per la gestió de l'opinió i la indignació. El principi rector del ciutadà responsable ha estat reemplaçat per l'ideal neoliberal del consumidor.
El dret, sigui nacional o internacional, s'ha convertit en gran part en un instrument de polítiques de poder no dissimulades, amb les que els econòmicament o militarment forts busquen obtenir el consentiment, la legitimitat i la tolerància de la població per portar tota mena de barbaritats físiques, psíquiques, tot sovint de forma violenta contra els mateixos que les aproven a l’estar manipulats en la seva consciència, adoctrinats. Vivim en un moment de contra-il·luminació accelerada.
Les forces del totalitarisme invertit, aquella forma de totalitarisme que la població no percep com a tal, estan activades, són una nova forma de poder. Des de Catalunya veiem prou bé de què va aquest totalitarisme, ens estem adonant i per tant, hem de ser part de la resistència, hem de ser un focus persistent d’aquesta revolució que s’està avivant, que encara està buscant veus però que les trobarà aviat.
Fins a la primavera.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
XUT A SEGUIR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
XUT A SEGUIR
República de futur o autonomisme crònic?
El 21D d’enguany ha sigut un exemple més del que es coneix en el món del rugbi com un xut a seguir, la “patada a seguir” que sentíem per TVE2 el dissabte a primera hora de la tarda els que seguíem el Torneig de les 5 Nacions, ara transformat en 6 Nacions. El xut a seguir s’utilitza com una digna via de sortida quan estàs impossibilitat a crear joc a favor teu però no vols ser placat i perdre la pilota en mans del contrari, és un tacticisme típic quan no tens cap pla i busques l’oxigen necessari per durar-hi una mica més.
Els governs, tant l’espanyol com el català, no tenen cap pla de futur, no veuen o creuen que no tenen res a oferir-se entre ells ni als seus ciutadans respectius. Els nostres encara confien en un somni de futur, en una metàfora avui que pels altres és un dels seus pitjors malsons. Uns creuen en la puresa de la democràcia i els referèndums pactats per fer realitat una República i els altres estan disposats a tot per evitar-ho, en realitat els dos saben perfectament que no es posaran mai d’acord. Mai. Per tant, pensen que només queda enrocar-se en les posicions, aguantar i esperar que la fatiga desplomi a l’adversari. I mentre anar donant xuts a seguir, xuts fins al judici dels presos polítics que han rebut un cop de càstig, xuts a les municipals, xuts a les eleccions europees, i anar fent.
Ells ja s’ho faran però nosaltres no ho hem d’acceptar. No ho volem, no ho sentim, no ens ho podrem permetre i no ho farem. No tornarem enrere, no tornarem a un pujolisme al cove versió 3.0, ni tornarem a polítics allotjats còmodament al Palace en versió 4.0, ni hem de seguir la tàctica de la Puta i la Ramoneta versió 5.0. Prou de ser folklòrics, prou d’escenificar enfrontaments que no són realitat, prou de tenir por, prou de fer veure que fem molt per estar sempre igual, ens hi juguem la República, ens hi juguem el futur.
La gent demana unitat i aquesta és rebutjada als despatxos dels partits polítics. La gent ha votat aquest govern per engegar la República i aquests no engeguen res. La gent vol manar a casa seva que és la nostra, però veiem que vénen des de fora, posen el nom que els hi dona la gana a l’aeroport i afegeixen les flors del color que volen a sobre les nostres ponsèties. I per què ho fan? A nosaltres ens poden fer riure, ens pot fer vergonya aliena, podem pensar que són rematadament ridículs, però ells ho fan perquè senten que Catalunya és casa seva i no nostra, ens veuen com a colònia, i actuen com a propietaris, sense miraments, amb visceralitat i en defensa d’un ordre imposat i que els hi és propi. Ells sempre fan trampes quan treuen la touch, decantant-la cap al seu costat.
Si alguna cosa es va posar de manifest a les protestes del darrer divendres, és una esquerda en la transversalitat. Durant el dijous els d’Òmnium anaven per un costat, els de l’ANC donant voltes en cotxe per un altre, els CDRs en altes punts, i després grups de gent que volia ser-hi a tot arreu, anant d’un costat a l’altre. Ho entenc com una estratègia per evitar aldarulls, però aquesta segmentació, nois!, s’ha d’acabar. Si perdem la transversalitat ho perdrem tot. No sé si us vau adonar però en la manifestació final, aquesta era única però estàvem dividits, els més joves davant i els més grans darrere, cosa que no havia vist fins ara on tothom anava junts, grans, joves i nens; rics i pobres. Units sempre, units per la independència, units per la República. La melé no es pot ensorrar abans d’hora o cedirem la iniciativa del joc, com sembla ens està passant darrerament.
Som presoners d’aquest joc, tenim un govern i uns polítics que es confronten amb l’estat però ho fan de forma simbòlica, no passen d’aquí, són i som esclaus de la simbologia que ens comença a semblar un xic carrinclona enlloc d’utilitzar aquesta simbologia per construir la nostra emancipació. La lluita no pot ser amb aquestes regles espanyoles ni en aquest terreny de joc marcat per l’adversari, la lluita s’ha de portar per altres camins, els nostres camins, exercint la desobediència sistemàtica enlloc d’obeir al primer crit o al primer cop, exercint la insubmissió continuada enlloc de ser submisos quan ens requereixen.
Prou acceptar un judici fals i injust, obrim presons. Prou acceptar que ens diguin a qui podem i no podem investir, investim a qui volem i no a qui ens imposin. Prou mantenir la República en estat de migdiada, reprenem la història allà on la vam deixar. Prou d’actuar com una regió per actuar com una nació que som, demanant de forma taxativa el reconeixement internacional. I fem-ho, portant a terme tots aquests punt de cop, sense terminis que només són nous xuts a seguir.
El partit es segueix jugant, cap dels equips s’ha retirat, ni els que volen la República ni els que volen la submissió autonòmica o coses pitjors, però recordem que en el rugbi, quan l’ovalada pilota bota a terra, pot anar a cap qualsevol costat, i fer assaig és possible.
Nota final: en aquest article he utilitzat terminologia del rugbi com xut a seguir, cop de càstig, Touch, melé i assaig. El rugbi és un esport aparentment molt brut però molt noble en el fons, tot el contrari del que és la política.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya