cegada1cegada2  Que bonic és l’amor!

Que bonic és l’amor!, que ens revoluciona les hormones, començant per la testosterona de caràcter més animal, seguint per la dopamina que no ens permet veure els defectes de la parella, i finalitzant per l’oxitocina i la vasopressina que ens permeten una visió més racional i enfortiment del vincle.

Que bonic és l’amor! Sobretot quan és cec. Encara que es transformi en tragèdia, com li passava a l’Estrellita Verdiales, la protagonista nena prodigi de l’obra de La Cubana quan coneix a Jean François de qui s’enamora bojament però una broma avícola-escatològica d’aquest la deixa cega de veritat.

Que bonic és l’amor! Encara que et provoqui cegueres físiques com a l’Estrellita o cegueres psíquiques, com a la Cristina Borbón, la nina de los ojos” campechanos de sang blava quan va conèixer a l’Iñaki, un ja vanitós però aparentment sano muchachote del norte, format a Catalunya, jugador d’handbol d’èxit reconvertit en reputat home de negocis de pa sucat amb oli, que ha resultat ser un corrupte com la copa d’un pi.

Cegada d’amor, de La Cubana a la Cristina. Tant se val, tot si val.

Que bonic és l’amor!, que et fa tenir ulls només pel teu marit però no per veure les seves obscures maniobres, que et porta a signar documents i documents, de forma continuada, davant d’una tropa d’advocats i notaris a dojo, sense tan sols llegir-los, només perquè ho desitja el teu estimat amb qui confies absolutament, amb qui tens dipositada tota la fe del món. Què bonic és l’amor!

Que bonic és l’amor!, que fins i tot aconsegueix que la Constitució espanyola s’apliqui de forma diferent, que fa que els espanyols siguin diferents davant la Llei. I és que l’amor sobrepassa les fronteres, els límits i les Lleis.

Que bonic és l’amor!, sobretot quan et serveix com argument per ser absolta d’una segura condemna de presó en la causa penal del Cas Nóos, per frau fiscal, prevaricació, falsedat, malversació de caudals públics i blanqueig de diners.

Que bonic és l’amor!, a la ficció i a la realitat. Quq bonic va ser veure l’obra de ficció Cegada d’amor a La Cubana! I que bonic a sigut assistir al teatrillo-reality Cegada d’amor de La Cristina!

Ah! Que es tractava d’un cas real? Que no era cap ficció?...Doncs que trist és que alguna cosa tan bonica com l’amor sigui utilitzada per una cosa tan fastigosa com aquesta, no?

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

jovenjasp  Fa uns 20 anys es va popularitzar el terme JASP-“Joven aunque sobradamente preparado”, va ser arran d’un espot televisiu del Renault Clio en el que s’escenificava a un jove amb imatge rebel, lliure, amb dos carreres universitàries, que dominava l’anglès i l’alemany, que tocava el saxo i amb moltes ganes a menjar-se el món. Aquest jove demanava al seu cap, un home d’edat, una oportunitat i aquest li negava citant-li a Kant amb la frase: “hi ha coses que per saber-les no és suficient en haver-les après”. El jove JASP el corregia afirmant que la frase era molt bona però no era de Kant, era de Sèneca.

L’espot volia retratar el que llavors es deia que era la generació més preparada de la història, us sona la frase?, i que no trobava les oportunitats laborals en el context de la crisi del final dels anys 80 i 90. Era la generació X, aquella que procedia del baby boom, un fet que havia eixamplat considerablement la piràmide jovesinemde població activa, amb més estudis que les anteriors generacions,  i que tenia moltes dificultes en accedir a un mercat laboral que no havia superat la reconversió industrial.

Les elevades taxes d’atur no són un fenomen nou a l’estat espanyol, de la generació X, hem passat a la generació Playstation, als mileuristes, als kidults, als ninis, alguna generació que segur em deixo, i ara es parla de generació perduda, on el significat de JASP ha canviat per “Joven absolutamente seguro parado”, i el problema no només continua sinó que empitjora amb el temps i cada vegada que hi ha una crisi.

