oro   Quan l’or puja, és com la febre, alguna cosa no funciona.

Cada vegada que hi ha una crisi financera, el valor i la importància del metall preciós emergeix i adopta un protagonisme desmesurat en comparació en les époques benestants. Or i benestar, la relació inversa entre aquests factors és histórica i basada en raonaments econòmics que explicarem a continuació.

Fa 5 anys, quan va començar la crisi financera, el valor del or era de 700 dòlars per unça troy (31,1 grams), actualment està al voltant de 1800 dòlars i ha arribat fins als 1900 dòlars. La seva revalorització des de l’any 2000 ha sigut de quasi el 500%.

El valor de les monedes està vinculat a la confiança que tinguin els inversors d’aquestes monedes a que no perdran valor a curt termini, però quan els bancs central realitzen politiques monetàries per facilitar la liquiditat del sistema, aquesta confiança es perd i com a consequència perden valor les monedes. En la situació actual ens trobem en que: la UE està disposada a monetitzar el deute de països en dificultats, Xina intenta que no esclati la seva bombolla donant facilitats de liquiditat, alguna cosa similar pasa a Japó, i els Estats Units segueixen en l’anomenada flexibilitat cuantitativa que suposa l’injecció de liquiditat a l’economia USA mitjançant la Reserva Federal. Davant d’aquesta situació, d’excés de liquiditat, els inversors recerquen valors segurs i coneguts, on disminuir l’impacte negatiu del desapalancament creditici, i es refugien en l’or, fórmula per excel·lència que fa milers d’anys que es segueix. Per tant, no es tracta que l’or augmenti el seu valor, sinó que les divises el baixen, es devaluen per les accions dels bancs centrals. L’or interpreta per tant, l’estabilitat de les divises.

L’or no genera ingressos, més enllà de l’especulació, i és en la demanda especulativa quan l’or assoleix la tendència actual de creixement exponencial. Qualsevol persona que inverteix en accions d’una empresa s’involucra en la productivitat i rendibilitat d’aquesta. Qulasevol persona que inverteix en comprar un pis, rep ingressos per la renta obtinguda del seu lloguer. Però l’or, per no ser rés, no s’utilitza com materia primera de les indústries, amb l’excepció de l’indústria dental i la dels contactes elèctrics de peces d’ordinador. És sorprenen la confiança com refugi que aquest metall ha tingut a l’història i la fe com les persones l’han acceptat com mitjà d’intercanvi. Però no s’ha de considerar una salvació o com una garantia segura del risc, ja que el seu preu és volàtil, igual que ara o és a l’alça o pot ser a la baixa, és molt vulnerable a curt termini a canvis de la percepció macroeconòmica, el seu preu està molt alt ja que els problemes europeus ha portat a que bancs centrals de països amb economies emergents hagin diversificat les seves reserves cap el or, i, en mals moments de la història els governs poden prohibir la seva pertenença a particulars como ha pasat en altres époques. Per tant, l’or des del punt de vista que molts bancs centrals l’adopten com forma d’acumulació de reserves, es converteix en una divisa més.

Si el context econòmic continua igual, viurem una nova febre de l’or. En el moment en que l’inflació arribi a les llars i les persones comencen a questionant-se el valor del paper moneda, acudirem en massa al refugi de l’or, però en aquell moment la perillositat serà molt alta, ja que estarem parlant de una nova bombolla, la del or, que a la vegada és la bombolla més antiga de la història.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493