deflacio  A determinats fòrums i a les xarxes socials em preguntaven si ens hem de preocupar per la deflació? Molta gent associa la inflació, la pujada dels preus en el seu dia a dia, com un signe de patiment econòmic, com un problema, no com una solució. Em comentaven satisfacció, per saber que hi ha possibilitats que els preus deixin de pujar, ho entenien com que podia ser una oportunitat per abaixar uns preus sobrevalorats, o per pujar el valor adquisitiu dels salaris, o perquè alguns productes puguin ser més accessibles per la gent amb menys recursos. Doncs no, la deflació, quan és continuada, i sobretot quan existeix endeutament és un desastre que cal evitar si no es vol patir més del que ja hem patit.

Els riscos de la deflació són ben coneguts i els podem dividir en dos tipus d'efectes diferents. El primer risc és sobre el consum de productes. En una situació deflacionària, es té la consideració que els preus d'avui seran més alts que els preus de demà, donant com a conseqüència que els consumidors esperaran a consumir els productes sota l'expectativa que aquests baixaran de preu. Qui es comprarà avui un cotxe si sap que demà serà més econòmic? En aquest plantejament, la demanda agregada baixarà, donant pas a un cercle pervers de retroalimentació en la baixada continuada de preus que comporta baixada continuada de demanda, i per tant, baixada derivada dels salaris, tancament d'empreses, pèrdua de llocs de treball i aturament de l'economia. Aquest efecte, al meu entendre, només s'ha produït, dins de la zona euro, en països molt concrets i que estan en situació molt extrema, com és Grècia. Al nostre país i al nostre Estat, aquesta situació només ha tingut impacte com tal en una part molt concreta de la població, però en cap cas de forma generalitzada. La baixada de salaris que hem patit nosaltres s'ha degut a una política dirigida de devaluació interna amb l'objectiu d'augmentar la competitivitat, però no s'ha degut a la deflació. Aquest efecte no deixa de ser bastant discutible, donat que hi han dues realitats basades en el sentit comú, que és el menys comú dels sentits, que creen controvèrsia amb la teoria econòmica, el primer és que quan els preus són baixos el consum augmenta i el segon és que la població compra certs productes, sobretot els bàsics, quan els necessita i no quan va bé comprar-los per una qüestió de preus.

El segon dels efectes de la deflació és més demolidor en un Estat on existeix un altíssim grau d'endeutament com és el nostre amb un alt índex d'apalancament al sector financer. Una disminució de preus, i de salaris, comporta un augment proporcional del deute. Dit d'un altra forma, si una família, empresa o Estat té un determinat deute, X, aquest deute roman invariable com X, però si baixen els salaris costarà més tornar aquest deute a una família, o si baixen els preus de venda a una empresa li costarà més tornar el deute, o en el cas de l'estat si aquest recapta menys, via IRPF o IVA per exemple donat que baixen sous i preus, a aquest Estat li costarà més tornar el deute. Moltes vegades, aquesta dificultat de retorn del deute es pot traduir en deute insostenible. Aquest efecte, malauradament, ja està en plena activitat a la UE, malgrat no haver existit deflació pròpiament dita fins ara. Les taxes nominals dels bons a llarg termini reflecteixen expectatives d'inflació del 2% pels propers 5 a 10 anys. Mentrestant, la inflació a la zona euro s'ha situat als voltants del 0,5% al mes de Març, respecte a l'1,7% que hi havia el Març de l'any 2013, exercint un efecte similar al deflacionari, i donant com a resultat que una creixent proporció dels ingressos s'hagin hagut de destinar a gastar al servei del deute enlloc de gastar en béns i serveis.

Europa està en seriós perill, però no només per la deflació, o les seves variants que hem sentit molt aquests dies de debat com: desinflació, lowflació o estanflació, sinó pel que es coneix com “Trampa 3-D”, deflació+deute+desocupació, una combinació letal per les economies que actua des de dins d'aquestes, fent malbé tot el sistema. Dos exemples d'aquest tipus de desastre són la molt anomenada Gran Depressió dels anys 30 que va ser una deflació posterior a la crisi financera de l'any 29 i que va suposar la ruïna per cents de milers de persones, provocada per l'esclat d'una bombolla especulativa, com a resultat d'un excés de diners fàcils, que va resultar en una contracció econòmica prolongada innecessàriament per les polítiques anti-mercat de Hoover i Roosevelt, i que va derivar en l'incentiu a les persones de reduir el consum corrent i estalviar per al futur i desembocant en la baixada de demanda coneguda que va fer entrar a l'economia en una espiral de baixada de preus. El segon exemple és la deflació japonesa de principis dels anys 90 posterior a l'esclat de la bombolla immobiliària, i que a causa del retard en prendre solucions va fer que aquest país encara no s'hagi recuperat totalment, el sol ha anat perdent valor any darrere any amb conseqüències desastroses per als bancs, les empreses i les finances d'una generació d'estalviadors.

El Banc Central Europeu, BCE, ha permès que l'eurozona hagi caigut en una recessió profunda i arrelada per l'estancament de l'oferta de diners i del crèdit. Les rodes de l'economia han deixat de girar. El nombre “zero” no és màgic en economia. A partir d'un ara immediat, el BCE ha de veure la baixa inflació com un problema igual de greu que el ràpid augment de preus. Les asimetries en els tipus reals d'interès a les diferents zones d'Europa agreugen els problemes enlloc de moderar-los, limitant l'eficiència de les solucions adoptades. Una vegada més, sembla que en la unió de la Unió Europea està la solució, en l'avançament de polítiques d'unió bancària, d'unió fiscal, d'unió en decisions monetàries per augmentar la liquiditat i d'unió mútua enfront un deute, que ha caigut en les esquenes de només uns a costa d'altres, i que d'altra forma mai es podrà pagar.

L'hora d'activar la “maquineta” de fer diners ha arribat, fins i tot per la temerosa Alemanya turmentada pels fantasmes dels seus records històrics d'hiperinflació. La complicació de l'economia és molta, donat que és una ciència que mai està contenta, el que s'arregla per un costat s'espatlla per altre simultàniament, però ara el tema és simple, la tendència a la deflació és conseqüència d'una manca de diners a l'economia, per tant, cal redreçar aquesta tendència i actuar.


Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493