fcbrm

Pels que som futboleros i del Barça, aquest cap de setmana és una mica més especial, i, per què no dir-ho, un xic més feliç, segurament com a resultat de l'acumulació d'endorfines segregades pel nostre cos el dissabte passat a la tarda. Hem jugat contra el rival per excel·lència, el Reial Madrid, hem vist gols espectaculars, entrades que mereixien expulsions, penals no xiulats, pilotes al pal, i hem acabat guanyat per 2-1. Hem aconseguit dos objectius emocionals en un mateix moment, guanyar nosaltres i que el màxim rival fos derrotat. És perfecte, és la pera!Si analitzem en fred com és que aconseguim satisfacció en veure com 11 jugadors vestits amb diferents colors que uns altres 11 corren darrere una pilota durant 90 minuts i intenten posar-la dins d'un espai limitat per 3 pals i el terra, veurem que és del tot irracional. Però la veritat és que avui els culers estem més contents per norma general.

Possiblement els motius es troben en allò que volem que reflecteixin cadascun dels equips. Els que som del Barça, volem que l'equip representi el seny català, la força del treball en equip, la creativitat, l'esforç, la humilitat dels nostres jugadors. Característiques, totes elles, que volem que siguin part de la nostra forma de fer com catalans. El Madrid, o, millor, el Reial Madrid, volem que representi tot allò que no volem ser i que volem pensar que són característiques exclusives dels espanyols: un equip reforçat per règim establert centralista, un equip prepotent, basat en el poder de "la cartera", un equip fatxenda. És una qüestió de sentiments.

Però parlem de fets, de realitats: l'any 1925, les autoritats espanyoles van clausurar el camp de les Corts durant 6 mesos, després d'una demostració espontània en contra de la dictadura de Primo de Rivera, mentre una banda de música de la marina anglesa interpretava la Marxa Reial.

Al poc temps de començar la Guerra Civil Espanyola, l'any 1936, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, va ser assassinat sense judici previ a la serra de Guadarrama. L'any 1938, els feixistes van bombardejar la seu del club. Més tard, l'any 1953, ja en plena dictadura de Franco, Di Stefano va fitxar pel Reial Madrid, després de ser fitxat pel Barça, i d'amenaçar familiars i negocis dels directius blaugranes fins a provocar-ne la dimissió. Quan es va construir el Camp Nou, l'any 1957, els terrenys de les Corts van trigar 5 anys a ser requalificats, cosa a la qual el club tenia dret per llei.

També és un fet que, avui en dia, al minut 17 i14 segons de cada partit jugat al Camp Nou, es fa una crida a la independència per Catalunya. En el Barça juguen Xavi, Iniesta i Puyol, en el Madrid ho fa Pepe. Per la part madridista, i a més del que hem comentat sobre el cas Di Stefano i del seu fixatge pel Madrid per una decisió dels estaments franquistes, que van validar un contracte il·legal, cal recordar que, fins a l'arribada del franquisme al poder i del seu president "etern", Santiago Bernabéu, antic militar voluntari de les tropes feixistes, el Reial Madrid no era l'equip dominant ni molt menys, però es va utilitzar aquest club per convertir-lo en l'ambaixador d'un Estat que necessitava donar una imatge de guanyador i d'èxit.
També és una realitat que al camp del Reial Madrid, i sobretot quan juga contra el Barça, la majoria de les banderes són les espanyoles, en clar signe de suport a l'equip local enfront del visitant.
Quin sentit té, doncs, que en un club, com és el Reial Madrid, en què la majoria dels seus seguidors consideren que Catalunya és Espanya, quan jugui el Barça al seu camp portin banderes espanyoles, no per reivindicar la germanor de dos equips, sinó per significar la identitat i l'assimilació d'aquella bandera per part de l'altre equip? Sembla una contradicció jurídica, però no ho és. És sentimental.
Parlem ara d'economia i revisem unes quantes dades, que són factors objectius, i que demostren, també, la diferència de dues maneres de fer. Els dos clubs són els més poderosos del món respecte al volum de facturació. Així, el Reial Madrid factura 519 milions d'euros: quasi un 40% en taquillatge, més socis, més abonaments, un 30% en drets televisius i l'altre 30% en màrqueting. El Barça factura 483 milions: un 35% de forma directa, un altre 35% en drets televisius, un 25% en màrqueting i el 5% restant en ingressos que provenen del seu museu.
El deute del Madrid és de 541 milions, dels quals 338 ho són a curt termini. el Barça té un deute de 501 milions, però, d'aquests, 398 ho són a curt termini, fet que suposa una major tensió de tresoreria, si considerem que els deutors a curt termini més tresoreria del Reial Madrid són 239 milions i els del Barça són 146 milions.
Respecte a les compres, el Reial Madrid gasta quasi el doble que el Barça, a causa de la política de pedrera que ha desenvolupat aquest darrer club. Respecte a les despeses, el Reial Madrid gasta 484 milions: més de la meitat en personal, un 17% en amortització de jugadors i un 30% en despeses generals. El Barça gasta 426 milions, repartits de la següent manera: un 56% en personal, malgrat tenir moltes més seccions, un 14% en amortitzacions de jugadors i un 27% en altres despeses d'explotació. Com a resultat de l'explotació, el Barça guanya 57 milions d'euros, que, un cop els restem els 4 milions de costos financers, fan un total de 53 milions de resultat ordinari. El Reial Madrid guanya, com resultat d'explotació, 35 milions, que, restant-los els 8 milions de despeses financeres, fan un resultat ordinari de 27 milions.
L'esport és un fenomen social de dimensions universals. Es calcula que més de 500 milions d'espectadors de tot arreu estaven veient el partit. Els esportistes d'avui són vistos com els herois d'ahir. A la Copa del Món de futbol del 1934 es van vendre els enfrontaments d'Espanya contra Itàlia com els republicans d'esquerres contra els patriotes feixistes italians. Els Jocs Olímpics de Berlín van ser l'esdeveniment de l'exaltació de l'esforç de l'Alemanya hitleriana contra la resta del món. A Mèxic, es va vendre el black power dels atletes americans de color enfront dels atletes blancs. A Munic va aparèixer el terrorisme palestí. A Moscou i a Montreal es van provocar boicots només amb objectius polítics. Amb aquests antecedents, algú encara creu que un Barça - Reial Madrid permet separar l'esport de la política? Barça - Reial Madrid: futbol o política? Un Barça - Reial Madrid no és un Catalunya - Espanya, però per a molts ho representa.
Aquest partit traspassa totes les fronteres d'una rivalitat esportiva llegendària. El Barça s'identifica, no per a tothom, però si per a una part important dels aficionats, amb el club identitari nacional de Catalunya, mentre que el Madrid representa la identitat nacional espanyola. Ens agradi més o menys, aquests dos grans equips de futbol sempre han sigut i seran utilitzats políticament, sobretot per aquells que sempre han sigut els primers a afirmar que no s'ha de barrejar la política amb l'esport.
Per als aficionats dels uns i dels altres, els dos clubs representen el yin i el yang, el bé i el mal. Ara que cadascú faci la seva elecció, però, com hem comentat, sort en tenen alguns que es tracti d'una elecció emocional i no racional.

Xavier Mas i Casanova
Economista. Col·legiat núm. 9.493
 

tierra a al vista   Juan Rodríguez Bermejo, conegut com a Rodrigo de Triana, va ser l’home que ha passat a la història per ser la primera persona a cridar “Terra a la vista!”, des de la caravel·la “La Pinta”, en el descobriment d’Amèrica. Des d’una perspectiva de 521 anys més tard, i coneixent tot el que va passar i el que encara està passant, Rodrigo de Triana, sabent el que va organitzar, ja s’hagués pogut fer el despistat.

D’entrada, no li va servir de res econòmicament parlant, ja que no va rebre mai la recompensa de deu mil maravedís que els Reis Catòlics havien promès a qui veiés terra en primer lloc, perquè Cristòfor Colom li va treure aquest mèrit, dient que va ser ell qui ja l’havia vista unes hores abans. Per cert, aquest mai no va saber que havia descobert un nou continent, sinó que creia que es trobava a les Índies Orientals.

Després, els indis no van ser reconeguts com a éssers humans fins a la butlla papal de Pau III, l’any 1537. Per tant, durant aquesta primera etapa del descobriment, es van fer tot tipus de genocidis i d’exterminis massius de la població indígena, un holocaust acompanyat d’una espoliació voraç de l’or i de la plata del continent. A canvi, se’ls va privar de les seves creences i de la seva cultura, se’ls va obligar a treballar com a esclaus i van ser víctimes de la importació de les malalties procedents d’Espanya, sense defenses ni anticossos per combatre-les.

Més tard, i a causa de la important extinció de natius, que es calcula van passar de ser 70 milions a ser-ne 3 i mig només 150 anys després, van haver de suportar el menyspreable comerç d’éssers humans procedents de l’Àfrica, un negoci gestionat pels descendents dels descobridors.

Més tard, al segle XIX, aquests països es van descolonitzar, en molts casos per la via d’autèntiques guerres civils entre els partidaris de l’Antic Règim i els de l’incipient independència. Tots es van independitzar. Després, en ple segle XX, molts d’aquests països van haver de suportar dictadures ferotges i militars, que és el mateix, amb la voluntat de mantenir al poder les elits i els latifundistes, en benefici, també, dels interessos de les persones poderoses dels Estats Units, mitjançant el control de la CIA. I fins ara. Rodrigo de Triana, el merder que vas organitzar el 12-O!

El 12 d’octubre se celebra pràcticament a tot el món hispà i americà, però no de la mateixa manera. A l’Estat espanyol se celebra com a Día de la Hispanidad, i fins l’any 1935 es deia Día de la Raza, que és com encara es diu a Mèxic i a Colòmbia. A l’Argentina és el Día del Respeto a la Diversidad Cultural, que, com el seu nom indica, commemora els drets per a tots els grups ètnics. En aquesta mateixa línia i amb noms similars, el trobem, a la Repúbica Dominicana, com el Día de la Identidad y la Diversidad Cultural i, a l’Equador, com a Día de la Interculturalidad.

Hi ha un altre grup de països que recorden la lluita dels pobles originaris per sobre del fet del descobriment. Així, a Nicaragua i a Veneçuela se celebra el Día de la Resistencia Indígena i, al Perú, el Día de los Pueblos Originarios y del Diálogo Intercultural. A Bolívia s’anomena directament Día de la Descolonización.

En altres indrets té un nom i un significat neutres, com és el cas del Discovery Day, a les Bahames, del Columbus Day, als Estats Units, i del Día de las Américas, a l’Uruguai. A Cuba directament no se celebra.

Tots aquests significats diferents s’entenen si llegim la primera part de l’article. Tan tranquils que estaven i que vivien aquella gent quan van ser descoberts, el que costa d’entendre és que a Espanya es commemori un dia que, lluny de significar la unió i la homogeneïtzació de la hispanitat, “la indisoluble unidad de la patria española”, realment el que fa és ressaltar i dignificar l’explosió de l’imperialisme espanyol en una diversitat d’estats més petits, però amb característiques pròpies com a poble, és a dir, exactament el que està passant a Catalunya.

Però encara és més curiós veure en què s’ha convertit la “Fiesta Nacional de la Hispanidad” dins de l’Estat espanyol, i més concretament a576 1381611714012feixistes tarda 12O jordi borras 2013- Catalunya, on avui en dia és un dia de manifestació “en contra de”. En contra de les manifestacions multitudinàries de l’11-S, la Diada, els anomenats unionistes intenten demostrar el seu poder de convocatòria el 12-O. No hi ha color. Enfront d’un poble que té una il·lusió i que busca un projecte per aconseguir-la, i que, de manera transversal, es manifesta col·lapsant una gran ciutat com Barcelona el 2012, o ocupant de forma pacífica tot un país de nord a sud agafats de la mà aquest any, els unionistes ocupen una plaça, o una part d’una plaça, fent pinya, amb el trist discurs de la por i conjuntament amb els sectors més radicals de l’espanyolisme fatxa, amb els més intolerants, amb els més violents, amb els més indesitjables. I, a més, lluny d’estar avergonyits pel que va passar a aquest Estat entre l’any 1936 i l’any 1975, en fan apologia, i porten a sobre i, el que és més vergonyós, al cor i al cap, la simbologia nazi més menyspreable, com esvàstiques, el yugo y las flechas falangistes i els “pollastres” a la senyera espanyola predemocràtica, que pretenen perpetuar el passat, i estan orgullosos del que segur, vull pensar-ho així, que ofèn i fa fàstic a la gran majoria dels espanyols.

I aquesta és la majoria silenciosa? 30.000 persones com màxim. Ens parlaran de més de 100.000 persones, però tots sabem quanta gent hi cap a la plaça de Catalunya. Aquest era l’objectiu? Omplir la plaça amb els de la plataforma “Som Catalunya, somos España”, més els simpatitzants i els treballadors del PP i de Ciutadans? On és la seva transversalitat, si no han pogut ni afegir-hi, com volien, els simpatitzants del PSC i d’UDC?

Aquesta “unió”, sens dubte, no fa la força, perquè no la té, ni moral ni social ni econòmicament parlant. En tota aquesta campanya d’enfrontament no s’ha donat ni una sola raó per continuar dins d’Espanya, mentre que a Catalunya en tenim de tot tipus. Tenim 16.000 milions de raons econòmiques per sortir d’Espanya, una per cada euro que se’n va i que no torna. Però, a més, ens han fet la guerra, ens han bombardejat físicament, no creuen que Catalunya és Espanya, sinó que Catalunya és d’Espanya, que és una idea molt diferent.

Ho demostren amb tot el tipus de lleis i d’institucions disfressades de democràcia que, de tant particular que és, deixa de ser democràcia. Tenen la voluntat de desmotivar, d’acollonir i de menysprear un poble, el català, que, davant de les necessitats i de la voluntat de supervivència, sembla que obre els ulls i que veu un més enllà, com el van veure en el seu dia altres pobles que avui celebren el Dia de la Hispanitat amb un caràcter totalment diferent al de l’imperialisme espanyol. Un imperialisme que ha anat perdent totes i cadascuna de les seves antigues colònies, com era de preveure, ja que els macroestats nació que no són capaços d’entendre la heterogeneïtat dels seus pobles no poden acabar de cap altra manera. En un món globalitzat, han deixat de ser tan importants com ho eren fins a principi del segle XIX, quan eren una necessitat per a les economies d’escala: repartir i, per tant, disminuir les despeses, i accedir a mercats més grans per augmentar els ingressos. Avui, la necessitat és marxar, apartar-nos de les seves ineficiències i de l’establiment de la corrupció com a sistema.

Rodrigo, el merder que vas organitzar! Possiblement no tindríem ni tomàquets ni cacau ni sucre ni blat de moro ni pipes de gira-sol ni patates ni cacauets. Ni tan sols la Coca-Cola o Windows. Però almenys els indígenes no haurien patit fa més de 500 anys i nosaltres no patiríem aquesta espècie de mena de cosa esperpèntica, que es diu Día de la Hispanidad, la mateixa setmana en la qual s’ha de celebrar la memòria de dos homes que van ser afusellats per defensar els seus ideals i les llibertats del poble de Catalunya: Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940, i Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909.

Xavier Mas i Casanova

Economista. Col·legiat núm. 9.493.

Boulevard of Broken Dreams  La cançó "Boulevard of Broken Dreams" (Bulevard dels somnis trencats), de Green Day, magnífica, per cert, té una lletra pessimista que, dins de les moltes interpretacions de la situació que defineix, es pot entendre que parla de la soledat i de la desolació que viuen els joves en la societat actual. Reflecteix perfectament l'estat d'ànim que pot tenir una generació sencera. Una generació de joves que, davant de la ferotge crisi econòmica en què estem immersos des de fa 6 anys, veuen com el temps passa i perceben el seu futur poc clar i mancat d'esperança, amb la sensació que ningú no fa ni farà res per a ells. Desil·lusionats, es veuen passejant per sempre més en un camí que no saben on va, en el Bulevard dels somnis trencats.

“Camino per una carretera solitària,

l'única que alguna vegada he conegut,

no sé a on va,

però per mi és la meva casa i camino sol,

camino per aquest carrer buit,

al Boulevard dels somnis trencats,

on la ciutat dorm,

i sóc l'únic i camino sol...”

(...diu l'inici de la cançó.)


Una generació de joves, que segurament tenen la formació acadèmica més gran de tota la història, a la recerca d'una feina que no troben. I, quan la troben, és en unes condicions precàries que els desmoralitzen, en el marc d'un Estat que duplica, com a mínim, la mitjana europea de la taxa d'atur. I aquesta diferència augmenta quan es tracta d'atur juvenil, igual que succeeix a Grècia, a Portugal i a Irlanda, els anomenats PIGS.

“Estudia i penca molt, fill meu, que quan siguis gran et guanyaràs bé la vida." Això ens deien els nostres pares i avis. Treballar i formar-se avui segueix sent molt important, sobretot si es para atenció al que demana el mercat. Però no és cap solució definitiva al problema. Ells, els joves d'avui de classe mitjana, que vénen de tenir, generalment, tot tipus de comoditats i de serveis a les seves llars i al seu entorn; ells que no s'han hagut de preocupar mai del plat a taula; ells que han disposat de tecnologia imbricada al dia a dia quotidià; ells que s'emprenyen quan algun dia se'n va la llum de casa; ells, que no han conegut mai la foscor en el sentit més ampli de la paraula; ells, que han viscut en el benestar sense poder apreciar el que va costar arribar-hi. Ells... Ells no ho entenen...

Ni ho poden entendre, ni nosaltres explicar-los-ho. Com explicar-los que l'horitzó, per a ells, és molt més tancat que el que teníem nosaltres, com explicar-los que el sistema polític, al qual hem anomenat democràtic i que hem construït, no ens deixa decidir el nostre futur lliurament, com explicar-los que l'alternativa a un atur juvenil superior al 50% és marxar del país, com explicar-los els desnonaments a gent que ha sigut enganyada per part dels mateixos enganyadors, com explicar-los la pèrdua de valors de la societat real, quan els hem intentat vendre durant tant de temps una altra cosa... Com explicar els somnis trencats.

 

“La meva ombra és l'únic que camina al meu costat,
el meu poc profund cor és l'única cosa que està bategant,
algunes vegades desitjo que algú d'aquí fora em trobi,
fins llavors caminaré sol.”

(...continua la cançó.)

 

Ara bé, davant de tant de pessimisme, realment el problema és de la situació, que és la que és? O es tracta d'un problema que no sabem ni entendre ni explicar com hi hem arribat, ja que, és clar, no era el destí que esperàvem?

Qui s'ha emportat el meu formatge? és el títol d'un llibre de Spencer Johnson, on hi diu: “Ningú no els havia advertit. No era just. Se suposava que les coses no havien de ser així." Personalment, no acostumo a llegir aquest tipus de llibre, però en aquest cas ho vaig fer perquè va ser un regal d'un home entranyable, d'un autèntic self-made man. Un home que era el president d'un grup internacional d'empreses per les quals vaig treballar com a director de Management, un home que em va ajudar, a qui vaig apreciar molt, però molt, i de qui vaig aprendre moltes coses, en Josep Colls. En aquest llibre, la conclusió és que “el formatge sempre hi és”, només cal buscar-lo. El canvi sempre hi és, perquè el formatge no para de moure's. Ens hem d'anticipar al canvi per preparar-nos quan el formatge es mogui. Hem de controlar el canvi, per tant, hem d'olorar el formatge freqüentment per saber quan es torna ranci. Hem d'adaptar-nos al canvi amb rapidesa. Com més aviat ens oblidem del formatge vell, abans podrem gaudir del formatge nou. Hem de canviar, ens hem de moure amb el formatge. Hem de gaudir del canvi, degustar l'aventura i gaudir del gust del nou formatge. Hem de preparar-nos per canviar ràpidament i gaudir-ho una vegada rere l'altra, el formatge sempre es mourà.

Un exemple paral·lel és el Japó, on la crisi fa més de 20 anys que dura. Als anys vuitanta, els béns immobles equivalien al 20% de la riquesa mundial, cinc vegades més que tots els Estats Units. Entre 1984 i 1989, l'índex Nikkei va passar dels 11.500 punts als 39.000 punts, un augment de valor de gairebé el 340% en només cinc anys. El país creixia i creixia, a un ritme de vertigen des de feia dècades sense parar. Però l'any 1990, de cop, tot es va acabar:

- Van baixar els preus dels habitatges. Us sona la bombolla immobiliària?

- Van caure les cotitzacions de la borsa. Segur que també us sona.

- El deute públic va passar de ser, l'any 1990, del 3%, fins al 200% actual. Ens recorda a alguna cosa?

- Va existir una crisi de demanda i el consum va baixar dràsticament. Ja sabeu de què parlem.

- Les inversions empresarials van disminuir en gran manera, fins i tot es van aturar durant un llarg període de temps. I això?

- L'atur va aparèixer en un país on quasi no sabien ni què era, i va impactar directament en els ciutadans i en les famílies, tot i que no va ser mai superior al 6%. Una situació similar a la que ens està passant, no?

- Va existir una important crisi bancària. S'assembla, oi?

- El Japó va deixar de créixer anualment, i va començar a alternar anys de recessió amb anys de baix creixement, fins ara. Veieu el paral·lelisme?

Els joves japonesos, els dels anys 90, que avui no són tan joves, i que també se'ls va anomenar "els de la generació dels somnis trencats", s'han acostumat a viure en l'austeritat, a consumir menys que els seus pares, a estalviar i a mantenir una raonable qualitat de vida, d'acord amb les seves possibilitats. Per aquest motiu, la sortida de la crisi econòmica dels anys 90 del Japó és avui motiu d'estudi per sociòlegs i, sobretot, per economistes, com a exemple del que pot passar en gran part dels països europeus i en particular en l'Estat espanyol. Potser que comenci a prendre exemple. Malgrat tractar-se d'un país en el qual fa dues dècades que no hi ha creixement, es veu activitat al carrer i als comerços i on els serveis públics funcionen de forma eficient. Els joves japonesos han deixat de comprar articles que estan per sobre de les seves possibilitats, com els cotxes de luxe. Aquests articles fins i tot els han deixat d'agradar.

L'experiència japonesa demostra que el benestar pot existir dins d'un marc d'estancament econòmic, i que la prosperitat i l'estancament no són conceptes tan antagònics. L'estat espanyol, a diferència del Japó, porta sis anys de crisi, però és un Estat sense prosperitat i, el que és més greu, sense expectatives. Cal canviar aquest darrer aspecte, cal mirar al Japó per anar contra el pessimisme. Però per canviar això, cal considerar que al Japó la diferència entre les rendes més baixes i les més altes és de les més baixes del món, cosa que no passa a l'Estat espanyol, on les retallades en els serveis bàsics i la pujada d'impostos indirectes estan fulminant les classes mitjanes.

Canviem el final de la cançó "Boulevard of broken dreams", que diu “fins llavors, caminaré sol”, per l'optimista “You'll never walk alone” o “mai caminaràs sol”, que és l'himne del Liverpool i del Celtic de Glasgow. En Josep segur que escolliria aquest i faria possible que tots ens el creguéssim.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

barcopaper  Primera hora del matí, el dia s'ha llevat assolellat. M'assec, prenc el cafè, massa calent per l'època, hauré de posar una marxa menys al microones, penso. Obro els dispositius i m'endinso a la xarxa. Evidentment ho faig amb una sola mà, a l'altre encara tinc la tassa de cafè. Primer de tot obro el correu, i veig uns quants missatges sense llegir que aniré revisant, però abans he d'obrir el Facebook, Linkedin, contestar Whatsapps, algun que altre SMS, fer piulades, i baixar-me noves Apps. Bé, ara ja puc començar a fer el que volia fer, he de mirar de comprar un regal. Remeno, remeno i remeno virtualment. L'oferta és infinita. Impossible decidir-me. Està bé això de l'ecommerce, penso. Mentrestant he vist unes quantes ofertes d'hotels, vols i vacances que m'han distret força. Porto ja unes quantes hores engrescat, utilitzant a ple rendiment tots els dispositius al meu abast, navegant sense rumb, però afortunadament acompanyat de la música que sona, gaudint de la cançó I'm Sailing per Rod Stewart. M'arreglo, sortiré a fer un volt i compraré el regal; necessito em doni l'aire, aprofitaré per passejar sense un rumb fixe.
Malauradament, ja fa massa temps que naveguem sense rumb. Estem en un estat que no disposa de cap full de ruta. A les mesures erràtiques i sense cap sentit s'uneixen els escàndols que dia rere dia s'acumulen al Govern espanyol. Cap de les mesures econòmiques encetades per aquest govern han aportat valor. No han servit perquè les empreses siguin més competitives, ni per reduir l'atur, ni per incrementar el nivell cultural educatiu dels joves, ni per descomptat per insuflar crèdit. Espanya no té cap credibilitat a l'exterior, i amagar-se sota l'ala per defugir dels problemes, a la llarga, no dóna resultat. Els escàndols de corrupció que afloren a tots els nivells de l'Estat fa créixer la desconfiança. I sense confiança ni credibilitat és molt complicat sortir d'aquesta crisi. El panorama no és molt engrescador. No hi ha idees i sí molta mala baba. És més senzill injectar diners als bancs, amb l'excusa que un banc no pot fer fallida, que no pas injectar diners per canviar un model productiu obsolet que ens deixa en una feble posició competitiva i ens aboca al fracàs econòmic. No sembla just ni lògic avocar una quantitat enorme de diners públics als bancs, empreses privades a la fi, més preocupades en quadrar els seus balanços que no pas en treballar el seu negoci de donar crèdit al teixit productiu. I la qüestió és si un cop han fet els deures tornaran a deixar diners. De moment, durant el primer semestre de l'any, el crèdit continua baixant.
Tot plegat un despropòsit monumental. Herència en part dels anys en què endeutar-se era un valor en alça. Es va arribar a nivells d'endeutament impossibles d'afrontar en cas de desacceleració dels ingressos, com va passar. Inevitablement, els diners obtinguts sense esforç en la majoria de cassos van ser malbaratats. Si no hagués estat així, segurament la crisi seria menor. Ja estem d'acord en que tothom va participar en major o menor grau de la festa. I que aquells temps mai tornaran. Ens estem instaurant en un model de low-cost que arrossega tant a governs, empreses i famílies. I és que no hi ha diners per pagar tot el que es deu. I és clar, si la demanda interna continua a nivells mínims no és possible sortir d'aquesta crisi. La reactivació de la demanda interna, és a dir el consum i la inversió, necessita de mesures expansives. Ja hi ha moltes veus crítiques dins l'FMI que diuen que la política de retallades, d'ajust fiscal, ha anat massa lluny i estaria retardant la recuperació. Una situació com aquesta que no només afectaria els països perifèrics d'Europa, aquells països irresponsables i endeutats que se'ls ha d'aplicar la medicina de l'austeritat i les reformes, sinó també a Alemanya que creix feblement. Europa sortirà abans i millor de la crisi si està unida, amb un projecte que sigui beneficiós per a tots. Retornant a l'essència del projecte europeu original, on el benestar social i econòmic de cadascun dels membres era un valor que repercutia positivament en el conjunt.
I Catalunya? Lluitant com sempre doblement. Lluitant contra la crisi i contra les polítiques del Govern espanyol. Un Govern espanyol més preocupat de fer la guitza als catalans que de sumar aprofitant la força i el dinamisme de l'economia catalana. Aquests dies hem sabut que per aquest any el Govern espanyol ha fixat el topall del dèficit en un pírric 1,58% per Catalunya. Molt lluny de les xifres que el Govern català esperava obtenir, i que obligaria als catalans a patir retallades addicionals. Retallades, però, que no caldria patir si l'Estat ens retornés el que ens deu i tinguéssim un finançament més just. Aquest és l'objectiu actual d'una Catalunya dependent d'Espanya. El dubte raonable és si ens deixaran assolir-ho.
Com diu el president Mas, hi haurà gent que farà tot el possible perquè el vaixell no segueixi el seu rumb. Patirem vents forts al davant i onades embravides. Jo mentrestant segueixo caminant, sense rumb, escoltant al meu iPod Rod Stewart cantant:
Estem navegant, estem navegant
Tornem a casa creuant el mar
Estem navegant, estem navegant
Per estar a prop de tu, per ser lliure.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista

pitjorperarribar  Qui es creu que la crisi s'ha acabat? Qui es creu que l'economia s'activarà a partir del 2014? Qui creu que tot està controlat? On està la màgia? Que s'ha fet per què així sigui? Els brots verds on estan, a part de dins les paraules dels polítics? I si el pitjor està per arribar?

L'economia espanyola no pot millorar ni a curt ni a mitjà termini.

Estem immersos en una crisi profunda de demanda, de consum. Estem dins d'una crisi profunda d'inversió. Estem de ple en una profunda crisi de producció industrial. Sense consum, sense inversió i sense producció no es creix ni es creixerà. Aquests són els indicadors de veritat, i no altres aspectes que ens volen fer veure, únicament per confondre als ciutadans que busquen esperances on agafar-se. Malauradament, aquests indicadors estan en declivi, i no es veu quan serà el moment de que toquin fons, moment que sens dubte no serà aviat. El panorama pinta fosc a futur, l'any vinent es suposa que serà pitjor, encara que hi ha dubtes si serà igual; el que és segur és que no serà millor.

El primer problema és l'atur. Existeixen més de sis milions d'aturats. Aquesta dada incideix de forma directa al consum per dues vies:

- si estàs aturat no consumeixes, ja que tens ingressos molt limitats.

- amb aquesta gran quantitat d'aturats, l'incertesa de la població activa augmenta i es frena el consum d'aquest grup, pel que pugui passar.

A més, amb una quantitat tan alta de l'atur, al voltant del 25%, es dediquen molts recursos públics a sostenir a les persones aturades, cosa que fa que hi hagi menys per fer inversions en infraestructures que siguin rendibles econòmicament parlant.

Les previsions de creixement del PIB són negatives, existirà contracció d'aquest indicador. En economia no hi ha màgia en aquest aspecte, si baixa el PIB es destrueixen llocs de treball, i com a conseqüència segueix baixant el consum.

L'economia productiva de l'Estat espanyol no està suficientment diversificada, com per permetre que qualsevol incidència en un sector estratègic, pugui ser minorada per alteracions positives en altres. El cas més clar ha sigut l'immobiliari.

L'Estat espanyol està fortament endeutat, és quasi del 100% del PIB, el que suposa que el pagament d'interessos cada vegada representa una xifra més alta en els pressupostos. Aquesta xifra, lluny de baixar, els indicadors ens diuen que seguirà augmentant. En altres països del voltant, la xifra encara es més dramàtica, així Grècia te el 160%, Itàlia el 130% i Portugal el 127%. Hem de comentar, que el deute europeu per càpita és de 22mil euros, i que Detroit amb un deute per càpita inferior a 20mil euros, ha declarat fallida.

Així, tant el context com les expectatives són del tot desoladores, i ens situen en un escenari d'aparició d'una nova crisi financera a Europa, una crisi que tindria efectes devastadors per a tothom, molt superiors encara que els viscuts fins ara, es tractaria d'una crisi dins d'una crisi, i que vindrà quan les taxes d'interès, avui molt baixes, augmentin, que augmentaran. Lluny de tenir les magnituds sota control, i després de molts anys des de l'inici de la crisi, no hi ha solucions ni actuacions clares al respecte, cosa que significa que davant de l'augment del tipus d'interès, la situació no serà disponible, ja que les empreses i persones, aquesta vegada tenen més minvades les seves reserves pròpies. Ens trobem en un moment que els dirigents ens volen crear una il·lusió tramposa: que si s'ha contingut la prima de risc, que si la borsa està pujant, que si l'atur a deixat de caure a l'estiu,...”pamplines”! Només cal anar per un carrer qualsevol, entrar a les botigues, preguntar a les persones que caminen i circulen, o preguntar als empresaris de les empreses que ens trobem, i mitjançant les seves respostes obtindrem les dades per treure les conclusions. Tothom està tocat, els bancs els primers, i tothom està sense expectatives, i potser possibilitats, de recuperació. Les “pamplines” o missatges optimistes infundats, als que feia referència i que ens expliquen, són perversos i maliciosos, procedents de qui hauria de vetllar pels nostres interessos col·lectius, que envien missatges d'esperances falses amb l'objectiu de minar la moral de les persones, implantar el sentiment de por en aquestes, per a després, sota una ideologia de la submissió dels individus, de forma que aquests acabin acceptant qualsevol cosa que se'ls pugui proposar, que se'ns pugui proposar.

I en aquesta disposició, és quan l'Estat espanyol normalment mira a territoris veïns, ho ha fet moltes vegades al llarg de la seva història, és un especialista mundial en pensar i esperar que altres ens facin la feina, però aquesta vegada el panorama no és per tirar coets, tot el contrari, ens trobem amb una Europa que no ens pot rescatar, ja no, Alemanya i França tenen en aquests moments les seves problemàtiques creixents de recessió, conseqüència de les seves crisis en demanda i dèficit públic respectivament. La situació no és millor, si l'Estat mira a territoris més llunyans, les economies emergents, ja no ho son tant, estan en clara desacceleració que perdurarà. Xina, el principal representant de les economies emergents, ja no pot continuar essent la locomotora econòmica que ha sigut en els darrers temps, ha d'equilibrar la seva economia, i està portant a terme una sèrie de reformes estructurals basades en punxament de bombolles econòmiques i el desapalancament bancari, que comportaran i ja comporten una caiguda dels preus, sobretot de les matèries primeres i que complicarà les coses als països productors. En la velocitat del seu aterratge està una de les claus si es produeix la tempesta perfecta o no de l'economia mundial.

O aprofitem les oportunitats, i la independència es una d'elles; i resolem els problemes, i l'Estat espanyol és un d'ells; o la questió que planteja el títol de l'article es convertirà en una afirmació ... El pitjor està per arribar!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493