UsVolemACasaAL CARRER

Barcelona ha tornat a viure una multitudinària manifestació. Un nou èxit de mobilització ciutadana, pacífica i transversal per l’alliberament i contra l’existència de presos polítics, avui què fa 6 mesos de l’empresonament dels Jordis, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i l'Òmnium respectivament.

Sota el lema: “Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa”, centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, des de la plaça d’Espanya (que no entenc com no li han canviat encara el nom) fins a les tres xemeneies, amb actitud festiva com moltes altres vegades, s’han tornat a aplegar al carrer i han llançat un missatge alt, clar i contundent proclamant que la repressió i la persecució judicial arbitrària no aturaran el mandat d’un poble, no aturaran el moviment cívic que vol construir un millor país per a tots. Jo he estat, i em sembla que la incipient tensió i fins i tot ràbia de darreres vegades ha deixat pas novament a l’esperit optimista original, que va inspirar l’anomenada revolució dels somriures. Tothom assumeix que la lluita serà molt dura i molt llarga, i que el desànim pot ser el nostre principal enemic. Aquesta lluita no és només per la independència de Catalunya, es tracta d’una lluita pels drets i les llibertats, fins i tot, les més bàsiques com són la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, la llibertat democràtica com a persones.

El carrer al carrer. Novament la ciutadania cobra vida al carrer. Al carrer, on es va llençar el missatge a l’Artur Mas que si es feia enrere, el carrer li passaria per sobre. Al carrer, on s’han fet cadascuna de les gegantines manifestacions d’una gran part dels catalans que volen decidir. Al carrer, des de Barcelona fins a Brussel·les. Al carrer, on es va defensar la democràcia un 1-O a peu d’urnes contra la raó de la força. Al carrer, on molts de nosaltres ens hem criat, hem jugat i hem descobert aspectes vitals i on ara cridem perquè ningú ens pugui mai fer callar. Al carrer, on denunciem davant del món que España no és una democràcia. Al carrer, on defensem la llibertat injusta dels nostres presos polítics. Al carrer, pels carrers que volen lliures, on ens sobra dignitat i ens falta qualsevol tipus de por. Al carrer, on davant de les amenaces que ens volen dividir s’alcen castells forjat per la unió i la pinya dels homes. Al carrer, on davant les mentides passegem les nostres veritats. Al carrer.

Els carrers de Barcelona han sigut avui portada de molts diaris i publicacions d’arreu del món.

Ahir, avui i demà, els carrers seran sempre nostres.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

fachistan1AQUÍ “FACHISTÁN”

Benvinguts a Fachistán, el país de la involució.

La marca España avui, en plè segle XXI, en plena era de la tecnologia, dels algoritmes, de les xarxes i la comunicació, és sinònim, malauradament, de la matança de braus, de legionaris tarats desfilant amb cabra i tot, de guàrdia civil amb tricorni i metralleta, de corrupció a dojo, de falsificació de proves, de clavegueres de l’estat, de mentida com a sistema, de creure’s les pròpies mentides, de màsters inventats a universitats sense cap prestigi, de discriminació per sexe i ubicació entre altres, de “majoritarisme”, de totalitarisme, d’autoritarisme, d’insult, de repressió, de presos polítics, d’antidemocràcia, de violència contra els ciutadans, d’atemptar contra els drets humans, d’ultradreta, d’existència i subvencions a diferents fundacions franquistes/feixistes amb el nom dels assassins, d’intolerància contra la riquesa de les llengües minoritàries però mil·lenàries de l’estat, d’intransigència ideològica, contra el pensament diferent, de monarquia obsoleta i casposa, de considerar com incitació a l’odi a qui diu les veritats, de la manca de llibertat d’expressió, de premsa i mitjans manipuladors, de fanàtics amb micròfon que volen prendre per hostatges a tots els alemanys que resideixen al territori, d’híper-bogeria col·lectiva, de jutges prevaricadors, de persecució a tuiters, de persecució a rapers, de persecució a tot i tothom qui pensa diferent, d’inexistència de separació de poders. Espanya s’ha convertit en Fachistán, aquí “Fachistán”fachistan2

Dos han estat els principals factors que han portat a Espanya a convertir-se en el que és, en Fachistán, a ser una dictadura tolerada, consentida i acceptada per la majoria dels seus habitants. El primer factor és la mancança d’intel·lectuals de cert nivell com a referents, i el segon és la mancança d’alternativa política des de l’esquerra, cosa que no ve d’ara sinó de fa molts i molts anys.

A Fachistán tothom coneix a Belén Esteban, a Rafa Nadal, al Jiménez Losantos, a elrubiusOMG, i fins i tot al benvolgut Andrés Iniesta, personatges tots ells que tenen més influència avui que la que van tenir al seu dia Miguel de Unamuno, Santiago Rusiñol, o Ortega y Gasset (per cert, alguns encara pensen que són dos). No hi ha intel·lectuals, pensadors. Els que treballen a sou per administracions públiques, els que són propers a mitjans dirigits amb interès propi, els “experts” disposats a defendre el que calgui, no ho són, no ho poden ser. No existeix doncs, referents de consciència a la societat, gent amb rellevància que faci justícia social, justícia de veritat, gent brillant, amb credibilitat, amb independència, capacitada, amb criteri i força per enfrontar-se al poder, a l’estat, per dir-li a la cara que per aquí anem malament.

fachistan3A Fachistán no existeix l’alternativa d’esquerra. Intentar que no governi la dreta, o la ultradreta, no és ser d’esquerres. Anomenar-se socialistes o comunistes no vol dir ser d’esquerres. Prediquen i prediquen però a l’hora de la veritat no fan res més que seguir el fil conductor. L’anomenada esquerra ha governat, i ho ha fet molts anys, com poden explicar que existeixin encara els forts desequilibris socials? Com és possible que no s’hagi portat a terme una Llei real de la memòria històrica?, Com es pot explicar que a les cunetes espanyoles, encara hi hagi desenes de milers de morts, represaliats pel cop d’estat del franquisme i la guerra civil?, com es pot explicar que no es posicionin clarament pel dret a decidir mitjançant l’exercici del vot ciutadà sobre el tema que sigui? Com s’explica l’existència al nostre estat del mausoleu d’un brutal dictador com va ser Franco? Com, com i com, tantes coses que haurien d’haver fet i no han fet?

Diuen que a Espanya hi ha de tot? ...? No ho veig, no ho penso, no ho percebo, no m’ho crec, que m’ho demostrin. Ara i aquí, és “Fachistán”.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

auschwitzCAMÍ A AUSCHWITZ

Acabats de tornar de Cracòvia i tot bé.

Una magnífica ciutat per visitar en 3 o 4 dies. Petitona, de clima inestable i fred però de càlida rebuda, de portentosa i autòctona gastronomia, ciutat econòmica pel visitant, i amb força Història, ja sigui història medieval, moderna o contemporània, història tant polonesa en particular com europea en general. La visita a la ciutat es complementa amb un parell d’obligades excursions a menys d’una hora de camí, una a les impressionants mines de Wieliczka i l’altre als camps de concentració nazis d’Auschwitz-Birkenau.

Camí a Auschwitz, a l’autocar que ens portava, van posar un breu documental on explicaven els orígens del que anàvem a veure. Del que van dir literalment en aquell documental, fet per polonesos, entenc, i traduït al castellà, vaig fer un tuit " https://twitter.com/economiacat1/status/979295378037198848 " que dèia exactament:

“Estic camí d’Auschwitz. Han posat un documental, 3 frases:auschwitz
- El món no volia creure, va callar, mirava a un altre costat.
- Els nazis aplicaven les lleis al seu interès, la gent ho va justificar.
- Els innocents eren torturats mentre els assassins actuaven lliurement.
Us sona?”

...I es desfermà la tempesta! Entre comentaris, retuits i marques de “m’agrada”, més de dos mil imputacions. Entre aquests comentaris, hi ha molts de positius, altres de desaprovació i molts carregats d’insults. Curiós això d’anar insultant, fins i tot odiar de forma gratuïta a la gent que no coneixes, que no saps com és, que només ha expressat una opinió, i en aquest cas ni això, ja que si llegiu el meu comentari fet a twitter, podeu veure i llegir que era un missatge simplement descriptiu. 

Què és el que va fer creure als insultadors intolerants que estava comparant l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial amb l’Espanya actual? Potser el logotip d’economiacat.cat que és una Senyera? Potser l’idioma català? O potser el seu subconscient o el conscient que els fa saber que era aquesta la comparació que feia precisament?

La veritat era que la meva intenció era fer un paral·lelisme entre l’alemanya intolerant i autoritària convertida en assassina en massa, i la situació de l’Espanya avui, que sense assassinar (encara) està actuant de forma repressora i torturadora amb la divergència d’opinió. Igual que fa quasi vuitanta anys, Europa no vol creure, prefereix mirar cap a un altre costat. Igual que fa quasi vuitanta anys, des d’aquesta Espanya autoritària, apliquen les lleis de forma interessada, fent inclòs una interpretació atípica, rebuscada i irreal que només es pot sostenir per la inexistència de la separació de poders, cosa que succeeix a les dictadures. Igual que fa quasi vuitanta anys els innocents (gent que només volia impulsar el vot, la democràcia) són torturats, almenys psicològicament, doncs treure la llibertat dels que no han fet res és una tortura, mentre els torturadors campen lliurement, agredint a la intel·ligència, a la llibertat i als drets humans d’un poble.

El documental mostrava més coses que mostren un paral·lelisme clar i evident entre l’Alemanya nazi i l’Espanya actual, coses com què la propaganda nazi llençava missatges perquè la població alemanya no comprés productes jueus, paral·lelisme clar amb el boicot de compra de productes catalans que estem patint. També temes com la crema de llibres de l’any 1933 a obres anti-alemanyes, és a dir obres d’escriptors jueus, marxistes i pacifistes, i que té un gran paral·lelisme amb els que reclamen un tancament “boig” a TV3. Mitjans de comunicació que falsegen tot el que diuen sobre Catalunya amb un únic objectiu, fer missatges propagandístics i no informar sobre els fets que estan succeint, parlar de violència on no existeix, posar com actuacions dels altres les actuacions pròpies, parlar d’un context totalment irreal. Etc.

Camí a Auschwitz, m’he adonat que encara que ens faci mandra, que ens faci por i que ens costi de creure, les situacions són paral·leles, l’odi cap els catalans existeix, és notable, és notori i és manifest. No sabem els motius, ells tampoc els saben, però l'odi hi és.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

guiant al poblePACÍFICS PERÒ NO PASSIUS

Resistir amb el propi cos, aixecar les mans, rebre cops de porra, i altres èpiques accions pacífiques que per a nosaltres són una gran virtut, per l’estat són una senyal irrefutable de debilitat.

Ells no ho veuen igual que nosaltres. Ells no veuen que els catalans som un poble pacífic, lluitador però conciliador, ells ens visualitzen com un poble incapaç de portar a terme una lluita verdadera, ens veuen com un poble de molta simbologia però pocs fets determinants, incapaç d’arriscar el que tenim a nivell personal.

Ell saben que estem sols, que ningú ens ajudarà, mentre nosaltres pensàvem que la “noble” Europa ens salvaria, que la “democràtica i humana” Europa ens donaria el suport, ens ajudaria al veure l’abús de poder, la desigual lluita de Goliat intentant esclafar a David.

És el que hi ha. O assumim aquesta realitat o ens rebel·lem per modificar-la, amb polítics o sense ells. Si triem la rebel·lió, no hi ha dubte que hi haurà costos i sacrificis, molts costos i sacrificis a fer.

L’acció de resistència pacífica és fonamental, pacífics però sense actuar puerilment, sense rebre de forma gratuïta, hem de continuar sent pacífics però no passius. El primer que cal és defensa. Ens hem de defensar, fer-ho no pot passar per posar la cara sense més i que ens la trenquin un dia si i l’altre també. Ens hem de protegir, prou d’anar a pèl i que ens torturin, prou de deixar-nos atonyinar indiscriminadament.

Encara que siguem pacífics ens acusen de violents, menteixen, prevariquen. Hem de ser pacífics però no cal porta-ho al extrem, ens hem d’equipar, sobretot a la primera línia de contenció, hem de portar cascs, guants protectors, proteccions encoixinades per les extremitats i el tors, fins i tot hem de portar escuts. Tothom té dret a la defensa pròpia, fins i tot davant la policia oficial, que no tenen cap dret a la força desproporcionada, dictatorial i brutal. Si utilitzen porres, el poble també té dret a utilitzar-les per defensar-se dels violents. Cap jutge té dret a aplicar la injustícia, cal aplicar el que és just, tu m’ataques i jo em defenso. Tinc dret a fer-ho, a utilitzar spray contra les viseres protectores, puc utilitzar llanternes d’alta potència per enlluernar-vos si el que voleu és pegar-me sense cap motiu. Amb equipament, reduirem la distància en el cos a cos, som més, i donada aquesta situació només us queda que retrocedir, recular i fugir.

Apart de protegir-nos, ens hem de organitzar com a front republicà, com a guerrilla pacífica urbana. Està bé tenir un President, que donada la nova situació potser serà extradit, però ens cal un general, un alt comandament republicà que ens coordini dins del territori, que comuniqui i gestioni les accions, que ens digui amb una sola veu quan hàgim de guanyar-nos la sobirania, quan hàgim de conquerir els carrers el que no hem pogut aconseguir amb el diàleg ni en els Parlaments, quan hàgim de desobeir, quan hàgim de tallar accessos, duanes i estructures fonamentals. Hem de ser notícia internacional, però no només un dia, sinó un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre més, etc.

Davant la violència, resistència. Davant l’autoritarisme, democràcia. Davant la repressió, llibertat.

Pacifisme, si, però no passivitat.

 

Benvinguts a la primavera catalana! Visca la primavera catalana!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

jubilats1LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

 

 

Desenes de milers de dones i homes emprenyades alcen la seva veu i es manifesten a tot l’estat, desafiant les inclemències del temps, protestant del que consideren un augment insuficient de les seves pensiones, un augment indigne als seus ulls, que els porta de cap a la pèrdua de poder adquisitiu.

Saps el que m’han pujat aquest any? Em pregunta el meu pare indignat, tres euros!, contesta ell mateix.
I com li explico jo ara que el sistema de repartiment aplicat a l’estat és inviable, és insostenible, a ell que té 90 anys, a ell que ha pagat milers i milers de pessetes i d’euros a la seguretat social per cobrar una pensió digne avui. Com li explico que els calers que ell va pagar, no hi són.

Com li explico que els diners que ell va pagar van servir per pagar als jubilats de la seva època. Com li explico que la seva pensió d’avui depèn dels diners que es recapten avui, de les cotitzacions de treballadors actuals, dels molts que cobren de forma precària.

Com li explico que hi ha un problema demogràfic, que el nombre de gent gran que no treballa i cobra pensió és proporcionalment molt superior a la gent que treballa, cotitza i manté als pensionistes. Com li explico que l’augment de tres euros que ha tingut és indigne i insuficient però molt superior al que l’estat es pot permetre. Com li explico que l’han enganyat, com li explico que Espanya no pot garantir les pensions a curt/mig termini, com li explico la gran estafa de les pensions.
Intentaré explicar-li en aquest article, però abans s’ha de considerar que el model de repartiment vigent a l’estat espanyol reprodueix l’esquema Ponzi de les estafes piramidals que consisteix en captar nous participants (cotitzants) per abonar les rendibilitats promeses dels antics participants (pensionistes), que ja van caure a la trampa.jubilats2

És a dir, els cotitzants paguen però res del que paguen va destinat a ells sinó als cotitzants precedents, que prèviament van aportar als seus cotitzants precedents, i així successivament es configura l’estructura piramidal. Més que menys, estem davant del mateix cas i frau que va aplicar el financer Bernard Madoff al sector privat, motiu pel qual està actualment complint una condemna de cadena perpètua als Estats Units.

La diferència de l’estafa ve donada que quan ve impulsada pel sector privat, l’opció és voluntària, però si ve del sector públic, no hi ha opció, l’acció ve coaccionada i és d’aplicació obligatòria per l’estat.

Ara les xifres:

  1. A Espanya hi ha 18,3 milions d’ocupats, xifra insuficient per cobrir el dèficit de la seguretat social que és actualment de 18 mil milions d’euros, amb una previsió d’incrementar-se aquest any fins a 3 mil milions més, arribant fins a 21 mil milions d’euros de dèficit total.
  2. A l’estat hi ha 9,6 milions de pensions, dels quals, el 61,5% són jubilacions, un 25,5% són de viudetat, un 10% són per incapacitat permanent i el 3% restant per orfandat. L’import mitjà d’una pensió és de 932,29 euros, i d’una pensió per jubilació és de 1077,52 euros.
  3. La revalorització proposada de les pensions és de 0,25%, mentre que aquest any, l’augment de l’IPC ha sigut de l’1,10%, fet que suposa el 0,85% de pèrdua de poder adquisitiu.
  4. Els estudis mostren que a Espanya, l’any 2050, hi haurà 3 jubilats per cada 4 treballadors actius, la piràmide demogràfica juga en contra. A més, a causa de l’atur estructural del país, sempre hi ha una important bossa de potencials treballadors que no s’ocupen, que estan aturats.

A més revalorització més dèficit. Les aportacions dels contribuents són insuficients per cobrir les necessitats dels pensionistes, problema que s’agreuja conforme la piràmide demogràfica es va invertint, i a mesura que es realitzen més revaloritzacions dignes i justes. Estem davant d’un atzucac d’impossible solució si seguim fent el mateix que venim fent, i de traumàtica solució ja què les decisions que es puguin prendre sempre aniran contra els interessos d’algú. Pels pensionistes, l’òptim és incrementar les cotitzacions dels treballadors actius, cosa que és la pitjor solució per aquests, que preferirien fins i tot el default de l’actual sistema.

I com es soluciona aquest problema. No és un problema ideològic, és un problema matemàtic. Si es manté el sistema actual públic de repartiment, o es paga menys als més grans (conflicte social), o els que cotitzen paguen més (conflicte social) o se’ls hi diu als grans que no ho són prou i han de prolongar l’edat de jubilació (conflicte social). Un problema matemàtic que per l’incapacitat d’afrontar-lo i l’interès polític d’amagar el cap sota l’ala, s’ha convertit en un segur problema social molt greu que tindrà conseqüències de molt tipus.

Ho sento però són males notícies i venen mals temps pels models econòmics aplicat a Espanya.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya