Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 1786

brexit  Les aigües dels rius no esdevindran sang, ni els seus peixos moriran. Les granotes no sortiran dels rius i ho envairan tot. La pols no es transformarà en insectes voladors amb intenció de picar tot el que troben davant. No apareixeran mosques gegants que entraran a les nostres cases. Els ramats i altres animals no es veuran afectats. No apareixerà cendra del nostre cel que ens produirà llagues aberrants als nostres cossos. Tampoc tindrem tempestes catastròfiques ni pedregades que tot ho destruiran. Ni vindrà del no res, un eixam de llagostes que es menjaran totes les nostres collites. No tindrem dies i dies d’absoluta foscor. L’àngel malèfic de Déu no passarà per les nostres cases a matar als primogènits.

Sigui quin sigui el resultat del referèndum que es realitzarà el Regne Unit el proper 23 de Juny per quedar-se o sortir de la Unió Europea, no cauran sobre els seus ciutadans tots els mals i perjudicis, ja siguin humans o divins. El brèxit i les 10 plagues són coses diferents, malgrat les pressions i la campanya de la por que reben i rebran els anglesos, escocesos i gal·lesos fins a la data de les votacions.

Les conseqüències, positives i negatives, derivades de l’impacte econòmic que tindria una sortida del Regne Unit de la UE són pràcticament nul·les. Escoltarem veus, des de dins i des de fora del país proclamant l’ocàs econòmic dels britànics. Res de res. El Regne Unit, estiguin dins o fora de la UE, gaudeix d’interessos econòmics bilaterals, no existeix doncs, per cap part, cap mena de voluntat de modificar aquest status. Per Alemanya, el Regne Unit és el principal soci comercial dins del mercat únic, lloc de destí d’una gran part de cotxes i manufactures germàniques. Pels socis europeus que composen el “gran ressort del sud d’Europa”, els britànics suposen un col·lectiu imprescindible, un dels seus principals clients. Igual que passa amb altres països, com Suïssa, el Marroc o Noruega, només per citar-ne 3 exemples, no hi haurà barreres econòmiques per fer negocis amb la UE, el tractament en cas de sortida, seria de zona lliure d’aranzels comercials i lliure de contingències de  tot tipus.

El brèxit no suposa cap problema econòmic, ni pel ciutadans britànics, ni pels de la resta de la UE. Les conseqüències vindrien derivades de l’impacte polític que per la UE suposaria la pèrdua d’un dels seus tres estats més rellevants, i a més de forma voluntària, creant un greu precedent negatiu que fisuraría una de les fortaleses de la UE que és que, malgrat els seus inconvenients, sobretot en els darrers temps, cap Estat ha volgut, fins ara, abandonar-la.

A canvi d’aquesta preocupació comunitària, Cameron intenta treure el rèdit del seu repte i de la gestió d’aquest, posant sobre la taula les seves demandes, que difícilment serien acceptades per la Unió en un altre escenari, i que van encaminades a reforçar l’increment de la independència dels britànics enfront del projecte comú europeu, una acció molt legítima i raonable des del punt de vista britànic però que també suposa un ferm pas més cap a la desconstrucció comunitària i no al contrari, quedant encara més tocat el principi d’igualtat dels ciutadans europeus, i iniciant un camí obert cap a la asimetria, que ja s’havia posat de manifest amb la crisi i que ha de fer replantejar els passos donats fina ara.

Cas a part és la City, tal com s’anomena la ciutat financera londinenc. Londres és actualment el centre més gran financer d'Europa, generant aquesta indústria el 10% del PIB del país. Paradoxalment, ha aconseguit aquest lideratge a mesura que s’ha avançat en la unió europea. A causa de la seva grandària escapa al control del BCE, i vol preservar aquesta privilegiada posició de plena autonomia al marge dels organismes i mecanismes comunitaris. De forma pública, els gestors de la City s'han posicionat clarament a favor de continuar a la UE, conscients de les oportunitats que aquesta li aporta, i es que la pertinença al club unionista reporta importants beneficis en milions de lliures al segon centre financer del món. En cas de brèxit, places financeres secundàries, com París o Frankfurt, podrien guanyar atractiu si es consuma la sortida, en detriment de Londres que perdria part del seu poder.

En definitiva, el brèxit, que ha sigut en part el preu que el partit conservador britànic ha hagut de pagar per tenir controlat i parar la ultradreta de les illes, intensificat pel rebuig migratori existent a Europa, no tindrà una conseqüència rupturista significativa com per haver de preocupar-nos, passi el que passi amb la consulta al Regne Unit, res canviarà i les plagues continuaran sent una referència bíblica i no una realitat de present.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya