petit conte  Hi havia una vegada un gran edifici residencial, fort i amb una bona estructura, en el que hi vivien veïns de molts tipus diferents, formant el que podríem dir una Comunitat de Propietaris.

 

En concret hi vivien 27 veïns. Uns feia molts anys que hi eren, pràcticament des de que es va inaugurar l’edifici, d’altres havien arribat mes tard, alguns d’aquests després de més de 40 anys malvivint de mala manera (es podria dir que “vivint en blanc i negre”), i uns altres que havien aconseguit pis després de molts anys pràcticament esclavitzats.

 

Com era de suposar, els que feia molts anys de hi vivien, gaudien d’una posició i solvència econòmica envejables. Lògicament, com passa a tot arreu, uns més que altres, però especialment el del principal primera ara tenia una posició predominant, tot i haver estat el causant d’un terrabastall que va complicar la vida a tots fa uns quants anys, i, fins i tot, es considerava (i el consideraven) el “Rey del Mambo”.

 

No tots els apartaments eren iguals, hi havia de grans i ben orientats, altres ni tan grans ni tan ben orientats, però, es podria dir, que tots eren prou adequats.

 

En un dels apartaments, diguem que ni el millor ni el pitjor, es produïa un cas ben curiós, resulta que el “Titular” del pis, havia decidit, forçat especialment per la manca de ganes que dos membres de la família tenien en compartir pis, preparar una habitació per cadascú i d’aquesta manera tractar que tots tinguessin una certa independència i llibertat, tot i que inicialment la majoria ja es trobava bé vivint tots barrejats a la mateixa casa.

 

Dels dos “Rarets”, els que no estaven massa d’acord en compartir pis, l’un va decidir, i el van deixar fer, que contribuiria a les depeses generals del pis en la part que li tocava i una mica més, però no gaire.

 

Per a la resta, incloent l’altre membre “Raret” (que va preferir pensar en el bé del grup per sobre del seu particular) es va decidir que el “Titular” s’encarregaria d’ingressar el que cadascú guanyava a una bossa general, i després de quedar-se amb el que, segons ell, la comunitat necessitava, repartiria la resta en funció de determinats criteris que no quedaven massa clars i en els que l’amiguisme tenia molt a veure.

 

Aquesta situació, de que el que més contribuïa no era el que més rebia, es va anar mantenint durant anys i anys, i durant tot aquest temps va resultar que el membre “Raret” de la família, que, com tothom sabia, era el que contribuïa més significativament al manteniment del pis, era cada cop més i més pobre i no entenia com molts dels altres podien pintar-se cada any la seva habitació, o comprar-se la tele més moderna, o canviar cortines cada dos per tres, etc. etc. A més a més, en quan obria boca per queixar-se, tot eren menyspreus, crítiques i inclús acusacions d’insolidaritat.

 

Com passa sempre a la vida, van haver èpoques molt bones, en les que aquest mal repartiment dels ingressos es podia anar trampejant, però en èpoques de vaques magres costava més d’assumir la situació.

 

D’aquesta manera van anar passant el anys, fins que va arribar una època realment dura, tan dura que fins i tot alguns dels propietaris de diversos apartaments van haver de demanar ajuda a la Comunitat, on, recordem, el del principal primera tenia la “batuta per la mà” i molt a dir.

 

En el cas del pis compartit, les cosses s’anaven complicant, fins el punt de que el “Raret”, tot i que seguia aportant com el que més, no tenia ni per arribar al dia 30, i a sobre, no podia fer res per millorar la situació, ja que el pis, que a ell li costava una fortuna, era titularitat de l’altre, i qualsevol ajuda a rebre de la Comunitat de Propietaris havia de passar per les mans d’aquest altre, que com era costum, repartiria a la “seva” manera.

 

Arribat a aquest punt la situació era, si més no, preocupant:

-         El “Raret” pagava com el que més

-         El “Raret” estava mal vist per quasi tots els del pis

-         El “Raret”, que també havia estirat més el braç que la màniga (però menys que altres), estava pitjor que la majoria

-         El “Raret” sabia que si demanava ajuda al “Titular” del pis (ajuda que no era demanar que li regalessin res, sinó que “del que et dono, torna’m una mica més del que em tornes habitualment”), hauria d’aguantar que el “Titular” es fiqués a la seva habitació per decidir inclús com penjava les cortines

-         El “Raret” veia que amb aquella situació no tenia futur, ni marge de maniobra

 

Què podia fer el nostre amic “Raret”?

 

Donat que era un noi molt trempat i amb imaginació va pensar,

-         “Faré una darrera proposta exigint, amb educació i respecte, tant un canvi d’actitud, com canviar el sistema de contribuir. Ja fa masses anys que pago i pago i rebo poc. El “Titular” no es pot negar!”

 

Ingenu “Raret”, les rialles del “Titular”, i de la majoria de la resta de la família, es van sentir des de tots els replans de l’escala, i els retrets de tota la vida: “insolidari, pocavergonya, desconsiderat, tu què t’has pensat, ...” van tornar a sentir-se amb més força que mai.

 

Finalment, el “Raret”, després de molts anys sense voler pensar amb aquesta solució, va decidir que el millor futur era fer una entrada directa de la seva habitació al replà de l’escala de la Comunitat, i barrar les portes d’accés al pis del “Titular”, assumint que si el grup no el volia acceptar com ell es trobava mínimament còmode, més valia no pertànyer a aquesta família.

 

Lògicament, ell no volia deixar de parlar amb el “Titular” i els altres del pis. Es podrien seguir veient, si ells volien, però a través de l’escala, igual que amb els altres veïns, ja que el nostre amic “Raret” passaria a ser un veí més de la Comunitat, pagaria el que calgués, que sempre seria menys, i amb més profit, que el que havia estat pagant al “Titular” del pis, i, a més a més, seria plenament responsable, per bé i per mal, del que feia o deixava de fer amb la seva feina i els seus ingressos.

 

Dit i fet, va parlar amb els veïns, alguns van estar més d’acord que altres, però finalment tots van entendre la situació, i desprès de moltes discussions amb el “Titular” i els seus, va obrir amb molt d’esforç la porta al replà i va passar a ser un membre més de la Comunitat de Propietaris, i d’aquesta manera van ser feliços per sempre més.  

 

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.

 

Nota: Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència... o no!

 

Miquel Lanuza
PPE Technical Advisor

caida  El model econòmic espanyol es basa en 3 grans pilars, que han sostingut una economia fins fa poc en creixement, però amb peus de fang: la gran banca espanyola, les multinacionals de serveis que operen a Amèrica Llatina i el turisme low-cost.


La banca espanyola agonitza per l'efecte bombolla del sector immobiliari, necessitant les ajudes i el compromís per aconseguir l'estat espanyol, coneixedor del que es juga si la banca espanyola s'enfonsa. No obstant això, tots sabem que la banca, avui, tal com està concebuda, és un llast, insuportable per a un estat en recessió. La barbaritat de privatitzacions, produïdes en massa en el govern Aznar, lluny d'enriquir per estabilitzar, va servir per enriquir i gastar, o millor dit, malgastar.

Les multinacionals de serveis a Amèrica Llatina, lluny de guanyar en prestigi i ser empreses de referència, són la riota del món sencer, ja que qualsevol s'atreveix amb un estat feble com és l'espanyol, de manera que és fàcil pronosticar episodis semblants al de Repsol-YPF a Argentina, en molts més llocs de la geografia llatinoamericana.
El turisme de low-cost, el de la paella de plàstic i el de la "sangría aguada", el basat en "macroenjambres" turístics tipus Benidorm, té els dies comptats. Els "guiris" són això, però no ximples, i els fa mal l'estómac també. És fàcil, competir amb un sector en què lluny de potenciar el factor natural del clima i les riqueses històriques, potencia les borratxeres.

No ens interessa el model espanyol, no gràcies.


Ens interessa un model basat en l'exportació, que sigui el motor dels sectors industrials, alguns d'ells reconvertits com el de l'automòbil o el tèxtil, d'altres tradicionals com el químic i el farmacèutic, i altres innovadors com el biomèdic o les energies renovables.
Ens interessa un model basat en el turisme, hem d'aprofitar els recursos naturals que tenim. Però un turisme que vagi més enllà del sol i platja, que també. Un turisme cultural, de visites i propostes úniques i sense competències en la resta del món, un exemple: el modernisme.

Ens interessa un model basat en la inversió, el coneixement i la innovació, la formació i l'aprofitament intern d'aquesta formació, en què el talent mai és exportable, ja que suposa la fam del demà.

Ens interessa un model basat en l'esforç diari, no en els "pelotazos". Al que no hi hagi grans latifundis industrials, sinó on la petita i mitjana empresa independent sigui el principal dinamitzador i artèria de circulació de la nostra economia.
Ens interessa un model sense especulació, on es persegueixi el frau.


Cal fer-se dues preguntes des del punt de vista més pragmàtic: Quin model ens interessa més aconseguir? El model escollit ho aconseguirem dins de l'estat espanyol? ... Les meves respostes personals són la segona opció i no, anem pel camí no equivocat llavors.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

semduvida 03La quantitat de negligències que el Govern de l’Estat espanyol està realitzant, em porta a preguntar-me: no en saben o no en volen saber. Qualsevol aprenent d’escola d’economia pot saber que les polítiques econòmiques que es realitzan són del tot ineficaces, ¿per què doncs, s’apliquen?. Possiblement hi ha un grau de incompetència, però ¿tant?.

Per un costat, només la intolerància al fracàs (no en saben), en temps de cisi pot explicar les picabaralles entre pesos pesats del PP. Las desavinències públiques entre l’Aguirre i el Montoro amb el de Guindos; entre el Montoro i el Soria_; entre el Fernández Díaz i el Mayor Oreja; i les de Ruiz-Gallardón amb altres dirigents del partit, en són un exemple.

Però no m’ho crec, és excessivament manifest i evident, no és creïble, no poden saber-ne tan poc, cosa que encara em preocupa més. És una estratègia molt antiga i maliciosa, la de buscar que les persones tinguin por de perdre el poc que tenen, que les persones perdin la confiança en les altres persones, que les persones romanguin en la ignorància i no puguin estudiar, o només ho facin uns quants privilegiats. De fet Ferrer i Guàrdia, va ser condemnat a mort, ejecutat per afusellament i assesinat fa poc més d’un segle, per defensar idees en una societat estratificada clarament.

La Reforma laboral no ha servit per solucionar els problemes de l’atur. L’augment d’impostos simultaneament (IRPF i IVA), tal com deia en aquesta web, només serveixen i serviran per gravar la recessió al ser menys competitius. Les mesures de retall, sense un pla darrera, només serveixen per generar desconfiança, por i baixar el consum. L’amnistia fiscal dels defraudadors, que no ha incentivat en absolut la declaració i aflorament de diner negre, ha animat a més persones a defraudar. Etc... Etc...

Només amb aquesta por que volen implantar, aquesta ignorància que volen aconseguir i aquesta desconfiança que volen generar, poden mantenir un Estat tal i com funciona i ón “mai pasa rés” (ni dimiteix ningú) malgrat el rei va a caçar elefants amb una amant alemanya mentre el poble s’enfonsa en la miseria, malgrat el seu gendre està imputat en una estafa amb signes clars d’abús de poder, malgrat un jutge respectat mundialment és expulsat de l’audiència nacional mentre el President del Tribunal Suprem malgasta incontroladament diners públics, malgrat el Govern que està en el poder governa després d’haver incomplert el seu cor de promesses electorals, i a més ho fa amb arrogància, xuleria i altaneria.

Ara ens toca a nosaltres demostrar que no hem de tenir por (només a continuar com volen ells), que confiem en les persones (no en les persones malicioses), i que som prou intel·ligents per saber que no velem ser ignorants. Ara ens toca demostrar realment que el poble es sobirà i lliure. Fem-ho doncs!!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

foto-acreedores-deuda1Les coses estan difícils, però si no busquem la solució només poden anar a pitjor. Si volem que millorin hem de canviar-les, no podem continuar fent el mateix.
Un concurs de creditors pretén que una empresa que no pugui fer front als seus pagaments, suspengui aquests temporal amb l'objectiu de la seva recuperació perquè els creditors recuperin total o parcialment el deute, o bé faci una ordenada liquidació de manera que si els creditors poden cobrar alguna cosa, ho facin en la seva major mesura.
Actualment es tracta d'un procés judicial (dirigit per un jutge), el que suposa que una entitat econòmica situada en un marc legal passa a ser una entitat judicial en un marc econòmic, de manera que el camí al desastre està garantit a causa del desconeixement dels jutges en els mecanismes empresarials, potenciat addicionalment per la saturació i discutida imparcialitat del sistema judicial.
El resultat és rotund, és a dir, la gran majoria (gairebé la totalitat) de les empreses que presenten el concurs, que hauria de ser en molts casos una solució a la seva continuïtat, tanquen, per tant és la seva tomba.
El problema està en el seu origen i en el seu tractament. A l'origen perquè les empreses triguen molt a presentar concurs, ja que al no veure com una solució el concurs, prefereixen (en bastants casos) liquidar tot el que caldria per la seva continuïtat o començar de nou amb una altra identificació diferent, és a dir, no es confia en el tractament del concurs, que és el segon punt esmentat. El tractament mai és àgil, punt fonamental per a la viabilitat de les empreses, i no es fa des del punt de vista empresarial sinó amb la velocitat judicial (lenta). És correcte que els concursos que irremeiablement hagin d'acabar en liquidació siguin tractats per professionals del dret, doncs la part legal és protagonista sobre la part empresarial, però una empresa amb possibilitats de salvació de negoci (i per tant de salvació de llocs de treball) ha de ser tractada SEMPRE per economistes especialitzats i no designats a "dit" per un jutge (per amiguisme o idea de "finquilla"), sinó designats per sorteig i a partir d'aquí per rànquing d'èxit en funció de la seva envergadura i dificultat. L'assignació de l'administrador concursal és ofensiu per al sistema econòmic estatal, sempre són designats els mateixos, però el problema és que els mateixos (potser no per ells, sinó pel sistema) estan conduint al fracàs a les empreses concursades, que en molts casos podrien continuar operant amb una reestructuració permesa en el concurs.
Un organisme regulador (no un jutge) per a concursos empresarials, amb un mecanisme de designació eficient, seria imprescindible per a les empreses que presentin concurs en continuïtat tinguin viabilitat i siguin gestionades per professionals de l'empresa que durant aquest període permetin habilitarla.
Una empresa que continua és una gran notícia per a tots: els seus empleats, els seus creditors, els seus clients i els organismes oficials que podran seguir recaptant.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

inutilitat-mes-ivaEl Govern de Rajoy no té pla. La seva INUTILITAT+IVA (massiva) per governar és evident.

Des del punt de vista econòmic, i malgrat totes les veus que es puguin alçar contra l'augment de l'IVA, moltes d'elles carregades de raons particulars sens dubte, l'augment de l'IVA com a situació aïllada no és una mala solució, en el moment en que estem. Sé que aquesta manifestació no agradarà a molts, però l'objectivitat és i serà l'estandart d'aquesta web.


El problema i el que demostra que el Govern de Rajoy no té un pla, per desgràcia, és unir un augment de l'IVA amb un augment de les cotitzacions (IRPF). Quina barbaritat econòmica!


En una situació en què el govern aplica mesures d'austeritat, les famílies estan endeutades i les empreses no tenen crèdit, és una situació en què la demanda interna està deprimida. Com que la competitivitat no pot adquirir-se amb devaluacions monetàries a causa del “corsé” de l'euro, cal una devaluació fiscal per recuperar la competitivitat i EXPORTAR (canviar la demanda interna per demanda externa).

 

Amb un augment de l'IVA, carreguem el preu de tots els productes, però afecta els que vénen de l'exterior també, amb l'augment de l'IRPF carreguem només el cost dels productes interns, de manera que s'està atemptant contra la línia de flotació de la competitivitat, agreujant per tant la crisi, i en definitiva menor recaptació. Aquest Govern no s'adona encara que fa mesos que està aplicant mesures d'austeritat molt fortes i el problema s'ha agreujat i la recaptació ha caigut. Només la INUTILITAT+IVA pot no fer-los veure les coses, quan el temps ja els ha demostrat una altra cosa, bé, la inutilitat o ... el seu interès personal, el seu interès personal associat al de la gran Banca.

Ja pot el Govern del PP anunciar mesures severes contra el frau, ningú se les creu, no existeix credibilitat, i menys quan parla el “gran” MONTORO (cognom amb mateixes consonants que “mentira”, casualitats de la vida):

- Qui va dir "de reduir l'IRPF serviria per sortir de la crisi" i després el va pujar

- Qui va dir "que apujar l'IVA seria el pitjor que podia fer Espanya perquè agreujaria la crisi" i l’ha pujat

- Qui ha dit que "no hi ha més remei que apujar l'IVA perquè a Espanya hi ha molta gent que no paga" (falsedat que frega l'absurd)

- Qui ha dit "que la culpa del dèficit espanyol és de les comunitats autònomes" (més del 60% del total correspon a l'administració central de l'estat)


El “gran” MONTORO, aquest senyor que cada vegada que obre la boca augmenta la prima de risc (per què deu ser així?), Aquest senyor que ens recorda molt a aquells personatges del NO-DO en blanc i negre, insignificants però perillosos, grotescos però poderosos, proveïts de gran inutilitat+ iva però que es van enriquir a base “con el sudor del de enfrente" (enlloc de “con el sudor de su frente”). Per cert, l'última frase que ha dit és "no és el moment d'enganyar els ciutadans" ... quin valor i quina cara!!


Aquest sistema impositiu fracassarà, ja que el creixement no es produirà.

Cal ser radical en la recerca de solucions. Per cert l'etimologia de radical és anar a l'arrel, no anar a l'extrem com ens han volgut fer veure a nivell educacional. L'arrel està en un cercle viciós, d'alta mesquinesa per cert, els bancs estan endeutats, el deute dels bancs està garantida per deute públic, i la gran majoria del deute públic la tenen els bancs.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493