DEL CATALANGATE A L’SPANISHGATE
Embolica que fa fort.
No n’hi havia prou amb l’escàndol de l’espionatge massiu a independentistes catalans per causes ideològiques, no n’hi havia prou amb la delirant acceptació i justificació pública de la ministra espanyola Margarita Robles al Congreso de los Diputados per causes patriòtiques, no n’hi havia prou amb el vergonyós veto del PSOE aliant-se amb la ultradreta PPera, de Ciudadanos i de VOX per a crear una comissió que investigui fets tan greus i notoris, no n’hi havia prou i a començament d’aquesta setmana se’ns deia que Pedro Sánchez i Margarita Robles també van ser investigats pel software Pegasus. El que faltava per acabar-ho d’arreglar.
Estratègia? Cortina de fum? Desviament del focus i d’atenció?
Quin gran error, un més. La maniobra del govern espanyol de dir que a ells també els han espiat, i més concretament que el president del govern ha sofert directament espionatge, que li han hackejat 2,6 gigues del seu institucional telèfon mòbil, no només no soluciona res sinò que encara empitjora més les coses perquè projecta una imatge de viure permanentment en la improvisació, una imatge de forta debilitat i vulnerabilitat de l’estat, desacredita encara més els seus serveis de seguretat davant dels seus ciutadans i davant dels serveis d’intel·ligència dels seus aliats i no aliats.
Tot sembla sortit d’un guió del gran humorista Miguel Gila, però el que no fa gràcia és que això va de la nostra seguretat real.
El canvi que volen fer és massa forçat i no se’l creu ningú, del Catalangate a l’spanishgate. Les primeres variables oficials, les que ens deien que s’havia fet amb autorització judicial no han funcionat. La introducció de noves variables dins de l’equació, com la ingerència d’atacs il·lícits i procedents de tercers països, com el Marroc, tampoc. Les clavegueres de l’estat no demanen autorització a ningú, tenen el poder i el porten a terme.
El que fins ara ha vist la llum, sabem que és només la punta de l’iceberg de tot el que hi ha per sortir, i quina part emergirà. La democràcia espanyola és un invent, no existeix. L’estat espanyol és un malalt sense cura, sense cap ètica ni moralitat, és un malalt generalitzat i crònic incapaç d’assumir la seva malaltia autoritària, incapaç de voler ser curat, capaç de travessar totes les línies vermelles que calgui per odi a nosaltres, per odi no només a tots els que som independentistes, també a tots els catalans.
En cap Parlament d’un país mínimament democràtic es negaria la creació una comissió d’investigació per a recercar la realitat. En cap país mínimament democràtic sortirien centenars de tertulians i comentaristes justificant l’espionatge per a salvaguardar la indissoluble unitat de la pàtria, la democràcia és tot el contrari, la salvaguarda dels drets i la denúncia de l’abús. Les democràcies no gasten recursos públics per espiar als seus ciutadans, no criminalitzen el fet de pertànyer a una minoria nacional com és la catalana.
Davant d’aquest escàndol majúscul, cap explicació, cap dimissió, cap cessament, només xuleria i supèrbia, les qualitats espanyoles per excel·lència juntament amb la manca d’efectivitat, tal com es va demostrar quan el CNI no va saber, ni tan sols va olorar on eren les urnes del referèndum de l’1-O, ni com las vam portar al país, ni com ens les vam repartir i distribuir, ni com ni on les vam amagar, no van imaginar que estaven als trasters i als armaris de les nostres cases.
En fi, una oportunitat perduda pel govern “más progresista de la historia”, com PSOE-Podemos se’n van autodenominar. Les esquerres espanyoles s’assemblen massa a les dretes i ultradretes de l’estat, van ser triats per a marcar un punt d’inflexió en la regressió de drets i llibertats imposada pels governs del PP, però no ho han volgut fer, han preferit deixar l’estat en mans de les estructures dels poders fàctics de sempre, els que pensen i actuen com a mafiosos i propietaris d’Espanya, els que faran caure quan vulguin a un Pedro Sánchez covard que va arribar amb els vots suficients per a canviar-ho tot, però que ha preferit no canviar res.
A Flandes s’ha post el sol, un sol que ja mai tornarà a sortir. I a Catalunya què farem? Dels partits no n'espero res, però de la nostra gent ho espero tot.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
