americallatina   Ara que el President Mas està de viatge institucional a Brasil, torna a prendre actualitat el veritable paper que realment té l'economia llatinoamericana.

Durant dècades Amèrica Llatina s'ha identificat amb les dictadures, la pobresa i el subdesenvolupament. En aquests moments pocs dubten que el subcontinent sigui una regió en alça política i econòmicament, amb unes innegables perspectives de desenvolupament i de millora en tots els àmbits socials i econòmics, però quin abast tenen realment els canvis actuals, pot realment ser la regió un actor emergent internacional? Amèrica Llatina : mite o realitat.

Als anys 60 i 70 les economies d'Argentina, Brasil, Mèxic i Colombia se les anomenava semi-industrialitzades perque comencen a exportar productes manufacturats, però tenen un insignificant pes en l'economia mundial ja que es tractava d'economies relativament tancades, molt protegides per barreres comercials i per tant no eren economies competitives, eren resultat d'un model que avui s'ha esgotat.

Als anys 80, quan les economies dels anomenats “dracs o tigres” asiàtics emergeixen dins del panorama econòmic mundial basades en la conquesta de mercats exteriors. Mentre, les economies d'Amèrica Llatina són marginades i s'enfonsen en la hiperinflació i les crisis econòmiques imternes severes, degut a la gestió del seu deute extern, i per tant no poden donar el pas a nous països industrialitzats.

La dècada dels 90, suposa l'introducció de Xina i India dins del panorama internacional, amb forta captació d'inversió extrangera que no només busquen una reubicació, sinó que també són atrets pel gran mercat intern d'aquests països.

A la dècada dels 2000 aquests dos països es consagren com a noves potències, el creixement s'accelera i es produeix l'inici d'un canvi en el centre de gravetat econòmic del món, motivat per la globalització dels mercats que els porta a la industrialització, Xina es converteix en el taller del món. Mentre certs països latinoamericans, Brasil com flag representativa d'aquests, són considerats països emergents, amb millores espectaculars de les seves economies any darrere any. Aixó que “pinta molt bé”, es pura estètica, bombolla, cal revisar la naturalesa del creixement. No es tracta doncs que el centre de gravetat de l'economia desplaçat a Xina i India, s'hagi repartit també a llatinoamerica, sinó que el creixement dels països d'Amèrica Llatina, el seu superàvit en la balança comercial ve donat per la venda de materies primeres agrícoles i minerals, pel desenvolupament dels mercats dels productes bàsics i el joc en els tipus de canvi; no per la comercialització de productes industrialitzats o de serveis tecnològics, que són els que permetrien un creixement de l'economia de forma sostinguda, però que tenen balnaces comercials clarament deficitàries. Els anomenats països emergents llatinoamericans han sofert un procés de desindustrialització greu, un deteriorament en la competitivitat de la seva indústria que els passarà factura en breu. S'estan fent gegants amb peus de fang.

De cara a la galeria, els índex de pobresa han baixat i la transició a la democràcia és un fet amb moltes de les antigues dictadures, sobretot en el que respecte al reconeixement polític dels pobles indígenes. Però internament, els problemes socials continuen, les desigualtats d'ingressos han augmentat considerablement, no existeixen polítíques socials redistributives que disminueixin les desigualtats, i amb aquesta situació, augmenta la corrupció, cosa que debilita els valors de una societat o individus, i permet el desencadanement cap a una violència extrema, com única via, sempre fora del marc legal, per superar les desigualtats i la manca d'oportunitats. La injusticia que genera la manca d'opotunitats legítima en la ment de les persones el que és il·legal, com un únic mitjà per resoldre conflictes i assolir objectius d'enriquiment personals.

Una societat amb episodis habituals de corrupció i violència és una seriosa amenaça pel dinamisme extern engegat en els països emergents, i que fa que aquestes economies siguin molt vulnerables, que els costi més poder crèixer.

 

I ara Mundial i Olimpiades al Brasil, a reveure!!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

auateridad
   El dèficit no ha provocat la recessió, ha sigut la recessió qui ha provocat el dèficit. La UE s'ha equivocat el diagnostic de la malaltia, i ha confós els símptomes amb la causa. Només si existeix creixement, el dèficit baixarà, però les polítiques econòmiques imposades pel BCE, Banc Central Europeu, estan impedint el creixement, per tant, el déficit seguirà sense millorar, l'atur empitjorarà, els salaris seguiran baixant i existirà més desigualtat.

Alemanya marca les polítiques d'austeritat que han portat a Grècia al seu aniquilament, i que estan portant a Espanya i Portugal a una situació cada vegada més depresiva. Obsesionats amb el fenòmen de l'hiperinflació com causant del nazisme, pel pànic sufert als anys 30 durant els temps de la República de Weidmar, continuen immersos en els errors de diagnòstic, ja que l'origen del nazisme va ser l'atur que existia i la manca d'esperances d'un poble que, desesperat, va votar i creure a un grup de fanàtics perturbats. Però el problema ve donat perquè a Alemanya sembla que ja li va bé que les coses segueixin com estan, amb un creixement molt reduït i una taxa d'atur en mínims històrics.

L'austeritat no funciona ni funcionarà mai, va fracasar a l'Àsia, a Llatinoamerica i ara ho fa a Europa, cap país ha sortit de la crisi només amb austeritat, només condueix a la desacceleració de l'economia. El camí de l'austeritat a la caritat és un tram curt i en línea recta, sense obstacles.

L'austeritat cal aplicar-la quan les coses van bé, per no tenir-la que aplicar quan les coses van malament, ja que llavors s'eternitza la recessió. El problema és que els nostres governs van dilapidar les recaptacions dels impostos en les èpoques de la bonança econòmica.

Europa està vivint un endereriment ideològic, economicament parlant, sota la premisa de les doctrines que prediquen que els mercats són de per sí i sempre eficients i estables. Estem davant d'un cas evident que no és així, i el sistema, enlloc de corregir les deficiències, encara ha comportat major inestabilitat.

L'euro, tal com està concebut, suposa un “corsé” per molts paissos, que han perdut la seva autonomia i capacitat monetària. L'alternativa proposada per aconseguir competitivitat, basada en la devaluació interna, mitjançant la baixada de preus i salaris, apart d'esgotament i patiment, és absolutament ineficient en l'actual situació ja que la pèrdua d'ingressos dificulta el consum i provoca que els deutors tinguin més dificultats o no puguin pagar els seus deutes, fet que suposa inestabilitat pel sistema bancari i financer. La major competitivitat ha de venir per un augment de la productivitat.

La malversació de fonds, que ha existit, no és només la causa del problema, ja que aquesta forma de fer dels païssos perifèrics d'Europa ha beneficiat als païssos centrals, però ara el problema es veu com un problema parcial d'alguns païssos, nou error, es tracta d'un problema general que cal afrontar i solucionar de forma general, amb reformes totals del sistema que permetin atacar l'epicentre del problema més urgent, la manca real de demanda.

Estem donant voltes dins d'un cicle viciat i viciós. Des de fa ja uns anys, cal sortir d'aquest amb caràcter inmediat. Cal sortir de les polítiques d'austeritat, promoure el creixement, recolzar les inversions empresarials amb una fiscalitat adequada, i per aconseguir-ho, eliminar l'especulació i crear un sistema financer estable de supervisió comunitaria.

Inversament a que els païssos amb major crisi tinguin tipus d'interès més alts, per sortir de la crisi han de ser més baixos per estimular les seves economies.

Però, mentre les decisions es prenguin com fins ara, per un grup d'especuladors particulars que controlen el mercat, l'ISDA (International Swaps and Derivatives Association), el desastre està assegurat, ja que es donen excessos de tot tipus fora de l'àmbit dels organismes de regulació. L'ISDA és una associació constituïda l'any 1985 i en la que participen la majoria de les entitats financeres més potents, empreses d'energia i matèries primeres, grans asseguradores, entre altres, que operen en el mercat dels derivats, que són instruments financers altament sofisticats i especulatius, que suposen una xifra global de 10 vegades el total del PIB mundial. No és una errada tipogràfica, estem parlant d'un negoci financer de sumes que realment no existeixen, de transaccions virtuals, de derivats que no tenen materialització en bitllets.

En l'actual situació de tensions en els mercats, és necessari que sigui un organisme públic qui s'encarregui de les valoracions creditícies i del fons de solidaritat per aconseguir l'objectiu de l'estabilitat financera del sistema. És el moment de reconduir l'economia cap a la política. S'han de flexibilitzar els terminis dels objetius de dèficit, com ja s'ha manifestat, i el BCE ha d'asumir un paper més actiu en relació al creixement i no centrar en l'estabilitat del preus com fins ara.

L'Estat del benestar ha de ser actualitzat per ser viable. Ja no és possible viure com abans, però no es pot canviar l'ADN europeu, i no hem d'oblidar que l'objectiu de l'economia és millorar la vida diària de les persones i empreses, per tant no podem confondre el manteniment d'una economia de mercat amb una societat de mercat, que dinamita les oportunitats d'una generació sencera de gran talent i que té tot el dret i l'obligació d'aspirar a un futur millor.

 
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

solar panels  Aquest article planteja la situació de les energies renovables des d'una òptica purament econòmica, en cap cas, des d'una visió científica del tema.

Existeixen unes noves tecnologies energètiques, les renovables, que sembla que per primera vegada a la Història, podria representar una solució per abastiment d'energia, una solució senzilla i sostenible però que contradiu l'esquema centralitzat de l'actual model, basat en combustibles fòssils i nuclears, en els que les grans corporacions energètiques són els propietaris de les seves infraestructures, mantenint l'oligopoli corporatiu en un bé imprescindible pel benestar i pel creixement de les persones, i per tant, el captiveri generalitzat dels seus consumidors.

El canvi energètic no es tracta, per tant, d'un canvi o batalla tecnològica, sinó que es tracta de una lluita ideològica i social amb un fons econòmic de primer nivell.

Existeixen diversos factors racionals, que fan suposar que hauria d'existir en breu el canvi de model tecnològic:

- El preu dels panells fotovoltaics ha baixat en més del 75% respecte l'any 2012, i continua baixant, fet que suposa una forta amenaça, ja que l'elevat cost de les instal·lacions suposaven un important fre per aquestes.

- Increment en les estratègies de gestió de la demanda, de forma que el consum dels usuaris es desplaça des de les hores més cares, on hi ha els pics de consum fins a les hores de menys consum i més econòmiques, de forma que es reduirà considerablement la factura energètica. S'aconsegueix, per exemple, amb la càrrega de bateries en les hores de consum més econòmic per aprofitar-les en les de màxim consum i preu.

- Millores pels usuaris de l'eficiència energètica. No en som plenament conscients, ni sabem moltes vegades com arreglar la pèrdua de recursos, i per tant d'estalvi, de forma involuntària.

- La finalització del vergonyós, però desitjo i espero insostenible, escàndol que suposa que alts dignataris dels governs de l'Estat espanyol, prioritzin els interessos de l'oligopoli energètic enfront dels legítims interessos dels ciutadans, amb un objectiu personal de manteniment de “status” propi un cop acabades les seves responsabilitats, o irresponsabilitats, polítiques. Alguns: Boyer (95mil euros anuals), González (126mil euros anuals), Aznar (200mil euros anuals), Solbes (250mil euros anuals), Salgado (entre 35-70mil euros anuals), ...                                  electricitat

L'any 1970, el cost de l'energia solar era de l'ordre de 16 vegades superior al carbó, i de més de 4 vegades en el cas de l'energia eòlica. L'any 2000 era de 6 vegades en el cas de l'energia solar i de quasi 2 vegades en el de l'eòlica. L'any 2010, les diferencies de costes es seguien retallant, de forma que l'energia solar triplicava en el seu cost a la dels fòssils, i l'eòlica només era el 30% més. Es calcula que les energies solar i eòlica coincidiran en el cost de les fòssils aproximadament l'any 2025. Aquestes dades sempre parlen dels estàndards occidentals i no dels estàndards xinesos, altament nocius per la salut immediata de les persones.

El problema d'aquest canvi, no ve per l'avanç tecnològic que ja s'està produïnt, ni pels seus costos, sinó que ve donat perque un canvi de model energètic questionaria les actuals estructures de poder global, ja que aquest canvi conduiria a un canvi d'actors econòmics, polítics i socials, cosa a la que no estan disposats els actuals, que es creuen amb la potestat de dirigir i decidir immoralment sobre el consumidor energètic, obviant els seus drets fonamentals, i per tant, convertint-se en una autèntica dictadura centralitzada pels oligopolis de poder energètic que tot i de forma excessivament sovint, s'ha convertit en el quart poder de l'Estat.

Les grans corporacions saben que les energies renovables seran part del futur immediat però intentaran impedir el pas fins que elles estiguin preparades perquè només elles el puguin realitzar, buscant en l'energia : mateixos gossos, diferents collars.

L'única solució a les dictadures és la democràcia, i a la centralització la descentralització. És ètic i inajornable que si el món depèn del subministre d'energia, ningú pot negar ni limitar per interessos personals aquest dret vital. És imprescindible que les persones superem les barreres mentals que ens mantenen en el passat, sense cap raó de ser, perquè de tecnologia ja en disposem.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

hrichpobre  La “pensioneta” de 88 milions d'euros del banquer, ara es diu així als que atraquen persones, empreses i la pròpia empresa; Alfredo Sáenz, m'ha donat la clau per realitzar aquest article. És un contrasentit, és un disbarat, que en un sector com el financer, en el que cada vegada les seves plantilles es redueixen més i més, els seus directius més elevats rebin salaris o pensions d'aquesta magnitut. Però el que succeix en aquest sector és un reflexe del que pasa en general, que els rics cada vegada són més rics, i més encara en temps de crisi. Aquest augment de la desigualtat, que succeix a nivell internacional, te el seu màxim esplendor en l'Estat espanyol … no podia ser d'altre manera.

Entrem en algunes dades, l'any 1980, el 1% dels més rics percebia el 9% de la renda total, avui aquest percentatge s'ha triplicat, es a dir, que pràcticament el 60% del increment de la renda en els darrers 30 anys ha acabat en el 1% de les persones més riques. Aquest percentatge encara augmenta, si enlloc de la renda es considera la riquessa, així el 40% de les llars més pobres només tenen el 5% de la riquesa. La caiguda del mercat inmobiliari ha reduït molt considerablement el valor del que en moltes llars era el seu únic actiu, el seu pis o la seva casa, situació que no ha afectat d'aquesta forma als més rics donat que aquest inverteixen en accions i bons una part important del seu patrimoni.

El coeficient Gini, és un indicador que mesura la desigualtat dels ingressos, encara que també s'utilitza per mesurar la desigualtat de la riquessa. Pot anar d'un valor igual a 0, que indica igualtat perfecta, fins un valor igual a 1, que indicaria màxima desigualtat. En els darrers trenta anys, aquest indicador ha augmentat en 17 dels 22 països que a l'OCDE disposen de dades continuades, on ha pasat de un valor de 0,29 fins un valor de 0,31. Als Estat Units, concretament, ha pasat de 0,37 fins 0,45, que sitúa a quest país, paradigma de les “oportunitats i la democràcia” en un dels que te l'índex de desigualtat més elevat, sobretot si el comparem amb Dinamarca i Suècia, que tenen un índex mig inferior al 25%.

El problema és que cada vegada hi ha menys rics, i a més són rics més rics, sobretot durant el període de crisi, essent aquesta situació, no només exclusiva a l'Estat espanyol, sinó que es tracta de un fenòmen internacional. Als Estats Units durant els dos primers anys de l'anomenada “recuperació de la recessió econòmica”, un 7% de les seves llars, els més rics, van augmentar el seu patrimoni net en un 30%, però el 90% restant, 111 milions de les seves llars, van registrar una pèrdua de patrimoni net del 5%. Estem davant, doncs, de una situació perillosa i injusta de desigualtat accelerada, cosa que ha sigut ja alertada pel FMI i per l'OCDE, i que pot explotar en qualsevol moment.

És perillosa perqué els problemes en els païssos rics no venen fet fet que la societat sigui o no sigui suficientment rica, sinó que venen per l'excessiva diferència antre els integrants de la mateixa societat.

Els guanys extraordinaris i desorbitats dels que es situen al cim de la piràmide suposa la pèrdua de recursos i de cost d'oportunitat. El diner no circula prou per la societat, es recapten menys impostos, i les rendes es concentren en un un grup molt reduït de persones, que normalment son èlits que es perpetúen i que impideixen l'accés a les persones amb més talent, i que suposa una limitació per aquestes, cosa que dificulta el creixement econòmic. Una economia amb més igualtat, evita la fuga de recursos per segments productius com són l'ensenyança, el canvi tecnològic i les infreaestructures.

Un nou exemple dels Estats Units, entre 1950-1975 va ser un període de carga fiscal elevada on l'economia va tenir índex de creixement anual del 4%, i on les rendes dels ciutadans de la clase mitjana es van duplicar. Entre 1978-2008, a la considerada “era neoliberal” i de desregulació del sistema financer, on els impostos baixen per les grans empreses, l'index de creixement de l'economia no arriba ni al 3%, i la renda de una família mitjana no va augmentar més del 10%.

La desigualtat econòmica equival a desigualtat política, sempre, i per tant a més de la perillositat i injustícia ja comentades, afegeix aspectes corrosius a la societat, antidemocràtics i ineficaços. En aquest línia argumental, els ric més rics s'han beneficiat clarament dels canvis en la política fiscal, i s'han servit del sistema impositiu per erosionar l'estat del benestar. Les deliberades creuades contra el impostos, quan el raonable hagués sigut una creuada contra la malversació del impostos, han significat una menor recaptació impositiva que ha donat com a resultat una crisi fiscal, tant a Espanya com a altres països, que ha conduït al retall sense sentit inicial de les càrregues socials, amb el beneplàcit vergonyós dels sindicats, en aspectes fonamentals com l'educatiu, de protecció mediambiental i Sanitat.

Tot i aquestes clares evidencies, sembla que el Gobern encara pensa que els rics més rics encara guanyen poc, i que els nens, els ancians, la classe mitjana i els pobres, que ja són més del 21% els que estan per sota de l'umbral de pobressa, encara s'emportan una part molt grans del “pastís” ...

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

tulipansbitcoins   El Bitcoin és una moneda electrònica, virtual, creada l'any 2009 per un misteriós personatge, un “tal” Satoshi Nakamoto, i dic lo de “tal” perquè realment aquest senyor no existeix sinó que és un pseudònim de un grup de programadors japonesos experts en criptografia electrònica. El bitcoin ha agafat el seu culminant de protagonisme en les darreres setmanes. En sentit positiu, durant l'intervenció bancària de Xipre quan va arribar a màxims de 266 dòlars USA, quadruplicant el seu valor en 30 dies, i convertint-se amb una divisa-refugi. I en negatiu per la seva devallada recent de valor, fins el 50% en les 24 hores posteriors a la seva apreciació..

El Bitcoin es tracta d'una moneda dins d'un sistema d'intercanvi descentralitzat i internacional, que no pertany a cap Estat, que no passa per cap banc o organisme central, i per tant, fora de la manipulació dels bancs centrals, on les transaccions permeten comprar productes i serveis de forma telemàtica i segura ja que no són falsificables, són transaccions no reversibles, anònimes i directes, sense intermediaris, gratuites o quasi-gratuïtes, sense impostos i no es poden seguir.

Però aclarem inicialment algunes idees, que és aixó de moneda virtual? Suposem que algú, que no és cap organisme central sinó els propis ususaris mitjançant la resolució de complicats problemes matemàtics que es resolen per casualitat, creen una sèrie numèrica, sense suport físic tangible, que representa un billet digital, i que enlloc de pagar les compres per Internet amb moneda o amb tarjeta de crèdit, ho fan donant la sèrie numèrica que equival al billet digital, i que el receptor, a la vegada pot fer les seves compres amb aquests tipus de bitllets. En aquest sentit, funciona igual el cas dels bitllets de curs legal ja que permeten fer pagaments contra lliurament de paer que diu que val X o diu que val Y, però que realment no té cap suport darrera sinó que simplement val perquè un altre li dona un valor i ho acepta com pagament. Aclarar que realment, els bancs centrals, tampoc donen cap suport als bitllets emesos, simplement ofereixen confiança, abans aquesta confiança venia donada per les reserves d'or i plata que tenien els bancs centrals, però ara ve donada per la capacitat de l'Estat per pagar les seves deutes.

Els bitcoins es poden intercanviar per divises, i per tant, el seu preu canvia en funció de l'oferta i la demanda.

Els complexes problemes matemàtics, augmenten a mesura que es solucionen problemes anteriors, de forma que cada vegada és més complicat la seva obtenció. En això, els seus creadors han buscat similituts amb l'or, que l'oferta depenia de trobar una nova mina i que es tracta de un mineral limitat dins del món, cada vegada més difícil de trobar, així actualment hi han aproximadament 11 milions de bitcoins al món, en els propers 10 anys és duplicarà aquesta xifra i després quasi no canviarà, cosa que segons els seus defensors servirà per evitar la seva teòrica depreciació, respecte a altres monedes, que de forma temporal es produeixen, i per tant, van perdent valor, i per tant, suposa una inversió segura.

Aquí hi ha la primera errada de concepte econòmic, el diner no té un rol d'inversió dins l'economia sinó que la seva funció és facilitar l'intercanvi, serveix per comprar productes o serveis, les inversions no serveixen per aixó. No pots anar a comprar llet al Mercadona a canvi de una acció de Telefónica, no?. Per tant, com actiu econòmic, que pretén ser, el bitcoin apart de l'oferta depén de la demanda, i avui poques persones estant comprant bitcoins perqué simplement poques empreses les accepten com mitjà de pagament, la conseqüència de ser una moneda poc socialitzada és que és fàcil que caigui en mans dels especuladors, qui convertiran o ja han convertit els bitcoins en una moneda altament inestable i que els utilitzaràn com bombolla financera, mitjançant una demanda especulativa que fa pujar el seu preu.

Avui, en la meva opinió, invertir en bitcoins, malgrat la seva imatge bucòlica i antisistema interessant que sempre m'atrau, és massa perillosa principalment perqué no ha cuallat com moneda d'intercanvi a gran escala i perqué existeixen riscos que els creadors tinguin tentacions de crear nous programes per augmentar la seva emissió, igual com fan els Estats amb les seves monedes, jo al menys no em fiaria d'un grup de programadors que signen amb un pseudònim japonés.

Estem doncs davant d'una bombolla financera més?

Sembla que sí.

No perquò el seu valor hagi pujat en gran mesura i ràpidament, com diuen alguns economistes que ha pasat històricament, ja que existeixen molts casos d'actius que han pujat de valor en un període molt curt de temps i després no han baixat. Sinó perqué el concepte de bombolla financera ve donat quan el preu actual del actiu supera ampliament el valor fonamental d'aquest actiu, que en el cas d'una moneda és el valor que la teoria econòmica diu que hauria de tenir en un model d'equilibri racional i sense friccions. Igual que va pasar a l'Holanda de 1636, quan un grup de tulipans procedents de Turquia i multicolors, en contraposició als monocolors existents, van començar a pujar els preus d'aquest producte, i els holandesos van començar a pensar en la compra de tulipans com inversió, l'augment continuat de demanda va conduïr a un augment continuat de preus que va culminar un any més tard, en que el preu d'un tulipà equivalia a 10 anys de salari mig, suposant la primera bombolla de l'Història. I per tant, igual que van pujar els preus, van baixar de un dia per altre, quan els grans especuladors van detectar que el preu no pujaria més, i van vendre massivament els seus tulipans, a partir d'aquest moment el pànic va arribar a loa població, ja ningú comprava tulipans i tothom volia vendre, s'havien contractat molts préstecs per invertir en tulipans que mai es podrien pagar, el pànic va portar a l'economia holandesa a quebrar. Estem doncs en una etapa més de bombolla financera, de tulipans a bitcoins, pasant per la recent bombolla inmobiliària, cosa que no significa que aquesta bombolla exploti demà mateix, però explotarà.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493