EconomiaCAT
LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
LA INFLACIÓ JA ÉS AQUÍ I S'HI QUEDA
Aquesta setmana, toca article econòmic.
Qui s'imaginava fa només dos anys que un virus posaria de genolls tota la població del planeta Terra.
Qui s'imaginava fa un any, que ara com ara hauríem d’afrontar colls d’ampolla provocats per la manca d’abastiment a escala mundial, des de sofisticats microxips, passant per peces industrials fins a les matèries primeres.
Qui s'imaginava fa mesos, que la inflació hauria escalat fins a arribar al nivell que ho ha fet. La inflació ja és aquí i s'hi queda. El perill inflacionari fa temps que hi és, malgrat els silencis, les conxorxes negacionistes i el maquillatge que li apliquen per treure-li importància enfront l’opinió pública, venent-ho com un problema transitori, que alguns ja el comencen a concebre com a transitori de llarga durada.
Doncs, ni transitori, ni transitori de llarga durada, la inflació ja ha arribat, som davant d’un problema permanent, d’un problema estructural per una raó bàsica, de fons, i directament proporcional com és el canvi demogràfic i l’envelliment de les societats occidentals i de la Xina, que deriva en un augment del consum versus la producció; en contraposició al moviment deflacionista que en els darrers anys ha motivat la globalització i la incorporació massiva de milions de persones com a factors productius, sobretot procedents de les economies emergents.
La "crisi de la Covid" ha ajudat a provocar la tempesta perfecta. Tal i com han anat les coses, no tocava parlar d’inflació i de polítiques antiinflacionistes, no era políticament correcte fer-ho. No era procedent desincentivar el consum en un moment de pànic, sobre el què es plantejava què passarà, quan la gent temia pels seus llocs de treball i la seva supervivència. Llavors calia injectar una quantitat ingent diners perquè la crisi sanitària no afectés més del que estava afectant. Quan vam despertar de les urgències de la crisi, el problema de la inflació hi era, la situació de la Covid el va tapar, però ara el problema ha crescut i ja no només tenim davant la punta de l’iceberg, comencem a veure la glacera sencera.
El preu de l’energia és l’indicador més evident per la ciutadania, amb l’augment més accentuat de tots, amb un índex de creixement de més del 50%, rera el qual venen molts d’altres entre els que destaquen els aliments frescos. Ara que el problema és visible per tots, surten les veus no autoritzades, de polítics i economistes a sou, que comencen a treure l'importància d'aquest problema tant greu, i, fins i tot, comencen a dir que la inflació no és sempre dolenta, i s'atreveixen a dir, que a vegades és desitjable.
No us deixeu enganyar perquè volen fer-ho!: La inflació és la pitjor amenaça econòmica actual. Representa la pèrdua de poder adquisitiu a les rendes familiars, té costos molt significatius per una gran part de la població, és nefasta per l’estalvi, per l’estabilitat monetària i la financera.
Amb inflació a dalt de l’escenari es desencadena el cercle viciós: Les persones reclamaran lògics augments de sou per equiparar-se amb l’augment del nivell de la vida i no minvar el seu poder adquisitiu, acció aquesta que continuarà produint un augment de la inflació. També augmenta més la despesa pública, a l’adaptació de sous de funcionaris i de pensionistes, i això si no comptem amb la corrupció que se'n deriva pels que cobren per a no treballar.
A més a més, considerant que els salaris mitjans, a l’estat espanyol, no han pujat significativament en els darrers anys, l’augment de consum privat que mostren els índexs econòmics només ha pogut ser finançat per l’increment del deute privat. Quina repercussió tindrà doncs un augment dels tipus d’interès? Fet amb la intenció que la balança de la producció no augmenti la desproporció amb la balança del consum. Nefast!. El problema rau en que la productivitat dels treballadors de l’estat espanyol és insuficient per mantenir el poder adquisitiu dels seus treballadors, cosa que posa de manifest els greus problemes de l’economia espanyola.
Aquest problema, per extensió també ho és per a moltes de les economies occidentals, que davant d’una situació d’extrema gravetat abaixen el cap o l’amaguen sota l’ala per a no veure el que hi ha davant.
La recuperació econòmica depèn del com afrontem aquest problema, un problema que és de tots, però que ningú sembla voler assumir, i que no es pot tractar de la mateixa manera com s’ha fet en altres moments de la història. La inflació ja és aquí i s'hi queda.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
QUAN PELARAN A VILLAREJO?
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
QUAN PELARAN A VILLAREJO?
És clar que Villarejo és un mentider.
És clar que Villarejo busca venjar-se de Sanz Roldán, exdirector del CNI amb qui te una guerra oberta fa anys, responsable de fotre-li el negoci basat en diversos tripijocs, una xarxa mafiosa policial o parapolicial i un entramat d’empreses de poder, corrupció i extorsions.
És clar que Villarejo es creu ser un James Bond al servei del MI6 i no passa de ser un Torrente o una còpia descontrolada de l’agent de la TIA, Mortadel·lo.
No hi ha dubte que l’ex-comissari és un personatge fosc, tèrbol, ranci, brut, groller, xulesc, exagerat, funest, cavernari, tavernari, caspós, trampós, problemàtic, il·lícit i molts més altres adjectius de similars caracteristiques. La seva credibilitat és nul·la, del que diu, no te’n pots refiar.
Això ho tenim clar i ho sabem. Però també sabem que havia sigut comissari, sabem que amb el CNI hi col·laborava, i que informació i contactes d’alt nivell en tenia, com reflecteixen les seves agendes i àudios.
Pots desqualificar-lo a ell, al seu personatge i al que significa, així i tot l’error està a desqualificar tot el que denúncia i publica. Pots dubtar i desconfiar del que opina i diu, però les gravacions hi són. El problema no és que ho digui ell, el problema és el que sap.
Villarejo diu moltes mentides, tanmateix no tot el que diu ho són. Les clavegueres de l’estat existeixen i fan pudor, molta pudor. Va ser ell qui va desvelar les comissions i els draps bruts de l’emèrit que han fet trontollar la monarquia. Va ser ell qui va desvelar que M. Rajoy coneixia i aprovava l’operació “Kitchen” per sostreure documents sensibles a Luís Bárcenas que podien implicar a alts càrrecs polítics del PP.
Sap massa. I això porta al títol de l’article, quan pelaran a Villarejo? Ja sabem els antecedents sospitosos i la quantitat de morts en aquest estat en estranyes circumstàncies, i quan vegis “las barbas de tu vecino pelar...”
Tot sona a pel·lícules de mafiosos, a Un dels nostres, al Honor dels Prizzi, a Camí a la perdició, a El Padrí, a quan un assassí a sou d’una família mafiosa fa tota mena de tropelies i barbaritats fins que decideix anar per lliure i fundar la seva pròpia família.
La gravetat de la situació no són les declaracions de l’ex-comissari, la gravetat és causada pel silenci de l’estat, per la seva inacció que empastifa tot el que envolta l’atemptat del 17-A. La gravetat no està en la desconfiança en Villarejo, la gravetat està en la desconfiança a l’estat.
Per què la fiscalia no ha volgut obrir cap investigació? Per què el Congrés s’ha negat a buscar respostes que li reclama la societat catalana en general i els familiars de les víctimes en particular? Per què l’estat no va fer costat a la reacció encertada, ràpida i eficaç dels Mossos? Per què no s’avança en les investigacions de la relació entre l’imam de Ripoll i el CNI? Per què no s’investiga i s’explica l’ "operació Catalunya" i fins on van ser capaços d’arribar? Per què els diaris espanyols, siguin de dretes o esquerres, callen?
Si callen és que tenen molt a callar, no ho dubteu.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya