NelsonMandelaNelson Mandela, conegut al seu país com Madiba, el nom del clan tribal d'on era originari, va morir el passat dijous.

Convertit en el símbol de la lluita contra l'apartheid, va ser realment icona de la llibertat dins i fora del seu país. Una figura llegendària que representava la lluita de les persones de pell negra pels drets humans i dignificava la justícia de qualsevol causa noble existent en el món.

Com tota persona, la seva vida és plena d'actes clars i foscos. Del personatge quedarà el mite, la icona, el millor de la seva personalitat complexa i apassionada com a llegat i inspiració per un món que recerca emmirallar-se en la fermesa, l'esforç, l'esperança i la perseverança de les conviccions, superant totes les pors internes i externes dels poders establerts que en el cas de Madiba van costar-li 27 anys del bé més valuós, la llibertat.

Fins aquí una breu introducció al personatge històric. Però d'aquest aspecte molts altres escrits ja s'encarreguen i s'encarregaran de fer-ho més extens i millor. En aquest article ens toca analitzar la seva dimensió més econòmica. Som-hi, doncs!

El primer que cal dir és que Nelson Mandela va transformar políticament un país i, per tant, també la seva economia. Sud-àfrica estava cada vegada més isolada per la repulsa internacional que causava l'apartheid. La seva economia estava debilitada per la interposició de sancions i bloquejos derivats del seu règim racista. L'alliberació de Nelson Mandela i la seva posterior arribada al govern va suposar un entorn positiu i il·lusionant, dins del marc polític democràtic, que havia de tenir els seus efectes en l'àmbit de la inversió econòmica per crear el context adequat d'estabilitat, de progrés i desenvolupament socioeconòmic que el país necessitava.

Hem de considerar que Mandela va liderar l'MK, el braç armat del Congrés Nacional Africà (ANC), que a la vegada havia sigut creat pel Congrés de Sindicats Sud-africans, una organització sindical en defensa dels treballadors, i el SACP (South African Communist Party), d'orientació marxista-leninista. Per tant, la seva orientació anava en la línia del socialisme més soviètic. Quan va anar a Davos, l'any 1992, ho va fer amb la idea que el proteccionisme i la nacionalització de les terres, els bancs i les empreses dels blancs, sobretot de les mines, era el camí a seguir. Però després d'aquesta reunió va canviar d'opinió. Aquest canvi de mentalitat pròpia, cap a l'obertura, cap a la lliberalització econòmica, va ser fonamental per la captació d'inversió extrangera i per incorporar a Sud-àfrica com la cinquena economia de les potències emergents anomenades BRICS (Brasil-Rússia-Índia-Xina-Sud-àfrica).

D'un Estat format per una legislació i una economia diferent, en funció de si eres de raça blanca o negra, que condicionava el dret a la mobilitat, el treball i les inversions; es va passar a una única economia.

La taxa de creixement del PIB sud-africà va augmentar quasi un 70% entre 1993-2008, segons dades de l'OCDE. La renda per capita va augmentar en el mateix període quasi un 40%. Moltes persones van abandonar en aquest temps una forma de vida humiliant i sense futur, molts van poder accedir per primera vegada a l'aigua corrent, altres van tenir per primer cop accés a llum elèctrica i molts nens i joves van anar a l'escola, cosa que abans mai ho havien fet. Sud-àfrica és l'economia més gran i més competitiva del continent africà, el seu PIB representa quasi el 30% de tot el continent africà. El 75% de les grans empreses africanes són de Sud-àfrica.

A més a més, s'ha convertit en un important centre d'oportunitats pels països veïns, dels que han emigrat quasi 3,5 milions de persones, recercant treball i una millor vida.

Però no tot és de color de rosa, ni de bon tros. Les reformes han sigut moltes, però insuficients. Existeixen greus problemes socials derivats de la desigualtat d'ingressos, fet que provoca delinqüència, violència, agitació i criminalitat. Hi ha molts descontents, per una part de la raça blanca, a causa de la pèrdua dels seus privilegis. Altres, de raça negra, estan desil·lusionats, perquè Mandela va trair la revolució i afirmen que la seva política reconciliadora només ha servit per afavorir els interessos de la supremacia blanca, enfront de la població de raça negra, que en gran part segueix pobre i a l'atur (que afecta a una quarta part de la població activa), passant, per tant, de la discriminació racial a la discriminació social. I és que, realment, Sud-àfrica no és una societat igualitària. El poder econòmic i les terres són propietat de la minoria blanca, excepte una petita part vinculades al ANC. El 43% dels sud-africans es poden considerar pobres, amb ingressos de menys de 2$ diaris per poder sobreviure, imatge que dista molt realment de la visió de nació “arco iris” que Mandela va voler dissenyar.

Dins dels aspectes negatius, cal fer un apart al problema del VIH/SIDA, una autèntica epidèmia en aquest país. Sud-àfrica és el segon país del món amb una major taxa de pacients afectats, cosa que afecta al seu desenvolupament ple. Mandela va ser incapaç de reduir aquest índex, que afecta a més de 5 milions de persones sobre un total de 50 milions, i de combatre eficientment les seves conseqüències. Així, existeix una gran quantitat d'orfes, la majoria de raça negra, que són atesos per un servei de benestar molt rudimentari i que és un important “caldo de cultiu” de delinqüència futura.

Que els mercats no hagin mostrat cap reacció a la mort de Nelson Mandela és un bon aspecte, significant que la confiança dels inversors en el país preval per damunt de les persones, malgrat el seu reconeixement inqüestionable per possibilitar el progrés econòmic del país durant seu lideratge, i determina que el seu llegat sembla que és prou consistent per suportar les amenaces existents i evitar una crisi econòmica i financera.

 

Madiba, pots descansar en pau per la feina feta, però els teus successors no poden parar. Encara queda molt per fer. El so de les “vuvuzeles” ha de continuar.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493