Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 27 Mai 2018

Vist: 8009

FER-SE’N CREUS...GROGUES

L’expressió “fer-se’n creus” és una dita típicament catalana, avui secularitzada però de clara herència religiosa cristiana, equivalent al “deixar de pedra” o “deixar glaçat”, que vol dir sorprendre’s, estranyar-se o admirar-se davant d’una situació poc habitual, insòlita, extraordinària o increïble.

I és que la situació actual és insòlita, increïble i trista, molt trista. Les dictadures ho són. Us havíeu cregut allò de recuperar les institucions, tornar a autogovernar-nos, la democràcia, fins i tot l’autonomia o preautonomia, doncs res. Aquí 155 i punt. Aquí els vencedors, els dipositaris del poder absolut, i a l’altre costat aquests “somiatruites” per la llibertat, aquests demòcrates vençuts i agenollats.

És una situació en què uns fan i els altres desfan. Uns posen llaços grocs i els altres els treuen, no posen llaços d’altra color o creen altres expressions, els treuen, fan mal bé el que construeixen els altres. Com deia un tuit aquesta setmana, per posar llaços grocs només calen mans nues, per treure’ls calen estisores, tenalles i altres eines de tall i destrucció, aquesta és la diferència. Hi ha els creatius i els que no accepten la creativitat.

Per un costat hi ha els que volen canvis, per millorar, i per altre els que volen quedar-se com estan, encara que sigui vivint a les escombraries, en el país de la Gurtel, en el país de la Púnica, en el país del cas Lezo, en el país del frau de les dessaladores, en el país del cas Noós, en el país del cas Andratx, en el país de les caixes B, en el país de la corrupció com a sistema de funcionament, en el país en què no hi ha separació de poders, en el país que fa el ridícul a Europa sencera, en el país en que existeix una monarquia encara, en el país on es persegueix la llibertat d’expressió, en el país on es persegueixen els drets humans, els drets polítics i els drets socials, en el país que reuneix tots els malsons que es fan i es desfan.

Com també llegia aquesta setmana, què vols esperar d’un grup que es mobilitza totalment per treure creus grogues que es planten a les platges amb un significat de solidaritat, però que permet que aquestes mateixes platges es plantin els cadàvers d’immigrants que fugen de la pobresa i de les guerres al seu lloc d’origen. Què vols esperar d’ells, de qui els voten i de qui els accepta?

Ja res ens sorprèn, és per fer-se’n creus...grogues.

Això “s’està fent més llarg que la Quaresma”, una altra expressió quotidiana d’herència cristiana en al·lusió a manifestar que una cosa dura molt. La Quaresma simbolitza el període de set setmanes entre Carnestoltes i Pasqua de Resurrecció, dies de dejuni i abstinència en record dels 40 dies que Jesús va passar al desert, patint fam i lluitant contra les temptacions del dimoni. Doncs bé, els catalans fa més de 300 anys que estem patint i lluitant, ja no contra les temptacions del dimoni sinó contra el mateix dimoni manifestat en les seves versions més desagradables, ferotges i lletges.

Possiblement “hem fet Pasqua abans de Rams”, expressió que significa que hem fet les coses en sentit invers, i possiblement vam pensar que la República era possible i que Europa ens donaria la raó pel sol fet de ser demòcrates. És clar que l’Europa dels estats, no ens donarà la raó fins que la seva opinió pública faci la força suficient, en això estem.

Hem rebut i rebrem “el bes de Judes”, expressió que fa referència als actes d’afecte enganyosos en al·lusió al petó que li va donar l’apòstol traïdor a Jesús a l’hort de Getsemaní, perquè el poguessin identificar. Hem cregut, ingènuament, que alguns partit del panorama de l’estat ens podrien voler, hem confiat que Podemos respectaria el dret a decidir, fins i tot que el PSC seria un partit que entendria la voluntat dels catalans, però no, és el PSOE de sempre, és un partit que només l’interessa governar com sigui, a costa de qui sigui i a curt termini.

“S’han estripat les vestidures”, igual que va fer Caifàs com a mostra d’indignació, quan va preguntar a Jesucrist si era fill de Déu i aquest el contestà afirmativament. A Espanya, a les seves institucions i als seus ciutadans, s’han estripat les vestidures, indignats, quan a Catalunya hem dit alt i fort que ens semblava que ja no volíem estar a Espanya, que no ens interessava i que per mesurar el volum d’aquesta voluntat, volíem votar. S’han estripat les vestidures quan els hi hem dit que som demòcrates i que volem sotmetre les decisions importants a tots els ciutadans.

Quan al governador romà de Judea, en Pons Pilat, li van portar a Jesús per condemnar-lo, no va trobar greus els càrrecs que l’imputaven. Va aprofitar l’ocasió per aplicar un costum de l’època que consistia a alliberar un pres. Per fer-ho va deixar trial als jueus triar entre Jesús o un delinqüent comú, anomenat Barrabàs, una acció insensata que es coneix com “barrabassada” i que va tenir efectes contraris, ja que el poble jueu va triar salvar al delinqüent i crucificar a Jesús. Una barrabassada és haver volgut aprofitar els rèdits que dóna l’anticatalanisme per augmentar uns quants vots, amb la factura i fractura que això suposa i suposarà. De barrabassades en veiem cada dia, i cada dia més en política.

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular, i després de rentar-se les mans va dir “innocent jo sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”, i d’aquí naixeria l’expressió de “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa, actitud molt semblant a la que hem vist aquests dies en el PNB (o PNV?) donant suport al PP pels pressupostos. Com a conseqüència, jo els diria que vigilin, i aplicaria una altra dita, aquesta no cristiana ni catalana sinó molt espanyola, que diu “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”.

Un cop portat Jesús al turó del Gòlgota també conegut com a Calvari, als afores de Jerusalem, i per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegués una creu amb la inscripció INRI , acrònim d’Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, és a dir, “Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus”. Avui l’expressió “per més INRI” equival a dir patir un greuge a sobre del sofriment, una cosa més sobre una ja dolenta. Per més INRI els catalans demòcrates hem d’aguantar tenir ben a prop als autoritaris.

“La carn és dèbil”, és una expressió que surt de l’Evangeli de Sant Mateu per explicar davant de la seva imminent mort, la força de l’esperit per sobre dels punts febles de la naturalesa humana. Fa mesos que volem estar tranquils, lluitar és cansat i més contra aquest tipus d’enemic, el feixisme en estat pur que vol fer veure que és normal el que no ho és. La carn és dèbil i ens pot portar a acatar el que ens diguin i desconnectar, però l’esperit d’evolució, de millora i de llibertat no ho permet ni ho permetrà.

 A Catalunya, seguirem plantant les creus grogues, si ens en treuen deu, en posarem cent; si ens en treuen cent, en posarem mil; si en treuen mil, en posarem deu mil; si ens en treuen deu mil, en posarem cent mil; si ens en treuen cent mil, en posarem un milió. Igual que va passar a Lituània (Kryziu Kalnas), un lloc en què es van plantar creus en commemoració de lituans morts per la lluita de les seves llibertats, i que avui és un símbol d'identitat nacional, cultural i patriòtica contra la repressió russa, primer dels governs tsaristes i després de la repressió soviètica.

Així que finalitzaré amb un “endavant les atxes!”, que lluny de ser un crit militar i de guerra és l’expressió que es feia servir a les antigues processions per animar als prohoms a aguantar els ciris gruixuts anomenades atxes.

Mira per on, a una persona ni religiosa ni practicant com jo, li ha servit d’alguna cosa, a part d’una bona base de mates, el fet d’haver anat als Salesians de Rocafort. Una salutació des d’aquí, “contigo empezó todo”...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 22 Mai 2018

Vist: 3331

BENVINGUTS A ZOMBIELAND

En un món ple de zombis, Benvinguts a Zombieland és una guia de supervivència per a gent normal i corrent. En Columbus, interpretat per Jesse Eisenberg, és un tipus normal, estudiant d’universitat que un dia s’adona que el seu país ha canviat. Crea una llista de normes senzilles que segons ell has de seguir si vols sobreviure als atacs dels morts vivents, normes com comprovar que els lavabos públics estiguin lliures o comprovar sempre el seien del darrere del cotxe.

En Columbus es dirigeix a l’est, on ha sentit que no ha arribat el virus. Pel camí, es troba amb en Tallahasee, interpretat pel Woody Harrelson, un dur caçador de zombis al que no l’importa res excepte una cosa, menjar-se un Twinkie, un pastisset semblant als Pantera Rosa o Tigretón de tota la vida. També es troben a la Wichita i Little Rock, interpretades per l’Emma Stone i l’Abigail Breslyn respectivament, dues germanes que es dediquen a estafar però que comprenen que aliar-se amb el Columbus i el Tallahasee és una bona opció per arribar on volen, al parc d’atraccions Pacific Playland, un lloc on les noies han sentit que està lliure de zombis. 

Terror, surrealisme, zombis, i uns personatges que fugen dels morts vivents embogits de l’oest. No us sona a res? No us imagineu el rètol de Benvinguts a Zombieland cada vegada que anem a determinats indrets de la península?

El zombi és aquell ésser que un cop mort, s’aixeca per caminar sense rumb ni destí, només amb l’objectiu de calmar la seva voracitat mitjançant alimentar-se i fer mal als altres, mossegant-los, contaminant-los i portar-los al seu inframón. Semblen tenir encara aparença humana però han perdut tota personalitat, ja no depenen de la seva voluntat, són dirigits pels seus instints més primaris.

Trobem diferents tipus de zombis, suposo que tot va en funció de l’evolució del virus i de la fase de contaminació, manifestant-se exteriorment amb diferents tipus d’agressivitat:

En un estat molt avançat del virus trobem als policies de la repressió, armats, els que peguen a la gent que va a votar, aquests han arribat a un nivell màxim d’agressivitat, maldat i odi que els porta a extrapolar als altres el que ells fan, inventen una violència que només ells tenen, inventen odis que només ells senten, fins i tot, inventen pobles que són inexistents.

En la mateixa fase trobem a grup important de jutges que embogeixen quan s’adonen que el món ha canviat des dels temps de la "Santa Inquisición". Aquests estaven en fase latent i han ressorgit de les catacumbes del Valle de los Caídos, es reconeixen per atribuir delictes inexistents, rebel·lions inexistents, sedicions inexistents, i per manifestar que fan justícia quan realment i “en manada” només fan repressió política, fan dictadura.

I el grup de periodistes militaritzats, l’anomenada “premsa mesetaria”, dedicats en exclusiva a la propaganda, seguint els principis matussers de Goebbels, deshumanitzant als humans, escrivint i predicant als quatre vents sobre l’adoctrinament dels que no ho estan sinó que pensen per si mateixos, tractant de zombis a qui no ho és, i portant a l’engany total a l’opinió pública espanyola als que fan creure un món inventat per ells, el seu propi món on despleguen totes les seves ànsies carnívores i de sang i fetge.

Els polítics zombi, una professió molt contaminada. Es reconeixen per una clara propensió a robar al ciutadà, per tenir títols i màsters ficticis en pseudouniversitats fictícies, per parlar de democràcia quan apliquen l’autoritarisme, la persecució i eviten el vot. Entre aquests, els que més pena fan són els dels PSOE, perquè encara pensen que són humans, no són conscients que han agafat el virus i que aquest està en una fase molt avançada de la malaltia. Mosseguen, odien, treuen espuma per la boca, em recorden al Bill Murray de la pel·lícula que de tant estar disfressats de zombis, s’acaben transformant en ells.

La ciutadania, també zombi en una gran part, viu en un estat letàrgic, ressentida i plena de prejudicis, s’ha deixat mossegar de forma voluntària i va, de fet, cap a una apocalipsi total, sense cap tipus de remei. Accepta com a normal la desigualtat de la societat, el rescat bancari, els desnonaments de tota mena, la manca de llibertats individuals, la corrupció judicial, la corrupció política i la monarquia de Felip 666. Es queden a casa davant del televisor veient només cadenes de TV contaminades, llegeixen diaris contaminats, i no fan cap tipus d’esforç per consultar internet i llegir altres mitjans que els puguin fer veure en els monstres en el que s’estan transformant.

Davant d’aquesta apocalipsi que s’estén, ens toca no caure al parany de deixar-nos mossegar. Potser és la solució més fàcil i còmoda, però si volem seguir sent humans, éssers lliures, lluitadors i amb pensament propi, només ens queda la cultura, formar-nos i informar-nos, però no en el remolí diari d’informació espanyolista que ens zombificaria.

Els zombis són una metàfora buida basada en l’obediència, és un virus que es propaga per la dificultat que suposa lluitar contra ell, per oferir resistència cal desobeïr a l’amo, per no contaminar-se cal tenir la llibertat de fer coses i no seguir el que et diuen que has de fer. Potser per escapar, no sabem sempre per on tirar, però si estem junts, hem vist que els costa molt més atacar-nos, els nostres ulls s’impregnen d’una lluïssor desconeguda per a ells que ens fa immunes al virus.

Cultura i unió, dues normes bàsiques per combatre la contaminació, i no oblidar mai; comprovar que els lavabos públics estiguin lliures o mirar sempre el seient del darrere del cotxe.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 13 Mai 2018

Vist: 3693

TORRA, TOY i ANÍS DEL MONO

El primer acte d’investidura de Joaquín Tuesta, també conegut com a Quim Torra a "Sant Esteve de les Roures", és una evidència que l’independentisme català no és cap fenomen transitori i efervescent, sinó que està sòlidament instal·lat amb actitud resistent enfront del govern autoritari de l’estat espanyol.

Els mesos de repressió i assetjament no han debilitat aquesta postura, la nostra. Tal com demostra el discurs del Quim, l’han enfortit malgrat els dubtes circumstancials, per altra part lògics donada l’agressivitat de l’enemic, i els riscos personals evidents que comporta pels protagonistes aquesta resistència. Riscos que aniran a més degut al desequilibri de forces de cada part, però que vist el vist, no contemplen cap tipus de rendició.

Dir que el nostre President és Puigdemont, dir que la democràcia a Catalunya està amenaçada, dir que persistirem en la inalterada voluntat d’aplicar el mandat republicà que emana de la ciutadania, dir que vivim una crisi humanitària, recordar la malversació de fons per part de l’estat per prohibir idees, dir-li al “preparao”: Así no!, oferir diàleg sense condicions a Rajoy, oferir obrir un debat amb tots els ciutadans per redactar la Constitució Catalana, parlar de no renunciar a defendre la llibertat de forma pacífica, són frases que no poden fer mal a cap persona de bé, doncs parlen de democràcia, només els que no ho són poden sentir-se ofesos. 

El temps que passa fa mal, però va passant i el temps ens donarà la raó. No tinc cap dubte al respecte. Les coses es van sabent i el desgast anirà arribant. És secundari, que hi hagi investidura o no, l’antidemocràtic article 155 em sembla que no s’aixecarà, hi hagi ara President o hi hagi eleccions, eleccions que tornarem a guanyar per evidenciar una vegada darrera altre el que volem.

El 155 ha fracassat, la repressió ha fracassat, no hem tornat a una situació de normalitat, falsa normalitat, ja que el mateix 155 és excepcional i no normal. Al contrari estem en una situació d’excepcionalitat permanent en el que la raonabilitat política ha perdut el control, ha deixat de ser el centre de gravetat de la negociació per passar-ho a ser la força penal dels tribunals mal anomenats de justícia i la força de les armes policials i de l’exèrcit.

Policies i exèrcit, per cert, que permeten el consum habitual de drogues i begudes alcohòliques entre els seus membres per evitar ’increment en el nombre de suïcidis, com ha manifestat l’extinent González Segura, expulsat de l’exèrcit per haver denunciat les corrupteles, desviaments massius de diners i abusos de tota mena, dins de la institució militar, és a dir, per haver volgut fer ús del seu dret a la llibertat d’expressió per a voler millorar el seu lloc de treball. Us imagineu persones armades que estan begudes i drogades?, éssers amb origen humà que s’han transformat en ferotges personatges del Planeta de los Simios?, no cal imaginar, heu vist les imatges de l’1-O. Cal beure molt alcohol, molt Anís del Mono fet a Badalona per transformar-se en un primat. Només així es pot explicar el que vam viure i veure.

Policies, exèrcit i guàrdia civil, institucions armades, que haurien de ser garants dels drets i es transformen en repressores d’aquest pels ciutadans en general i fins i tot, per les mateixes institucions en particular. El masclisme i la discriminació de les dones en aquests cossos explica que només el 6% dels guàrdies civils siguin dones, i el 12% en policies i exèrcit, existint en aquests, un important nombre d’agressions verbals i físiques, incloent-hi sexuals, que normalment acaben en res. El món canvia, a Eurovisió guanya la cançó Toy interpretada per Netta Barzilai, una cantant corpulenta, extravagant i que fa moviments simulant als d’una gallina, una cantant diferent, sense complexos, amb una cançó inspirada en l’esperit del moviment mundial contra el masclisme #MeToo, que diu estúpids, covards i gallines als masclistes, que anima a denunciar els casos quotidians de l’abús sexual, mentre a Espanya tot es vol silenciar.

Torra, Toy i Anís del Mono. Digues a qui refuses i et diré a qui tries.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 06 Mai 2018

Vist: 4205

54 TOMBES

Van ser anys de plom.

La petjada que va deixar ETA a Catalunya, des de l’any 75 fins al 2001, sumen un total de 75 atemptats, cents de ferits i 54 morts, 54 tombes.

En el seu activisme per territori català, s’inclou l’atemptat contra l’Hipercor al juny de l’any 87, l’acció més sagnant de la banda terrorista, no només per la quantitat de víctimes, 21 morts, sinó també perquè es va realitzar contra la població civil, en un supermercat al qual anaven a comprar gent de tota mena, nens, avis, famílies senceres, gent corrent.

També a Catalunya destaca la injustícia de l’assassinat d’Ernest Lluch, economista, catedràtic, polític socialista, exministre i que amb forts vincles a la ciutat de Sant Sebastià, era un dels personatges públics que més advocava per, mitjançant el diàleg, finalitzar l’anomenat conflicte basc. 

Afortunadament, l’amenaça d’aquell malson s’ha acabat, ETA ha comunicat el final de la seva trajectòria, la seva dissolució. A qualsevol país del món, aquesta victòria s’hauria celebrat amb força xivarri, gresca i alegria, us pregunteu per què no ha sigut així a Espanya, per què s’ha acollit amb tanta fredor l’anunci de la dissolució?

Se’ls hi ha acabat una excusa. Una excusa que ha servit tant a PP com a PSOE per estar molts anys al poder. Aquests dos partits polítics, un d’ultradreta i l’altre de falsa esquerra, han utilitzat ETA per fer campanya electoral, han basat els seus discursos durant anys a donar la imatge de què ells eren l’única garantia de seguretat, per acabar amb l’amenaça del terrorisme.

Dissolta ETA, cal buscar un altre enemic similar per seguir fent el mateix paper de garant davant l’adoctrinada societat espanyola, per seguir traient els mateixos rèdits electorals en els anys vinets. Si cal inventar-lo, doncs s’inventa, cap problema.

“Vet aquí un gos, vet aquí un gat”, que l’enemic ja l’han trobat. Catalunya i el seu procés. Ara cal relacionar l’un amb l’altre. La maquinària propagandística ja ha començat:

• Els tribunals polítics espanyols acusen membres dels CDR de terrorisme, encara que després s’han hagut de retractar donada la magnitud de la bestiesa judicial. Però la llavor ja està posada i el missatge està donat, almenys els poden relacionar amb la kale borroka, que també és considerat com terrorisme encara de baixa intensitat.

• Polítics parlen obertament d’aquesta relació. Mayor Oreja, ex-ministre d’Interior del PP ha afirmat: “El proyecto de ruptura de ETA está más desarrollado que nunca en Catalunya”; el president del PP a Euskadi, Alfonso Alonso ha dit: “La izquierda abertzale busca un procés como el catalán”, fins i tot des de l’esquerra, Juan Carlos Monedero parlava que l’estratègia entre independentistes catalans i ETA tenen semblances. Ho diuen i es queden tant amples.

• La premsa centralista, com no!, també els hi fa el joc. Així el diari La Razón publicava: “ETA se disuelve para iniciar el “procés” en el País Vasco”, El Mundo publicava: “ETA avala el camino independentista para acceder a la democracia que lidera el Govern de Puigdemont”, l’ABC que aquesta setmana publica un article anomenat “La franquícia catalana de Batasuna”, i en el que menteix, com sempre fa, al parlar dels orígens abertzales de la CUP. Caverna mediàtica en estat pur.

• Sabem que res d’això és veritat. És injust i és miserable. Som pacífics. No hem generat violència, cap tipus de violència, aquesta sempre ve de l’altra part, només cal haver estat, només cal mirar els vídeos, només cal escoltar la bilis que treuen uns per la boca i la que no treuen els altres, per determinar qui és autoritari i qui només busca el que considera és la seva llibertat, la llibertat d’expressió i de fets.

• A part de ser mentida no ens ho mereixem. A Catalunya, ETA no va calar, ho va intentar però no ho va aconseguir mai. El tarannà social dels catalans de forma massiva aplica la persistència i rebutja la violència com a vehicle per aconseguir els objectius, potser és la nostra debilitat a curt termini però també és la nostra grandesa a mitjà i llarg termini, la nostra característica que ens ha fet sobreviure on molts pobles han desaparegut.

 

Els 54 morts i els cents de víctimes derivades dels atemptats d’ETA a Catalunya mereixen respecte.

Per les 54 tombes no ho permetrem.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya