EconomiaCAT
ASSANGE, QUAN UN PERIODISTA FA PERIODISME
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
ASSANGE, QUAN UN PERIODISTA FA PERIODISME
“És molt senzill. Les persones tenen el dret a saber i el dret a qüestionar i desafiar el poder. Aquesta és la veritable democràcia.”, i aquesta és una frase de Julien Assange, el periodista Assange, fundador de WikiLeaks, perseguit per revelar i facilitar la revelació d’abusos, tortures, espionatge, corrupció, manipulació i violació sistemàtica de drets humans de governs suposadament liberals i democràtics, en els que teòricament, però no a la pràctica, hi ha transparència i respecte a les lleis de llibertat d’expressió i publicació.
El problema ve donat quan aquests fets i secrets revelats incomoden al poder hegemònic, quan difereixen i s’enfronten al missatge donat per l’establishment, destruint la narrativa oficial i políticament correcta d’una “veritat” que realment és una gran mentida.
Ha sigut molt trist veure la detenció d’Assange, un home debilitat, arrossegat per sis o set goril·les policials des de l’ambaixada equatoriana a Londres. És molt trist contemplar a Assange, quan un periodista fa periodisme, i veure quin pot ser el seu destí. Acusat de conspirar contra els Estats Units d'Amèrica, aquest home que només ha filtrat i publicat documents reals però classificats sobre les accions militars nord-americanes a Afganistan i secrets relacionats amb la guerra d’Irak, és a dir, que com a periodista només ha fet coses per afavorir el coneixement del què ha passat, pot acabar sent extradit, jutjat i empresonat simplement per haver fet públics documents que demostren que les versions oficials són un cúmul de mentides i mentides en defensa d’interessos d’uns quants manipuladors.
La impactant detenció de l’australià és la icona de la paranoia oficial, l’emblema de la por a que se sàpiga la veritat, la senyera de la mentida. També és una seria advertència pels pocs periodistes que encara existeixen, un missatge clar donat per uns quants i poderosos matons respecte a què el periodisme d’investigació i de fets, el periodisme de veritat, no interessa, cal silenciar-lo, cal anul·lar-lo, aniquilar-lo de rel.
Dol especialment veure com és al Regne Unit, a Londres, la terra de la Carta Magna, on s’avenen els governants britànics a col·laborar amb la venjança impulsada des de Washington, i la connivència del govern titella equatorià, per crear un ordre que liquida el dret internacional al qual ja ningú fa cas, i ho fan sense cap queixa ni acció per part de l’oposició. Dol i indigna veure que sigui el Regne Unit, paradigma del parlamentarisme i la democràcia més ancestral, el lloc en el qual es va negar l’extradició de Pinochet, el sanguinari dictador xilè, i com ara es presten amb gran diligència a extradir al periodista Assange. Dol veure que no hi ha organismes oficials per defensar-lo, cap mitjà de comunicació, cap govern, ni tan sols el seu que s’ha negat a intercedir per la seva causa. Covards, colla de covards.
Dol pensar en la malaltia degenerativa que ha contaminat a la societat occidental. Dol pensar en no saber el què és veritat i el què no ho és de tot el que ens han explicat durant dècades i dècades sota el relat dirigit sempre per la perversitat dels Estats Units, dol pensar que la lluita contra el terrorisme potser no és tal, dol creure que les ingerències en benefici de democratitzar països comandats per tirans o de fer ajudes humanitàries és tot un engany, dol adonar-se que possiblement tot és una gran propaganda al servei dels interessos propis d’un país i d’uns governants que presumeixen de ser demòcrates sense ser-ho.
El crim d’Assange és fer periodisme, fer saber la veritat. Visca els Assange que encara queden, visca els valents del món!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
CIBELES ESTELADA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
CIBELES ESTELADA
Sens dubte una de les imatges icòniques que deixa la macro manifestació de la tarda del dissabte 16 de març a Madrid és la de la “diosa Cibeles” sostenint una senyera estelada, una deessa per cert, que en els darrers temps està molt mancada de celebracions al seu voltant, una deessa Cibeles estelada.
A EconomiaCAT hi vam ser una vegada més, com sempre estem i estarem fins que la democràcia sigui una realitat, encara que sigui a territori hostil, com ho era. Arribada en AVE divendres nit, ens trobem al Girona FC a l’hotel, el dissabte ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, seguint les recomanacions d’en Pep Guardiola, esmorzem xocolata i xurros, passeig pel centre, visita al Museo del Prado, on ens adonem que serà un dia molt especial, ja que el català és l’idioma que s’escolta més al museu, museu en gran part pagat pels catalans. Dins del museu, parada obligada al quadre “El jardín de las delicias” de "El Bosco", un dia farem un article d’aquesta obra mestre transgressora en el seu temps, per acabar dinant a prop del Congreso de los Diputados i estar ben situats de cara a la tarda.
Gent, molta gent a la manifestació, ni divuit ni vint mil, menteixen com sempre, menteixen compulsivament siguin de dretes o d’esquerres. Hi van arribar 500 autocars, però es va desplaçar gent amb AVE, avió i cotxe particular. Seríem uns 100mil o 150mil com a poc. Mobilització controlada com les de sempre, sense incidents, somriures a dojo, palpable i evident transversalitat, carregada de civisme i pacifisme, amb gent de totes les edats salvant òbviament els extrems, simbologia groga, persistència, molta persistència, gent que no es cansa mai, gent que no afluixa ni afluixarà, i també algun gest crític i de cabreig amb els nostres partits polítics. Gent neta, neta de pensament i neta físicament, potser el "Fairy" ens marca molt culturalment.
“L’autodeterminació no és delicte”... clar que no ho és en un estat de dret. Llavors per què ho és a Espanya?
Democràcia és decidir ... és la mateixa essència. Per què doncs és selectiu a Espanya el fet de poder decidir?
Els dos lemes de la manifestació, tan evidents en si mateixos, haurien de fer pensar al poble espanyol, que es va mostrar llunyà i indiferent. Només uns quants centenars de madrilenys, castellans, canaris, gallecs i bascos (per cert, molt poques “ikurriñas” vaig veure) sembla que siguin receptius a aquesta barbaritat que veiem cada dia, a aquesta caricaturesca aberració jurídica contra els presos polítics on els teòrics agents de l’ordre són els primers a falsificar-ho tot, a aquesta aberració mediàtica que lluny d’informar els desinforma amb propaganda barata i ens insulta diàriament, ja no només a la nostra intel·ligència sinó també a la nostra dignitat, a aquesta aberració humana que és l’odi racial cap al tot que és català, una massa dirigida i convençuda que els catalans som persones d’una altra categoria, que no tenim raons ni tenim drets, una massa de persones amb comportaments més propis dels ignorants pobles causants dels grans genocidis de la història que de societats avançades com el temps actual ens requereix.
Aquesta imatge de la Cibeles estelada que intenta cridar l’atenció amb el seu, escolta Espanya!, que intenta transmetre i ser vista com un raig d’esperança, com un raig de claror cap a la brillantor de la diversificació de pensament, com un raig per recercar una vida diferent i millor, com un raig per fugir dels mals de sempre; malauradament no és escoltada ni vista, és ignorada i menyspreada en el millor dels casos, i en el pitjor es considera com una amenaça al que tenim i no com una oportunitat el que podríem ser.
No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. No hi ha pitjor insensibilitat que el que no vol empatitzar.
I donada aquesta situació, potser la imatge que perdurarà serà la del rètol que hi havia a la mateixa plaça de la Cibeles, aquell que assenyalava a la “plaza de la independencia”.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