L’atur juvenil és una de les principals disfuncions del mercat de treball espanyol, i porta aparellada conseqüències negatives presents i futures pels joves aturats. Les mesures que s’han pres fins ara són les que tradicionalment s’han aplicat, mesures que ja s’ha demostrat que tenen una reduïda eficàcia, que no serveixen per trobar una solució a l’ocupació juvenil en períodes recessius.

La taxa d’atur juvenil espanyol ha ascendit fins al 55,5% des del 18,1% que tenia abans de la crisi, aquest augment de més de 37 punts en el percentatge és un xifra sense comparació en cap altre país del nostre entorn. Hem de considerar, que el total de població inferior a 25 anys ha disminuït, i tot i així, el descens demogràfic no ha resolt els problemes d’aquest col·lectiu.

La temporalitat en l’ocupació és un fenomen que afecta en més intensitat als joves. En molts països europeus la temporalitat és un primer pas accedir al mercat laboral, però a l’estat espanyol, la temporalitat dels contractes funciona com a costum i no com un aspecte transitori, cosa que porta a la precarietat condicionant la trajectòria futura laboral.

També, cal afegir que la incidència de l’atur de llarga durada entre els joves espanyols s’ha quadruplicat durant la darrera crisi, passant de ser una de les més baixes a ser una de les més altes.

En fi, es dóna la tempesta perfecta, jove i Espanya igual a...atur. La vida laboral dels joves de l’estat espanyol es caracteritza per tenir més períodes d’atur i una persistència d’aquest en períodes més llargs de temps que els que tenen el mateix col·lectiu a la resta d’Europa, retardant la transició entre el període formatiu i el mercat de treball, actuant com a barreres per l’emancipació, la constitució de noves llars i la decisió de la descendència.

Fet el diagnòstic cal prendre solucions, però diferents de les que no han funcionat mai i que han fet d’aquest un problema endèmic i continuat. En plantejo quatre per començar, segur que us poden sorprendre, potser algunes no funcionarien prou bé, algunes les podreu trobar com revolucionàries, per mi són evolutives, però alguna cosa hem de fer davant un problema greu, molt greu.

  1. Aplicació d’un contracte únic. No poden haver-hi “dos mons”, un de treballadors indefinits i l’altre de temporals, s’ha d’acabar amb aquesta dualitat laboral. Els treballadors i les empreses han de buscar el mateix, ambdós han d’estar protegits. La rendibilitat i productivitat no ha de venir donada per un motiu d’edat, més enllà del que pugui ser la corba d’aprenentatge i l’experiència. D’empreses amb treballadors paràsits la terra està plena, i d’empreses amb comportaments mafiosos també, les dues coses s’han d’acabar, s’ha de tractar com una relació win to win.
  2. Aplicar un salari mínim juvenil, diferenciada dels adults, recuperar la famosa figura de l’aprenent. A Espanya, l’any 1988 es va suprimir el salari mínim juvenil i es va equiparar amb la resta dels treballadors. L’experiència és un dels factors productius que marca diferència entre joves i adults, a favors dels darrers. En igualtat salarial, una empresa normalment preferirà contractar una persona experta, encara que no calgui per al lloc de feina. A més, un salari equiparat pot actuar com un factor desincentivador per continuar el seu procés formatiu provocant l’abandonament prematur de l’aspecte educatiu.
  3. Lluita contra l’abandonament dels estudis. Els joves que surten prematurament del sistema educatiu són més vulnerables de forma generalitzada en moments de crisi econòmica. L’estat espanyol presenta una estructura formativa de rellotge de sorra, on existeix una forta mancança de capital humà amb estudis professionals respecte altres països d’Europa, possiblement degut al desprestigi cultural que té la formació professional, i que no hauria de ser així.
  4. Rotació del funcionariat. I ja sé que aquest punt aixecarà polèmica, molta polèmica al funcionari que ho llegeixi. Sota la base que tots mantenim el funcionament de les institucions locals-autonòmiques-estatals, tots tenim dret a participar-hi, i no només pagant els impostos i rebent els seus serveis sinó també treballant-hi. Que millor que dins del procés d’inserció al món laboral, els joves poguessin veure el funcionament de l’Administració pública. Evidentment seria un treball per un temps, tothom ho sabria, seria voluntari, però s’agafaria experiència i consciència pública.

La felicitat no és un ideal de la raó, ho és de la imaginació”...i aquesta sí que és una frase de Kant.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Planes de pensiones 54357929206 51351706917 600 226  La guardiola del fons de garantia de les pensions, el fons de reserva de la seguretat social, va baixant, va minvant.

Davant d’aquest fet, hem de preocupar-nos?, no hem de fer res?, hem de posar una espelma al nostre Sant favorit?, hem d’espantar-nos?, hem de contractar un pla de pensions immediatament?, hem de començar a córrer?, hem de celebrar-ho?, què hem de fer?

El primer que hem de fer és informar-nos, i aquest és el motiu de l’article d’aquesta setmana: Bye Bye pensions, en el que explicarem si estem davant d’un canvi simplement, d’un problema més o menys greu o d’una catàstrofe de dimensions apocalíptiques.

En el món existeixen dos models diferents de pensions, el model de capitalització i el model de repartiment o de transferència intergeneracional que és el model públic actual de la seguretat social a l’estat espanyol. En el de capitalització, les persones cotitzen pel seu treball i l'administració encarregada de la gestió de les pensions guarda, inverteix i capitalitza aquests diners esperant el moment de la jubilació del cotitzant. En el de transferència intergeneracional, els treballadors actuals cotitzen i paguen les pensions dels pensionistes d’avui o treballadors del passat.  

Perquè un tipus de sistema com l’actual funcioni, els ingressos derivats de les cotitzacions dels treballadors d’avui han de ser superiors a les despeses per pensionistes, per això calen tres coses. La primera, que hi hagi més gent en edat de treballar que en edat de cobrar la pensió. La segona i molt important, que hi hagi feina, que la gent treballi i cotitzi, com més estables siguin els contractes i més alts siguin els salaris i les cotitzacions, és de lògica matemàtica que serà millor per a les pensions.  La tercera, que no existeixin despeses irregulars ni fugues de diners del fons, que ningú posi mà a la caixa. Cap de les tres coses necessàries pel bon funcionament del sistema de pensions que s’aplica a l’estat espanyol es donen en aquest estat, existeix una població envellida, un alt índex de desocupació i un alt grau de corrupció.

El sistema de pensions actual més que estar en perill està morint. El món del treball industrial, amb un contracte social que intercanviava estabilitat i salaris fixos per productivitat està tocant al seu final, anem cap a un nou contracte social que intercanviarà flexibilitat per competitivitat, necessitem doncs, un sistema de pensions flexible que s'adapti també als nous temps, un sistema que a l’Espanya de l’immobilisme sembla  del tot impossible.

Tot el que passa en el món del treball acaba repercutint en el sistema de pensions. Una reforma laboral que en lloc de flexibilitzar per treballar més i millor acaba fent precari el treball afecta negativament al sistema de pensions. Si decidim que els joves paguin els costos de la crisi, i malgrat estar més ben formats que els més grans no els donem opcions de futur havent de  marxar a treballar a fora, afectem negativament el sistema de pensions. Si en un context d’envelliment de la població tanquem les portes a la immigració, afectem de forma negativa el sistema de pensions. Alguna cosa ha de canviar en el model de pensions espanyol, que a hores d’ara és insostenible, és inviable.

Transitar des del sistema actual a un sistema de capitalització no seria cap solució perdurable, no resolucionaría el problema, només el dilataria en el temps. A part de la impopularitat de la mesura, la seguretat social quedaria alliberada del dèficit però aquest passaria als pressupostos generals, Espanya hauria de trobar entre un 2 i un 3% del seu PIB cada any, i amb tendència a l’alça, per afrontar les pensions no contributives, en un entorn on s’ha signat un compromís amb els socis europeus per rebaixar el dèficit.

Espanya és un país ineficient, molt endeutat, deficitari, amb mala imatge i poc competitiu, continuar-hi significa que hem d’estar disposats a reduir les pensions de forma dràstica, ja que el sistema no és sostenible, a reduir els serveis socials, a ser tractats amb menyspreu i prepotència per les institucions, a augmentar la pobresa energètica i a destruir les possibilitats de futur dels nostres fills i néts dins d’aquest país.

La independència de Catalunya no garanteix res per si sola, però serveix per escapar d’una situació no viable, d’una situació on s’assoleix la competitivitat per la via dels salaris baixos com és la proposta espanyola, i obra una oportunitat a canviar les coses, a començar de nou, a fer-les diferents i millors econòmicament. Som-hi, doncs!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

traitors  La política espanyola continua força animada, és com veure cada dia una sèrie de ficció, no saps el que passarà avui i com serà el desenllaç. Seguirem aquesta setmana amb ella.

La porta dels traïdors o traitor’s gate, en la seva traducció anglesa, és una porta d’entrada a la Torre de Londres des del riu Tàmesi sota la torre de Sant Tomàs, construïda per Eduard I al final de la dècada de 1270 per facilitar l’entrada per mitjà de barcasses. És coneguda amb aquest sobrenom  perquè per ella van entrar molts presoners acusats de traïció, que després de ser torturats ja no sortirien del recinte de la Torre mai més amb vida, personatges històrics tan famosos com Ana Bolena i Tomàs Moro.

Porta que si estès ubicada en un altre lloc i moment ja estaria reservada en el dia d’avui. Si estès a la carretera de San Jerónimo de Madrid a l’any 2016 enlloc de estar-ho al costat del pont de Londres al final de l’edat Mitjana o inicis de l’edat Moderna, estaria reservada als 68 diputats dels PSOE (que no socialistes) que el dissabte amb la seva abstenció, equivalent a psoeun vot favorable, han facilitat la investidura de Mariano “el triste”, Mariano Rajoy “el plasma”, Mariano Rajoy Brey “el que las ve venir y no hace nada”, excepte posar-se calers a la butxaca aprofitant-se del sistema corrupte espanyol.

No només els 68 diputats són els traïdors, també ho són els dirigents “barons territorials autocolpistes” que encapçalats per la cacic Susana Díaz, com l’ha batejat en Rufián, exministres vinculats a mesures neoliberals (socialisme i neoliberalisme???)  i alguns dirigents i ex-dirigents de pes, apoltronats com Felipe GonzálEX, seguint amb la semàntica rufianesca, i jo afegiria a Rubal-caba la pròpia fosa, que en forma de sant-cristu-gros han sortit a passejar per mantenir l’estatus de les portes giratòries en el seu màxim esplendor. Traitor’s gate es quedaria petita.

I no hi ha traïció més gran, més vergonyosa i més indigne que els fills i néts dels que van morir i van ser morts per un ideal, recercant precisament el millor pels seus fills i nets, ara s’hagin venut als fills i nets de qui els van perseguir, torturar i assassinar en molts casos.

De res ha servit que una immensa majoria de militants socialistes s’hagin pronunciat a desenes d’assemblees pel NO al PP; que Ferraz s’hagi omplert de centenars de manifestants al crit de “No és No” o que les enquestes assenyalin que més del 70% dels votants socialistes rebutgen abstenir-se a la investidura de Rajoy. Fent-se els sords davant el clamor de la seva base i a l’oposició majoritària de la classe treballadora i la joventut, el Comitè Federal i la Direcció del PSOE s’ha resistit a la seva pròpia militància i ha decidit procedir amb el frau electoral, lliurant el govern de forma legal però il·legítima als més reaccionaris, obrint de bat a bat les portes a noves retallades i més austeritat improcedent i inútil.

L’abstenció d’ahir, que ens volen vendre com un gest simbòlic de caràcter tècnic, com un punt d’inflexió en el pactisme o com un mal menor necessari per preservar Espanya, no en té res d’això, és una decisió que tindrà conseqüències de gran transcendència històrica, forma part d’un programa polític que defineix el grau de fusió que els actuals dirigents del PSOE mantenen amb la classe pepera.

Les màscares han caigut i ho han fet de forma vergonyosa, enrere queden les declaracions demagògiques, les filigranes dialèctiques. No es busca defendre als més febles, als desnonats, als aturats, als joves, als estudiants sense mitjans, el que només es persegueix és la perpetuació d’un sistema de privilegis per a alguns, encara que això suposi infligir patiment a milers o milions de persones en els anys vinents.

La traïció ha estat consumada.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

francoenderrocat  Ous esclafats, pintades, una senyera estelada i un altre amb els colors arc-iris com a símbol gai, nines inflables, un cap de guix amb els llavis pintats, un cap de porc, tots els malsons i tabús que el dictador pogués imaginar i altres més  s’han concentrat en els pocs dies que l’estàtua eqüestre de Franco decapitada s’ha exposat enfront del Born Centre Cultural com a part de l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai Urbà.

Després de quatre dies de servir com a diana pública i de rebre tot tipus d’acarnissament, l’efígie franquista ubicada enmig de la zona zero independentista, va ser enderrocada per un grup de tres persones que la van aconseguir tirar per terra, com si fos una al·legoria de l’Estaca, la famosa cançó de Lluís Llach convertida amb himne de resistència:

Si jo l'estiro fort per aquí,

i tu l'estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba,

i ens podrem alliberar.

En una acció que ha acabat com a trending tòpic a les xarxes populars, mitjançant el repetit #samataopaco, no deixa de ser curiós que la representació en pedra del militar colpista hagi sigut ara enderrocada i no ho fos en vida, ja que el dictador va acabar morint de vell i al llit.

La figura de Franco representa el terror, la foscor, les tortures, la presó, la por, la mort, la maldat, l’assassinat, la guerra, la crueltat, la dictadura, els afusellaments, la psicopatia. SA MATAO PACO, Franco va morir un 20N de l’any 75, però va morir amb ell la seva herència?

A Espanya i a les mentalitats dels espanyols encara existeix un dens pòsit del franquisme, un sediment que apareix en les paraules i els fets d’alguns polítics i en determinades esferes de poder. Són els de sempre, les mateixes dinasties, que mouen les peces del tauler d’escacs al seu criteri i interès, sense que el teòric estat de dret faci res per a canviar-ho.

Pensen que ells són Espanya, utilitzen els ressorts de poder i no hi ha ningú amb capacitat suficient per contradir-los, ja que s’acaben plegant pleguen sempre als seus designis. Dictaminen com ha de ser l’educació, l’oligarquia financera, el que està bé i el que no ho està, la justícia, la religió, el patriotisme exacerbat i la unitat de l’estat que vol ser de pensament únic, el que ells van inventar.

Com d’altre forma es pot entendre que amb tants anys que han passat des de la mort del dictador, els successius governs de la democràcia han evitat entrar en el debat de la memòria històrica, han fet silenci sepulcral sobre la repressió de la dictadura, han tapat a Jutges que han volgut investigar-ho, com si mai hagués existit amb l’argument que per curar les ferides val més tapar-les. Doncs, no! Les ferides si es tapen es gangrenen, només es resolen i es digereixen si s’afronten i s’analitzen.

Com es pot entendre sinó que en el Valle de los Caídos, no existeixi cap placa explicativa pels visitants de l’horror que va suposar la seva construcció pels presoners republicans tractats com esclaus.

Com es pot entendre d’altra manera la multitud de fosses comuns encara escampades per tot el territori espanyol quan ja fa 77 anys que va acabar la Guerra Civil i l’obligació de l’estat espanyol hauria de ser investigar les desaparicions, exhumar a les víctimes i posar punt final a la impunitat dels crims de la dictadura portada a terme pel bàndol franquista.

Tampoc es pot entendre d’altra manera la preferència de la religió catòlica, una preferència sobretot en el seu finançament que ve donat com a reconeixement als serveis prestats per l’alta jerarquia d’aquesta confessió religiosa en temps del franquisme, una religió que no paga impostos pels molts metres quadrats que ocupen els seus temples, mentre els ciutadans ho hem de fer per viure a les nostres llars, independentment de com de modestes que siguin. També a l’omnipresència dels símbols catòlics en els actes oficials, ja sigui en preses de possessió d’alts càrrecs o en desfilades militars.

La monarquia és el vincle més directe entre l’actual període i la dictadura que el va precedir. Franco va designar al Borbó com el seu successor i en cap moment a Espanya s’ha fet un referèndum per votar únicament sobre la forma del cap de l’estat. La monarquia i el rei espanyol representen la punta de l’iceberg de l’existència d’una elit d’oligarques que no compleixen la Llei, que tenen privilegis que consideren irrenunciables i que no satisfan les seves obligacions com a ciutadans.

Aquesta situació només es pot entendre si es considera que després del franquisme estem en un post-franquisme, no pas en una democràcia.

Mentre vivim aquests foscos moments, gaudim del Black Hawk Down del Born.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

14 todos a la carcel galeriabig  Aquesta frase: TODOS A LA CÁRCEL, i que també correspon a una pel·lícula/astracanada del Berlanga, és la primera que em ve al cap cada vegada que un membre del govern, la fiscalia o el Tribunal Constitucional parla d’imputar a algú relacionat amb el procés català.

Ara és la Forcadell, abans en Mas, la Rigau, l’Homs i la Joana Ortega, i es parla també d’imputació en el cas de Turull i la Gabriel...quien da más!. Als governants i polítics espanyols se’ls omple la boca de parlar d’accions fetes per preservar l’estat de dret espanyol. Quin estat de dret?

Les constitucions escrites, les lleis que reflecteixen els drets, la separació de poders i les llibertats que conformen el nucli del qual han desenvolupat en estats democràtics i de dret, parteixen de diferents situacions en les qual els súbdits de les monarquies absolutistes europees, ja sigui la revolució francesa, l’americana o l’anglesa, que consoliden una nació de ciutadans i acaben legitimant la Llei de lleis.

En el cas, d’Espanya, la Constitució no emana de cap revolució, ni de cap moviment ciutadà sinó que és votada l’any 1978 al parlament espanyol, quan encara no existien corts constituents, ni cap possibilitat per part dels ciutadans de participar-hi en la seva redacció, la qual va anar a càrrec de persones, incloent-hi afiliats directes a l’antic regiment, que en secret i en un context amenaçador van elaborar-la.

Espanya és un estat de fet però no és un estat de dret. Un estat de dret és aquell en el que el ciutadà pot fer tot allò que no li estigui expressament prohibit per les lleis, mentre que el govern no pot fer res que no li estigui expressament permès per les lleis.

Ara bé, tots els estats, si volen assegurar la seva continuïtat, necessiten tenir l’adhesió de la seva ciutadania, alguns ho aconsegueixen per la via autoritària i coercitiva de l’obediència, altres, els més democràtics, per la via de la convicció. La solució coercitiva pot funcionar però és costosa i no sostenible, mentre que la solució sense força ni amenaces és la que legitima, a més de donar legalitat, a l’estat nació.

Espanya, mitjançant les seves institucions, quan diu que tothom ha de seguir les lleis, parla d’aplicar unes lleis que no són legítimes, i per tant, són menyspreables. La manca de legitimitat de les lleis les porta a no ser justes, envaint de bon tros el llindar de la irracionalitat. Com d’altre forma el polititzat TC espanyol pot revocar tres lleis socials lògiques per qualsevol ciutadà com són la Llei dels habitatges desocupats, la Llei de la pobresa energètica i la Llei d’igualtat entre homes i dones, així com altres suspensions més pictòriques com la de prohibir a Catalunya els toros.

Resumint de forma simplificada, el Parlament català vol impedir la crueltat sobre els animals, el Parlament català vol evitar que hi hagi pisos buits mentre el preu dels pisos augmenten, el parlament català vol igualtat entre homes i dones, el Parlament català no vol que els pobres passin fred, mentre el govern i els tribunals espanyols volen tot el contrari, seguir torturant toros, afavorir l’especulació, que existeixen diferències de gènere i que els pobres passin fred. El que hem comentat, la Llei no és legítima i cal desobeir-la perquè serem espanyols per obligació però no podem ni volem mai deixar de ser persones.

Quan Stiglitz, Nobel d’economia, ha dit aquesta setmana que veu absolutament viable econòmicament una Catalunya independent, jo afegeixo que no només és viable sinó que necessari socialment arribar a aquesta independència.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya