Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 28 abril 2014

Vist: 5595

  Les dades estadístiques i els índexs macroeconòmics indiquen que l'economia espanyola es consolida amb un creixement del PIB del 0,4% durant el primer trimestre d'aquest any, sustentat per l'augment de la demanda domèstica interna, l'increment lleuger de la despesa pública i l'augment moderat de les exportacions. Aquests números, sempre freds, coincideixen amb els resultats estimats a les previsions realitzades per la Comissió Europea que considerava per l'any 2014 a l'estat espanyol un creixement del PIB de l'1%, una inflació del 0,3%, una taxa d'atur del 25,7% i un dèficit públic del 5,8%.

No us fa la sensació que em diuen que m'estic recuperant però em trobo pitjor, cosa que ens porta a preguntar-nos diferents qüestions com: és aquesta recuperació un fet real o fictici? la recuperació dels indicadors és reflexe a la majoria de ciutadans de l'estat? el missatge de la recuperació l'hem d'associar a una pel·lícula realista del tipus “Els amics de Peter”, per cert quina bona música!, o més aviat l'hem d'associar amb pel·lícules del tipus realitat virtual com “Matrix” o “Dies estranys”? Tú que penses?

Contestem a les estadístiques amb les estadístiques. Segons el Centro de Investigaciones Sociológicas, CIS, només el 9% dels ciutadans de l'estat espanyol enquestats consideren que la situació econòmica actual és millor que fa un any, el 21% pensen que la situació millorarà en els mesos vinents i el 82% veuen a l'atur com el principal problema de l'estat. Els ciutadans de l'Estat, doncs no es creuen això de la recuperació econòmica, precisament perquè encara que ens diguin que la recessió s'ha acabat, sentim i patim la crisi des de molt a prop, a les nostres carns o de forma molt propera i no l'hi veiem el final.

Personalment estic d'acord amb la majoria dels ciutadans, com ells també penso qu'estic a Matrix, i no vull prendre la pastilla blava que com diu Morfeu a Neo a la pel·lícula significa “el final de la història, despertaràs al teu llit i creuràs el que vulguis creure”. El que realment vull, per responsabilitat i autoestima, és prendre la pastilla vermella, la que porta a la veritat, no vull creurem el que em diuen sinó només la realitat, i no la virtual precisament. Ens volen enganyar i no els creurem, la recuperació dels indicadors és real però la recuperació de l'economia real no existeix, sento expresar-me en termes tan pessimistes, però la pastilla vermella té això quan la tries.

És cert que ha existit un creixement del PIB, per cert molt feble, però utilitzar aquest indicador per determinar la salut de l'economia és enganyós i fins i tot deshonest. Considerar només aquest índex i no fer-ho considerant la combinació d'aquest amb altres com serien l'atur descomunal existent, que ha millorat en l'àmbit estadístic per l'utilització d'una nova manera de càlcul simplement i per la marxa de cents de milers d'immigrants, i també d'autòctons, que han tornat als seus països d'origen o han marxat a altres indrets; com l'alt índex d'endeutament, primer privat i després públic, que hi ha a l'estat, i que és impossible de tornar ens ho mirem com ens ho mirem; com l'altíssim dèficit en creixement galopant, el més alt de la zona euro malgrat quatre anys d'austeritat i retallades; com l'alt grau de desequilibri cada vegada més pronunciat entre els ciutadans amb una reducció del percentatge que forma la classe mitjana; i altres factors característics com l'interès malaltís per salvar una part de la banca a costa dels drets dels ciutadans i les empreses a qui aquests mateixos bancs de manera paradoxal, acaben fustigant de forma indecent i indiscriminada, l'alt grau de corrupció política implantada com a fenomen quasi-normal al país, la inexistència de separació de poders i la manca de reformes estructurals pensades per millorar la productivitat, fan que malgrat hi puguin existir repunts positius puntuals, el camí sigui molt complicat d'adreçar-lo i impedeixen que la recuperació pugui ser un fet real i continuat en el temps.

El gran problema de l'estat, el número u, i ho és perquè així el consideren els ciutadans de l'estat, és l'atur. Dins del PIB s'inclou un gran nombre d'activitats econòmiques que no generen ni generaran ocupació, ni inversió productiva, ni consum. Actualment existeix a l'Estat espanyol una entrada important de capital estranger, però no és per l'interès d'invertir en el nostre estat en condicions normals sinó per fer-ho comprant a preu de saldo, comprant a les rebaixes de les rebaixes, es a dir, aquelles que fa El Corte Inglés al mes de Febrer i d'Agost, i moltes vegades amb objectius especulatius a curt termini que busquen optimitzar la inversió en l'economia financera però no en l'economia productiva. Aquests tipus d'inversió, normalment, no aportaran cap mena de riquesa i reactivació real de l'economia, i per suposat, no significarà que ens estiguem recuperant de la malaltia.

Un altre engany és parlar de la millora de les balances comercials, de la diferència entre les exportacions menys les importacions. És cert que han millorat però l'anàlisi d'aquesta millora ens porta a veure que més que un augment important de les exportacions, que seria desitjable, la balança comercial ha millorat per una dinàmica de gran reducció de les importacions, a causa de la caiguda del consum intern. Les exportacions, si estan pujant, ho fan significativament en determinats sectors i en altres degut a la depreciació interna produïda per la baixada general de salaris, que sembla que no té final, circumstància que malgrat sembli pugui suposar més competitivitat a curt termini, realment no constitueix una causa prou sòlida per una economia desenvolupada com sí que ho seria la innovació, per exemple. Com seria possible si no, que en un estat on els salaris han baixat des del 2010 més d'un 7% en termes generals, no només no s'ha generat ocupació, sinó que el nivell d'atur no ha parat de créixer.

Els vents poden ser favorables, sí, com ho demostren els indicadors macroeconòmics, però si la nau no és sòlida, el capità no sap ni vol aprendre a portar el vaixell, el destí queda molt lluny i hi ha molts obstacles per superar encara. Tú agafaries aquest vaixell? Jo sens dubte que no ho faria, ni per anar a Ítaca, on sabeu de sobres que m'agradaria arribar.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 17 Març 2014

Vist: 5691

  Ens volem sentir identificats amb Robin de Locksley, més conegut com a Robin Hood, l'heroi romàntic anglès de l'edat mitjana, aquell personatge expert en l'ús de l'arc i les fletxes que campava pels boscos de Sherwood, aquell home que robava als rics per donar-ho als pobres i lluitava contra la injustícia i la tirania. Pensar que en tenim una part dins nostre ens reconforta i ens fa sentir bé. Quan ajudem a un cec a passar una carretera, participem amb una donació a una tele marató, o portem roba utilitzada a una recollida social per una bona causa, ens sentim Robin Hood per uns moments, solidaris, herois, aixequem les nostres emocions i ànims, activem les nostres endorfines.

Donar, el que volem o podem, als que estan pitjor que nosaltres ens dóna felicitat. Que passa doncs quan apareix l'esperit contrari al de Robin Hood? Per lògica, un actitud de procediment contraria al de Robin Hood, que escrit al revés seria Nibor Dooh, és a dir, treure als més necessitats perquè els rics tinguin més, hauria de fer-nos sentir uns desgraciats, però passa així realment? Robin Hood vs Nibor Dooh.

És indignant que l'esperit de Robin Hood desaparegui i doni pas, cada vegada més a Nibor Dooh, però més indignant és que la gent accepti ser enganyada, estafada, robada.

El binomi espanyol d'alternànça política entre populars defensors del neoliberalisme i socialistes, sembla que ha portat a un malentès equilibri d'ambdues ideologies, ja que lluny de crear una cultura de país fruït d'una simbiosi de les tendències privades i públiques, s'ha procedit a aplicar cadascuna de les tendències a una part del compte de resultats, la part socialista s'ha aplicat a la part de les pèrdues i la part neoliberal a la dels guanys, socialitzant les pèrdues i privatitzant els guanys de forma sistemàtica, governi qui governi.

En els anys de creixement hem vist que els beneficis de les grans empreses creixien astronòmicament, les plusvàlues immobiliàries ho feien exponencialment i el valor dels actius financers pràcticament es duplicaven, la riquesa es va concentrar en un reduït nombre de persones, gent i organitzacions d'èxit es deia. En aquest període, la major part de la població no va veure augmentar els seus ingressos, ni les seves condicions laborals. En tot cas, era més fàcil accedir a un lloc de treball o canviar per augmentar unes expectatives de creixement, però no ens enganyem, poca cosa.

L'esclat de la crisi financera, i la recessió econòmica resultant, ha impactat també als col·lectius o persones més beneficiats en el període de creixement? No. Al contrari, mentre la capacitat adquisitiva de la població assalariada mitjana està en clar retrocés, ja que l'augment del nivell de preus és superior al increment salarial mig, en el cas dels alts executius i membres del consell de Direcció de les grans empreses i bancs, els grans causants dels temps de crisi, l'evolució ha sigut ben profitosa, les seves remuneracions han seguit en augment.

El rescat bancari és el cas més clar de la socialització de pèrdues i del “timo de la estampita” a la vegada. Els organismes europeus, han fet un prèstec a un organisme públic, i que hem de tornar tots els ciutadans, que a la vegada ha servit per pagar els deutes de les entitats financeres privades en fallida tècnicament, i que al seu dia van falsejar resultats per l'enriquiment cobdiciós dels seus directius, els mateixos incompetent responsable d'una pèssima gestió. Per què hem de pagar tots els ciutadans aquest deute generat per uns quants que s'han enriquit?

El deute públic es dispara i provoca una crisi fiscal derivada de les condicions en què es finança aquest deute. Al final acaba pagant més qui menys té, operant novament el sistema fiscal com una perfecta reversió de Robin Hood, un clar Nibor Dooh. L'actual reforma fiscal proposada pel govern pretén reduir la tributació directa, en IRPF, Societats, Patrimoni, Successions i Donacions, a canvi d'elevar la tributació indirecta reclasificant productes que tributen avui al tipus reduit del 10% al tipus general del 21%, amb l'excepció de l'habitatge, hostelelería i transport públic.

L'activació de les polítiques d'austeritat són el cim de Nibor Dooh, al deteriorar-se els serveis públics i aplicar-se retallades en prestacions social, els afectats continuen sent els col·lectius més vulnerables, impactant de forma més greu a l'assistència social i als més dependents. Hem fet que la gent que tenia menys recursos passin a ser pobres de forma crònica, que els de classe mitjana tinguin menys mitjans i que les elits siguin més i més elitistes, amb una major diferència, representats per una classe política extractiva que treu recursos en el seu propi benefici i que no és útil per representar a la ciutadania. És difícil tenir un treball avui, però ni treballar és garantia d'evitar la pobresa, com diferents informes d'associacions socials afirmen.

La desigualtat econòmica és necessària per la motivació de les persones en un sistema capitalista. Però el nivell de desigualtat actual, extrema, a part de ser un problema ètic, que això depèn de la moral econòmica de cadascú, és un problema econòmic que perjudica a tothom. Es genera inestabilitat política i social que es tradueix en menor productivitat i benestar, ja que es tradueix en menor igualtat d'oportunitats.

Cal pensar en un canvi, unes regles del joc diferents demòcrates, pensades per al 99 % de la població i no pels “quatre de sempre”. El personatge que recorda, i admira la gent no és el sheriff de Nottinghan, si no a Robin Hood.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 17 Febrer 2014

Vist: 5682

  Un senyor amb cara d'emprenyat que és bisbe auxiliar de Madrid i ex secretari general de la “Conferencia Episcopal Española”, Juan Antonio Martínez Camino, ha advertit aquesta setmana què "quienes colaboren en la realización de un aborto tienen la excomunión 'ipso facto' porque la Iglesia quiere defender a los más débiles". Al seu “catòlic” entendre, una dona que ha sigut violada no pot avortar "porque ser objeto de una injusticia no justifica cometer otra". Ha comentat que les víctimes de violacions “deben ser ayudadas para que superen el trauma, si bien eliminar a un ser, a un niño que va a nacer y que es un ser humano inocente, no es buena solución".

Quan vaig llegir aquest text, indignat des de l'ungle del dit petit del peu fins a l'extrem dels meus cabells, pocs cabells diria la meva filla, vaig prendre una decisió: vull ser excomunicat!!, sense esperar més. Rancis, colla de rancis! Carques, colla de carques! Agres, colla d'agres! Fonamentalistes, colla de fonamentalistes!

Pel cap em varen passar a tota velocitat imatges i frases diferents: perles recents del mateix Martínez Camino i del seu “capo”, en Rouco Varela, com “las relaciones homosexuales son objetivamente desordenadas”, “la unión de personas del mismo sexo no puede ayudar al progreso de la sociedad”, “el divorcio es una marcha atrás en los derechos humanos”, “el destino de una España unida depende de saber volver a las raíces cristianas”; els atacs indiscriminats de la televisió episcopal 13TV a Catalunya fomentant l'odi, els casos de bisbes i capellans pedòfils, els abusos sexuals a menors, la connivència repetida amb els poderosos i el servilisme a l'estructures de poder, l'aliniació amb moltes de les dictadures totalitàries, com la franquista, i el consegüent atemptat contra el dret dels pobles, la discriminació a les dones, el menyspreu històric als jueus i a altres races o ètnies, la Inquisició, la violència de les croades i de les diferents guerres de religió, entre altres.

Però no. Això no és el cristianisme ni l'Església católica, això és crueltat, jerarquia, inhumanitat, perversitat i maldat en estat pur.

La jerarquia de l'Església espanyola, malauradament, està cada vegada més posicionada amb aquesta tendència de forma clara, anclada en les veus hispàniques procedents de l'Espanya neointegrista més profunda, partidaris del “a Dios rogando y con el mazo dando”. Ara bé, el que em preocupa i molt, és el silenci de la nostre Església, el “mutis i a la gàvia” de l'Església catalana, amb excepcions molt puntuals com la veu de l'abat de Montserrat que ha reivindicat el dret a decidir i el reconeixement del Vaticà a una Catalunya independent.

La reconstrucció nacional de Catalunya, a finals del segle XIX, començaments del segle XX, i també, però en menys mesura, a l'època de la transició, possiblement no es pot imaginar sense considerar, almenys de forma parcial, el paper rellevant desenvolupat per l'Església, i sobretot per la implicació de persones molt concretes d'aquesta, en facetes com la recuperació de la llengua, en la identitat col·lectiva i en el desplegament de algunes institucions pròpies que possibilitaren la vertebració del país de forma cohesionada. Una influència, que des de la dècada dels anys 90, ha deixat pas al meu entendre, a un segon factor que va guanyant espai conforme passa el temps, les tendències seculars europees i els seus valors, tot i reconeixent el nacionalisme religiós català però com un fet més nostàlgic i romàntic, amb alguns forts referents espirituals, místics i culturals com és l'abadia de Montserrat. El país s'allunya en la vida real, quotidiana, del dia a dia, de l'Església. És el mateix procés que ha succeït en altres llocs de l'entorn europeu. Catalunya deixa de ser un país catòlic, doncs el catolicisme s'ha apartat de la societat. L'Església a Catalunya no ha sabut ser l'Església de Catalunya, no ha sabut jugar el seu paper. Identificada com una institució peruca, conservadora, aburgesada i associada tot sovint a un model d'evangelització impulsat i molt similar al de l'Església espanyola i a tot allò que abans hem comentat que representa, possiblement una associació injusta, però en part guanyada a pols per l'abús d'utilitzar el silenci, l'acatació i el sotmetiment com a senyera. Principis contraris al seu origen i al que ens expliquen va fer Jesús, qüestionar i enfrontar-se amb els més poderosos, cosa que li va costar la vida.

L'Església catalana s'ha d'arrelar novament amb la societat catalana si vol ser alguna cosa més que un satèlit, i ho ha de ser recuperant els valors dels seus orígens, recuperant el nord, la seva orientació. Ha de constituir-se com un element independent, que parla clar i alt, un element crític, valent, reivindicatiu, com un percutor incansable de la denúncia contra la injustícia, la pobresa i la desigualtat. L'Església ha de prendre partit, ha de mimetitzar la nova realitat, sí nova!, realitat de la societat civil transversal catalana, una societat esperançada que coneix, accepta i està disposada a resistir i actuar per aconseguir l'arribada de temps millors, econòmics i socials, en un context de crisi com l'actual.

De fet, en aquesta línia sembla que interpreta el món el Papa catòlic, Francesc, quan en el seu primer gran document apostòlic, l'exhortació apostòlica coneguda com Evangelii Gaudium, en la que realitza una crida a una reforma de l'Esglèsia i opina sobre el sistema econòmic de mercat: “Ja no podem confiar amb les mans invisibles dels mercats” diu, tot i solicitant un major control estatal per regular el desequilibri existent en l'actualitat entre una riquesa de pocs cada vegada més gran i una pobresa cada vegada més extesa. Entenc i comparteixo l'escepticisme dels crítics en aquest posicionament i sobre el nou Papa, “mucho ruido y pocas nueces” potser, però considero important i molt valuós que existeixin aquests canvis i aquest tipus de manifestacions procedent de la part més alta de la jerarquia eclesiàstica que pot arribar a diluir l'oposició radical de les actuals cúries catòliques, sobretot l'espanyola, al canvi de la societat i al progrés de les persones, a l'expansió dels drets humans en definitiva.

En definitiva i aprofitant l'avinentesa del tema, pels que heu arribat al final d'aquest article que Dèu us ho pagui.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 03 Febrer 2014

Vist: 5487

 Els mons de Yupi era una sèrie infantil de televisió emesa per TVE a finals dels anys 80 i principis dels 90. Yupi i el seu amic Astrako, que, per cert, era un personatge molt similar al Buzz Lightyear de la factoria Pixar, eren dos extraterrestres una mica estrambòtics i molt simpàtics que es van veure obligats a aterrar a la Terra per uns problemes a la seva nau espacial. Cauen a un petit poble on es guanyen l'amistat dels veïns, que els ajuden a reparar la nau i a trobar combustible per poder tornar al seu planeta.

La sèrie no va tenir gaire èxit perquè substituïa la mítica sèrie Barri Sèsam, i això va suposar la seva no-acceptació des del començament. No era fàcil substituir l'Espinet, l'eriçó més carismàtic de la tele. Però, de totes maneres, va deixar per la posteritat l'expressió popular "viure en els mons de Yupi", que encara s'utilitza per referir-se a una persona o grup de persones que viuen fora de la realitat, que no toquen de peus a terra.

L'esperpèntic plantejament econòmic de les noves balances fiscals que proposa el ministre espanyol Montoro, unes balances que segur que seran fetes a mida i fora de qualsevol realitat, fa rememorar aquesta sèrie i dóna títol a l'article Balances fiscals en els mons de Yupi, amb la clara diferència que, mentre Yupi tenia com a objectiu entretenir el públic infantil, el "sinistre ministre" busca, de forma dramàtica, enganyar-nos i tractar-nos com un públic infantil que s'ho creu tot, i juga, així, amb el nostre futur.

El Govern d'Espanya, amb l'excusa que les dades s'utilitzen de forma improcedent —improcedent per als seus interessos, evidentment, ja que, com venia a dir, alguns les utilitzen per justificar la independència—, atempta novament contra un dels principis rectors de la democràcia, que és la transparència.

Ni dret a decidir ni dret a conèixer. Què ens queda, doncs? Una antidemocràcia. Les dades no són propietat de ningú, són dades públiques. Són propietat de la gent, que al final és qui paga al Govern. Montoro, si hi ha un dèficit excessiu, s'ha de retallar aquest dèficit, s'ha de fer una adequació millor i un repartiment diferent, però la solució mai no pot ser amagar les dades només perquè no són de la vostra conveniència. Montoro, la ignorància del poble com a instrument per excitar passions interessades és una cosa del passat feixista de l'Estat espanyol. Com a ministre, ets un servidor públic, treballes per al poble, no al contrari.

Les balances fiscals serveixen per conèixer el tracte del sector públic central sobre un territori. El resultat surt de la diferència entre les despeses o els beneficis rebuts procedents del sector públic central i els ingressos d'un mateix territori. Quan els ingressos superen les despeses, hi ha dèficit fiscal d'aquell territori, és a dir, existeix una sortida neta de recursos fiscals. Al contrari, el superàvit fiscal del territori es donarà quan el nivell d'ingressos sigui inferior a les despeses o beneficis rebuts. Catalunya és deficitària fiscalment, cosa reconeguda pel mateix sector públic central, amb la publicació, el 2009, de les dades referents al 2005 (reconeixement que incomoda en gran manera els dirigents espanyols), o per la Generalitat, amb la publicació, el 2012, de les dades referents al 2010.

Pel que fa a la despesa pública, hi ha una dificultat valorativa. Es considera el territori on es materialitza la despesa o es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent, en aquest cas, les anomenades despeses d'interès general? Si es considera el territori on es materialitza la despesa, la balança fiscal està calculada segons el mètode flux monetari. Si es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent les despeses d'interès general, la balança fiscal està calculada segons el mètode càrrega-benefici. Uns exemples: la part proporcional del sou d'un funcionari que treballa a Madrid, segons el mètode de càlcul de flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya, i segons el mètode de càrrega-benefici, sí que s'hi imputaria. Una remodelació del Museu del Prado, segons el mètode del flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya; segons el mètode de càrrega-benefici sí que s'imputaria a Catalunya.

Un altre dels aspectes metodològics que cal considerar en el càlcul de les balances fiscals és la conveniència de neutralitzar o de no neutralitzar l'existència de dèficit en el sector públic estatal. En aquest cas, l'economia com a ciència també és clara: a l'hora de valorar els fluxos redistributius interterritorials dins d'un mateix estat, s'ha de valorar la neutralització. En cas contrari, una situació de dèficit públic com l'actual faria millorar els saldos fiscals de tots els territoris, i a l'inrevés succeiria en cas de superàvit. No neutralitzar, explicant-ho de forma simplificada, per no estendrem més, seria l'equivalent a assumir que els deutes no es pagaran.Els dos mètodes de càlcul són igual de bons. No n'hi ha un de dolent i un altre que sigui el perfecte. Simplement calculen coses diferents. Per aquest motiu els resultats són diferents. De forma perversa, els polítics utilitzen un mètode o un altre per embolicar, debatre i discutir les coses que són empíriques, però pels economistes aquest debat no existeix. Un economista que embolica en aquests termes és, de totes totes, un mentider. Un termòmetre mesura la temperatura i un baròmetre mesura la pressió atmosfèrica. Ningú no mira el baròmetre per saber si fa fred o no abans de sortir de casa, oi? Doncs, de la mateixa manera, el debat sobre les balances fiscals és un debat polític, però no científic. A Catalunya, segons el mètode del flux monetari, el dèficit fiscal és de 16.543 milions d'euros i, segons el mètode de càrrega-benefici, és d'11.258 milions d'euros, si considerem les darreres dades publicades referents a l'any 2010.

L'existència d'un cert grau de dèficit fiscal és lògica i habitual en el marc de les societats més desenvolupades, en què tothom té i ha de tenir dret a alguns serveis bàsics, com és el dret a la sanitat i a l'educació. Però el que no és lògic ni habitual és l'espoli que, any rere any, rep Catalunya, un dels motius fonamentals detonants del fet que la majoria d'habitants de Catalunya es plantegi que no vol pertànyer a l'Estat espanyol i vulgui separar-se de l'espoliador.

La setmana vinent sabrem com es calcularan els anomenats comptes públics regionalitzats, encara que, desgraciadament, el resultat ja el coneixem: una distorsió política dels fets econòmics, un capítol més dels mons de Yupi. Així que farem com aquells infants que mai no van oblidar Barri Sèsam ni les seves cançons dels números: cantarem la "Canción del 9", que són els mesos que manquen per a la consulta.