Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 2287

brandenburgo  Aquests dies de Setmana Santa he aprofitat per anar amb la família i amics cap a Berlín, ciutat funcional, mancada de l'estètica d'altres grans ciutats europees, però ciutat amb molt encant, que sobretot et convida a fer profundes reflexions, ja sigui per la seva tràgica història comptemporànea que veus i vius a cadascuna de les seves cantonades, ja sigui pel seu clima tempestuós i gelat que t'obliga a fer llargues sobretaules i mantenir acalorades discussions, ja sigui per adonar-te que la capital dins de l'Estat alemany, possiblement és una ciutat més dins d'Alemanya. Berlín no és una ciutat deixada ni molt menys, però tampoc és una ciutat artificialment rica en la que s'aboquin diners i diners pel simple fet de ser la capital. Veient aquesta ciutat, així com, havent vist altres ciutats alemanyes, t'adones que Alemanya no és un país centralitzat, sinó que és un país equilibrat dins d'un model federalista format per diferents länder, que conviuen respectant la seva identitat pròpia i les seves asimetries en aspectes culturals, socials i econòmics.

Espanya vol donar la sensació d'un estat federal, però no ho és. El model espanyol és molt similar al model francès, un model ancestral d'origen borbònic, un model centralista. Basat en aparences però que per dins són un altra cosa. A l'article d'avui: Katalonien, un land alemany veurem com el sistema de finançament alemany dels länder se sol presentar com un exemple a seguir, com un referent internacional per trobar una solució al dèficit fiscal que es pateix a Catalunya. Però aquesta imatge no correspon a la realitat, el que es percep com un sistema just des de Catalunya es posa en qüestió des dels länder més rics com són Baviera, Baden-Württemberg i Hesse.

El federalisme alemany és essencialment cooperatiu. Com a l'Estat espanyol, la legislació està concentrada en mans del legislador central, però a diferència de l'Estat espanyol, el Bundesrat que representa els governs dels länder és molt poderós. El punt fort de l’autonomia dels länder és l’executiu, implementen la majoria de les lleis federals, i ho fan amb funcionaris i diners propis, les Finanzämter, dels länder.

L’existència d’un sistema tan redistributiu com l’alemany és el resultat d’experiències històriques molt particulars que fan difícil presentar-lo com a model per solucionar problemes en altres llocs. L’Imperi de 1871, encara depenia gairebé totalment dels ingressos que li pagaven els estats membres. Amb la República de Weimar, va canviar el sistema. Per fer front als reptes d’un país endeutat, els impostos van passar a ser competència central. De financers del Reich, els länder van passar a ser finançats per l'Estat centralitzat. Després de la Segona Guerra Mundial, els aliats haurien optat per un sistema dual, on cada nivell financés les seves despeses amb els impostos que decideix cobrar autònomament. Així, la lluita per interessos regionals es traslladava als partits estatals. Al mateix temps, va canviar la societat de la República Federal d'Alemanya: les fronteres religioses i dialectals que durant segles havien marcat la història alemanya van desaparèixer o com a mínim van diluir-se.

Els tres länder més afectats, Hessen, Baden-Württemberg i Baviera, van demanar que el Tribunal Constitucional declarés el sistema inconstitucional, però aquest va rebutjar el recurs, encara que es va introduir un topall, un límit de solidaritat. Els länder deficitaris continuen endeutant-se «a la grega». Alemanya representa un cas de solidaritat interterritorial molt extrem, molt més que a altres federacions com ara Canadà, Austràlia, Estats Units i Suïssa .

En comparació amb l’Estat espanyol, ens trobem amb un sistema on el poder de codecisió dels länder és més rellevant, malgrat l’autonomia que tenen no és sistemàticament més gran. És cert que a Alemanya el govern federal es veu molt més limitat i ha de tenir molt més en compte els länder, en particular si aquests actuen junts; que els länder rics i el Bund són corresponsables per aixecar la capacitat de despesa dels länder més pobres; que és una federació on prima, el govern compartit, el consens, la continuïtat i la seguretat en els ingressos sobre l’autogovern, la innovació en polítiques, la transparència i la responsabilitat ben delimitada; i que té un sistema, a més, totalment simètric, ja que no s’han de considerar qüestions nacionals, i on el desenvolupament de la societat i del sistema de partits ha reforçat les tendències a cada vegada menys autonomia dels länder membres. Però també s'ha de tenir en compte que la integració europea i la diversitat més gran dins d’Alemanya han capgirat aquestes tendències. Caldrà veure si la minoria dels länder del sud amb demandes de més autonomia financera i les crítiques als efectes perversos de la solidaritat garantida són prou forts per trencar amb les dependències de camí del federalisme cooperatiu alemany.

En resum, l'opció d'un sistema com l'alemany no és una solució com a tal. La diferència ve donada per un límit, que les zones més contributives consideren massa alt i sobretot per la mentalitat no ridículament centralitzadora i una aplicació de la normativa que possibiliten una opció de respecte suficient perquè els länder es sentin còmodes dins d'aquest tipus d'engranatge.

Auf Wliedersehen.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya