Donald McDonald  Els grans mitjans de comunicació nord-americans no informen ni expliquen la realitat del que està passant als Estats Units, i també a l’altra part de l’Atlàntic Nord. L’elecció de Donald Trump com a nou president nord-americà, amb un alt percentatge de vots procedents de les classes més treballadores és una  conseqüència derivada del que succeeix.

Durant tota la campanya, aquests mitjans de comunicació s’han centrat amb la seva figura, amb el personatge, intentant ridiculitzar la seva imatge i les seves manifestacions, presentant-lo com si fos un pallasso, com si fos el Ronald Mc Donald Trump, però els seus atacs han mobilitzat encara més a les classes més populars i majoritàries nord-americanes que odien l’establishment polític-mediàtic, cosa de què Trump, astut com a ningú, és perfectament conscient i ha sabut canalitzar la indignació popular transformant-la en vots, vots que de forma natural haurien d’anar a posicions més progressistes, la dels demòcrates, i que finalment recauen en els partits de dretes, en aquest cas en el partit republicà.

Que passi el que està passant no és un fet espontani, s’està forjant des dels anys 90 quan Bill Clinton, el marit de la candidata derrotada, va aplicar una sèrie de polítiques de sensibilitat neoliberals, , fins llavors patrimoni del partit republicà, com establir acords encaminats al lliure comerç o desregular la banca eliminant la separació entre banca comercial i banca d’inversió, la importància de la gestió privada en els serveis públics, entre altres. Accions que van suposar un notable canvi en les polítiques del partit demòcrata o  també anomenat “partit del poble americà” enfront del partit de l’empresariat representat pels republicans. El mateix va passar amb Tony itBlair i el partit laborista al Regne Unit, i amb molts dels partits socialdemòcrates en altres països a Europa.

L’aplicació de polítiques per part dels partits demòcrates o progressistes, més pròpies de l’històric pensament republicà o conservador, va suposar la pèrdua de milers de llocs de treballs dels sectors manufacturers que es van desplaçar a altres indrets, i com a conseqüència, pèrdua de confiança i l’allunyament de les classes més treballadores del partit demòcrata, i l’apropament a aquest partit, i al seu aparell, de la classe mitjana professional, emmascarada en molts casos, pel màrqueting en forma de modernització del partit.

Amb Obama, aquesta tendència no només no ha canviat sinó que s’ha accentuat. La banca, en el seu mandat, va ser rescatada quan les bombolles especulatives van esclatar, cosa que també ens és familiar a Europa. Als dos costats de l’Atlàntic, les rendes derivades del treball han disminuït mentre que les rendes derivades del capital s’han incrementat fins a nivells mai vistos, en part degut al fort endeutament de les classes populars, que a la vegada ve derivat del descens de les rendes del treball. Com a resultat ens trobem, i es troben als Estats Units, amb una gran indignació i el descrèdit de les institucions més representatives, que es tradueix en què la classe treballadora no se sent representada i no va a votar o vota el que no tocaria, vota a les dretes o extrema-dreta millor dit.

L’estratègia política nord-americana del partit demòcrata de combatre la discriminació de les minories ha sigut exitosa però insuficient, no afectant el gruix de benestar de les classes populars. Ignorar a la classe treballadora té un cost i aquest es veu perfectament identificat en l’estadística que ens indica que la majoria de dones de classe treballadora ha votat a Trump, que ha sigut qui en el seu discurs ha fet més incidència en aquesta classe social, presentant-se com el defensor i protector del món del treball.

La gran pregunta a fer és què hagués passat si el candidat demòcrata fos Bernie Sanders, socialista declarat, en lloc de Hillary Clinton? No ho sabem doncs la situació no s’ha donat, però estic segur que Sanders hauria estat imbatible, ja que el seu missatge connecta amb part dels que han acabat votant a Trump o de les bases que han acabat no anant a votar, però curiosament el seu propi partit, va considerar a Sanders com un quasi-revolucionari polític, un terratrèmol ideològic de grans dimensions del que no estava disposat a patir les seves conseqüències, fent una separació brutal entre militants tecnòcrates i votants de base, que els hi ha acabat costant la derrota en les eleccions recents, més o menys el mateix que passa amb els partits socialdemòcrates a Europa.

Ara, el considerat pallasso Trump ja és president Trump, cal esperar que la seva gestió sigui més propera al somriure que genera Ronald Mc Donald que al temor que produeix el pallasso de IT del Stephen King.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

clinton trump  Fins ara, els mitjans i el públic nord-americà han centrat la seva opinió de vot a les eleccions presidencials dels Estats en aspectes com la immigració, el terrorisme, la política exterior, el ser o no ser de la personalitat problemàtica de cada candidat, i amb les frases i els escàndols de cadascun, com el dels correus electrònics que segueixen afectant la campanya de Clinton.

Hem escoltat molt poc respecte al posicionament i les conseqüències que pot tenir la seva política econòmica, aspecte greu donades les diferències substancials existents entre les plataformes de cada candidat i considerant que més de la meitat dels nord-americans estan a disgust en la forma en què marxa l’economia del seu país. Clinton o Trump, qui és millor o pitjor per l’economia?

Hillary Clinton afavoreix un programa més redistributiu, aprova les despeses de l’Estat del benestar, com ara les prestacions de la seguretat social, la referma i continuació del Obamacare o sistema d’atenció de salut i protecció de pacients, la matrícula gratuïta en els col·legis públics i l'alleujament del deute de préstecs estudiantils. Per contra, Donald Trump proposa el creixement i la reactivació de l’economia mitjançant la reducció de la despesa pública, fent-la més eficient, disminuint el dèficit.

En matèria tributària, Clinton aposta per un sistema fiscal progressiu, augmentant l’impost sobre patrimoni i la taxa d’impostos personals dels ingressos més grans. No és partidària de disminuir els impostos a les empreses. Trump proposa taxes reduïdes d’impostos tant a particulars com a empreses nord-americanes considerant que els EUA tenen en el 35% de mitjana corporativa, la taxa més alta d’impost de tota l’OCDE buscant la seva reducció fins al 15% que és el promig.

Pel que fa al comerç, els dos candidats coincideixen perillosament en aturar els efectes de la globalització i augmentar el proteccionisme, sobretot per preservar l’ocupació en el sector manufacturer encara que sigui artificialment. Aquí Clinton es diferencia del pensament de lliure comerç d’Obama i fins i tot, del seu marit. Trump va encara més enllà, diu que s’han de renegociar novament els acords comercials existents i amenaça amb una guerra comercial amb la Xina i Mèxic. 

També els dos candidats coincideixen en infraestructures, ambdós són partidaris de les grans inversions, inclòs un reconeixement i diagnòstic de la seva obsolescència i confiant que la seva renovació dinamitzaria al país.

Però no oblidem que la confiança de la societat en general i dels inversionistes en particular és un dels pilars de l’èxit de l’economia, si es perd, la crisi és inevitable. I en aquests moments, cap dels dos aporta res en aquest sentit, més enllà de molts dubtes. La imatge de gran mentidera, persona poc honesta i poc transparent de la política professional que és Hillary Clinton genera desconfiança profunda. Per contra, la imatge de l’egòlatra, prepotent i impulsiu especulador d’èxit que és Donald Trump genera por.

Desconfiança o por, aquest és el dilema en les eleccions nord-americanes.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

nobel  Quan Alfred Nobel va deixar com a llegat el 94% de la seva fortuna, 31 milions de corones sueques, per a premiar a persones o institucions que amb els seus descobriments, treballs i investigacions contribueixen significativament al benefici de la humanitat en els camps de la física, la química, la literatura i la pau, no va pensar en l’Economia, ja que aquesta no existia com a disciplina acadèmica. Quan es comencen a lliurar els premis, l'any 1901, no existeix el premi Nobel d'Economia, que comença a atorgar-se l’any 1968.

De fet, el Premi Nobel d’Economia correspon a una denominació equivocada, mai s’ha dit així oficialment, el seu nom autèntic és Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel i és finançat pel Banc Central de Suècia, el més antic dels bancs centrals europeus, però no per la Fundació Nobel que administra els premis en les altres modalitats.

Malgrat les veus, cada vegada més insistents, que critiquen l’existència d’aquest “fals” premi Nobel d’Economia, per motius de pensament i de convenciment, però probablement també per inconsciència corporativista, sóc favorable a la seva existència i concessió, encara que no en els termes actuals. L’Economia és una ciència que permeabilitza les vides del éssers economianobelhumans, és fonamental, però diferència d’altres disciplines, no ser percebre el benefici que té per la humanitat donar aquest any 2016 el guardó a dos teòrics dels contractes, Bengt Holmström i Oliver Hard, un que estudia l’optimització del disseny contractual entre empreses i executius i l’altre que analitza la qüestió dels contractes incomplets i els drets de control sobre les circumstàncies no contemplades.

El seu treball és impressionant, han abordat qüestions difícils, problemes de disseny i han desenvolupat valuoses eines teòriques, però què han fet aquests dos senyors, un del MIT i l’altre de Harvard, pel teu benefici, pel meu o pel benefici general de la humanitat? Res. EL Nobel d’Economia és un premi Nobel bdylanno gaire Nobel.

Un premi Nobel finançat per un banc central, i entenc que seguint la seva voluntat i ideologia, res pot aportar a la humanitat, i aquest és el motiu principal de la manca de respecte que té aquest premi, sobretot per part dels mateixos economistes que veiem com només els corrents ortodoxes amb ascendència nord-americana hi caben per poder optar el premi.  I és una llàstima ja què la ciència que estudia els recursos limitats, la creació de riquesa i la producció, la distribució i consum de béns i serveis, per a satisfer les necessitats humanes, que són il·limitades, mereix un millor tractament.

Les solucions a la pobresa, l’atur, a les desigualtats, a la recerca del millor benestar, a generar oportunitats, etc. són qüestions que ha de resoldre la ciència econòmica, no s’ha d’oblidar mai que darrera dels números, les dades, els índexs, els procediments i les estadístiques hi ha les persones, l’Economia és per davant de tot, una ciència social, i per tant pot ajudar més o almenys molt al desenvolupament de la humanitat, pot ser una ciència digna de Nobel en tota regla que segueixi els principis del seu instaurador.

Ara que són moments de canvi en els premis de l’Acadèmia Sueca, que deixant a un costat l’ortodòxia fins ara vigent, ha decidit concedir al músic Bob Dylan el premi de Literatura, en la seva qualitat de poeta no convencional, un poeta que en lloc d’escriure llibres amb una ploma, compon cançons amb una guitarra...“Things have changed” com diu la mateixa cançó del flamant guardonat.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

pikachu  El revival del clàssic d’anime japonès Pokemon, en format de realitat augmentada és molt més que un simple videojoc de ciència-ficció, molt més que un bon entreteniment, significa la consagració a escala popular d’una tecnologia que consisteix a col·locar elements virtuals dins del món físic real, que combina els elements del nostre entorn quotidià, els nostres espais, juntament amb elements fantàstics, en aquest cas amb criatures i personatges del mític món Pokemon.

La realitat augmentada no és cap novetat, però el gran mèrit de Nintendo y del Pokemon Go ha estat situar aquesta tecnologia en el coneixement i a l’abast de tots els públics, l’èxit ha estat en aconseguir que milions de persones, de vàries edats diferents i de tot arreu, comencin a explorar les possibilitats que té aquesta tecnologia. Pokemon Go ens mostra com a curt termini, interactuarem amb computadores i dispositius mòbils, per no només per a jugar, sinó en moltes més activitats i altres sectors econòmics com l’educatiu, el científic, l’agricultura, el turisme, l’arquitectura, la publicitat, etc.

La realitat augmentada no és realitat virtual, aprofita els principis d’aquesta però li dóna la volta totalment, xuclant tota la informació i coneixement emmagatzemat a les màquines per aplicar-lo al món real i en temps real, canviant totalment la nostra forma d’interactuar en el que ens envolta, oferint una versió millorada de la realitat, complementant el món real, millorant les nostres vides.

Imaginem que per la pantalla del nostre mòbil veiem el carrer on estem caminant realment, imaginem que busquem un restaurant, amb la realitat augmentada podríem saber si hi ha restaurants, que donen de menjar, els comentaris dels clients, etc. O imaginem que fem turisme per una ciutat, apuntant amb la pantalla del mòbil únicament a un determinat monument, podríem saber l’horari de visites, el preu d’entrar-hi i tota la informació històrica i anecdotari que faci referència al monument. O imaginem que entrem a una botiga de menjar precuinat, tipus Nostrum, només enfocant a cada plat, sabríem els seus ingredients i composició nutritiva, l’opinió dels clients, si conté algun ingredient del què som al·lèrgics, etc.

I en àmbits més professionals, imaginem una plantació vigilada remotament per càmeres que ens informen a distància sobre el grau d’humitat, maduresa i altres de cadascun dels fruits de les plantes que hi ha. O imaginem una infermera guiada, mitjançant tecnologia combinada d’infrarojos i realitat augmentada, per punxar la millor de les venes a l’hora de fer una anàlisi de sang. I ja posats, imaginem un ecografista assessorat per aquesta tecnologia per saber si el que fa, ho està fent bé, o si ha pot millorar l’angle de visió fent un petit desplaçament al costat. O imaginem un cirurgià quan realitza una operació quirúrgica, per què no?

Les aplicacions de la realitat augmentada són moltes i les possibilitats infinites, això no ha fet més que començar. Tot arribarà.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

daesh  Estat Islàmic no són quatre pelats fanàtics i terroristes, que ningú ho pensi. Es tracte d’una potent estructura administrativa quasiestatal en tota regle, amb un finançament propi que es remunta a l’època posterior de la guerra del Golf, mitjançant un complex entramat econòmic i financer digne de Wall Street.

El Califat proclamat per l'Estat Islàmic controla un territori semidesèrtic de 215 mil quilòmetres quadrats situat entre Síria i l’Iraq. Ha aprovat aquest any un pressupost de 2.250 milions de dòlars, xifra que coincideix bastant amb l’assenyalada pel pressupost nord-americà d’intel·ligència encarregat de la lluita antiterrorista. Disposa d’un exèrcit ben equipat i entrenat, de desenes de milers d'efectius. El salari mig d'un mercenari de l'Estat Islàmic gira entorn dels 800 dòlars mensuals, el pressupost militar pel que fa al total dels salaris puja a 240 milions de dòlars anuals. Cal afegir el pressupost destinat a les operacions militars, en partides con material, municions i logística, la suma arriba fins a un total de 600 milions de dòlars.

Com es finança l’Estat Islàmic? Les fonts de finançament combinen partides normalitzades del funcionament d'un Estat, amb les activitats delictives i les operacions mafioses.

En primer lloc trobem les donacions de potentats del Golf Pèrsic. No és correcte dir que Estat Islàmic ha estat finançat per Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar i Turquia. Alguns individus rics del Golf si que ho han fet, pensant que això facilitaria la fi del règim d’Assad i el reordenament de Síria en una potència sunnita, trencant l’enllaç xiïta d’Iran amb el mar Mediterrani. També organitzacions de beneficència de les monarquies àrabs que gestionen milers de milions de dòlars que circulen per tot el planeta, han sigut benefactores directa o indirectament de augmentar les arques de l'Estat Islàmic via una solidaritat emmascarada amb la causa. Però la totalitat d’aquestes donacions significa un percentatge no superior al 5% del global del finançament.

Un segon factor de finançament és la venda de petroli al mercat internacional. Estat islàmic controla grans camps petrolífers, petits pous d’explotació artesanal i refineries al nord de l'Iraq, dels que obtenen 700 milions de dòlars de beneficis anuals. La venda del petroli es fa per mitjà de mercaders turcs, kurds i sirians, que el transporten en camions que travessen diàriament la frontera amb Turquia. La paradoxa del cas és que un dels clients del petroli de l'Estat Islàmic és el règim sirià de Baixar al-Assad, a qui combaten armes en mà.

El tercer factor de finançament és el narcotràfic. Són els principals subministradors d’opiacis a la regió, a més posseeixen el monopoli de determinades drogues de disseny molt consumides en els països del Golf. Disposen de fàbriques a Turquia, al Líban i als Balcans. La ciutat iraquiana de Nínive, propera a la frontera turca, s'ha convertit en una nova plataforma de tràfic de la meitat de l'heroïna que es consumeix a Europa.

Un quart factor és el tràfic de peces arqueològiques robades. El saqueig de museus, incloent-hi la destrucció orquestrada dels museus de Mossul i Palmira, que tenia  peces úniques de la cultura Sumèria, la més antiga de la humanitat, i difoses via Internet, s’ha convertit en un negoci molt lucratiu pels jihadistes, igual que el tràfic d'obres d'art al mercat negre.

El cinquè factor són les matèries primeres i els minerals, Estat Islàmic controla i ven de forma directa o mitjançant a les que cobren taxes, el comerç d'importants matèries primeres i minerals existents en els territoris que ocupen.

Una sisena font de finançament són els segrestos de persones i el cobrament de rescats.

La setena font de finançament és el tràfic d'éssers humans a les regions sota control de l’Estat Islàmic. Desenes de milers de dones i nenes han estat sotmeses a abusos sexuals, tortures i vexacions de tota mena, tractades com objectes i venudes posteriorment com a presoneres de guerra.

El vuitè factor és el tràfic d'òrgans extirpats de presos, ferits i de cadàvers. En alguns casos els jihadistes venen els cossos sencers dels seus captius a les organitzacions mafioses internacionals, que els revenen a institucions mèdiques occidentals.

El novè factor són els impostos per activitats comercials, una mena d’impost revolucionari que es recapta de les empreses i grups familiars dedicats a la compravenda de productes bàsics de consum.

El desè factor ve donat per l’agricultura i la ramaderia, un terç de la producció de blat a l'Iraq i una important part del de Síria, està sota el seu control, els ingressos per la venda de cereals que obté Estat Islàmic està xifrada en uns 200 milions de dòlars anuals.

El onzè factor de finançament és anterior a la seva constitució com Estat, així els jihadistes del califat van saquejar les institucions bancàries de Mossul obtenint un botí en metàl·lic proper als 430 milions de dòlars.

L’Estat Islàmic ha anat massa lluny. No és fàcil però les potències internacionals potser han decidit acabar amb la seva existència. Bombardejar-los no és suficient, s’han de tallar les fonts de finançament de l’Estat Islàmic per acabar amb ell, però per impedir que torni a sorgir caldrà donar una alternativa a la gent i a la pobresa en què quedaran.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya