NelsonMandelaNelson Mandela, conegut al seu país com Madiba, el nom del clan tribal d'on era originari, va morir el passat dijous.

Convertit en el símbol de la lluita contra l'apartheid, va ser realment icona de la llibertat dins i fora del seu país. Una figura llegendària que representava la lluita de les persones de pell negra pels drets humans i dignificava la justícia de qualsevol causa noble existent en el món.

Com tota persona, la seva vida és plena d'actes clars i foscos. Del personatge quedarà el mite, la icona, el millor de la seva personalitat complexa i apassionada com a llegat i inspiració per un món que recerca emmirallar-se en la fermesa, l'esforç, l'esperança i la perseverança de les conviccions, superant totes les pors internes i externes dels poders establerts que en el cas de Madiba van costar-li 27 anys del bé més valuós, la llibertat.

Fins aquí una breu introducció al personatge històric. Però d'aquest aspecte molts altres escrits ja s'encarreguen i s'encarregaran de fer-ho més extens i millor. En aquest article ens toca analitzar la seva dimensió més econòmica. Som-hi, doncs!

El primer que cal dir és que Nelson Mandela va transformar políticament un país i, per tant, també la seva economia. Sud-àfrica estava cada vegada més isolada per la repulsa internacional que causava l'apartheid. La seva economia estava debilitada per la interposició de sancions i bloquejos derivats del seu règim racista. L'alliberació de Nelson Mandela i la seva posterior arribada al govern va suposar un entorn positiu i il·lusionant, dins del marc polític democràtic, que havia de tenir els seus efectes en l'àmbit de la inversió econòmica per crear el context adequat d'estabilitat, de progrés i desenvolupament socioeconòmic que el país necessitava.

Hem de considerar que Mandela va liderar l'MK, el braç armat del Congrés Nacional Africà (ANC), que a la vegada havia sigut creat pel Congrés de Sindicats Sud-africans, una organització sindical en defensa dels treballadors, i el SACP (South African Communist Party), d'orientació marxista-leninista. Per tant, la seva orientació anava en la línia del socialisme més soviètic. Quan va anar a Davos, l'any 1992, ho va fer amb la idea que el proteccionisme i la nacionalització de les terres, els bancs i les empreses dels blancs, sobretot de les mines, era el camí a seguir. Però després d'aquesta reunió va canviar d'opinió. Aquest canvi de mentalitat pròpia, cap a l'obertura, cap a la lliberalització econòmica, va ser fonamental per la captació d'inversió extrangera i per incorporar a Sud-àfrica com la cinquena economia de les potències emergents anomenades BRICS (Brasil-Rússia-Índia-Xina-Sud-àfrica).

D'un Estat format per una legislació i una economia diferent, en funció de si eres de raça blanca o negra, que condicionava el dret a la mobilitat, el treball i les inversions; es va passar a una única economia.

La taxa de creixement del PIB sud-africà va augmentar quasi un 70% entre 1993-2008, segons dades de l'OCDE. La renda per capita va augmentar en el mateix període quasi un 40%. Moltes persones van abandonar en aquest temps una forma de vida humiliant i sense futur, molts van poder accedir per primera vegada a l'aigua corrent, altres van tenir per primer cop accés a llum elèctrica i molts nens i joves van anar a l'escola, cosa que abans mai ho havien fet. Sud-àfrica és l'economia més gran i més competitiva del continent africà, el seu PIB representa quasi el 30% de tot el continent africà. El 75% de les grans empreses africanes són de Sud-àfrica.

A més a més, s'ha convertit en un important centre d'oportunitats pels països veïns, dels que han emigrat quasi 3,5 milions de persones, recercant treball i una millor vida.

Però no tot és de color de rosa, ni de bon tros. Les reformes han sigut moltes, però insuficients. Existeixen greus problemes socials derivats de la desigualtat d'ingressos, fet que provoca delinqüència, violència, agitació i criminalitat. Hi ha molts descontents, per una part de la raça blanca, a causa de la pèrdua dels seus privilegis. Altres, de raça negra, estan desil·lusionats, perquè Mandela va trair la revolució i afirmen que la seva política reconciliadora només ha servit per afavorir els interessos de la supremacia blanca, enfront de la població de raça negra, que en gran part segueix pobre i a l'atur (que afecta a una quarta part de la població activa), passant, per tant, de la discriminació racial a la discriminació social. I és que, realment, Sud-àfrica no és una societat igualitària. El poder econòmic i les terres són propietat de la minoria blanca, excepte una petita part vinculades al ANC. El 43% dels sud-africans es poden considerar pobres, amb ingressos de menys de 2$ diaris per poder sobreviure, imatge que dista molt realment de la visió de nació “arco iris” que Mandela va voler dissenyar.

Dins dels aspectes negatius, cal fer un apart al problema del VIH/SIDA, una autèntica epidèmia en aquest país. Sud-àfrica és el segon país del món amb una major taxa de pacients afectats, cosa que afecta al seu desenvolupament ple. Mandela va ser incapaç de reduir aquest índex, que afecta a més de 5 milions de persones sobre un total de 50 milions, i de combatre eficientment les seves conseqüències. Així, existeix una gran quantitat d'orfes, la majoria de raça negra, que són atesos per un servei de benestar molt rudimentari i que és un important “caldo de cultiu” de delinqüència futura.

Que els mercats no hagin mostrat cap reacció a la mort de Nelson Mandela és un bon aspecte, significant que la confiança dels inversors en el país preval per damunt de les persones, malgrat el seu reconeixement inqüestionable per possibilitar el progrés econòmic del país durant seu lideratge, i determina que el seu llegat sembla que és prou consistent per suportar les amenaces existents i evitar una crisi econòmica i financera.

 

Madiba, pots descansar en pau per la feina feta, però els teus successors no poden parar. Encara queda molt per fer. El so de les “vuvuzeles” ha de continuar.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

paradisosfiscals  En general, els governs de la Unió Europea condemnen verbalment el frau fiscal i prediquen grans croades encaminades a combatre el blanqueig de capitals. A la pràctica, es limiten, com a màxim, a dur a terme tímides polítiques en contra d'això, i es converteixen en còmplices directes de la delinqüència econòmica i de la corrupció política.

La utilització dels paradisos fiscals és un mecanisme legal ordinari en les relacions interbancàries i, en general, en les operacions financeres i el comerç internacional, on no es coneix la procedència legal o il·legal dels fons transferits. Així de simple? Doncs sí. Així de fàcil, tan fàcil que és ofensiu. I més en un període de plena crisi, sota l'amenaça constant de retallades pressupostàries en educació i en sanitat, en un moment en què l'atur creix i en què, descaradament, les multinacionals que demanen més reformes en els mercats laborals són les primeres a utilitzar aquesta normalitat evasiva de capitals cap a comptes bancaris opacs en paradisos fiscals.

Moltes vegades, els paradisos fiscals es troben situats en illes exòtiques com és el curiós cas de les illes Caiman, on en un mateix edifici hi ha computades 18 mil societats mercantils. Es tracta, doncs, de l'edifici més gran del món? No, l'edifici només té cinc plantes, simplement es tracta d'un edifici qualsevol ple de societats fantasma. A les illes Caiman també hi ha computades 170 oficines del Barclays, mentre que la població d'aquestes illes no arriba a 45 mil habitants. En altres ocasions, aquests paradisos fiscals estan barrejats i immersos dins del cor dels barris de negocis de les grans metròpolis, com la City de Londres o l'estat de Delaware, als Estats Units.

Aquests centres financers es basen en una quasi inexistència de fiscalitat i en una absoluta existència de secretisme i d'opacitat, que fan que sigui possible que s'hi acumulin els diners procedents de malfactors de tota mena, tant de les dictadures com de les màfies, del tràfic d'armes, de les drogues i de l'evasió i del blanqueig de diners. Sota la disfressa d'un negoci financer s'amaga un autèntic saqueig de diners que traspassa la riquesa de l'economia productiva a aquests paradisos fiscals, i que dóna lloc al títol de l'article: "Paradisos fiscals: no digui negoci, digui saqueig".

Sé que sembla un discurs molt d'antisistema, “d'indignat”, de puny alçat, però no ho és. És un discurs d'inconformitat, de racionalitat; un discurs a favor del contribuent, a favor que la societat sigui qui tingui els mercats al seu servei, i no a l'inrevés. Simplement és un discurs d'economia.

No creguem que es tracta només de refugis per als diners, de llocs que són un punt final o d'amagatalls, sinó que, amparats pel principi de llibertat de circulació de capitals, són plataformes financeres operatives de primera magnitud, en què les autoritats locals concedeixen certs privilegis fiscals i regulatius, com l'ocultació del nom del propietari dels diners i l'origen d'aquests.

Totes les grans companyies, o gairebé totes, hi estan implicades. Així, el 85% de les principals empreses nord-americanes que cotitzen en borsa, com Microsoft, Apple o Google, entre d'altres, van operar amb filials situades a paradisos fiscals, amb un total de quasi 3.000 societats deslocalitzades inscrites en aquest tipus de jurisdiccions. També en l'àmbit espanyol, el 95% de les companyies que formen l'IBEX 35, els bancs entre aquestes, disposen de societats mercantils en aquests països, amb una xifra que augmenta geomètricament i que impedeix que el Banc d'Espanya controli i supervisi les operacions financeres que es fan des d'aquí. Això constitueix una clara banca a l'ombra o shadow banking, i es tracta, en molts casos o en quasi tot ells, de ficcions jurídiques que computen operacions realitzades fora del territori on estan domiciliades, i que permeten una total llibertat d'acció per la circulació electrònica d'una part important dels fluxos financers internacionals.

A més, cal afegir que la major part de les empreses privades propietàries de les dues principals agències de qualificació de riscos financers, Standard & Poor's i Moody's, tenen els seus domicilis legals a Delaware, a les illes Verges britàniques i a altres territoris amb empreses deslocalitzades. D'aquesta manera s'amaga la identitat dels veritables propietaris, fet que facilita la seva manipulació i manca d'independència del crèdit internacional. Actuen, doncs, com poderosos lobbies financers, que pressionen els governs i les institucions.

Actualment, el marc financer internacional, malgrat el que es predica de cara al public, afavoreix aquesta opacitat. Així, l'article 63 del Tractat de la Unió Europea prohibeix taxativament als estats membres qualsevol restricció als moviments de capitals, dins i fora de la UE. És a dir: qualsevol territori de qualsevol continent amb menors o nuls impostos pot captar capital, sobretot capital financer.

El G-20 a Londres va anunciar públicament el final del secret bancari. Però, realment, les accions no estan a l'alçada de les paraules, i s'avala l'abandonament, per part de l'OCDE, del projecte per acabar amb l'opacitat dels paradisos fiscals i per crear un espai jurídic global, més enllà dels convenis bilaterals entre països, per a l'intercanvi d'informació fiscal. Només així s'explica com pot ser que, des de la reunió del G-20 a Londres, l'any 2009, les fortunes estrangeres gestionades a Suïssa hagin augmentat un 14%, fins a situar-se en la xifra de quasi 2 bilions d'euros, quantitat suficient per pagar el deute públic espanyol dues vegades.

En poques paraules: mentre les persones normals som sotmeses a fortes pressions d'austeritat, reguladores i, fins i tot, persecutòries, en cadascun dels nostres estats, aquests mateixos estats permeten i fomenten que els més poderosos, els que tenen capacitat per establir oficines de negoci en paradisos fiscals, campin per on vulguin, fora de qualsevol regulació. D'aquesta manera, mitjançant la més absoluta legalitat i amb la cobertura de la més injusta i perversa opacitat, es converteixen en part de la gran estructura internacional, que permet que les grans fortunes procedents de les accions més il·legals possible, procedents de la droga, procedents de l'evasió fiscal, procedent de crims, procedents de les dictadures, procedents de la fam i de la desgràcia, procedents de la delinqüència, es transformin en diner blanc i disponible, puguin tornar a entrar al mercat financer sense cap problema i es perpetuï el mecanisme perquè els delinqüents continuïn delinquint.

Es calcula que fins a un total de 40 bilions de dòlars (parlem, doncs, de xifres amb dotze zeros a la dreta) estan dipositats dins dels paradisos fiscals, exemptes d'impostos. Aquesta xifra seria suficient per acabar la crisi mundial diverses vegades. Però ben al contrari: el que no es diu és que aquests diners són part de la causa d'aquesta crisi. Així, el negoci descontrolat de convertir en títols borsaris els préstecs hipotecaris d'alt risc, sense garanties als Estats Units, consistia a treure'ls del balanç de l'entitat financera i a traslladar-los a una societat instrumental, generalment registrada en un paradís fiscal.

Amb aquest sistema d'atomització mundial del risc, aquest es traslladava del banc a aquesta entitat virtual i, des d'aquesta, als compradors dels títols emesos, com van ser molts bancs europeus, per a l'obtenció de liquiditat dedicada a l'especulació financera, mitjançant els derivats financers, amb una xifra superior als 600 bilions de dòlars.

Aquest model de negoci financer opac, que passava pels paradisos fiscals, quedava fora del control dels bancs centrals i permetia l'endeutament desmesurat dels bancs matrius i dels grans fons especulatius domiciliats a paradisos fiscals. Els derivats, per aclarir aquest terme breument, no són valors borsaris que suposen drets sobre el benefici o sobre el patrimoni d'una empresa, sinó que són negocis volàtils, consistents en la compravenda de contractes d'apostes sobre moviments futurs de les cotitzacions d'actius financers o físics. És a dir, són pura especulació i constitueix el gran volum de negoci que es mou en l'anomenat mercat global.

Els lobbies financers defensen els paradisos fiscals. La defensa dels interessos dels grans bancs i de les grans firmes financeres inclou la defensa de tots els mecanismes que fan possible aquest “sidral” financer mundial, que inclou els paradisos fiscals.

Així, l'Institut de Finances Internacionals, que és el major lobby mundial dels grans bancs, està presidit actualment pel banc HSBC, banc al qual s'acusa, als EUA, d'haver contribuït al rentat de diners procedents del narcotràfic mexicà, mitjançant la seva xarxa de filials en paradisos fiscals. La GFMA (Global Financial Markets Association) és un altre lobby bancari, que es caracteritza per la seva oposició a qualsevol regulació de l'especulació financera amb les matèries primeres, així com per la defensa dels paradisos fiscals i per l'opacitat financera enmascararada amb arguments financers pretesament tècnics. Però, algú imagina la manca de regulació en altres facetes de la nostra vida quotidiana? Llavors, com és que permeten la manca de regulació financera que existeix?

Inestabilitat financera, crisi, blanqueig de diners, saqueig, augment de la desigualtat, pobresa, especulació... són alguns dels aspectes que comporta la situació actual del paradisos fiscals. Els ciutadans han de tenir consciència que l'economia submergida d'una família, que moltes vegades és una forma de subsistència, està perseguida per la llei, mentre que les grans fortunes i ocultacions que es mouen en els paradisos fiscals gaudeixen de total impunitat. Ens han volgut fer creure que és un tema molt difícil de solucionar, però, tècnicament, no és el cas: es tracta únicament d'un problema de voluntat, d'un problema d'interessos.

La llibertat dels diners està per sobre de la llibertat de les persones, i aquesta és una manera equivocada d'entendre i fer economia.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

escacssiria

La Primavera Àrab és el nom que reben un seguit d’aixecaments populars que van tenir lloc en alguns països àrabs l’any 2010 i que es van iniciar a Tunísia. En aquest país i a Egipte, aquests moviments van significar el derrocament dels seus governants al cap de poques setmanes d’haver-se iniciat. A Líbia i a Síria, els governs van respondre violentament a aquests aixecaments i es van negar a abandonar el poder, fet que va portar part de la població a armar-se i a iniciar guerres civils. A Líbia, el cap de govern, Moammar al-Gaddafi, va ser executat pels rebels. A Síria el conflicte encara dura. La guerra civil entre les forces lleials al president del país, Bashar al-Assad, i els rebels sembla que està estancada.

Però parlem de Síria amb més detall. Síria s’ha convertit, en aparença, en un autèntic camp de batalla, però realment és un tauler d’escacs de primera magnitud, on, igual que en aquest joc mil·lenari, no hi ha ni bons ni dolents, només hi ha fitxes blanques i fitxes negres.

A més, es tracta d’uns escacs a diverses bandes, ja que els interessos polítics i econòmics de cadascuna de les fitxes del mateix color són molt més complexos. A primer cop d’ull, sembla que existeixin dos blocs internacionals: per una banda Rússia, l’Iran, la Xina i el govern sirià i, per l’altra, els Estats Units, França, el Regne Unit, l’Aràbia Saudita i Qatar. Però en aquests dos blocs hi ha fortes divergències, perquè hi ha diferents objectius.

Síria es troba ubicada geogràficament en un lloc estratègic. Limita amb Turquia pel nord, amb l’Iraq per l’est, amb Jordània i Palestina pel sud i amb el Líban i el mar Mediterrani per l’oest. Aquesta situació fa que sigui un país amb una influència clau a la zona, i aquest fet augmenta si tenim en compte l’abundància de recursos naturals que té Síria. L’activitat principal del país és el petroli, que genera més de 3/4 parts dels ingressos amb les exportacions. Tot i això, es tracta d’un país productor, en comparació amb països veïns. Així, Síria produeix 180 mil barrils de petroli per dia, respecte dels 89 milions de barrils diaris que representen la producció mundial.

A més, és un país ric en gas, en fosfats i en sal. En el gas radica una de les principals causes per les quals s’ha internacionalitzat el conflicte, a causa de la competència entre productors de gas per ser proveïdors d’un gran mercat d’aquest recurs energètic, com és la Unió Europea, malgrat la crisi actual, ja que Síria s’ha de convertir en un dels principals nodes de transport d’aquest recurs.

Per una banda, l’Iran té interès a potenciar la construcció d’un gasoducte que passi per l’Iran, per l’Iraq i per Síria, amb ramificació al Líban, i que, des d’aquí, creui el Mediterrani per transportar el gas iranià des dels seus jaciments. Això s’ha potenciat a causa dels importants descobriments de gran quantitat de gas a la població siriana de Homs, una de les zones de Síria on els enfrontaments han estat més forts.

Per una altra banda, Qatar i l’Aràbia Saudita tenen interès a fer un altre gasoducte que transporti el seu gas per Qatar, per l’Aràbia Saudita, per Síria i per Turquia.

Per tal d’aconseguir el seu objectiu, l’Iran necessita conservar el suport del govern sirià. Qatar, en canvi, necessita enderrocar-ne el règim, igual que els altres dos països implicats en aquest projecte, ja que si no fos així en quedarien fora.

Aquesta situació s’ha complicat perquè Xipre i Israel han descobert reserves molt importants de gas a les seves aigües territorials i, segons els experts, això només és el començament del descobriment de jaciments de gas a tota la conca del Mediterrani oriental.

Darrere d’aquests països per on passen els gasoductes i dels seus propis interessos, hi ha els interessos de les superpotències mundials. Així, els Estats Units, s’alineen amb la tendència de donar suport als seus “amics” i socis a la zona, com són l’Aràbia Saudita i Qatar. A més, donen preponderància a Turquia, que amb la participació en aquest projecte es convertiria en la principal potència econòmica d’Orient Mitjà. Això fa que aquest país cada vegada sigui més dependent de les decisions dels Estats Units, i més encara si pot aprofitar el debilitament de l’Iran dins de la zona geogràfica per incrementar la seva influència i evitar la creació d’un Estat kurd fora del seu territori que pugui esdevenir un futur rival.

Per una altra banda, hi ha Rússia i la Xina. Ambdós països volen retallar el poder d’influència dels Estats Units prop de les seves fronteres. Rússia és el principal subministrador de gas a Europa, té la participació i el suport econòmic d’Alemanya i, fins ara, ha mantingut aquesta hegemonia per sobre dels interessos i dels projectes americans. Ha ofert millors preus i ha establert unes aliances estratègiques més eficients a l’Orient Mitjà. La Xina té acords econòmics amb Rússia, participa econòmicament en l’ampliació dels seus gasoductes i, a partir d’aquests, contempla l’abastiment cap al mercat interior xinès.

Aquí es barregen economia i religió, ja que el projecte del gasoducte Iran-Iraq-Síria suposaria beneficis per als països d’orientació xiïta. L’Iran i l’Iraq són dos països amb majoria xiïta. A Síria, malgrat que hi ha una majoria sunnita que representa més del 70% de la població, el poder —i sobretot el poder militar— el tenen els xiïtes, i més concretament una branca d’aquests, els alauites, a la qual pertany el president al-Assad.

Per tant, també existeix el perill que al conflicte existent s’afegeixi un conflicte sectari, que afectaria principalment la població civil i desestabilitzaria, encara més, la regió. La divisió històrica de l’Islam és utilitzada segons les conveniències per cadascun dels dos blocs internacionals, que busquen dividir i provocar lluites internes en favor dels seus interessos. Els beneficiaris de l’altre gasoducte, el que va de Qatar a Turquia, són sunnites, concretament del corrent religiós conegut com a wahhabisme, que suposa la branca majoritària del sunnisme.

Ara bé, sembla que l’aspecte religiós és més aviat una eina que un objectiu, fet que ens mostra clarament, i una vegada més, que l’objectiu és econòmic. O és que algú creu que si Síria no tingués gas o petroli, hi hauria aquest sarau organitzat?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

 

shalomcatalonia‘SHALOM’, CATALONIA

Quan anem pel món, obrim els ulls i les orelles, parlem i ens relacionem. Hi ha molts tòpics que cauen, n'hi ha d'altres que es confirmen i hi ha molts interrogants i enigmes nous que s'obren.

Quantes vegades, després de visitar el País Basc i d'haver rebut la cordialitat i l'hospitalitat que tenen els bascos, de veure els seus paisatges verds i tranquils i la seva forma de gaudir de la gastronomia i de la vida, ens preguntem com és possible que, precisament en aquell lloc, hagi existit un odi tan greu i irreconciliable entre famílies i uns posicionaments polítics que han portat a l'assassinat entre veïns i faccions contràries?

El mateix passa a Irlanda. Mai no he estat a cap lloc on la gent sigui tan amable en línies generals. Allà, davant de qualsevol dubte que els planteges, encara que sigui en un anglès deficient, es desviuen per donar-te una solució. Fins i tot t'acompanyen i deixen un negoci ple de clients, que accepten de bon grat que el dependent ho faci per ajudar un turista desconegut que s'ha perdut. Com es pot entendre, llavors, que fins encara ara, hi hagi àrees a Irlanda del Nord on catòlics o protestants no poden passar? Allà on, precisament, es respira tanta cordialitat?

A l'Estat d'Israel passa una cosa similar. De seguida veus que el que t'han explicat no encaixa del tot amb el que veus. Fa 28 anys que, per motius professionals, tinc relacions comercials amb empreses d'Israel. En els darrers 5 anys hi he estat 3 vegades: dues per motius professionals, a Haifa i a Tel-Aviv, i una tercera vegada per motius turístics, a Jerusalem, com a primera etapa d'un viatge a Palestina, Jordània i Egipte.

Tinc coneixements d'algunes coses del país, doncs. La primera sensació que tens de caiguda de tòpics és que no es tracta d'un poble radical, pel que fa a la majoria de la seva població, en molts aspectes quotidians. Tampoc en l'aspecte religiós. És clar que hi ha una minoria molt sorollosa que sí que és radical, fanàtica i integrista, i que aquesta ho és molt, però per a la majoria dels altres són vistos, a vegades, com a "dropos i embrolladors", encara que només ho reconeixen quan hi tens molta confiança.

L'Estat d'Israel està associat al poble i a la religió jueva, un poble sempre dispers per diferents països pel fet de no tenir un estat propi i estar obligat a marxar de les seves terres des del temps de la diàspora. Encara ara, hi ha una gran majoria de jueus que viuen fora de les fronteres de l'Estat d'Israel.

Des de la formació d'aquest estat fins a l'actualitat, hi haver alguns jueus que hi van retornar des dels països àrabs que els acollien, cosa que avui semblaria impossible; d'altres, des dels Estats Units; d'altres, des de Rússia, on, a començaments del segle XX, hi havia més de 5 milions de jueus, molts dels quals van haver d'emigrar per la Revolució Russa; d'altres, des d'Alemanya i altres països centreeuropeus, d'on van haver de marxar durant l'holocaust de la Segona Guerra Mundial; d'altres, de forma més recent, de l'Argentina, després de les seves repetides crisis econòmiques.

Aquesta procedència tan diversa es nota. Hi ha partits de dretes més radicals i més moderats, i el mateix passa amb l'esquerra. Fins i tot hi ha partits pacifistes i proàrabs. N'hi ha de rics i n'hi ha de pobres. Hi ha moltes formes de pensar, com a qualsevol societat. Pots parlar amb ells de tot: de política; de futbol; d'economia, ja que, per formació cultural, tots en saben (qualsevol paleta sap com va el Dow Jones); de gastronomia; de religió; de negocis, etc. És a dir, ens han fet creure que són especials en alguns temes, però realment no és així.

És veritat que hi ha bastanta gent que no menja porc, marisc i altres meravelles. Ells s'ho perden. Però són totalment respectuosos amb el fet que tu facis una altra elecció, o almenys aquesta ha estat la meva experiència.

Ara bé, tota aquesta dispersió intel·lectual i social s'homogeneïtza quan hi ha en joc la seva seguretat com a poble. En aquesta situació, ells, que per diversos motius han estat perseguits en diferents episodis de la història de forma molt injusta i amb esclats de violència, i que s'han convertit en el boc expiatori del descontentament dels pobles on habitaven, és quan fan pinya de forma transversal. Fins i tot sobre allò que a nosaltres ens pot semblar abominable, com, per exemple, el tema de la construcció del mur, he sentit dir a gent d'esquerres i molt tolerant que s'ha de reconèixer que encara que no els agrada el fet en si, la veritat és que d'ençà que hi és, la gent viu més tranquil·la i s'han reduït el nombre d'atemptats.

En fi, igual que al País Basc i a Irlanda, són coses que a nosaltres se'ns fan molt difícils d'entendre, perquè són sentiments associats a un territori, són nacionalismes, igual que ens en fem creus quan veiem que gent intel·ligent espanyola creu les barbaritats que diuen dels catalans, sense cap racionalitat, ja que realment només existeix una emotivitat articulada pel nacionalisme espanyol, que cala en la part més prehistòrica del cervell de qui rep el missatge.

Tota aquesta llarga introducció es resumeix quan comentem que a tot arreu hi ha de tot, i quan ens expliquen que aquests són d'aquesta forma, i aquests altres d'aquesta altra. Tot això, realment, respon a tòpics que, moltes vegades de forma interessada, impedeixen fer una anàlisi adequada, racional i objectiva, que és el que pretén fer aquest article, anomenat 'Shalom', Catalonia. Si fos d'una altra manera, llegiríem aquest escrit de forma contaminada.

La icona que avui ens arriba als catalans sobre Israel, com sobre molts altres llocs, no és ja la del passat medieval comú, la de ser un poble perseguit i la de l'holocaust. Tampoc la d'un jove estat progressista i simpàtic, com era fins a la Guerra dels Sis Dies. Ara Israel es veu i transmet la imatge d'estat opressor del poble palestí. Ha passat de ser víctima a ser agressor, a causa del conflicte del Pròxim Orient. Però si sortim d'aquest missatge judeofòbic, moltes vegades fet sense coneixement de causa, Israel és i es presenta amb admiració com un nou estat capaç de sobreviure en un territori hostil, de portar a terme una política lingüística eficient i de construir una societat moderna i democràtica.

No oblidem que, als anys 30 i 40, el feixisme espanyol identificava la forma de fer dels catalans amb la dels jueus, ja que projectava les estratègies antisemítiques de tota la vida i les existents a Europa en una situació en la qual hi havia pocs jueus a Espanya, a una identificació o substitució d'aquests per catalans, com a causa de tots els mals, amb arguments similars als de l'antimercantilisme i l'anticosmopolitisme, i contra els valors científics de la modernitat.

L'argument és el mateix que tenien els Reis Catòlics quan van anar contra els "enemics" jueus perquè fos possible construir Espanya. Des d'Espanya, fa anys que es considera que aquest relleu de papers que busca la destrucció de la "santa" nació ha passat dels jueus medievals als catalans actuals. Com ja deia Pío Baroja, "el catalán intelectual es emigrante y se desnacionaliza pronto, y en eso asoma el judío".

Que a Catalunya i als catalans ens cal un Estat propi i sobirà per recuperar el benestar està explicat a molts altres articles d'aquest web. Que per tirar endavant ens cal el reconeixement internacional és clar. Que no podem esperar a tenir un reconeixement anticipat i majoritari és un fet, ja que un francès, un txec o un grec no coneixen, a priori, l'interès que pot tenir directament per a ells una Catalunya independent. L'interès és dels catalans, i ningú no farà res per a nosaltres de forma desinteressada, quan el més còmode i fàcil és restar a l'expectativa.

Shalom2En aquest context, és d'agrair la simpatia que els països bàltics estan tenint cap al nostre procés sobiranista, en un moment tan decisiu de la nostra història i enmig de la pressió voraç de la diplomàcia espanyola contra Catalunya. També l'esforç de comprensió cap a la realitat catalana que està realitzant Israel. Hem de considerar que l'ambaixador israelià ha anunciat que el proper consolat que Israel vol obrir a Europa serà a Barcelona, cosa molt significativa en el moment actual. Israel és un país molt influent i molt poc influenciable per part de la diplomàcia espanyola, tradicionalment proàrab des de la dictadura de Franco. No s'ha d'oblidar que Espanya va ser el darrer país de l'Europa occidental que va reconèixer l'Estat d'Israel, que s'havia fundat l'any 1948: aquest reconeixement no va arribar fins a l'any 1984.

L'aliança amb Israel suposaria un suport clau en bastants aspectes. El primer seria l'econòmic. Catalunya precisa començar el primer dia, pagar als seus pensionistes, als seus funcionaris i a totes les persones que componguin l'aparell de l'Estat. Catalunya no ha recaptat impostos, i és difícil de creure que la hisenda pròpia començarà a recaptar un temps suficient perquè les seves arques comencin a omplir-se. No hi haurà temps per a la preparació. Seria una quimera pensar que Espanya negociarà amb Catalunya la seva escissió. De cap manera. En tot cas, es veurà obligada a negociar-hi quan la independència sigui un fet impossible d'aturar o quan sigui impossible anar cap enrere. Llavors s'adonarà que ha perdut una part important del PIB i que ha d'assolir un deute que no pot pagar. Però no abans. Els diners perquè les estructures d'estat funcionin des del primer dia han de sortir d'un préstec. D'un préstec que només pot venir donat per un país o per un grup de països amb prou pes específic internacional i econòmic per fer-ho. Israel és un d'ells.

L'avenç d'Israel en l'àmbit tecnològic i el seu tarannà respecte a l'emprenedoria es complementen molt bé amb la societat catalana. Israel i Catalunya són dos països mediterranis, amb climes, geografies i formes d'entendre el comerç i el món dels negocis similars, encara que ells van unes quantes desenes de dècades per davant nostre. A més, l'estratègia d'una aliança amb Israel seria molt important, perquè suposaria que ells serien la nostra porta d'entrada als Estats Units, on ningú o molt poca gent coneix Catalunya.

Socialment, Israel i Catalunya tenen certes similituds, cosa que fa que puguem aconseguir que hi hagi una afinitat. Hi ha 300 mil israelians que visiten Barcelona cada any, mentre que només 40 mil visiten Madrid. Barcelona agrada als israelians, s'hi troben com a casa. De fet, molts jueus que he conegut em comenten que admiren el fet que, els catalans, quan es tracta de gaudir, són els primers a fer-ho, però quan toca treballar s'obliden de la gresca i són els primers a posar-s'hi. Catalans i jueus hem tingut experiències històriques molt doloroses, i moltes vegades ens han volgut aniquilar com a poble, però el nostre dinamisme, la nostra necessitat exportadora i la innovació, combinats amb la insistència, encara que alguns pensen és tossuderia, ens han fet avançar, però salvaguardant les nostres tradicions i la nostra essència de ser el que som.

Per a Israel, els avantatges de comptar amb un país amic al sud d'Europa suposen un assumpte d'interès nacional. I encara més si considerem la importància geoestratègica que pot tenir políticament Catalunya i la importància econòmica que pot suposar el port de Barcelona per a ells, així com l'entrada dels seus productes de forma més fàcil i ràpida a la Unió Europea.

A més, Barcelona, per desgràcia, avui és un focus calent de gihadisme més o menys encobert dins d'Europa. Israel considera inacceptable i preocupant que el govern espanyol no dediqui prou recursos a combatre les possibles fonts de futurs terroristes islàmics radicals, que poden ser una amenaça per als seus ciutadans i per als seus interessos. Aquesta qüestió és prioritària per a Israel, però no ho és per al govern d'Espanya. Amb una aliança amb Catalunya, això estaria controlat.

És evident que Israel no pot ser un mirall on mirar-nos de forma indiscriminada, però sí que és un país del qual els catalans podem copiar certes coses. No podem obviar que 180 jueus han sigut Premi Nobel, cosa que no es fruit de la casualitat, sinó de l'educació, on es valora, i molt, la responsabilitat personal, l'esforç i també l'ambició. He vist en primera persona com les institucions israelianes valoren la bona fe. Així, una de les vegades que hi vaig anar per motius professionals, va ser per un plet interposat per una companyia catalana a una d'israeliana i, malgrat la primera impressió de sectaris que teníem, els tribunals ens van donar la raó. Això diu molt d'ells.

Els vincles amb Israel s'estrenyeran amb el viatge oficial que Artur Mas realitzarà aquest mes a Israel, amb l'objectiu de reforçar els lligams establerts, i en el qual serà rebut pel primer ministre, Benjamin Netanyahu. Sembla que també el govern d'Israel està força interessat en aquest viatge, organitzat per la Generalitat de Catalunya, mitjançant ACC1Ó, amb la col·laboració del CTecno. La finalitat del viatge del govern de Catalunya és facilitar la possibilitat d'augmentar el coneixement de com fer negocis amb Israel, aprofundir en les relacions comercials i internacionalitzar l'economia catalana amb un partenaire tecnològic de primer ordre.
Bona decisió i bon viatge!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

americallatina   Ara que el President Mas està de viatge institucional a Brasil, torna a prendre actualitat el veritable paper que realment té l'economia llatinoamericana.

Durant dècades Amèrica Llatina s'ha identificat amb les dictadures, la pobresa i el subdesenvolupament. En aquests moments pocs dubten que el subcontinent sigui una regió en alça política i econòmicament, amb unes innegables perspectives de desenvolupament i de millora en tots els àmbits socials i econòmics, però quin abast tenen realment els canvis actuals, pot realment ser la regió un actor emergent internacional? Amèrica Llatina : mite o realitat.

Als anys 60 i 70 les economies d'Argentina, Brasil, Mèxic i Colombia se les anomenava semi-industrialitzades perque comencen a exportar productes manufacturats, però tenen un insignificant pes en l'economia mundial ja que es tractava d'economies relativament tancades, molt protegides per barreres comercials i per tant no eren economies competitives, eren resultat d'un model que avui s'ha esgotat.

Als anys 80, quan les economies dels anomenats “dracs o tigres” asiàtics emergeixen dins del panorama econòmic mundial basades en la conquesta de mercats exteriors. Mentre, les economies d'Amèrica Llatina són marginades i s'enfonsen en la hiperinflació i les crisis econòmiques imternes severes, degut a la gestió del seu deute extern, i per tant no poden donar el pas a nous països industrialitzats.

La dècada dels 90, suposa l'introducció de Xina i India dins del panorama internacional, amb forta captació d'inversió extrangera que no només busquen una reubicació, sinó que també són atrets pel gran mercat intern d'aquests països.

A la dècada dels 2000 aquests dos països es consagren com a noves potències, el creixement s'accelera i es produeix l'inici d'un canvi en el centre de gravetat econòmic del món, motivat per la globalització dels mercats que els porta a la industrialització, Xina es converteix en el taller del món. Mentre certs països latinoamericans, Brasil com flag representativa d'aquests, són considerats països emergents, amb millores espectaculars de les seves economies any darrere any. Aixó que “pinta molt bé”, es pura estètica, bombolla, cal revisar la naturalesa del creixement. No es tracta doncs que el centre de gravetat de l'economia desplaçat a Xina i India, s'hagi repartit també a llatinoamerica, sinó que el creixement dels països d'Amèrica Llatina, el seu superàvit en la balança comercial ve donat per la venda de materies primeres agrícoles i minerals, pel desenvolupament dels mercats dels productes bàsics i el joc en els tipus de canvi; no per la comercialització de productes industrialitzats o de serveis tecnològics, que són els que permetrien un creixement de l'economia de forma sostinguda, però que tenen balnaces comercials clarament deficitàries. Els anomenats països emergents llatinoamericans han sofert un procés de desindustrialització greu, un deteriorament en la competitivitat de la seva indústria que els passarà factura en breu. S'estan fent gegants amb peus de fang.

De cara a la galeria, els índex de pobresa han baixat i la transició a la democràcia és un fet amb moltes de les antigues dictadures, sobretot en el que respecte al reconeixement polític dels pobles indígenes. Però internament, els problemes socials continuen, les desigualtats d'ingressos han augmentat considerablement, no existeixen polítíques socials redistributives que disminueixin les desigualtats, i amb aquesta situació, augmenta la corrupció, cosa que debilita els valors de una societat o individus, i permet el desencadanement cap a una violència extrema, com única via, sempre fora del marc legal, per superar les desigualtats i la manca d'oportunitats. La injusticia que genera la manca d'opotunitats legítima en la ment de les persones el que és il·legal, com un únic mitjà per resoldre conflictes i assolir objectius d'enriquiment personals.

Una societat amb episodis habituals de corrupció i violència és una seriosa amenaça pel dinamisme extern engegat en els països emergents, i que fa que aquestes economies siguin molt vulnerables, que els costi més poder crèixer.

 

I ara Mundial i Olimpiades al Brasil, a reveure!!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

auateridad
   El dèficit no ha provocat la recessió, ha sigut la recessió qui ha provocat el dèficit. La UE s'ha equivocat el diagnostic de la malaltia, i ha confós els símptomes amb la causa. Només si existeix creixement, el dèficit baixarà, però les polítiques econòmiques imposades pel BCE, Banc Central Europeu, estan impedint el creixement, per tant, el déficit seguirà sense millorar, l'atur empitjorarà, els salaris seguiran baixant i existirà més desigualtat.

Alemanya marca les polítiques d'austeritat que han portat a Grècia al seu aniquilament, i que estan portant a Espanya i Portugal a una situació cada vegada més depresiva. Obsesionats amb el fenòmen de l'hiperinflació com causant del nazisme, pel pànic sufert als anys 30 durant els temps de la República de Weidmar, continuen immersos en els errors de diagnòstic, ja que l'origen del nazisme va ser l'atur que existia i la manca d'esperances d'un poble que, desesperat, va votar i creure a un grup de fanàtics perturbats. Però el problema ve donat perquè a Alemanya sembla que ja li va bé que les coses segueixin com estan, amb un creixement molt reduït i una taxa d'atur en mínims històrics.

L'austeritat no funciona ni funcionarà mai, va fracasar a l'Àsia, a Llatinoamerica i ara ho fa a Europa, cap país ha sortit de la crisi només amb austeritat, només condueix a la desacceleració de l'economia. El camí de l'austeritat a la caritat és un tram curt i en línea recta, sense obstacles.

L'austeritat cal aplicar-la quan les coses van bé, per no tenir-la que aplicar quan les coses van malament, ja que llavors s'eternitza la recessió. El problema és que els nostres governs van dilapidar les recaptacions dels impostos en les èpoques de la bonança econòmica.

Europa està vivint un endereriment ideològic, economicament parlant, sota la premisa de les doctrines que prediquen que els mercats són de per sí i sempre eficients i estables. Estem davant d'un cas evident que no és així, i el sistema, enlloc de corregir les deficiències, encara ha comportat major inestabilitat.

L'euro, tal com està concebut, suposa un “corsé” per molts paissos, que han perdut la seva autonomia i capacitat monetària. L'alternativa proposada per aconseguir competitivitat, basada en la devaluació interna, mitjançant la baixada de preus i salaris, apart d'esgotament i patiment, és absolutament ineficient en l'actual situació ja que la pèrdua d'ingressos dificulta el consum i provoca que els deutors tinguin més dificultats o no puguin pagar els seus deutes, fet que suposa inestabilitat pel sistema bancari i financer. La major competitivitat ha de venir per un augment de la productivitat.

La malversació de fonds, que ha existit, no és només la causa del problema, ja que aquesta forma de fer dels païssos perifèrics d'Europa ha beneficiat als païssos centrals, però ara el problema es veu com un problema parcial d'alguns païssos, nou error, es tracta d'un problema general que cal afrontar i solucionar de forma general, amb reformes totals del sistema que permetin atacar l'epicentre del problema més urgent, la manca real de demanda.

Estem donant voltes dins d'un cicle viciat i viciós. Des de fa ja uns anys, cal sortir d'aquest amb caràcter inmediat. Cal sortir de les polítiques d'austeritat, promoure el creixement, recolzar les inversions empresarials amb una fiscalitat adequada, i per aconseguir-ho, eliminar l'especulació i crear un sistema financer estable de supervisió comunitaria.

Inversament a que els païssos amb major crisi tinguin tipus d'interès més alts, per sortir de la crisi han de ser més baixos per estimular les seves economies.

Però, mentre les decisions es prenguin com fins ara, per un grup d'especuladors particulars que controlen el mercat, l'ISDA (International Swaps and Derivatives Association), el desastre està assegurat, ja que es donen excessos de tot tipus fora de l'àmbit dels organismes de regulació. L'ISDA és una associació constituïda l'any 1985 i en la que participen la majoria de les entitats financeres més potents, empreses d'energia i matèries primeres, grans asseguradores, entre altres, que operen en el mercat dels derivats, que són instruments financers altament sofisticats i especulatius, que suposen una xifra global de 10 vegades el total del PIB mundial. No és una errada tipogràfica, estem parlant d'un negoci financer de sumes que realment no existeixen, de transaccions virtuals, de derivats que no tenen materialització en bitllets.

En l'actual situació de tensions en els mercats, és necessari que sigui un organisme públic qui s'encarregui de les valoracions creditícies i del fons de solidaritat per aconseguir l'objectiu de l'estabilitat financera del sistema. És el moment de reconduir l'economia cap a la política. S'han de flexibilitzar els terminis dels objetius de dèficit, com ja s'ha manifestat, i el BCE ha d'asumir un paper més actiu en relació al creixement i no centrar en l'estabilitat del preus com fins ara.

L'Estat del benestar ha de ser actualitzat per ser viable. Ja no és possible viure com abans, però no es pot canviar l'ADN europeu, i no hem d'oblidar que l'objectiu de l'economia és millorar la vida diària de les persones i empreses, per tant no podem confondre el manteniment d'una economia de mercat amb una societat de mercat, que dinamita les oportunitats d'una generació sencera de gran talent i que té tot el dret i l'obligació d'aspirar a un futur millor.

 
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493