dinersfum1  Sabíeu que només una petita part dels diners, menys del 5% en l'economia moderna, és moneda o bitllets de veritat. La resta, la major part, està en forma de dipòsits, són diners electrònics, són dígits dins d'un ordinador, no són diners físics ni reals.

Els diners són fum? Com i qui crea els diners?

En aquest article, desfarem alguns mites i llegendes, descobrirem algunes distorsions i mentires que ens han explicat tan acadèmiques com popularment, i que fins i tot encara s'expliquen a la majoria de les universitats i llibres d'economia, en el que fa referència a economia monetària. Ens han ensenyat a pensar que els bancs són simples intermediaris entre estalviadors i demandants de crèdit bancari. Ens pensem que quan nosaltres dipositem els diners físics al banc, aquestes entitats financeres es queden una part com a reserves i utilitzen la resta del dipòsit per moure els diners, per fer el seu negoci, per realitzar préstecs. Com que part dels diners d'aquest préstec va destinat a un altre banc com a dipòsit, aquest altre banc fa el mateix, es queda una part i presta la resta, produint-se un factor multiplicador. A Europa, on el percentatge de reserves és de l'1% significa que un dipòsit d'1 milió d'euros, es pot acabar convertint en 49,5 milions d'euros o el que és el mateix que dir que financerament per cada euro, només el 2% podria ser realitat, la resta pot ser fum.

Ens han fet veure que la quantitat de diners a prestar depèn dels dipòsits inicials existents i la magnitud multiplicadora estarà relacionada amb el mínim del percentatge de reserves requerides per realitzar el préstec. Doncs no és així.

Estem desinformats i interessa que seguim estant-ho de com funciona el sistema monetari. Les coses van al contrari en l'economia moderna. No es tracta que amb els dipòsits es puguin generar préstecs, no és necessari que els bancs necessitin que algú li dipositi de forma prèvia els diners, la seqüència és al contrari, la creació de diners es fa mitjançant la creació de préstecs. Ho sento pel catacrack mental. Ho sento pel desencís. Ho sento per la sensació de no entendre, de passar des del que fins ara entenieu com un moviment mecànic a descobrir que ja no ho és.

Quan una empresa o individu particular va al banc a demanar un préstec, i li concedeixen, el banc afegeix la quantitat de diners electrònicament al compte corrent de l’individu en qüestió i al mateix temps fa un apunt al seu actiu com a deutor el receptor del préstec. És en aquest moment quan es creen els diners, diners electrònics, diners creats mitjançant la comptabilitat d'un banc, fum. Aquesta acció ha succeït sense que les reserves hagin augmentat, sense la necessitat de cap dipòsit previ, sense que el Banc Central hagi prèviament creat diners, ho ha fet directament la banca comercial i punt, sense necessitat d'una intermediació entre l'estalviador i el receptor del préstec. No existeix cap traspàs d'un dipòsit des d'una persona o empresa a un altre, el que ha passat és que s'ha creat un dipòsit i un deute a la mateixa vegada. És la banca comercial, com la Caixa, el Santander, el BBVA, etc... qui crea diners de forma constant i en grans quantitats.

La llegenda, la mentira, la desinformació que només el Banc Central pot crear diners, es trenca amb l'anterior explicació. El Banc Central pot crear diners, sí, però també ho poden fer els bancs comercials. Els bancs central poden fer-ho de forma electrònica, virtual i injectar-los a l'economia bàsicament amb la compra de determinats productes o actius a companyies financeres, com serien els fons de pensions. Són accions que es fan de forma excepcional i que s'anomenen popularment com el fet d'imprimir diners. El paper del Banc Central, consisteix també a utilitzar els tipus d’interès per a modificar el nivell de liquiditat en l’economia, influenciant als individus i bancs en les seves decisions sobre la quantitat de diners dipositats i préstecs emesos.

A més, quan dèiem a l'inici de l'article que ha d'existir un coeficient de reserves. Aquest coeficient de reserves s'obliga en el que respecte a actius líquids que no és el mateix que diners físics, els actius líquids poden ser bons de l'estat. Quan un banc comercial utilitza les seves reserves per comprar bons de l'estat, cosa molt usual a l'estat espanyol, no s'eliminen del sistema ja que van a un altre banc, cosa que provoca la inexistència de qualsevol efecte limitador en la creació de diners de la banca comercial. La realitat és que si tots anem als bans a treure en efectiu els nostres diners, aquests no hi són, no existeixen, no ens pensem que només pot passar a Argentina o altres països llunyants, els diners no hi són ni aquí ni a qualsevol país del món.

De totes maneres no ens alarmem més del que toca i procedeix, no pensem que això és “xauxa”, encara que les experiències recents ho han semblat. De la mateixa forma que un banc comercial crea els diners, també té la capacitat de destruir-los, així si els va crear al concedir un préstec, els diners electrònics es destrueixen quan el préstec es torna. La banca comercial té la seva pròpia dinàmica de negoci, necessita tenir beneficis per sobreviure, han de mesurar els seus riscos, ser productius i fer sostenible el seu negoci. No poden donar crèdits de forma il·limitada i per altres criteris que no siguin econòmics, o almenys no haurien de fer-ho sinó volen morir en el intento, o generar bombolles que sempre esclaten, com ja hem vist i patit. Com qualsevol altre negoci han de comprar a un preu i vendre a un preu més elevat, el Banc Central és l'organisme a més de regular, fixa el tipus d'interés oficial, el preu de compra dels diners, en funció d'aquest preu hi haurà més o menys circulació de diners, seràs un factor decisiu d'influència de la creació de diners.

El problema actual és que se'ls hi ha anat de les mans, el pes dels diners electrònics o diners fum ha desbordat el pes dels diners físics.

Ara ja sabeu un xic més de la crua realitat. Plantegeu-vos els motius pels quals no sabíeu una cosa tant important com aquesta. Les persones que formen la societat cada vegada estem més preparades. Com sabem més coses, volem participar en els esdeveniments que succeeixen al nostre voltant i que ens afecten, no volem que cap ésser natural o sobrenatural, cap líder ni cap Deu, ens governi sense comptar en nosaltres, volem participar, però per fer-ho de forma coherent, democràtica i lliure, hem de ser una societat millor informada i tenir més coneixements sobretot en alguns dels aspectes socials bàsics com l'economia. Podem escoltar i reflexionar sobre el que diuen els experts, però no podem fer del que diuen un dogma de fe.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Comer mundial  Durant els darrers anys han emergit a Europa un gran nombre d’iniciatives de cooperació en les quals poden participar institucions públiques de tota mena, grups de regions o agrupacions municipals, associacions civils, empreses, lobbies i altres organismes al marge de les fronteres polítiques i l’organització territorial dels Estats, que pretenen resoldre problemes concrets que afecten de forma comú a les persones o a les empreses. Tendeixen a organitzar-se com les activitats econòmiques, en xarxes de cooperació que es defineixen a partir de la lògica del projecte i de l’interès comú. Un dels casos més rellevants d'aquest tipus d'organitzacions regionals i transfrontereres descentralitzades és el del Baltic Sea States Subregional Cooperation (BSSSC), hereva en la part comercial de la ja medieval Lliga hanseàtica, fundada l'any 1993 a partir de la Declaració de Stavanger, és una xarxa de més de cent seixanta autoritats regionals de l’àrea que comprenen els països del mar Bàltic.

Un altre cas, sobretot i especialment per l'alt potencial de futur que te és l'Euro Regió de l'Arc Mediterrani, EURAM, un eix econòmic integrat per una població aproximada de deu milions de persones amb similituds econòmiques i socials, formada principalment pels territoris de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord (regió francesa del Llenguadoc-Rosselló). És una regió amb intercanvi comercial mutu i intens, amb interdependència estructural, tradicional, històrica i cultural, que s'enfronta a la nova etapa productiva mundial, possiblement a un nou mapa continental europeu, situada estratègicament de forma geogràfica per ser la porta d'entrada de l'Àsia a Europa, amb moltes oportunitats de mercadejar amb les nacions situades a l'est del continent europeu però amb grans riscos derivats d'estar apartada del centre de gravetat de la Unió Europea. L'actual passivitat i negligència política i la gravetat del poc interès i poca pressió de la població, que no s'adona que pot perdre la joia de la corona, la capacitat dels seus ports,provoca que les coses no avancin, no ens estem preparant al previsible augment de la demanda, i aquesta indolència, aquesta apatia manifesta, posa en risc una oportunitat única per la nostra economia.

Malgrat la crisi econòmica que hi ha a Europa en general i a l'estat espanyol en particular, hem de fer caure algunes llegendes. El comerç internacional de mercaderies de la Unió Europea en els darrers dos anys ha sigut record, tant en importacions com en exportacions, arribant als 3,5 bilions d'euros. És cert que la crisi amb Rússia i altres fenòmens puntuals, poden estancar la situació a curt termini, però a poc a poc es recuperarà. El pes de la zona EURAM en el comerç europeu s'ha reduït durant la crisi, sobretot en el cas de les importacions, però encara és molt significatiu, i dins de l'EURAM, els seus ports són i han de ser els seus nodes essencials dintre de la dinamització de l'economia de la zona.

Situem en el context mundial el que realment és l'EURAM. Els grans ports xinesos més Singapur mouen més de 20 milions de TEU superant als grans ports europeus, com Rotterdam, Hamburg i Anvers que tenen un moviment proper als 10 milions de TEU. El TEU és la mesura estàndard pels contenidors, un contenidor de 20 peus es considera 1 TEU i un de 40 peus es consideren 2 TEUs. El 65% del transport marítim mundial de mercaderies es fa per contenidors. El comerç que passa pel canal de Suez representa quasi la meitat del creixent transport marítim de contenidors a Europa. El 75% del tràfic Àsia-Europa es realitza per ports del nord d'Europa, malgrat no estar ben situats geogràficament i la navegació addicional que això suposa, són més competitius, tot i tenir costos laborals unitaris superiors, tenen la confiança de les grans navilieres, així com una alta capacitat constant d'adaptació a les demandes del mercat. En un context com l'actual, i perquè l'EURAM pugui situar-se al mateix nivell i com a alternativa als grans ports europeus, és insuficient la situació geogràfica, cal ser competitiu, les navilieres valoren no només la competitivitat de cada port de forma independent, també l'existència de ports propers competitius. Aquí és quan pren força la millora de les infraestructures i el corredor mediterrani, vist com un gran eix multimodal, format per un conjunt de vies pel transport de superfície, tant per carretera com per ferrocarril, per un conjunt de terminals, siguin ports com aeroports, i per un conjunt de zones logístiques, amb interconnexió entre els ports de l'EURAM, els principals nuclis de població i que canalitzi els eixos de connexió amb la resta d'Europa, de forma ràpida, suficient i eficient.

Tenim una oportunitat única i conjuntural perquè els ports de l'EURAM tinguin la capacitat d'atraure més volum de tràfic i de negoci, convertint-se en la gateway europea d'entrada des de l'Àsia, però si no es fa res, res aconseguirem. El model centralitzat i centralitzador de l'estat espanyol en aquest sentit no és ni pot ser eficient, és necessària una alternativa dirigida cap a una evolució portuària que doti els ports de l'estat espanyol de més autonomia en política comercial, incloent-hi la política de taxes, de més autonomia en política d'inversions, d'una manera molt similar com passa en els ports del nord d'Europa, que faci que el seu govern estigui únicament basat en criteris de competitivitat i eficiència econòmica, i no carregat de rigideses i privilegis polítics.

A més, serà imprescindible una forta coordinació entre els diferents ports, més potent encara que l'existent amb els ports del nord d'Europa si l'EURAM vol desbancar-los o simplement retallar diferències. Serà necessari un acord, un consens, on cada port ha de jugar un paper, un rol, i en funció d'aquest determinar on cal fer inversions, per a quins tràfics, i com han de competir els diferents operadors perquè el conjunt sigui prou eficaç per presentar-se com un front atractiu a escala global. Autonomia i coordinació en aquest cas, no han de ser conceptes antagònics sino que han de guardar un equilibri. No és fàcil, doncs determinades navilieres tenen vincles de forma independent amb els ports, estem doncs davant de l'elecció de renunciar a una part del negoci actual per poder formar part d'un negoci molt més gran i sortir molt més beneficiats, estem davant d'aquella situació que explica molt bé la frase castellana “si miras los árboles, éstos no te dejarán ver el bosque”.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

draguiEuropa és o no és. Europa serà o no serà.

El Banc Central Europeu (BCE), amb el seu president Mario Draghi al capdavant, ha anunciat mesures monetàries expansives excepcionals aquesta setmana, el que en anglès es coneix com Quantitative easing (QE): la injecció de 60 mil milions d'euros mensuals a l'economia europea des de març del 2015 fins a desembre del 2016, una xifra total que superarà el bil·lió d'euros. Es tracta d'una operació de producció de diners per comprar actius, per comprar deute públic al mercat secundari, el de compravenda de bons, en el que el deute grec queda al marge, i en una quantitat equivalent al capital proporcional de cada país en el balanç del BCE. Hi hauran limitacions, cada banc central comprarà deute en el seu país i tindrà el 80% del risc d'impagament, mentre que el BCE mutualitzarà el 20% restant (risk sharing). D'aquesta manera es dilueixen els temors dels països més rics de la zona euro.

Aquestes mesures tindran els efectes que esperem? Estem parlant de molts milions que es posen en circulació, com ha fet els Estats Units. Tindran els mateixos efectes positius?

És una mesura positiva i necessària, sens dubte, però serà insuficient i el seu impacte, limitat. Hem de pensar que aquests tipus de mesures d'injecció massiva de capital es basen en tres factors que possibiliten la seva eficàcia. Dels tres factors, dos ja hi eren abans d'establir les noves mesures. El primer factor està en el coneixement que un gran banc central està darrera, el BCE ja fa temps que està darrera mesures motivadores, per tant, l'efecte d'aquest factor queda diluït ara. El segon factor està en la baixada del tipus d'interès amb l'objectiu d'incentivar la inversió, però abans d'aquestes mesures, el tipus d'interès ja era extremadament baix, a nivells històrics, cosa que impedeix que l'acció feta tingui un efecte similar al succeït als Estats Units, per exemple. El tercer gran factor que impliquen les noves mesures és una pressió de l'euro a continuar baixant, de forma que augmenti la competitivitat de les exportacions a la zona euro. Aquest si que és un factor que tindrà el seu impacte per ser nou i continua exercint una pressió baixista de la moneda que no es produïa des de feia 11 anys. En resum, dos dels tres factors ja han tingut els efectes que havien de tenir i el tercer per si sol sembla poc, en la línia de l’obra de Shakespeare “molt soroll per no res” o l’equivalent castellà “mucho ruido y pocas nueces”.

En definitiva, el que fa el BCE és crear una nova bombolla, financera, per intentar acabar amb la crisi. Per aquest motiu i de forma simultània a aquesta injecció de diners, el BCE diu que els països han de fer reformes estructurals pel seu aprofitament, han de canviar la seva política econòmica. El BCE compra temps, temps que permeti als països construir l'Europa com a mercat.

Hi ha un axioma a la ciència econòmica que diu que mai posis diner bo sobre diner dolent, o tot el diner acabarà sent dolent...el mateix que el cas de les pomes podrides. L'objectiu doncs, no és que els diners s'utilitzin per tapar els descomunals forats negres dels bancs o dels governs, com ha passat fins ara, la finalitat ha de ser que aquests diners arribin a l'economia per activar-la, per evitar continuar amb la situació d'estancament actual de l'economia, per fugir de la deflació. Però què passarà ara de diferent per què no passi el mateix si tornem a utilitzar el mateix canal? Doncs no sembla que hi hagi res de nou i si les coses es fan igual, els resultats seran els mateixos.

Fins ara les mesures aplicades han sigut insuficients, fet que ens porta a dubtar si aquesta vegada les mesures monetàries seran realment eficients o no ho seran. En aquest cas, si la compra del deute no és efectiva, la darrera oportunitat monetària s'haurà cremat, el darrer cartutx del BCE s'haurà gastat, haurà sigut un fracàs molt important per Europa, caldrà plantejar-se que a més d'un problema monetari, el que té realment Europa és un problema polític.

Els diners hi són, els posa el BCE. Però Europa és avui un mercat incapacitat d'actuar com a tal, es tracta de 28 mercats diferents, on cadascú va a la seva. Si una empresa, emprenedor o empresari té un projecte i vol desenvolupar-lo al mercat europeu haurà de demanar 28 permisos d'implantació, haurà de portar 28 comptabilitats, haurà de tenir 28 assessors fiscals i laborals, haurà de negociar amb 28 companyies telefòniques el seu rooming, i de totes formes el crucificaran a tarifes i recàrrecs. El problema és que les mesures estructurals que es demanen condueixen a què Europa tendeixi i acabi comportant-se com un mercat, però no és així, Europa ara està lluny de ser una solució, és més aviat un problema, la suma de 28 problemes diferents.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

joctrons  Els Stark, els Lannister, els Baratheon, els Targaryen, els Tyrell, els Martell, els Arryn, els Tully, els Greyjoy. Molts veuen a Joc de Trons com una història de ficció èpica entre unes poderoses famílies i faccions que dominen els antics set regnes independents de Ponent i que mitjançant les intrigues i la realització d'aliances intenten aconseguir el poder polític. Jo veig la descripció de diferents sistemes econòmics que lluiten conceptualment entre si per imposar-se sobre els altres i poder subsistir convertint-los en caníbals. A Joc de trons, una visió econòmica de la realitat dins del seu món de ficció, sens dubte caricaturitzada, se'ns representa davant dels nostres ulls, encara que amb una certa confusió.

Ponent, la principal ubicació de la fantasia de Joc de Trons, té moltes similituds fotogèniques amb la part occidental d'Europa a l'Edat Mitjana. Es tracta d'una posta en escena que mostra una societat plena d'armadures i espases, feudal, composta per a diferents grans senyors disposats en estructura piramidal, que comparteixen un continent altament poblat. La confrontació entre las dues famílies principals, rivals irreconciliables, evoca la guerra civil pel tro d'Anglaterra i que va començar l'any 1455, entre la casa Lancaster (Lannister) i la casa Stark (York), anomenada la guerra de les Dues Roses, ja que les dues cases tenien una rosa dins del seu distintiu. La capital és Desembarcament del Rei, on està el monarca, senyor de senyors, però amb seqüeles psíquiques derivades dels inconvenients genètics de una monarquia hereditària, com era el cas del Rei Boig i del Rei Joffrey, dos tarats mentals... això en algunes nacions europees encara està d'actualitat.

Aquesta escenificació però, no té una relació amb l'Edat Mitjana europea a nivell dels sistemes econòmics que es descriuen sinó més aviat amb l'Edat Moderna, és a dir, l'interval històric que va des de la conquesta d'Amèrica (alguns barruts encara diuen descobriment) fins a la Revolució francesa i l'americana, al segle XVIII. Ens trobem amb comerciants urbans que solquen el Mar Angosto per transportar vi, cereals i altres productes bàsicsa les ciutats lliures de l'est. També ens trobem sistemes esclavistes d'escala gegantina, grups dominats del continent d'Essos ataquen el sud del continent i els conqueridors obliguen als habitants a treballar com esclaus miners, agricultors o servents domèstics.

A les terres de Ponent conflueixen diferents estructures econòmiques. A les terres de la corona es mesclen el sistema privat i el públic. La forma de vida principal del sector privat és el port, el de major tràfic del regne, i en menys mesura la indústria representada per l'orfebreria, la indústria naval i molt poc la química/alquímia. És una àrea centralista que es manifesta per l'alt nombre de funcionaris de l'administració central com qualsevol capital passada i futura, i que compon el sector públic. Al Nord és una estructura eminentment rural que viu de la llana i de la indústria d'armes. A la vall d'Arryn, a la zona central-est, els productes agrícoles són els més importants com el blat, el blat de moro, la civada i algunes fruites. A les terres dels rius, a la part central, els pescadors, el transport fluvial i el comerç al major que es ven als mercaders principals representen l'activitat bàsica. A les illes del Ferro, més a l'oest, viuen de la riquesa de les mines de ferro, plom i estany, encara que la seva mentalitat guerrera i militar els porta a menysprear el comerç, ho reflexa el seu lema “nosaltres no sembrem”, descripció molt adequada i aplicable avui en dia a societats més militaritzades que altres i recullen els fruïts dels que altres sembren...no sé per què em recorda Catalunya l'any 1714 i l'any 2014. Les mines d'or i de plata en gran quantitat fan d'Occident, les terres dels Lannister, les més riques de l'Estat. A Dorne, el territori del Sud, és on es comercialitzarà amb els productes més exòtics i exuberants, disposa d'un port des d'on parteix molt tràfic. Els salvatges, que viuen més enllà del mur, no tenen cap autoritat política centralitzada, són anàrquics i s'autodefineixen com un poble lliure, encara que com estan obligats a viure dins d'un territori sense recursos, no assoleixen cap tipus de desenvolupament econòmic.

A Essos hi han les economies més desenvolupades, a les diferents ciutats-lliures-estat els habitants són poliglotes com mostra del seu cosmopilitanisme, hi ha nombrosos i grans palaus, temples i torres, aquí es comercia amb tapissos, estores, vins i especies, se'ns els presenta comdragon dany una espècie mesclada entre el que van ser els fenicis i els habitants de la Lliga hanseàtica del mar Bàltic. La ciutat més antiga és Volantis, també era la més gran però va perdre la seva riquesa i va quebrar al intentar conquerir militarment les altres ciutats lliures, només va tornar a la prosperitat quan es van reprendre les activitats comercials pacífiques i es va renunciar a les aspiracions militars. A Qarth, a l'est d'Essos funcionen les estructures gremials i el comerç internacional, desenvolupen el mercat de les drogues/medicines i estidien els secrets del cos humà. Funciona en moltes ciutats del Sud un regim esclavista com abans ja he comentat. Els bancs d'aquesta part són els que tenen una major reputació, sobretot el Banc del Ferro a Braavos, proporcionen ajuda financera a les famílies nobles del Set Regnes però avisen: “quan els prínceps no paguen al Banc de Ferro, apareixen nous prínceps del no res i els treuen els seus trons”, recordant certament al FMI actual, són, com sempre, els grans beneficiats de tot el que passa. En contraposició a aquesta cultura estan els dothrakis, aquest són nòmades, guerrers, no fabriquen i no comercien, com molt fan intercanvi de regals. No utilitzen els diners i en conseqüència no són capaços de desenvolupar bens de capital, es basen en els guanys distribuïts de les conquestes per sobreviure. Tenen un cert toc d'anti-sistema, amb les seves cabelleres al vent, i per aquest fet, la Daenerys Targaryen, la princesa exiliada ara convertida en reina d'algunes ciutats d'Essos, i que pertany a l'antiga família real que va ser però ja no és, els veu com la seva possibilitat de recuperar a Ponent el que va perdre el seu pare. Els Targaryen per cert, i sobretot la història d'Aegon I, el seu fundador, recorda i molt novament la història d'Anglaterra. A Joc de trons, l'Aegon un dels darrers hereus de Valyria, un imperi estranger, amb l'ajuda d'un exèrcit i sobretot de dracs es va llançar a conquerir els set regnes derrotant a Harren el Negre qui va morir en defensa del seu regne; a la realitat històrica, Guillem I el Conqueridor procedent de Normandia va invadir Anglaterra amb l'ajuda d'un poderós exèrcit i va derrotar al rei Harold II qui va morir a la batalla de Hastings, començant una nova dinastia...

Constantment apareixen reflexions i comentaris sobre les necessitats d'inversió i de finançament mitjançant préstecs i impostos, normal en una societat on l'ùnic mitjà d'emprenedoria és el comerç i la guerra. Recordem que al començament de la sèrie, el després decapitat Lord Ned Stark (que passa amb aquest actor que allà on surt sempre “palma” ben aviat), sempre ètic i auster, s'escandalitza al seu primer consell de gabinet quan s'entera que la corona deu una fortuna a la casa Lannister, el villans i ferotges rivals de la seva saga, als bancs i als diferents càrtels comercials de les ciutats lliures i a més li diuen que el Rei Baratheon ha ordenat realitzar un torneig de cavalleria en el seu honor que només suposarà més augment del deute. El Mestre de la Moneda, un equivalent a ministre d'Economia dels nostres temps i que és un personatge molt important a la sèrie, representat per l'inquietant Lord Baelish també conegut com Meñique, un pluriempleat que a més regenta un prostíbul (curiós), aquest somriu al veure la reacció de la nova Mà del Rei, ell és especialista en endeutar a la corona, que estant necessitada de recursos per les continuades guerres del regne, els hi aconsegueix préstecs de deute sobirana, i posteriorment inventa nous impostos perquè sigui el poble qui acabi pagant-ho tot. Sap de sobres que les arques reials fa molts anys que estan sense cap moneda. Amb aquesta estructura, el poble no estalvia, no evoluciona la seva economia i aquesta roman estancada des de fa molts i molts anys, com també està estancada la formació, l'economia del coneixement, que queda concentrat només en un grup de persones, una ordre d'estudiosos que formen The Citadel, que estan sempre al costat de la noblesa, i a la que pertanyen el mestre Luwin d'Invernàlia que custodiava a Bran i el gran mestre Pycelle de la cort a Desembarcament del Rei. Si la possibilitat de comprendre i desenvolupar idees, i fins i tot copiar-les, està només en uns pocs, com passava a l'Edat Mitjana on el coneixement i l'educació estava exclusivament en poder de l'Església, el desenvolupament tecnològic que ha de portar al desenvolupament econòmic serà més difícil, condemnant a Ponent a un llarg i lent període de foscor econòmica. El regne a més te imbricada la corrupció, com és corrupta més possibilitats tens de pujar graons socials, ho resumeix molt bé la frase de Davos Seaworth quan diu Quan un pirata es fa suficientment ric, fan d'ell un príncep”.

Ponent doncs està condemnat, té recursos naturals però sobretot els agrícoles han quedat molt limitats després de tants anys en guerra, és una societat ignorant, fortament endeutada amb bancs i un poder financer-Lannister que acaba contaminant el poder polític, amb un fort dèficit fiscal que no permet incentius d'aquest tipus a la població. Davant d'aquest panorama, segur que arriba l'hivern...

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

alemania-campeonAlemanya 1 – Argentina 0.

El Mundial de futbol s'ha acabat. Alemanya és la selecció campiona del món. El millor equip de la competició novament guanya. Bona primera part de Leo Messi, que ha sigut considerat el millor jugador del campionat, potser injustament, però que malgrat no haver pogut conquerir cap Copa Mundial és el millor jugador de tots els temps, encara que sempre tindrà detractors, sobretot brasilers, algun hipster argentí i, per suposat, els “reialmadrilenys”.

Des de fa unes setmanes, milions de persones de cents de països han vist, seguit i s'han emocionat amb un dels esdeveniments més mediàtics de l'actualitat: el Campionat Mundial de Futbol, celebrat a Brasil. El futbol és, a més d'un fenomen esportiu, un fenomen social. Així, a l'Estat espanyol, el diari més llegit és un diari esportiu, els programes més vistos de la història compten sempre amb partits de futbol entre ells, els museus del Barça i del Reial Madrid són els més vistos pels turistes a les seves ciutats, inclús alguns estudis posen de manifest la incidència dels resultats esportius amb l'estat d'ànim dels aficionats i, com a conseqüència, en la seva productivitat laboral. És un fenomen polític, així ha sigut utilitzat per líders d'alguns països per convertir els èxits del futbol en èxits propis o del país, així com també ha sigut utilitzat com a trampolí per alguns personatges per accedir al protagonisme polític. És un fenomen pedagògic que exigeix posar en pràctica determinats valors com el treball en equip, la solidaritat, la generositat i la disciplina.

En aquest article parlarem del futbol com a fenomen econòmic, de futbol i economia. Si fos un Estat, el futbol seria la 20ena economia del món, si considerem la llista del Banc Mundial, amb un PIB de 500 milions de dòlars, per davant de països com Aràbia Saudí, Noruega, Iran, Belgica, Àustria i Argentina, entre altres. Està conformat per la cinquena major població del planeta, un total de 240 milions de jugadors repartits en 1,5 milions d'equips afiliats directament o indirectament a l'organisme de la FIFA. Realment, el futbol representa una de les grans activitats econòmiques del món modern, mou molts diners, aquest esport és molt important com a agent econòmic de primera magnitud, igual que ho és el Mundial, que es realitza cada quatre anys.

En el mundial de futbol, no només competeixen dins del terreny de joc les 32 seleccions nacionals que han arribat a la fase final, també ho fan les empreses. El cas més clar és el de les marques de roba esportiva que han realitzat importants inversions en aquest Mundial. La marca Adidas, malgrat no ser la que més equips vesteix, que és Nike, ha sigut la gran beneficiada, ja que equipa a les dues seleccions finalistes, a més de subministrar les pilotes al campionat, les ja famoses Brazuca. Hi ha altres casos en els quals la celebració del mundial de futbol coincideix en un augment substancial de les vendes de forma directe. En aquest període, augmenta el nivell de competència entre les principals marques del mercat corresponent, com són les diferents marques de televisors derivat de l'augment de teleespectadors que adquireixen un nou aparell abans o durant la disputa d'aquesta competició. Altres casos d'augment de vendes seria el de les begudes alcohòliques i no alcohòliques, i de menjar tipus snacks com serien els fruits secs.

Una lliga de futbol professional és un càrtel legal, un grup d'agents que s'agrupen, es reuneixen i es coordinen per vendre un mateix producte. A Espanya, aquest càrtel de 42 empreses/equips que el composen, i que tenen un pressupost de ingressos de 2.117 milions d'euros i despeses per 1.947 milions d'euros, representa el 1,7% del PIB, un total de 85.000 llocs de treball directes i indirectes, el veuen 14 milions d'espectadors al camp de futbol per temporada i 174 milions més per televisió. Fora del càrtel professional, la Real Federación Española de Fútbol organitza cada setmana uns 30.000 partits oficials entre equips federats de diferents categories i territoris, que agrupen aproximadament 780.000 fitxes federatives de jugadors, un autèntic negoci.

És una simplificació dir doncs que el futbol és una activitat on 22 persones corren darrere una pilota, és una activitat molt més complexa que mou una indústria molt poderosa i que és necessari que s'analitzi des d'una òptica econòmica. El futbol és un esport de base convertit doncs en un espectacle, una activitat que proveeix entreteniment a una sèrie de persones. Hi ha doncs una oferta, proporcionada pels jugadors de futbol i canalitzada pels equips i seleccions respectives que aporten el servei o producte, i una demanda que són els aficionats i que paguen una contraprestació per veure el partit. Però aquest esquema bàsic es torna cada vegada més complex quan es van afegint elements com són els mitjans de comunicació que actuen d'intermediaris entre els equips i el públic, de forma que aquests mitjans permeten als equips poder accedir a cobrir una major demanda, de la qual seria possible si només es considerés la que pot cabre en els estadis. D'aquesta forma, els mitjans paguen als equips per transmetre els seus partits a un major mercat i obtenen ingressos per la venda directa d'aquestes transmissions o per la indirecta de venda de publicitat dins de les transmissions. Actualment, els ingressos per drets de transmissió ha desplaçat als ingressos per taquillatge com a principal font d'ingressos dels equips. La conseqüència és que els equips que tenen la capacitat d'oferir un millor servei, és a dir, un millor futbol, són els que poden vendre el seu producte a un preu més alt. Altres elements que s'afegeixen a l'esquema bàsic, i a part dels mitjans, serien l'Estat que actua com a regulador, les marques esportives que són indústria derivada i el sector financer que proveeix els fons. La complexitat d'aquestes relacions podrien utilitzar-se per explicar les relacions entre agents en una economia de mercat en un curs d'introducció a l'economia.

Menció a part mereix l'apartat del preu dels jugadors. Tothom accepta que en la indústria del cinema un actor pugui guanyar una quantitat estratosfèrica de diners per fer una pel·lícula amb l'expectativa que la seva sola presència representarà un èxit de taquillatge, mentre no es porta gens bé que es pagui una fortuna per una estrella de futbol. Doncs és el mateix, el futbol esport convertit, com és, en una indústria de l'espectacle, precisa de protagonistes amb una cotització suficient que puguin atraure la demanda a comprar el seu producte enfront d'altres, i aconseguir augmentar el volum via ingressos. El problema ve donat quan els equips han estirat més el braç que la màniga, han pagat per sobre d'expectatives, que els ha fet incórrer en un endeutament excessiu, ja no per contractar primeres estrelles o protagonistes de primera línia, sinó per a contractar a secundaris o a actors dolents, i que els ha portat a la situació d'insolvència financera, alimentant novament un concepte econòmic, el de bombolla, i ja sabem el que succeïx quan les bombolles econòmiques esclaten, no?

La relació entre futbol i economia és estreta i sempre que està l'economia pel mig, una sana i sabia ciència per cert, apareixen les forces del mal derivades de la part més fosca i profunda dels humans en forma de corrupció, compra de seus i de partits, un problema que pot fer molt de mal i fins i tot carregar-se l'esport. Salvar-ho dins del terreny de joc és fàcil, la introducció de noves tecnologies i l'eliminació de la influència dels humans en les decisions importants del joc, impediran que aquestes parts sinistres s'imposin al fair play i suposaran una neteja de la competició professional que afavorirà l'espectacle que es demanda. Un altre cosa és el que succeïx fora del terreny de joc, els interessos derivats de la corrupció d'uns quants que han fet que en el mundial de Brasil s'hagi fet una sobredimensió de costos. Els estadis d'Alemanya van costar 1500 milions d'euros, els de Sud-àfrica en van costar 1000 i a Brasil, el cost total ha sigut de 2500 milions d'euros. Inversions innecessàries com la construcció de l'estadi de Manaos per 40.000 espectadors, que ha costat 286 milions de dòlars i que es capaç de cobrir 10 vegades la demanda actual, o el de Brasilia amb capacitat per 70.000 espectadors a una ciutat on no existeix equip de futbol de primera ni de segona divisió. S'ha gastat més del pressupost i sembla que s'ha gastat malament. Transmeten una imatge de país d'obres inacabades i d'improvisació, que possiblement afectarà el país de forma negativa.

El futbol doncs no és només esport, no és només espectacle, no és només economia, és molt més. Com deia Bill Sankly, un mític entrenador del Liverpool: "el futbol no és qüestió de vida o mort, és molt més”.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

AP1Després de les primaveres àrabs, i quan encara hi ha conflictes oberts, primer a Síria, després a Ucraïna, ara entra en escena Iraq, novament Iraq. Ja torna a estar complicat al Mig Orient. Una cop les tropes nord-americanes s'havien retirat del país, grups radicals sunnites, sota el nom d'ISIS “Estat Islàmic d'Iraq i Síria”, amb armament molt sofisticat, intenten controlar les zones petrolíferes situades al nord-oest de l'Iraq, enfront de l'actual govern xiïta d'Al Maliki. Ens trobem davant del conflicte històric religiós entre sunnites i xiïtes, una escissió que procedeix dels temps de l'Edat Mitjana entre els musulmans, que s'inicia des del dia següent de la mort del profeta Mahoma, un conflicte que avui és de tipus predominantment econòmic, comercial i polític, però que encara utilitza el pretexte de la religió com a font de reclutament, bandera de mobilització i com a justificació per qualsevol tipus d'actuacions.

L'ISIS és una criatura d'Al-Qaeda, repudiat després per aquesta organització, degut als seus mètodes brutals d'assassinat i tortures, originari del conflicte generat per la invasió nord-americana de l'Iraq. Va aparèixer i es va expandir amb força a la guerra civil de Siria, amb el recolzament de les petromonarquies d'Aràbia Saudí i Qatar, així com també de Turquia, per lluitar contra Al Assad. D'ideologia ultraconservadora o jihadista, creuen que per la via de les armes és possible proclamar una república islàmica, un califat basat en el respecte estricte de la Llei alcorànica o sharia.

Crida l'atenció la facilitat en la que ISIS s'ha apoderat de ciutats i regions senceres de l'Iraq, cosa que fa qüestionar el suport dels ciutadans a les àrees invadides, així com la fortalesa i competència de l'exèrcit iraquí, entrenat per especialistes militars dels Estats Units. Aquest fet mostra la debilitat del règim iraquià. És un risc per Iraq i per la seguretat regional, podent-se exportar la violència a altres països veïns. Els territoris ocupats poden convertir-se en bases per radicals jihadistes des d'on es pot operar a altres zones no gaire llunyanes.

Iraq és un país artificial, una aberració territorial fruit del repartiment colonial britànic i francès, on xiïtes (el 60% de la població), sunnites (el 35%) i kurds van ser forçats a conviure junts i a formar part d'una nació que no sentien com a seva. Amb l'arribada de Sadam Hussein, els sunnites arriben al poder i comencen a perseguir a les majories xiïtes. Després de la seva mort, els xiïtes aconsegueixen el poder, però lluny de calmar les tensions, l'estil autoritari d'al-Maliki margina els ministres sunnites i facilita que les forces armades assumeixin el control del país i puguin exercir una certa repressió a les minories sunnites i kurdes.

En el món musulmà apareixen dos grans blocs, el sunnita i el xiïta, que tenen la seva representació en dos Estats històricament antagonistes i que amapiraq la vegada són les principals potencies econòmiques de l'àrea. Arabia Saudí, de població àrab, representa el país suní per excel·lència amb el 90% de la població d'aquesta facció religiosa. Disposa de les segones reserves més grans de petroli del món, de les sextes de gas i és el país més gran del Mig Orient. Per altre costat està l'Iran, perses, xiïta en el 95% de la seva població, representa el segon país més gran de la zona, disposa de les terceres reserves més grans de petroli i de les primeres en gas. Es tracta doncs d'un conflicte religiós, sí, però també d'un conflicte econòmic entre dos nacions enemigues i receloses l'una amb l'altre, de difícil reconciliació, ja que els dos gegants de l'energia a l'Orient Mitjà competeixen i lluiten pel lideratge en interessos molt similars, de forma que el mal per un repercuteix en positiu per l'altre i viceversa. La confrontació no sembla doncs religiosa, no es un tema entre ni sunnites ni xiïtes, és un tema de poder.

Així, i des de fa generacions, el que recolza un d'ells, l'altre va en contra. Quan la Guerra Iraq-Iran, Arabia donava suport a Iraq. En el conflicte sirià, Iran patrocina financerament el règim del president sirià al- Assad, mentre que Arabia ho fa amb les forces opositores. El Iemen és un país en permanent conflicte entre xiïtes i sunnites, on les tribus xiïtes recolzades per Iran van acabar per expulsar el govern que tenien el suport de combatents saudís. Un cop derrocat el govern, Al-Qaeda va declarar la guerra santa a les tribus xiïtes. A Bahrein, on existeix una monarquia absolutista aliada amb els saudites, van començar revoltes l'any 2011 monopolitzades per associacions xiïtes, que van portar al règim oficial a culpabilitzar a Iran d'intentar desestabilitzar el país. A Egipte, Arabia Saudita ha pres clarament part contra els germans Musulmans. Al Líban, el govern està altament influenciat per Hezbollah, de confessió xiïta i recolzat directament per Iran.

Ara, a l'Iraq, es repeteix la situació de conflicte entre els mons àrab i persa. Aràbia Saudita dóna suport a les milícies sanguinàries d'ISIS, ja que el rei Abdullah veu a al-Maliki com un govern titella al servei de l'Iran, i com una oportunitat per debilitar encara més a un règim aliat amb els enemics, donat que la resolució del conflicte sirià no és ni molt menys imminent. A més, l'Iraq és considerat el nexe d'unió d'aquests dos mons, ja que té una majoria xiïta, però ètnicament són àrabs, no perses. Sembla doncs que la guerra civil siriana estarà acompanyada d'una guerra civil iraquiana, encara que una confrontació directa dels blocs en aquest territori sembla descartada. Veurem on es posicionen aquesta vegada els Estats Units. De moment, han assegurat al govern iraquià que estan disposats a prestar l'assistència necessària amb l'excepció de tornar a enviar tropes de combat a la zona.

Sunnites versus Xiïtes ... Àrabs versus perses ... Estats Units versus Rússia ... Religió versus Economia ... què s'està jugant a Orient Mitjà?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493