timbaler bruc

NI VIOLINS, NI TROMPETES...TAMBORS

Eren els temps de la transició política espanyola quan s’estrenava "Violines i Trompetas", una obra de Santiago Moncada que explicava les divertides vivències d’un trio de músics de cambra. Un trio que no només ho és en el sentit musical, també és un trio emocional. La comèdia va ser tot un fenomen de públic i taquilla a Barcelona, on es va representar durant anys al desaparegut Teatre Talia, protagonitzada pel cordovès Paco Morán.

En una època on tot semblava que era nou, on semblava que la llibertat i la democràcia començaven a treure el seu caparró, on la foscor de la dictadura franquista semblava que donava pas a la llum d’una nova realitat, aquesta obra que insinuava més que deia, semblava que volia trencar però no anava més enllà.

I és que la transició no va ser res més que això, un concert de violins i trompetes.

Els violins, instruments de relaxació per excel·lència, per tranquil·litzar, per calmar. Ho hem vist representat desenes de vegades en l’enfonsament del Titanic, on l’orquestra no va deixar de tocar aquest instrument per intentar evitar el pànic dels aterrats passatgers que veien com l’aigua s’anava empassant tot el que trobava al seu davant.

Les trompetes, instruments de vent de llarg abast, amb el seu to més agut és ideal per ser escoltada a molta distància, en totes direccions, i en mig de molt soroll, per això s’utilitza militarment per tocar a retirada.

Violins des d’Espanya i trompetes des de Catalunya.

Calmar-nos, escoltant una clàssica melodia tocada en violí espanyol, agradable a les nostres oïdes, paraules de diàleg, paraules de reconciliació, paraules de reforma, paraules de canvi, paraules de reconstrucció de ponts, paraules que anuncien gestos, paraules que parlen canvis a poc a poc, però paraules buides com ja hem vist. Canvis que el que volen és tornar a estar al mateix lloc, mentre el Titanic s’enfonsa i cada vegada ho fa més.

Toc de silenci i tocar a retirada. Les trompetes catalanes de l’independentisme institucional han canviat el rumb cap a una situació que sembla que busca com a objectiu, tornar al punt de partida de recuperar la Generalitat i alliberar (o només acostar) els presos polítics, en lloc d’avançar decididament, i costi el que costi, cap a la República Catalana.

Ens volen amansar per després portar a la cleda. Relaxar-nos per ordenar-nos retirar. Doncs de cap manera, ni ens relaxarem ni ens retirarem. No escoltarem els violins ni escoltarem les trompetes, vinguin d’on vinguin, al contrari, farem sonar amb sonoritat contundent els nostres tambors, tambors de guerra, instruments de percussió que ens facin enaltir el nostre valor enfront l’enemic, fent-nos semblar més ferotges i nombrosos, dels que som, en front de la desigual batalla.

Ni violins, ni trompetes...tambors! violines y trompetas

Costa passar el dol d’haver tingut la República a tocar, és més fàcil a curt termini fer dissabte i guardar o tirar el tambor. Però no ho farem, ens aixecarem d’aquesta frustració tocant més alt i fort la nostra música, preparant amb més cohesió, intel·ligència i fermesa la nostra futura escomesa. La nostra lluita no comença ni acaba amb les banderes, els llaços i les creus, la nostra és un lluita per la llibertat, per la democràcia, per ser com som i com volem ser, pel benestar dels nostres hereus.

Un cop la República sigui una realitat, ja escoltarem els violins i les trompetes, però sempre tindrem els tambors preparats al rebost de casa nostra, per si ens volen prendre el pèl i ens hem de convertir en el "timbaler del Bruc" que tots portem a dins.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

sancheztein

EL MONSTRE DE SANCHEZSTEIN

Luis Ricardo, cantidubi dubi dubi cantidubi dubi da, ya!, era la cantarella en forma d’ordre que se li havia de donar per desbloquejar a un entranyable monstre escanyolit en versió cañí de Frankenstein, el monstre de la novel·la de Mery Shelley, interpretat en el concurs per Pepe Carabias.

El monstre de Sanchezstein era un concurs infantil de finals dels anys 70, emès per TVE, l’única televisió de l’època, que premiava les habilitats lingüístiques dels nens que hi participaven. S’havia d’aconseguir un objectiu, per superar-ho, el monstre interpretava literalment les instruccions que li donaven els nanos, com per exemple, “vés a la dreta i parat davant la taula, Luis Ricardo, ja!”. Però si les instruccions no eren clars, eren malinterpretades o eren contradictòries, el monstre s’embolicava, s’equivocava i entrava en una situació de bloqueig, agitant-se compulsivament i llançant desagradables sons guturals que només podien ser parats per la cantarella inicialment esmentada del cantidubi.

Eren el temps de mirar la tele abans de fer els deures, mentre berenaves pa amb xocolata, pa sucat amb oli i sucre o sal, o un entrepà de foie-gras (no paté) Mina, el que tenia la clau per obrir la llauna lateral. Han passat 40 anys, ja ningú berena això, hi ha desenes i desenes de televisions, ràdios de tot tipus encara que la majoria d’una tendència, hi ha Internet i premsa impresa i digital, però el monstre ha tornat, Pedro Sánchez o Sanchezstein, en versió PSOE, comandant el que anomenen “govern Frankenstein”, segons manifestacions dels que sempre tenen un mal perdre. Frankenstein vs Franco-stein.

El panorama no és fàcil, per un costat tenim un president de govern de l’estat que ha arreplegat les forces per guanyar una moció de censura i fer fora als corruptes i als no demòcrates d’ultradreta, a la banda de M. Rajoy que feia set anys que estava al poder. Defensar-se és una cosa, però construir és un altre molt diferent. Conservadors i progressistes. Socialistes de dretes i socialistes d’esquerres. Nacionalistes castellans (no espanyols), nacionalistes bascos i catalans. Centralistes (que no unionistes) i independentistes. Demòcrates i no demòcrates del 155. Autoritaris i pactistes. Els que demanen canvis i els que res volen canviar. Fins i tot, peninsulars i insulars.  

sancheztein2Si no es fan concessions immediates i no només gestos de distensió, si no es fan accions i no només apel·lacions al diàleg a llarg termini, si no s’assumeixen riscos polítics, el futur li serà breu a Sánchez, serà un govern feble que es debilitarà cada cop més , els qui li han donat suport, li trauran. Però si fa les concessions, la manca d’adhesions li vindrà des de dins, des de les dissensions internes del seu propi partit i des de la poltrona dels seus barons. Té l’oportunitat de ser un estadista però segurament no té la capacitat per ser-ho. Ho veurem en poques setmanes, potser dies, jo no hi confio. Hi ha moltes possibilitats que l’entesa sigui impossible i que el caos s’instal·li en la política espanyola.

Davant d’això, els forts guanyarem, els que tenim la força de la persistència, els que tenim la força de la resistència, els que tenim la força de la llibertat i la democràcia, els que tenim la força de l’inconformisme davant les injustícies, els que ja no esperem res de ningú, els que ja sabem que ningú ens regalarà res, els que tenim la força de voler progressar, lluitar pels drets civils i la llibertat d’expressió de tots els ciutadans, els que tenim la força de no acceptar un nou cop d’estat donat per les forces d’ocupació violentes i uns jutges prevaricadors que fan de l’aplicació de la seva visió política, la seva injustícia. Mentre ells (PSOE-PP-Cs), utilitzen Catalunya com el seu tauler d’escacs i de batalla per aconseguir el poder de cara a un nou escenari, nosaltres a no escoltar-los, a no mirar-los, a no caure a les seves provocacions, nosaltres al nostre objectiu, fer un millor país, fer un país millor.

Per finalitzar, recordar i riure una estona no us perdeu aquest enllaç del concurs infantil comentat a l’article:

http://yofuiaegb.com/el-monstruo-de-sanchezstein-luis-ricardo-cantidubi-dubi-dubi-cantidubi-dubi-da-ya/

Cap a la República Catalana, Luis Ricardo, ja!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

creus cadaques

FER-SE’N CREUS...GROGUES

L’expressió “fer-se’n creus” és una dita típicament catalana, avui secularitzada però de clara herència religiosa cristiana, equivalent al “deixar de pedra” o “deixar glaçat”, que vol dir sorprendre’s, estranyar-se o admirar-se davant d’una situació poc habitual, insòlita, extraordinària o increïble.

I és que la situació actual és insòlita, increïble i trista, molt trista. Les dictadures ho són. Us havíeu cregut allò de recuperar les institucions, tornar a autogovernar-nos, la democràcia, fins i tot l’autonomia o preautonomia, doncs res. Aquí 155 i punt. Aquí els vencedors, els dipositaris del poder absolut, i a l’altre costat aquests “somiatruites” per la llibertat, aquests demòcrates vençuts i agenollats.

És una situació en què uns fan i els altres desfan. Uns posen llaços grocs i els altres els treuen, no posen llaços d’altra color o creen altres expressions, els treuen, fan mal bé el que construeixen els altres. Com deia un tuit aquesta setmana, per posar llaços grocs només calen mans nues, per treure’ls calen estisores, tenalles i altres eines de tall i destrucció, aquesta és la diferència. Hi ha els creatius i els que no accepten la creativitat.

Per un costat hi ha els que volen canvis, per millorar, i per altre els que volen quedar-se com estan, encara que sigui vivint a les escombraries, en el país de la Gurtel, en el país de la Púnica, en el país del cas Lezo, en el país del frau de les dessaladores, en el país del cas Noós, en el país del cas Andratx, en el país de les caixes B, en el país de la corrupció com a sistema de funcionament, en el país en què no hi ha separació de poders, en el país que fa el ridícul a Europa sencera, en el país en que existeix una monarquia encara, en el país on es persegueix la llibertat d’expressió, en el país on es persegueixen els drets humans, els drets polítics i els drets socials, en el país que reuneix tots els malsons que es fan i es desfan.

Com també llegia aquesta setmana, què vols esperar d’un grup que es mobilitza totalment per treure creus grogues que es planten a les platges amb un significat de solidaritat, però que permet que aquestes mateixes platges es plantin els cadàvers d’immigrants que fugen de la pobresa i de les guerres al seu lloc d’origen. Què vols esperar d’ells, de qui els voten i de qui els accepta?

Ja res ens sorprèn, és per fer-se’n creus...grogues.

Això “s’està fent més llarg que la Quaresma”, una altra expressió quotidiana d’herència cristiana en al·lusió a manifestar que una cosa dura molt. La Quaresma simbolitza el període de set setmanes entre Carnestoltes i Pasqua de Resurrecció, dies de dejuni i abstinència en record dels 40 dies que Jesús va passar al desert, patint fam i lluitant contra les temptacions del dimoni. Doncs bé, els catalans fa més de 300 anys que estem patint i lluitant, ja no contra les temptacions del dimoni sinó contra el mateix dimoni manifestat en les seves versions més desagradables, ferotges i lletges.

Possiblement “hem fet Pasqua abans de Rams”, expressió que significa que hem fet les coses en sentit invers, i possiblement vam pensar que la República era possible i que Europa ens donaria la raó pel sol fet de ser demòcrates. És clar que l’Europa dels estats, no ens donarà la raó fins que la seva opinió pública faci la força suficient, en això estem.

Hem rebut i rebrem “el bes de Judes”, expressió que fa referència als actes d’afecte enganyosos en al·lusió al petó que li va donar l’apòstol traïdor a Jesús a l’hort de Getsemaní, perquè el poguessin identificar. Hem cregut, ingènuament, que alguns partit del panorama de l’estat ens podrien voler, hem confiat que Podemos respectaria el dret a decidir, fins i tot que el PSC seria un partit que entendria la voluntat dels catalans, però no, és el PSOE de sempre, és un partit que només l’interessa governar com sigui, a costa de qui sigui i a curt termini.

“S’han estripat les vestidures”, igual que va fer Caifàs com a mostra d’indignació, quan va preguntar a Jesucrist si era fill de Déu i aquest el contestà afirmativament. A Espanya, a les seves institucions i als seus ciutadans, s’han estripat les vestidures, indignats, quan a Catalunya hem dit alt i fort que ens semblava que ja no volíem estar a Espanya, que no ens interessava i que per mesurar el volum d’aquesta voluntat, volíem votar. S’han estripat les vestidures quan els hi hem dit que som demòcrates i que volem sotmetre les decisions importants a tots els ciutadans.

Quan al governador romà de Judea, en Pons Pilat, li van portar a Jesús per condemnar-lo, no va trobar greus els càrrecs que l’imputaven. Va aprofitar l’ocasió per aplicar un costum de l’època que consistia a alliberar un pres. Per fer-ho va deixar trial als jueus triar entre Jesús o un delinqüent comú, anomenat Barrabàs, una acció insensata que es coneix com “barrabassada” i que va tenir efectes contraris, ja que el poble jueu va triar salvar al delinqüent i crucificar a Jesús. Una barrabassada és haver volgut aprofitar els rèdits que dóna l’anticatalanisme per augmentar uns quants vots, amb la factura i fractura que això suposa i suposarà. De barrabassades en veiem cada dia, i cada dia més en política.

Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular, i després de rentar-se les mans va dir “innocent jo sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”, i d’aquí naixeria l’expressió de “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa, actitud molt semblant a la que hem vist aquests dies en el PNB (o PNV?) donant suport al PP pels pressupostos. Com a conseqüència, jo els diria que vigilin, i aplicaria una altra dita, aquesta no cristiana ni catalana sinó molt espanyola, que diu “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”.

Un cop portat Jesús al turó del Gòlgota també conegut com a Calvari, als afores de Jerusalem, i per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegués una creu amb la inscripció INRI , acrònim d’Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, és a dir, “Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus”. Avui l’expressió “per més INRI” equival a dir patir un greuge a sobre del sofriment, una cosa més sobre una ja dolenta. Per més INRI els catalans demòcrates hem d’aguantar tenir ben a prop als autoritaris.

“La carn és dèbil”, és una expressió que surt de l’Evangeli de Sant Mateu per explicar davant de la seva imminent mort, la força de l’esperit per sobre dels punts febles de la naturalesa humana. Fa mesos que volem estar tranquils, lluitar és cansat i més contra aquest tipus d’enemic, el feixisme en estat pur que vol fer veure que és normal el que no ho és. La carn és dèbil i ens pot portar a acatar el que ens diguin i desconnectar, però l’esperit d’evolució, de millora i de llibertat no ho permet ni ho permetrà.

creus lituania A Catalunya, seguirem plantant les creus grogues, si ens en treuen deu, en posarem cent; si ens en treuen cent, en posarem mil; si en treuen mil, en posarem deu mil; si ens en treuen deu mil, en posarem cent mil; si ens en treuen cent mil, en posarem un milió. Igual que va passar a Lituània (Kryziu Kalnas), un lloc en què es van plantar creus en commemoració de lituans morts per la lluita de les seves llibertats, i que avui és un símbol d'identitat nacional, cultural i patriòtica contra la repressió russa, primer dels governs tsaristes i després de la repressió soviètica.

Així que finalitzaré amb un “endavant les atxes!”, que lluny de ser un crit militar i de guerra és l’expressió que es feia servir a les antigues processions per animar als prohoms a aguantar els ciris gruixuts anomenades atxes.

Mira per on, a una persona ni religiosa ni practicant com jo, li ha servit d’alguna cosa, a part d’una bona base de mates, el fet d’haver anat als Salesians de Rocafort. Una salutació des d’aquí, “contigo empezó todo”...

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

zombies

BENVINGUTS A ZOMBIELAND

En un món ple de zombis, Benvinguts a Zombieland és una guia de supervivència per a gent normal i corrent. En Columbus, interpretat per Jesse Eisenberg, és un tipus normal, estudiant d’universitat que un dia s’adona que el seu país ha canviat. Crea una llista de normes senzilles que segons ell has de seguir si vols sobreviure als atacs dels morts vivents, normes com comprovar que els lavabos públics estiguin lliures o comprovar sempre el seien del darrere del cotxe.

En Columbus es dirigeix a l’est, on ha sentit que no ha arribat el virus. Pel camí, es troba amb en Tallahasee, interpretat pel Woody Harrelson, un dur caçador de zombis al que no l’importa res excepte una cosa, menjar-se un Twinkie, un pastisset semblant als Pantera Rosa o Tigretón de tota la vida. També es troben a la Wichita i Little Rock, interpretades per l’Emma Stone i l’Abigail Breslyn respectivament, dues germanes que es dediquen a estafar però que comprenen que aliar-se amb el Columbus i el Tallahasee és una bona opció per arribar on volen, al parc d’atraccions Pacific Playland, un lloc on les noies han sentit que està lliure de zombis. zombies1

Terror, surrealisme, zombis, i uns personatges que fugen dels morts vivents embogits de l’oest. No us sona a res? No us imagineu el rètol de Benvinguts a Zombieland cada vegada que anem a determinats indrets de la península?

El zombi és aquell ésser que un cop mort, s’aixeca per caminar sense rumb ni destí, només amb l’objectiu de calmar la seva voracitat mitjançant alimentar-se i fer mal als altres, mossegant-los, contaminant-los i portar-los al seu inframón. Semblen tenir encara aparença humana però han perdut tota personalitat, ja no depenen de la seva voluntat, són dirigits pels seus instints més primaris.

Trobem diferents tipus de zombis, suposo que tot va en funció de l’evolució del virus i de la fase de contaminació, manifestant-se exteriorment amb diferents tipus d’agressivitat:

En un estat molt avançat del virus trobem als policies de la repressió, armats, els que peguen a la gent que va a votar, aquests han arribat a un nivell màxim d’agressivitat, maldat i odi que els porta a extrapolar als altres el que ells fan, inventen una violència que només ells tenen, inventen odis que només ells senten, fins i tot, inventen pobles que són inexistents.


zombies3En la mateixa fase trobem a grup important de jutges que embogeixen quan s’adonen que el món ha canviat des dels temps de la "Santa Inquisición". Aquests estaven en fase latent i han ressorgit de les catacumbes del Valle de los Caídos, es reconeixen per atribuir delictes inexistents, rebel·lions inexistents, sedicions inexistents, i per manifestar que fan justícia quan realment i “en manada” només fan repressió política, fan dictadura.

I el grup de periodistes militaritzats, l’anomenada “premsa mesetaria”, dedicats en exclusiva a la propaganda, seguint els principis matussers de Goebbels, deshumanitzant als humans, escrivint i predicant als quatre vents sobre l’adoctrinament dels que no ho estan sinó que pensen per si mateixos, tractant de zombis a qui no ho és, i portant a l’engany total a l’opinió pública espanyola als que fan creure un món inventat per ells, el seu propi món on despleguen totes les seves ànsies carnívores i de sang i fetge.

Els polítics zombi, una professió molt contaminada. Es reconeixen per una clara propensió a robar al ciutadà, per tenir títols i màsters ficticis en pseudouniversitats fictícies, per parlar de democràcia quan apliquen l’autoritarisme, la persecució i eviten el vot. Entre aquests, els que més pena fan són els dels PSOE, perquè encara pensen que són humans, no són conscients que han agafat el virus i que aquest està en una fase molt avançada de la malaltia. Mosseguen, odien, treuen espuma per la boca, em recorden al Bill Murray de la pel·lícula que de tant estar disfressats de zombis, s’acaben transformant en ells.

La ciutadania, també zombi en una gran part, viu en un estat letàrgic, ressentida i plena de prejudicis, s’ha deixat mossegar de forma voluntària i va, de fet, cap a una apocalipsi total, sense cap tipus de remei. Accepta com a normal la desigualtat de la societat, el rescat bancari, els desnonaments de tota mena, la manca de llibertats individuals, la corrupció judicial, la corrupció política i la monarquia de Felip 666. Es queden a casa davant del televisor veient només cadenes de TV contaminades, llegeixen diaris contaminats, i no fan cap tipus d’esforç per consultar internet i llegir altres mitjans que els puguin fer veure en els monstres en el que s’estan transformant.

Davant d’aquesta apocalipsi que s’estén, ens toca no caure al parany de deixar-nos mossegar. Potser és la solució més fàcil i còmoda, però si volem seguir sent humans, éssers lliures, lluitadors i amb pensament propi, només ens queda la cultura, formar-nos i informar-nos, però no en el remolí diari d’informació espanyolista que ens zombificaria.

Els zombis són una metàfora buida basada en l’obediència, és un virus que es propaga per la dificultat que suposa lluitar contra ell, per oferir resistència cal desobeïr a l’amo, per no contaminar-se cal tenir la llibertat de fer coses i no seguir el que et diuen que has de fer. Potser per escapar, no sabem sempre per on tirar, però si estem junts, hem vist que els costa molt més atacar-nos, els nostres ulls s’impregnen d’una lluïssor desconeguda per a ells que ens fa immunes al virus.

Cultura i unió, dues normes bàsiques per combatre la contaminació, i no oblidar mai; comprovar que els lavabos públics estiguin lliures o mirar sempre el seient del darrere del cotxe.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Quim Torra

TORRA, TOY i ANÍS DEL MONO

El primer acte d’investidura de Joaquín Tuesta, també conegut com a Quim Torra a "Sant Esteve de les Roures", és una evidència que l’independentisme català no és cap fenomen transitori i efervescent, sinó que està sòlidament instal·lat amb actitud resistent enfront del govern autoritari de l’estat espanyol.

Els mesos de repressió i assetjament no han debilitat aquesta postura, la nostra. Tal com demostra el discurs del Quim, l’han enfortit malgrat els dubtes circumstancials, per altra part lògics donada l’agressivitat de l’enemic, i els riscos personals evidents que comporta pels protagonistes aquesta resistència. Riscos que aniran a més degut al desequilibri de forces de cada part, però que vist el vist, no contemplen cap tipus de rendició.

Dir que el nostre President és Puigdemont, dir que la democràcia a Catalunya està amenaçada, dir que persistirem en la inalterada voluntat d’aplicar el mandat republicà que emana de la ciutadania, dir que vivim una crisi humanitària, recordar la malversació de fons per part de l’estat per prohibir idees, dir-li al “preparao”: Así no!, oferir diàleg sense condicions a Rajoy, oferir obrir un debat amb tots els ciutadans per redactar la Constitució Catalana, parlar de no renunciar a defendre la llibertat de forma pacífica, són frases que no poden fer mal a cap persona de bé, doncs parlen de democràcia, només els que no ho són poden sentir-se ofesos. Toy

El temps que passa fa mal, però va passant i el temps ens donarà la raó. No tinc cap dubte al respecte. Les coses es van sabent i el desgast anirà arribant. És secundari, que hi hagi investidura o no, l’antidemocràtic article 155 em sembla que no s’aixecarà, hi hagi ara President o hi hagi eleccions, eleccions que tornarem a guanyar per evidenciar una vegada darrera altre el que volem.

El 155 ha fracassat, la repressió ha fracassat, no hem tornat a una situació de normalitat, falsa normalitat, ja que el mateix 155 és excepcional i no normal. Al contrari estem en una situació d’excepcionalitat permanent en el que la raonabilitat política ha perdut el control, ha deixat de ser el centre de gravetat de la negociació per passar-ho a ser la força penal dels tribunals mal anomenats de justícia i la força de les armes policials i de l’exèrcit.

Anís del MonoPolicies i exèrcit, per cert, que permeten el consum habitual de drogues i begudes alcohòliques entre els seus membres per evitar ’increment en el nombre de suïcidis, com ha manifestat l’extinent González Segura, expulsat de l’exèrcit per haver denunciat les corrupteles, desviaments massius de diners i abusos de tota mena, dins de la institució militar, és a dir, per haver volgut fer ús del seu dret a la llibertat d’expressió per a voler millorar el seu lloc de treball. Us imagineu persones armades que estan begudes i drogades?, éssers amb origen humà que s’han transformat en ferotges personatges del Planeta de los Simios?, no cal imaginar, heu vist les imatges de l’1-O. Cal beure molt alcohol, molt Anís del Mono fet a Badalona per transformar-se en un primat. Només així es pot explicar el que vam viure i veure.

Policies, exèrcit i guàrdia civil, institucions armades, que haurien de ser garants dels drets i es transformen en repressores d’aquest pels ciutadans en general i fins i tot, per les mateixes institucions en particular. El masclisme i la discriminació de les dones en aquests cossos explica que només el 6% dels guàrdies civils siguin dones, i el 12% en policies i exèrcit, existint en aquests, un important nombre d’agressions verbals i físiques, incloent-hi sexuals, que normalment acaben en res. El món canvia, a Eurovisió guanya la cançó Toy interpretada per Netta Barzilai, una cantant corpulenta, extravagant i que fa moviments simulant als d’una gallina, una cantant diferent, sense complexos, amb una cançó inspirada en l’esperit del moviment mundial contra el masclisme #MeToo, que diu estúpids, covards i gallines als masclistes, que anima a denunciar els casos quotidians de l’abús sexual, mentre a Espanya tot es vol silenciar.

Torra, Toy i Anís del Mono. Digues a qui refuses i et diré a qui tries.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya