Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 4578

jordi pujol   ...Bé, realment va ser més d'una hora amb Jordi Pujol, va ser una hora i quart. Us ho explicaré seguidament, però abans dir-vos que la meva intenció d'aquesta setmana era publicar un article més fresc, que parlaria de Port Aventura, amb la intenció de donar pas a l'estiu fins al setembre vinent, un mes en el qual hem d'arribar tots amb les piles ben carregades, els sentits en estat d'alerta i els sentiments molt equilibrats, ja que les nostres reserves emotives i racionals seran posades a prova. Amb l'article que es publiqués avui, volia donar-vos un merescut descans als incansables lectors d'EconomiaCAT, que afortunadament cada vegada en sou més, però els esdeveniments recents, que han sigut nombrosos i importants, com la publicació de les balances fiscals i l'affaire d'en Jordi Pujol com a colofó, fan impossible plegar encara, així que qui ho desitgi ens podrà llegir una setmana més.

Fa pocs dies, concretament el divendres 27 de juny i durant setanta-cinc minuts, vaig estar reunit amb en Jordi Pujol, al seu despatx de Passeig de Gràcia. Jo no el coneixia personalment de res, però feia uns dies que m'havia demanat audiència mitjançant la seva secretària. Una persona molt propera a mi li havia fet arribar el llibre EconomiaCAT i com sembla que l'expresident és un devorador de textos compulsiu, se'l va llegir. Primer em van escriure al correu de la pàgina del web demanant el meu correu personal, perquè em volien fer arribar una carta amb algunes reflexions d'en Jordi Pujol, després la meva adreça particular, doncs em volien fer arribar una documentació i un llibre que ell havia escrit. Finalment, varen fer les dues coses i, a més a més, em van demanar l'audiència privada. Vam quadrar agendes i ens vam veure.

Les meves sensacions? A mi personalment em va caure bé. Sé que ara no és el moment més oportú i popular per dir-ho, però també sabeu que jo no combrego amb el que ell ha significat. És una persona educada i cordial amb el tracte directe, amb alta preparació intel·lectual i no cal que parlem de la seva experiència, que et fa l'efecte d'estar parlant amb part de la història viva contemporània del nostre país. El que més em va cridar l'atenció és que tenia el meu llibre ple de clips, dels metàl·lics color plata, i amb notes apuntades. No només havia llegit el llibre, sinó que l'havia treballat. Respecte a la conversa, volia parlar de coses diferents amb mi. Primer vàrem parlar un xic de logística, no sé si sabíeu que jo imparteixo l'assignatura de logística a la Universitat, apart de la meva tasca diària professional. Va ser un interessant debat sobre l'impacte del canvi climàtic en el transport de mercaderies des d'Orient i les conseqüències en el port de Barcelona, parlàvem de la utilització de l'actual ruta del canal de Suez, fer-ho per l'estret de Bering, o de la recuperació de les antigues rutes asiàtiques de l'interior.

Després vàrem entrar en el llibre i en el contingut de determinats articles. Volia saber perquè jo feia certs comentaris, determinava algunes coses i treia algunes conclusions. Articles com “Islanditzar Espanya...almenys un xic”, o “D'on vénen els problemes econòmics de Catalunya?” que és d'en Miquel Lanuza, com “Catalunya One”, com “Catalonia is not Scotland”, com “L'economia, senyor!” o com “Bancs, banquers i bancaris” van ser tractats en aquella llarga taula que té al seu despatx. Interessant escoltar el breu anàlisi que fa una persona com en Jordi Pujol del teu treball, com és capaç de debatre i com escolta.

Del llibre i conduïts per algun dels articles, vàrem passar a una conversa més política. Em va reconèixer que no estava molt satisfet de la tasca realitzada, sobretot en el moment inicial i en matèria econòmica, on excepte en Trias Fargas, no hi havia gent molt preparada per afrontar el canvi de la dictadura a la transició en cap partit, i tampoc en el seu. Malgrat comentar que només Convergència va proposar un fórmula idèntica a la del Concert Basc i Navarrés, que va ser titllada d'antiquada per l'època, em va reconèixer que van fer aquesta proposta amb la boca petita, presentant immediatament un altra proposta més generalista i menys trencadora. Em comentava que llavors el seu partit era la quarta força a Catalunya, per darrere del PSC (avui PSOE), UCD (avui desaparegut, era el partit que manava a Madrid amb Adolfo Suárez) i el PSUC (equivalent al que avui seria Iniciativa, encara que amb contingut polític diferent). Convergència no tenia prou força com per a impulsar idees úniques, a la vegada que hi havia encara circulant en l'ambient, i en les pressions rebudes que em va dir eren moltes, el fantasma de la dictadura. Reconeixement i justificació van marcar aquesta part de la conversa. Va reconèixer que l'economia la van deixar en segon terme i és varen centrar en intentar garantir la llengua, la seva supervivència i la seva normalització.

En la darrera part de la conversa, em va preguntar específicament sobre la meva opinió de la consulta i del seu resultat. La meva resposta va ser contundent: "La consulta s'ha de fer, és farà i el resultat serà positiu". Vaig comentar-li, que entre l'onze de setembre del 2012 i el del 2013 ha transcorregut un any, en el 2012 pot ser que la gent de Catalunya hagués anat al carrer per un cabreig passatger, per una rabieta com a conseqüència de la injustícia de la revocació de l'Estatut, però l'any 2013 amb la Via Catalana, un any després com he comentat, el cor ha donat pas a la ment, les emocions també s'han acompanyat de les reflexions i les intencions s'han tornat en decisions. Ningú ho pot parar i ningú ho pararà. Vaig comentar-li que col·lectius normalment molt conservadors com poden ser els empresaris, amb qui parlo continuadament per la meva professió, han canviat de plantejament, molts que no eren partidaris, ara ho són, i altres que no ho veien amb bons ulls ara ho comprenen, tenen dubtes i s'han quasi resignat, també hi ha els que encara ho veuen com una amenaça. A ell no el vaig veure gens convençut, amb molts dubtes, no es va pronunciar obertament, estava callat, cosa que no havia fet en la resta de la reunió, no sé si es guardava l'opinió o no la volia expressar. Em va resultar estrany, ja que en els darrers dies jo havia llegit un posicionament més aviat favorable a la independència. El que si us puc assegurar, i dono fe, és que el vaig intentar convèncer. Arribat aquest punt, vàrem donar per acabada la trobada.

Em sap greu, i més en haver-lo conegut personalment, el que ha succeït aquesta setmana. Em sap greu que una persona gran i amb un prestigi treballat durant anys ara el perdi, "amb molt de dolor", com ell mateix diu. Em sap greu que hagi defraudat i tingui diners sense regularitzar a l'estranger. Em sap greu, però s'ho mereix, i sobretot em sap greu pels que han cregut amb ell, per la gent de bona voluntat que l'han idealitzat i ara es puguin sentir decebuts. Em sap greu, però espero i desitjo, tal com vaig comentar al Twitter, que amb aquesta confessió d'en Pujol hagi acabat una llarga etapa de 40 anys de "putarramoneig" i comenci una nova d'independència. Ha finalitzat la seva etapa, la d'en Jordi, ara comença la nostra, la del poble català en recerca de les seves llibertats, la del poble català com a tal, la del poble que busca el seu benestar i el benestar dels seus descendents. Catalans! Ara és l'hora!

I tant que ara és l'hora, no pot ser d'una altra manera, doncs el tractament colonial pejoratiu per part d'Espanya a Catalunya va “in crescendo”. En aquest sentit, no vull deixar de fer una breu ressenya a l'altra notícia econòmica de la setmana en clau catalana, la publicació de les balances fiscals autonòmiques per part del govern espanyol. El primer que crida l’atenció és l'extremadament desfavorable saldo de la comunitat de Madrid, en “l'informe trampós de de la Fuente”. Al Twitter vaig comentar que la confecció d'aquestes balances fiscals embruta la nostra ciència econòmica i menysprea la nostra bonica professió com a economistes. Així doncs, és indigne fer trampes quan ho fas des d'una òptica professional, ja que taques a la resta del col·lectiu, doncs projectes la teva imatge bruta als altres. En l'informe no es considera gran part de la despesa feta per l’Estat espanyol a Madrid, ja que s'imputa a tot el territori, primera errada greu. A més és pervers, ja que s'imputen com ingressos propis de Madrid els de les grans empreses nacionals com Telefònica i Endesa, només per tenir la seu allà, quan tothom sap que són empreses d'àmbit estatal i no madrileny. D'aquesta manera, maten dos ocells d'un tret, augmenten el dèficit fiscal dels madrilenys assignant com a contribuents aquestes empreses, i per altre costat mitiguen i retallen la imputació d'ingressos i del dèficit fiscal a Catalunya.

La tercera i quarta part del gran engany està en els impostos dels turistes i en les exportacions, que es reparteixen per tot el territori espanyol, quan tothom sap que Catalunya és el lloc amb diferència que més turistes rep i que les seves exportacions representen el 25% de totes les exportacions de l'Estat. Vergonyós!

Repeteixo, Catalans! Ara és l'hora!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493