gruyere  Es tracta d'un cas digne d'estudi. El sistema impositiu de l'Estat espanyol és dels més alts d'Europa, però la recaptació real és de les més baixes.

El tipus d'IRPF mitjà per rendes elevades és del 52%, només superat pels mites de Suècia i Dinamarca, en els que és del 56% aproximadament. De la mateixa manera, l'impost de societats espanyol és un dels més exigents d'Europa, i l'IVA és un impost que no ha parat de pujar i pujar, fins a passar en poc temps d'un tipus impositiu del 16% fins a l'actual tipus del 21%, que l'equipara en el tipus mig europeu.

Malgrat que aquestes dades indiquen que els ciutadans espanyols reben una forta pressió fiscal, la recaptació real d'impostos sobre el conjunt del PIB a l'Estat espanyol està entre el 30 i el 35%, a la banda en què s'ubiquen les economies procedents de l'antiga Europa de l'Est, i molt per sota del percentatge mig europeu que està situat al 40% aproximadament, i va en caiguda lliure. L'única explicació ve donada perquè és la fiscalitat espanyola, un formatge gruyere, és a dir, que està carregat de forats i escapatòries fiscals sobretot per determinats col·lectius. A tot això, cal matitzar que el formatge gruyere autèntic, el suïs, no en té, de forats.

El resultat és que la recaptació general és insuficient pel sosteniment de la despesa pública estructural, però per altre costat el contribuent que percep una nòmina, la classe mitja assalariada, reben tota la pressió fiscal del sistema i degut als ajustos i retallades en despeses, conseqüència de les polítiques d'austeritat, no veuen que aquest esforç impositiu tingui un retorn en forma de serveis, situació que en gran part ve motivada per les diferents fugues, pels “forats” abans anomenats, dins del marc legal o il·legal de frau i d'evasió fiscal. No és cert el que deia l'eslògan d'“Hacienda somos todos”, uns som més que altres, ja que el 80% dels ingressos percebuts per l'Estat en concepte d'IRPF és aportat pel 30% de la població i que declaren rendes del treball i de l'estalvi superiors a 25mil-30mil euros anuals.

S'ha augmentat l'IRPF en un moment de baixada de les rendes, per tant, ha estat ineficaç en aquest aspecte: més impost menys recaptació. S'ha augmentat l'IVA, en un moment que ha baixat el consum, una altra vegada ha estat ineficaç. En conclusió, tenim un greu problema fiscal a l'Estat espanyol, estem dins d'un sistema altament ineficaç, on les rendes del treball estan injustament molt més castigades que les rendes de capital. Una reforma fiscal hauria d'haver estat una de les prioritats del Govern, molt més que una reforma laboral que sembla que no hagi aportat res, més aviat que hagi servit per crear més atur. El model fiscal s'ha de simplificar, s'ha de suprimir el “rosari” de deduccions i concentrar-se en les necessàries, s'han d'eliminar el regims fiscals especials. S'ha d'aconseguir un sistema tributari que garanteixi la neutralitat fiscal, que estigui enfocat a redistribuir la riquesa per afavorir un context propenç al creixement econòmic i que ajudi a la internacionalització de les empreses, sobretot a les pimes, i als projectes empresarials de petits emprenedors amb talent.

L'Estat espanyol és un dels líders europeus en el ranking de frau fiscal, només per darrere de Grècia i països recentment incorporats a l'UE. Es calcula que 90 mil milions d'euros de recaptació s'escapen per la via de frau econòmic i economia submergida, ambdós suposen actualment el 25% del PIB total. El frau fiscal de les grans empreses i grans fortunes, on es concentren el 75% de les pràctiques fraudulentes, és el gran forat, és en ells on sembla lògic que cal realitzar la majoria d'inspeccions si es vol ser efectiu. Malgrat públicament, el Govern manifesta, de forma curiosa, que dedica grans esforços a combatre aquest frau, la realitat és una altra, ja que no solament es destinen pocs recursos, sinó que cada vegada es retiren més d'aquests. Amb l'agravant addicional de la incoherència del repartiment proporcional d'inspectors d'Hisenda, dedicats només el 20% a tractar casos relacionats amb grans empreses, mentre la gran majoria d'inspectors, el 80% restant, investiga a autònoms, petites empreses i treballadors. És habitual, i indignant també, que quan un dels “peixos grossos és pescat”, cosa difícil com hem vist, normalment Hisenda dona facilitats de pagament i condonació de la multa, cosa que mai succeeix quan un ciutadà normal i corrent és descobert ocultant informació de “poca monta” a la seva declaració de renda. Tot això encara és més dramàtic, quan el mateix govern és capaç de donar una vergonyosa amnistia fiscal als defraudadors fiscals, grans empreses i fortunes que utilitzen paradisos fiscals, de forma que a canvi de dipositar una petita part del que van defraudar, perdonen la resta del deute, perjudicant de forma clara a les empreses i ciutadans que van pagar els seus impostos en la quantitat, lloc i temps en què era la seva obligació...Quina barra!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

ali-baba-cuentos  La Asociación de Abogados Demócratas de Europa, ADADE, ha calculat que el PP ha pagat més de 22 milions d'euros en sobresous a, almenys 40 dels seus dirigents en 22 anys, Mariano Rajoy inclòs i com màxim perceptor amb més de 1,5 milions d'euros, són Rajoy i els 40 lladres … o més, tot i evocant el títol d'un compte que hi ha al famós llibre de “Les mil i una nits” i que situa a l'escena de l'Orient llunyà, una situació que s'està avui produint en aquest Estat.

La corrupció afecta negativament al desenvolupament econòmic d'un país. En una escala del 10 (altament honest) a 0 (altament corrupte), per cada pèrdua d'un punt, la productivitat baixa un 4% del PIB – producte Interior Brut – i els fluxos nets anuals de capital baixen 0,5 % del PIB. Al contrari, una pujada de 6 punts en l'índex de percepció de la corrupció, fa augmentar un 20% el PIB i els fluxos nets de capital en un 3% del PIB.

La percepció de corrupció provoca una caiguda de les inversions i una difícil recuperació d'aquestes, per la inestabilitat, inseguretat i desil·lusió que tenen els inversors. Qui vol apostar per un país on les decisions judicials i les Lleis estan en venda.

La corrupció és la demostració d'una societat en la qual no es pot confiar, una administració incompetent que desanima les iniciatives de les persones honrades per crear negocis en igualtat de condicions amb els que exerceixen la corrupció com habitual “modus vivendi”. Aconseguir contractes i concessions subornant al polític de torn, només pot ser el motor de màfies de tercera divisió, xapusses i “xanxullos” entre lladres. La persecució i final de la corrupció suposaria una forta injecció de moral, neteja, confiança i satisfacció en general que impulsaria l'activitat emprenedora.

La proliferació de casos de corrupció política a l'Estat espanyol, en els darrers mesos, amb l'episodi definitiu del “cas Bárcenas”, no deixen lloc a dubtes que estem, i hem estat des de fa molts anys, en una situació permanent de corrupció. La trama Gürtel, els comptes multimilionaris d'en Bárcenas, els sobresous en diner negre a alts càrrecs del PP, els affaires dels EREs a Andalusia, l'operació especulativa Malaya, les indemnitzacions estratosfèriques dels directius de bancs, els casos de les ITVs a Catalunya, el cas Palau, el cas Pallarols, les escoltes del Restaurant La Camarga, el cas Nóos-Urdangarín, els desnonaments, el cas Palma-Arenas de les Illes, entre altres, formen part de les puntes d'iceberg però no són, ni de lluny, casos puntuals i “errors” aïllats. Al contrari, la llista de trames que funcionaven en els anys de bonança i que la crisi econòmica, possiblement vehiculitza que surtin a la llum pública formen part d'una forma habitual de fer per alguns, amb el coneixement d'altres, amb l'aquiescència i complicitat d'una justícia polititzada, i el que és més greu, amb l'acceptació, resignació i submissió d'una gran part de la població adormida i acomodada en el no sé què, i amb la cantarella del “i nosaltres que podem fer si els que manen no ho fan?”, que només ens porten dia a dia a anar perdent la democràcia, la llibertat.

Hi ha més de 800 polítics espanyols imputats en casos de corrupció, dels que més de 100 es van presentar a les darreres eleccions.

I mentre tot això va passant, en Rajoy continua amagat a la seva cova, amb el seu incomprensible i insostenible silenci, i que només afegeix negatives i severes conseqüències per l'Estat espanyol. L'estabilitat política i econòmica del país està en joc, mentre els nostres polítics, amb Rajoy al capdavant estan ocupats en emmascarar les diferents trames de corrupció que els afecta a ells i a les seves organitzacions, a ocultar correus, pendrives i altres draps bruts, donant cobertura a uns lladres, com si es tractes del compte d'Alí Babà, però amb més de 40 lladres segur. Lladres, que igual que en el compte, van disfressats del que no són, però només busquen el botí. Lladres que són els primers a demanar mesures contra el diner negre, encara que sigui l'únic mitjà de vida pel pobre home que s'ha quedat aturat o sense subsidi i busca aconseguir ingressos, pocs, canviant les rajoles d'una cuina, pintan un pis o reparant una aixeta; mentre ells, mangants professionals, persones que ja tenen solvència i patrimonis alts quantitativament parlant, es lucren de forma esperpèntica amb diners procedents de les obres públiques, malversant diners que no són seus, sinó de tots els ciutadans, mentre ens deien que treballaven per nosaltres i ens feien passar per tontets, com per exemple “la Cospedal” afirmant que els seus comptes estaven auditats, quan tothom sap que el diner negre mai queda reflexat a les comptabilitats oficials.

Perris, músic grec arruïnat durant aquesta crisi econòmica, ja ho va comentar abans de suïcidar-se conjuntament amb la seva mare, una senyora d'edat avançada que tenia nombrosos i molt costosos problemes de salut, va afirmar “Estem governats per lladres”. I per no morir, com va fer ell, sense cap esperança, cal reaccionar i no caure en la desafecció. És imprescindible impulsar el procés de regeneració política, acabar amb la rància classe política actual. Cal ser proactiu i valent. No podem seguir delegant la funció de governar l'Estat en persones i/o partits que ens han enganyat o que omplen els seus discursos amb cortines de fum amb res darrere. Hem de fugir de l'espècie de mena de captivitat a què estem sotmesos amb el bipartidisme estatal actual, hem de lluitar pel nostre benestar, per les oportunitats nostres i de les properes generacions.

“Abrete” sésamo!! ... però avui no hem de cantar “canción del cinco” com el programa infantil que es feia a les tardes, sinó que hem de cantar les 40.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

lapao   El català que es parla a l'Aragó ha perdut el seu nom, ara es diu LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia del Àrea Oriental), per imposició del PP d'Aragó, i és clar, els filòlegs han posat el crit al cel, obrint-se un polèmic debat basat entre la incredulitat i l'indignació. Però no us posseu pas nerviosos, aquesta és una pàgina econòmica/social i donarem les claus llògiques que han portat a prendre, sens dubte, aquesta decisió.

Així doncs, catalans!, aragonesos! I “lapaencs”, si mediteu i no deixeu que el budell faci de cervell, enseguida veure les excel·lències d'aquest fet, que ni és ridícul, ni surrealista. Així que no discutiu entre vosaltres, no us lamenteu ni us enfadeu, tot al contrari … doneu-vos lapao.

No penseu que ha sigut un caprici o mala llet d'uns quants, ni que hi ha hagut ànim de revenja de res, ni es tracta d'una acció per evitar tenir alguna cosa a veure amb tot el que sona a català, no es tracta de cap intent de dividir per allò del “divide y vencerás” ja que la llengua és un factor identitari que ens arrela, ni es tracta de cap “lingüicidi”, ni és un tema polític, no!! que va!!, la decisió ha estat altament meditada per ments privilegiades, i realment existeix un fons que es basa només en motius vinculats al factor econòmic i el social. M'explico i ho entendreu…

 

Avantatge número 1: Senyors!, a partir d'ara podrem posar al nostre currículum que parlem un idioma més, apart del català, castellà, anglès, francès, italià i alemany, per dir-ne uns quants, ara els catalanoparlants també parlem el lapao, i no només a nivell bàsic sinó al màxim nivell, sense necessitat d'anar a cap acadèmia i sense invertir cap quantitat de diners, temps i energies. Per tant, com matemàticament qualsevol benefici dividit per un cost 0 dona una rentabilitat infinita, significa que aquesta acció suposa rentabilitat infinita pels catalans, és realment fantàstic.

Avantatge número 2: Pensem en els beneficis que comportarà la gran quantitat de diccionaris lingüístics de totes les llengues amb el lapao, impresos i digitals, que apareixeran a partir d'ara i que només caldrà el canvi en la portada, reduïnt-se en gran magnitut el cost d'el·laboració d'aquests, perquè es podrà aprofitar l'interior dels de català per preparar el corresponent al lapao. Quina gran notícia per la nostre economia deprimida: vendre el doble i a la meitat de cost. El “summum” serà el diccionari català-lapao/lapao-català, ja que només caldrà fer un copia i enganxar de la primera columna a la segona.

Avantatge número 3: L'intangible que suposarà aquesta brillant idea, per altres conreus internacionals, i que de segur activarà iniciatives com podrien ser l'ALOAW (American Language of Atlantic West), actualment anglés; o el LAPSA (Lengua Argentina Propia del Sur de América), actualment castellà; o el VKRLIKUUPI (Valoda kurā runā Latvijā d izcelsmes kirilicā un uzliek padomju iebrucējiem, que es traduiria per ”llengua que es parla a Letonia d'origen ciril·lic i imposada per els invasors soviètics”), que simplement és el rús; per acabar amb el LAPSUS que seria Lengua Andaluza Propia SUr y Sevilla; etc...

Avantatge número 4: Alguns mitjans de comunicació que emeten les seves edicions en idioma castellà i català, com són La Vanguardia i El Periódico, ara, i sense cap cost, podran gaudir de la seva versió en lapao.

Avantatge número 5: Seguir les directrius europees però amb interpretació pròpia, que per alguna cosa són més llestos; així si la Comissió Europea ha emprès una aposta per promoure el multilingüisme en el món empresarial, ja que considera que se'n deriven oportunitats de negoci per les empreses. Sota el lema “Languages mean business”, les llengues fan negoci, que promou iniciatives com la mobilitat de treballadors dins de la UE per facilitar la presència de parlants competents a les empreses que inclouen el finançament de la formació per a l'aprenentatge d'idiomes dels treballadors comunitaris, de manera que la competència lingüística és i serà cada vegada més, una part significativa del capital humà de les empreses; així doncs, aquí, on són especialistes del “3 mirando y uno trabajando”, s'han inspirat i enlloc de destinar recursos per aprendre nous idiomes, han inventat un nou idioma que no cal aprendre perquè és el mateix que ja existia, genial!!

Avantatge número 6: Si parlem de les noves tecnologies i de les pàgines d'Internet publicades o traduïdes al català, per exemple la nostra www.economiacat.cat, ara ja podem dir que s'edita simultàneament en dos idiomes, el català i el lapao, per tant sense cap cost podem arribar a més persones, i dir que som multilingüístics.

Avantatge número 7: Mitjançant el següent algoritme, han pensat que el negoci de les traduccions es multiplicarà, així, les dades són que el sector de la traducció amb 100mil professionals a Europa i 200mil al món, mou un negoci mundial al voltant de 10 bilions d'euros, per tant, amb una regla de tres bàsica, podeu calcular que si s'acaven d'incorporar 7 milions més de traductors capacitats de traduïr simultàneament del català al lapao, quin negoci suposarà per aquests territoris? Això és tenir una ment de mires obertes.

 

Com veieu, els arguments tècnics donats en aquest article són concluents i irrefutables, la creació del lapao és a més de un fet just, una solució per la crisi econòmica actual que, sens dubte, tindrà efectes inmediats.

 

Per cert, com es diu ironia en idioma lapao??? ...

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
 

11015972-chorizo--espanol-con-el-perejil-a-bordo-de-rusticos  L'origen d'anomenar a un lladre com a un xorís, res te a veure amb el sabrós embutit de color vermell fet de carn picada i pimentó, que tots coneixem. La raó d'utilitzar aquest terme, de forma despectiva, per anomenar als aficionats de prendre coses que no son seves, provée del idioma caló, en que l'acte de robar es tradueix per “choribar o chorar”.

Però deixant de banda la part etimològica del chori o lladre, de “xorissos” n'hi ha a tot arreu. Alguns diuen que la seva existència és part de la mentalitat i de la cultura humana,...potser, però personalment, penso que no es així. El que ser segur que és diferent, és la forma de tractar-los quan són descoberts, on a cada país és diferent.

Espanya té la imatge, a tot el món, de ser un país ple de corrupció, oligarquies i xorissos, cosa que genera desconfiança i menyspreu en els ciutadans de dins de les fronteres de l'Estat i dels de fora, de forma que la imatge del xorís espanyol, és avui, la primera que li ve al cap a qualsevol ciutadà del món, a l'hora de fer negocis, de competir en esport, al venir de vacances, i tants d'altres aspectes quotidians, que ens acaben afectant i molt, suposant un autèntic problema.

El pitjor de tot plegat, és que aquesta corrupció apareix en major mesura, a l'Estat espanyol, en la classe política i dirigent, com banquers, que abandonant tota decència i ètica, s'han podrit i han deteriorat el país. Als escàndols que han sigut portada internacional, com els casos del Rei mata-elefants, del gendre “abusón”, del carismàtic jutge Garzón apartat per investigar “Gurtel”, del president del Tribunal Suprem, dels ERES falsos a Andalusia, de les caixes governades per polítics esquilmadors i de l'amnistia fiscal pels defraudadors; ara s'afageix i només faltava, el cas Bárcenas, liquidant a “tokiski” en negre, és més digne de projectar una visió d'Alí Babà i que tant se'ns dona el que està passant, que d'un Estat seriós i modern, que malgrat estar en crisi, té voluntat de superar-la.

I clar, tota aquesta falsetat, prepotència, desprestigi i impunitat, acabarà calant en la societat, que per suposat avui és més decent que aquestes castes de “pacotilla i pandereta”; de fet, ja està filtrant, vec cada dia més, que la mentalitat de les persones és insolidària cap el Govern, independentment del partit que pugui ser. S'ho han guanyat a pols, estan deslegitimats pels seus propis actes, però és un greu problema, ja que afecta negativament al creixement econòmic, promovent mercats negres i fuges de capitals que empobreixen els païssos, frenat la inversió directa del extranger i la nacional, i tenint efectes negatius en el desenvolupament tecnològic, organitzatiu, en l'ocupació i en la recaudació.

Com tots els problemes que són epidèmies, a part de preocupar-nos, s'han de gestionar, i ho estem fent realment malament en el seu plantejament. Quantes vegades hem escoltat que com les persones som corruptes de mena, el sistema no funciona ni funcionarà, la democràcia és la que és, i no funciona ni funcionarà la Llei; quan és tot el contrari, ja que el que no funciona és l'Estat de dret ni el sistema institucional, i per això surgeix la corrupció com alternativa de desenvolupament d'activitat econòmica.

Le lleis, malgrat el que pensa la gent, tenen un cost en temps i informació, no són gratuites per les persones; per tant, aquestes persones només estaran disposades a cumplir les lleis en les que el cost de incumplirles sigui superior al benefici de seguir-les, segons la seva apreciació personal.

La corrupció és, des del meu punt de vista, un efecte, i no pas una causa; fins que no ho veiem d'aquesta manera mai produirem institucions suficientment honestes.

En conclusió econòmica, la corrupció és el reflexe de conductes econòmiques d'individus que busquen maximitzar el seu benestar, mitjançant l'ingrés net generat per activitats irregulars. Si l'ingrés derivat de ser corrupte és superior al cost, el individu augmentarà el nivell de corrupció, fins que aquests dos valors s'igualin segons la seva percepció. Amb la reducció d'incentius motivats per ser corrupte, i l'increment de costos o penalitats per ser-ho, la corrupció tendirà a ser menor.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
 
 

 

dinerspastilles  En època de retallades per tot arreu, la Sanitat està, avui en dia, en primera línia de flotació i en un punt màxim d'ebullició, ja que les retallades indiscriminades només porten una erosió en la qualitat dels serveis i desmotivació en els professionals que els gestionen.

Ens diuen que la Sanitat Pública, l'espanyola i la catalana, no es rentable, però hi ha una cosa que no entenc, ja no des del punt de vista de benefici social sinó també des del punt de vista purament econòmic: si no hi ha possibilitat de rentabilitat, com és que empreses privades estan interesades en asumir el negoci i gestionar el que actualment és públic, precisament com a conseqüència de les retallades en Sanitat pública? i com és que molts fons d'inversió mundials i la majoria dels més rentables volen invertir en el sector de la Sanitat?.

La salut és l'actiu principal que tenim les persones. Malgrat no és un negoci sinó un dret fonamental, segons indica l'article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, per salut estem disposats a fer grans ofertes, el preu de la salut és un preu molt alt.

El sistema sanitari públic espanyol va gastar el 8% del PIB l'any 2010, acumulant una gran quantitat de deute, i mostrant forts creixement anuals, de l'ordre del 4%. Aquestes dades són similars a les d'altres païssos de l'OCDE però el problema important és quan el PIB aportat per habitant ha baixat significativament a l'Estata espanyol respecte al de l'OCDE.

El debat està al carrer i és de gran importància, per alguns el camí ideal s'ha començat a mostrar, i passa per privatitzar com solució a l'ineficàcia, o com a mínim per la participació dinerària dels ciutadans en el copagament, no només farmacèutic, sinó també en atenció primària, especialitzacions, urgències i atenció hospitalària, degut a la insostenibilitat de l'actual model públic sanitari; per altres, els defensors de les coses com ara estan, significaria el final d’un sistema públic just i igualitari pels ciutadans ... jo no estic d'accord ni amb uns ni amb els altres, la clau està en evolucionar la gestió, una gestió que indiscutiblement no pot ser portada a terme per polítics nominats “a dit”, però tampoc per metges que són professionals que practiquen la medicina i que intenten mantenir i recuperar la salut humana mitjançant l'estudi, el diagnòstic i el tractament de la malaltia o lesió del pacient, segons la definició que diu “wikipedia”, però enlloc diu ni dirà que són professionals de la gestió empresarial d'hospitals, sinó de la gestió científica.

Una gestió que passa per molts i molts aspectes que sumen una malversació de fons. Aspectes com tolerar l'alta taxa d'absentisme laboral, que es sitúa en índex superiors al 10%, quan la mitjana laboral de l'Estat està per sota del 5%; altes despeses en personal i avantatges socials respecte a altres professionals amb la mateixa professió però del sector privat; el desaprofitament de les hores dedicades a l'activitat assistència directa que només és del 60% en valors generals; la força del pacient en pressionar i la manca dels sanitaris i metges d'imposar els seus criteris mèdics davant la pressió; l'excés de visites injustificades; la mala utilització dels serveis, moltes vegades per la poca efectivitat dels propis serveis concrets; l'educació dels ciutadans en matèria sanitària de forma que prevenir és millor i més econòmic que curar; l'excessiva despesa farmaceùtica que suposa un 30% de la totalitat de la despesa sanitària i està per sobre de la mitjana europea; les polítiques de compres de material mèdic i farmaceùtic; la infrautilització de la tecnologia disponible; etc.

Les coses s'han fet i es fan tan malament des del punt de vista econòmic, que els grans depredadors privats, i principalment el capital risc i els fons d'inversió extrangers, lluiten avui per fer-se amb la gestió dels hospitals públics, coneixedors de la voluntat del govern de desfer-se d'aquests centres de macro-despeses, i també coneixedors que és possible i de forma fàcil reduir els costos, mantenir els nivells de qualitat i obtenir beneficis, no important-lis la concentració en el sector de la sanitat pública, que encara avui representa les tres quartes parts del total de despesa en sanitat a l'Estat espanyol. Per tant, fer negoci amb la sanitat pública és un dels principals objectius del capital privat en la present situació de crisi, situació que és el pretext perfecte per aplicar unes polítiques de privatització que busquen fer negoci amb l'educació, l'habitatge, el transport i, en definitiva, amb les nostres vides.

Fer rentable la Sanitat Pública és possible sense perdre qualitat, només cal gestionar-la bé, no retallar-la indiscriminadament.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493