Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 3489

Captura-de-pantalla-2014-01-31-a-las-10.56.17  L'anomenen l'or gris, es diu coltà, i, tot i que a molts no us soni, gairebé tots el porteu a sobre. És un mineral, una espècie de sorra gruixuda feta de columbita i tàntal. Les seves propietats d'emmagatzematge, conducció elèctrica i resistència a les altes temperatures és fonamental per la indústria electrònica i militar, permeten elaborar condensadors fiables de mida molt petita, ideals per a la fabricació de telèfons mòbils, GPS, televisions de plasma, PADs, consoles, ordinadors portàtils, míssils intel·ligents i coets, entre altres utilitats. Es tracta d'un mineral estratègic. El 80% d'aquest mineral està a la República Democràtica del Congo (RDC), el 20% restant es troba a Austràlia, Brasil, Xina, Veneçuela, Bolívia, Colòmbia i Tailàndia.

El coltà, un recurs que hauria de ser de vital importància pel seu principal país productor i la seva població, que era de 60 milions d'habitants, ha representat un drama per a aquest país i la seva gent. S'ha produït una Guerra Mundial, que no hem considerat com a tal, només perquè això del Congo ens cau molt lluny, però que ha estat la de major envergadura i mortalitat del continent africà. Es calcula que la xifra de morts ha sigut de més de 6 milions de persones, una quantitat que es queda curta si considerem el nombre de refugiats i desplaçats. Hem de considerar que tots els darrers conflictes sumats: Iraq, Afganistan, Bòsnia i Ruanda no arriben a aquesta magnitud. Un conflicte que segueix viu, que genera batallons de nens soldat, víctimes de violacions col·lectives i un alt nombre de segrestos que obliguen als habitants de la zona a treballar com esclaus a les mines d'on s'extrau el mineral, amb un cost aproximat d'entre 60 i 100 mil dòlars per tona. No podem obviar que els nostres mòbils, les nostres "tablets", la nostra tecnologia, que tant apreciem, no està neta, són mòbils de sang.

L'origen d'aquesta situació cal buscar-lo quan a mitjans dels anys 90, a Zaire, antic nom de la RDC, van arribar milions de refugiats hutus que escapaven de les massacres interètniques entre hutus i tutsis a Ruanda i Burundi. Mobutu, dictador congolès des de 1965, anticomunista, que havia estat recolzat pels Estats Units i Occident en els temps de la Guerra Freda i havia donat suport a l'extermini tutsi de Ruanda, va acollir als refugiats hutus quan els tutsis van prendre el poder en aquell país. Les tropes ruandeses aliades amb Uganda van invadir RDC i donar suport al cap dels rebels, Kabila, durant l'anomenada 1ª Guerra del Congo. Finalment, van derrocar a Mobutu, que va fugir l'any 1997.

Més tard, Ruanda i Uganda van voler aprofitar que ja tenien instal·lades les seves tropes a la RDC per seguir explotant els seus recursos naturals i derrocar a Kabila, abans el seu aliat. El motiu era el benefici diari que treia l'exèrcit ruandès de l'ocupació estratègica de les mines del coltà, sis milions de dòlars diaris segons el Washington Post, resultat del boom de les noves tecnologies. Kabila es va aliar amb Zimbabwe, Angola, Sudan, Chad, Namíbia i gaudia de la cobertura financera i diplomàtica de Líbia. Es va expulsar als polítics tutsis de la capital, Kinshasa. La 2ª Guerra del Congo va començar l'any 1998, que ja no es tractava d'una guerra per capturar i castigar als autors del genocidi ruandès, sinó que era un conflicte econòmic per mantenir el control de l'est de RDC i continuar fent fortuna amb l'explotació dels recursos naturals d'aquella part del país.

Kabila va ser assassinat l'any 2001. El seu fill Joseph Kabila va ser escollit president i va iniciar una negociació de pau. Després de l'acord de Pretòria, es finalitzava la guerra i s'iniciava un procés de desarmament de les diferents faccions i grups armats, cosa que no s'ha produït. Es mantenen estructures militars i paramilitars al marge del govern central. A més, es tracta d'un país on existeix una corrupció endèmica, herència de la llarga dictadura de Mobutu.

Malgrat que l'ONU i organitzacions internacionals apliquen sancions a qui faci compres il·legals de coltà, el contraban d'aquest mineral viaminescoltan Ruanda i Uganda continua. Les multinacionals el segueixen comprant, considerant que el 60% del consum d'aquest mineral s'utilitza per la telefonia mòbil i finançant, de forma directa, morts, violacions i tot tipus de violència i desgràcies, on la principal víctima, com sempre passa, és la població civil, que, mentre uns quants s'enriqueixen, altres són sotmesos a tot tipus de crims, fam i malalties derivades d'aquest comerç i no tenen dret al més fonamental, la vida.

Però no només els mòbils i la tecnologia domèstica són els culpables, els Estats Units necessiten la importació continuada de coltà per subministrar energia a una nova sèrie d'aplicacions militars, donat que les seves reserves de tàntal s'han buidat. Una necessitat de tàntal immediata dels Estats Units seria nefast per la RDC, ja que el preu pujaria de sobte i es produiria un augment de la violència en aquell país, per l'interès d'augmentar la seva explotació en un curt termini de temps.

A les zones on es troben la majoria de les mines de coltà, el nord-est, són àrees sense tradició minera, zones dominades per la violència, els grups armats i les màfies connectades a empreses occidentals. No ha existit mai una indústria minera, ni en el temps de la colonització belga. Es tracta d'una zona que, degut al seu poc interès històric, és una zona aïllada, sense cobertura elèctrica i amb manca de carreteres. Una zona de pobres i, per tant, ideal per a què aquesta tipologia d'explotació minera i explotació de les persones es pugui donar. Els beneficis obtinguts per aquesta activitat són immediats, però precaris, amb guanys que van d'1 a 2 dòlars diaris, que són gastats ràpidament, ja que el nivell de vida en els jaciments és més alt que a les zones urbanes dels voltants. A més a més, els artesans viuen sols i gasten una part important dels seus guanys en alcohol i altres vicis. El control de les màfies, amb estructures paramilitars, també suposa pels artesans miners l'aplicació d'impostos il·lícits i tot tipus d'extorsió.

El simple boicot, a part de no fer efecte, no és cap solució a aquest drama humà. Qui el patiria més directament serien els artesans miners que, sense cap tipus de recurs, caurien encara més davant el poder de les guerrilles. La nostra força ha d'estar en la força de ser consumidors d'aquest mercat, hauríem d'exigir el canvi de les condicions del comerç del mineral cap a dinàmiques empresarials responsables, que comprin el mineral, però hagin de donar explicacions de l'evolució de les condicions del país d'origen, de forma que hagin de prendre mesures correctores. Cal desconfiar de les solucions immediates, no existeixen.

Lamentablement, aquest article ens exposa una realitat: perquè nosaltres, els occidentals, visquem bé, molts altres han de patir. Canviem aquest món, fem que sigui més humà, però també fem-ho per interès propi, ja que ningú ens assegura que demà no patim nosaltres.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493