Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 5040

gato chino 6  Xina ha de canviar i el món també. Aquest procés de canvi ja ha començat, sobretot després de la crisi mundial del 2008. Des d'un punt de vista occidental pot semblar negatiu, ja que ens empobrim respecte a altres àrees, però no és més que una nova redistribució de la riquesa, incloent a països emergents, en què la Xina és la primera potència, i que reclamen el seu tros de pastís. La pretensió de Xina és continuar sent capdavantera mitjançant alguna cosa més que fabricar quincalla, vol ser peça clau en aquest canvi de model global, on el centre de poder econòmic s'està deslocalitzant al Pacífic.

Molts són els reportatges i articles on els analistes econòmics parlen de la Xina com una nova i gegantina bombolla immobiliària, un exemple de competència deslleial a causa de la seva moneda, el iuan, intolerablement devaluada, un lloc amb índexs de contaminació irrespirables, fins i tot es parla d'incipient crisi econòmica, tot i que el seu creixement és del ordre del 10 %.

Camina per tant Xina a l'abisme? O d'altra banda el model basat en inversió, exportacions barates i estalvi és sostenible com fins ara?

Si s'analitzen els anys 2010 i 2011, el creixement s'ha desaccelerat (ha passat del 10% al 9,2%), mentre que la inflació ha repuntat (del 3,3% al 5,4%). Aquest fenomen es coneix com "situació en taxa de creixement exponencial", i s'està donant pel fet que la pressió de la demanda actual xinesa, produïda per l'augment de liquiditat, és superior a la capacitat d'oferta del país, provocant tensions inflacionistes.
Xina està responent aplicant polítiques fiscals i monetàries contracícliques, és a dir, expansives-contractives-expansives, amb l'objectiu de mantenir un equilibri macroeconòmic que li permeti mantenir el creixement i la plena ocupació, així com contenir la inflació.

Els preus immobiliaris es van disparar un 25% al 2009, a causa del crèdit barat. El 2010 van ser de l'ordre del 10%. Immediatament es van aplicar polítiques monetàries restrictives per contenir la inflació, es van pujar els tipus d'interès, es van aplicar mesures administratives per controlar la inflació immobiliària i es van implantar restriccions per a l'adquisició d'immobles amb caràcter especulatiu.

Han aplicat, d'altra banda, l'intervencionisme canviari, el iuan no cotitza lliurement, s'impedeix la seva lliure fluctuació, per mantenir el seu preu baix i mantenir el nivell de competitivitat de les exportacions xineses. Per cada superàvit exterior, el banc central xinès ha de absorbir divisa estrangera i imprimir simultàniament moneda nacional. La inflació que comporta aquesta actuació, s'està intentant subjectar amb l'augment de tipus d'interès i amb l'obligació als bancs de mantenir la seva ràtio de liquiditat cada vegada més elevada, de manera que hi ha menys diners disponibles. En economia, tot és circular, així que l'aplicació de les mesures de contenció poden provocar una disminució del creixement de forma brusca, que provocaria desequilibris econòmics i socials i que condicionarien l'evolució futura de Xina. És a dir, que les tensions a curt termini, s'han de gestionar mirant a mitjà-llarg termini, per evitar que es perpetuïn.

A més, per sostenir l'actual model, es controlen els fluxos de capital, de manera que l'estalvi privat roman captiu a la Xina, sense capacitat de sortir a l'exterior per aconseguir majors rendiments, generant que una part important de l'estalvi privat (al voltant del 50%) es queda en dipòsits bancaris, constituint un múscul financer barat de les inversions estatals, però que precisament per ser barat i no reflectir el cost real del capital, requereixen menys rendiment a les inversions que tendeixen a ser de pitjor qualitat i de menor rendibilitat. Els estalviadors xinesos van perdent poder adquisitiu, ja que la inflació és major a la remuneració dels dipòsits, de manera que l'absència d'alternatives a l'estalvi per aconseguir rendibilitat, deriva en inversions "a priori" més rendibles com inversions en habitatge i borsa, el que acaba afavorint les bombolles.

Xina hauria de canviar el seu rumb afavorint el consum en lloc de mantenir l'excés d'inversió i estalvi.

L'augment de demanda agregada xinesa no hauria de suposar tensions inflacionistes si la capacitat productiva o oferta aconsegueix créixer al mateix ritme.

El model actual xinès, encara que ens pugui semblar una altra cosa, està esgotat, i ho està pels següents motius:

-        Existeix excés d'inversions amb rendiments decreixents.

-        USA i Europa, els principals destins de les seves exportacions, estan molt endeutats.

-        El tipus de canvi artificialment baix, si es manté per més temps donarà lloc a la implementació, en altres països industrialitzats, de polítiques proteccionistes contra productes xinesos.

El pas de treballadors del camp a la indústria, va suposar un augment important de la productivitat, però hi ha un moment en què no per posar més capital-empleats a produir es produeix més en la mateixa proporció, ja que les matèries primeres són recursos limitats. En aquests moments, la Xina ja està donant símptomes de començar a donar rendiments decreixents en alguns sectors, és necessari per a aquest país trobar noves vies per incrementar la productivitat fora del seu model tradicional que és característic de països en desenvolupament. El seu model hauria d'evolucionar a un major benestar, que es basaria en una transició des del sector industrial a un desenvolupament del sector serveis, i en el qual s'han de prioritzar les inversions en I+D i en educació.

El futur econòmic de la Xina va relacionat a la seva evolució politico-social. És irremeiable i sa, des d'un punt de vista econòmic que la Xina abordi reformes relacionades amb el capital, el treball i la tecnologia. En els propers anys hauríem de contemplar com:

1) S'alliberen els tipus d'interès perquè la indústria xinesa tingui incentius per guanyar en competitivitat, i també perquè els bancs competeixin per captar l'estalvi, que no estaria captiu, i provocaria que els bancs assumissin riscos de finançament proporcionals al seu nivell de rendibilitat.

2) El iuan es liberalitza en gran part de la seva cotització per evitar les mesures proteccionistes contra productes xinesos i disminuir, conjuntament amb la liberalització dels tipus d'interès abans comentada, les tensions inflacionistes. També hi han riscos, ja que la liberalització suposaria una debilitat davant especuladors.

3) Països en crisi exportin més a la Xina per pal·liar les seves conseqüències, de manera que el consumidor xinès aconseguirà més benestar;

4) S'allibera la circulació de capitals, de manera que els estalviadors xinesos podrien rendibilitzar més els seus estalvis. Els beneficis podrien servir per augmentar el consum intern;
5) S'allibera l'accés a crèdits bancaris per part d'empreses privades, no estatals, que inverteixen atenent a rendiments esperats, i no a criteris polítics com les empreses estatals ho fan actualment;

6) Disminueix la dependència de la seva economia al sector exportador, orientant a un major consum intern, estimulat per una reducció de l'estalvi. D'aquesta manera es generarien noves empreses i llocs de treball.

7) En l'aspecte laboral, es garanteix la lliure circulació de treballadors, s'incideix en l'augment de productivitat, el que faria disminuir l'atur que actualment és de l'ordre del 10%.

 

Xina ha de consumir més, és inviable l'estalvi de forma permanent. Per altre costat, ha d'aplicar polítiques de utilització d'energia de forma eficient, sense costos mediambientals cada vegada més elevats com

passant ara, amb la destrucció de recursos naturals fonamentals com l'aigua. La contaminació exigirà a mitjà termini la inversió de recursos econòmics per corregir el que es pot evitardes d'un principi.
Xina és un gegant que ha despertat, el que passi en aquest país en els propers anys afectarà el món. Es calcula que l'any 2030, el 50% del PIB mundial estarà a la Xina.
Riscos? sempre existiran, però també hi ha una oportunitat única d'aconseguir nivells de prosperitat global superiors a qualsevol situació anterior.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Risco