Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 27 Març 2017

Vist: 5387

  Margallo admet pressions, suborns i acords d’estat a altres països per posicionar-se contra el procés sobiranista de Catalunya, i Espanya calla.

Els països bàltics que van defensar el dret de cada país a fer el seu camí i al dret d’autodeterminació de forma directa, després van canviar l’argument per dir que era una qüestió interna. Casos similars a Holanda, Israel, el Vaticà, Canadà, etc.

Imaginàvem que aquestes accions antidemocràtiques i mancades de tota ètica estaven passant, hi estàvem convençuts, però un altra cosa és el reconeixement explícit del exministre d’assumptes exteriors espanyol. Això és un escàndol, però encara ho és més que els principals diaris en paper i digitals d’Espanya i alguns de Catalunya hagin fet cas omís a la polèmica, hagin mostrat el més semblant a la indiferència absoluta.

Fernández Díaz, exministre de l’interior espanyol, és responsable de “cuinar” informació contra els partits i polítics independentistes, d’inventar la informació per després difondre-la, i Espanya calla.

Es persegueix amb fons de l’estat, és a dir, dels impostos que paguem tots, a ciutadans pel seu pensament ideològic, per la seva forma divergent de pensar, per defendre les seves conviccions, i cap mitjà espanyol denuncia aquests fets, al contrari, alguns mitjans no només ho defensen sinó que col·laboren en portar a terme el muntatge. Els mitjans espanyols callen i els espanyols també. Després alguns fan manifestacions pels drets en altres indrets llunyans, però del que és trepitjar els drets dels catalans, res de res.

Espanya calla i consent que passi això. O és que potser ja els hi va bé?

Potser ja els hi va bé que hi hagi multitud d’obres aturades i inacabades a Catalunya, potser ja els hi va bé que hi hagi desenes d’inversions aprovades que mai es porten a terme, potser ja els hi va bé l’existència de peatges que perjudiquen el cost del transport, a part de minvar l’economia i el temps dels ciutadans que han d’utilitzar aquestes infraestructures de pagament per força, potser ja els hi va bé unes rodalies col·lapsades dotades d’equipaments antics i infames. Mentre, l’Espanya del silenci, l’Espanya muda, omple el seu territori amb autovies amb pocs cotxes que hi circulen, trens ultra-ràpids amb trajectes on els viatgers que hi van es poden comptar amb el palmell de la mà.

Són molts anys d’imperialisme, de centralisme, d’abducció. Són molts anys de xuclar i xuclar, de xuclar-nos. Tants anys, que uns pensen que som part d’ells, que hem de pensar com ells, que hem de vestir com ells, que hem de riure les seves gràcies, cantar les seves cançons, parlar el seu idioma, creure les seves creences, exaltar els seus símbols, els seus mites i els seus herois, combregar amb la seva ideologia, ser patriotes del seu país.

I no!, nosaltres només volem ser nosaltres, nosaltres no volem callar, volem participar. No pretenem ser millors que ningú. Tampoc volem ser especials. No pretenem tenir raó, i menys voler que ningú ens la doni. Volem ser nosaltres. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model cultural. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model econòmic. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model social.

No volem seguir sent Espanya. Hem volgut ser part d’un estat que ens permetés viure com som en part, però ens hem equivocat, ens volen en silenci, ens volen callats perquè un país que calla és un país sotmès, és un pobre país. No volem seguir sent Espanya perquè no volem fer silenci.

Catalunya mai callarà.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 06 Març 2017

Vist: 4575

  Segurament les dues coses.

Estic a favor de qualsevol lluita pels drets però cap pels privilegis. És aquest el cas dels estibadors?

Estibadors, lluita o xantatge, o millor dit, lluita i xantatge.

L’anunci d’una nova Llei per liberalitzar l’activitat portuària a l’estat espanyol ha posat en peu de guerra a aquest col·lectiu tradicionalment organitzat i molt combatiu. Els estibadors i els sindicats parlen que aquesta reforma busca destruir un alt nombre de llocs de treball i reduir significativament els salaris dels altres. Per contra, des de les institucions i les patronals s’acusa a aquest col·lectiu d’anar contra la competència, de provocar augment de costos i salaris de forma desproporcionada, de pretendre ser sectaris respecte a la resta de ciutadans impedint l’accés de qualsevol, de tenir actituds mafioses.

Està clar que per exercir aquesta professió cal tenir una preparació, però siguem clars, no és admissible de cap de les maneres, que en ple segle XXI, per poder desenvolupar una professió hagis de pertànyer a un monopoli descarat i avantatgista, a una organització o sindicat que controla quan i qui pot entrar a formar-ne part. És com dir, que per poder admetre noves infermeres, lampistes o economistes, una organització ho ha d’acceptar-los marge de la seva capacitació o titulació.

Aquest sistema, directament, afecta la corrupció, a l’amiguisme, a la ineficiència, a la pèrdua de competitivitat. És en aquest punt on la lluita pels drets es transforma en un brut xantatge. El meu fill o la meva filla han de poder optar a ser estibadors si volen, han de tenir els mateixos drets que els fills i néts dels estibadors, no és acceptable l’existència d’una casta que per motius familiars coarti els seus drets laborals i com a ciutadans.

Però el problema no és només dels estibadors sinó de la negligència dels governants espanyols, tant del PP com del PSOE, que han deixat enquistar un conflicte en potència que fa anys que perdura, primer donant solucions xanxulleres, com només ells saben fer, després improvisant malament, per esperar que vinguin de fora a donar-nos un toque, com ha fet la UE, i a partir d’aquí implantar una solució salomònica a base de decretazo, criminalitzant prèviament amb tot el seu aparell propagandístic a un col·lectiu com els estibadors, que potser s’ho mereix almenys parcialment, però amb l’objectiu no de afavorir al conjunt dels ciutadans, sinó utilitzar-los en benefici propi, canviant un monopoli existent per un altre monopoli, però aquest sota el seu control. Màfia per màfia. Res de nou, el de sempre.

Per entendre la tendència sectària a l’estat espanyol dels estibadors cal fer un xic d’història. El seu origen és molt curiós, ja que com col·lectiu comença amb el retorn dels membres falangistes de la División Azul, que tornaven de Rússia després de la Segona Guerra Mundial. Tornaven extenuats però amb el sentiment que la Pàtria tenia un deute amb ells com compensació als seus serveis. A la vegada, els petits empresaris que es dedicaven a la càrrega i descàrrega dels vaixells tenien moltes dificultats per incorporar mà d’obra fixa, ja que la seva activitat era molt irregular. A vegades, fins i tot s’havia hagut de recórrer a la Guàrdia Civil per obligar als anomenats “vagos y maleantes” a descarregar mercaderia per no fer perillar el proveïment de la població. Girón de Velasco, ministre de Treball franquista va tenir la gran idea, de solucionar els problemes d’uns i d’altres creant la Organización de Trabajadores Portuarios (OTP) amb els membres falangistes, i sota el control de l’estat, que al llarg dels anys van passar-se a dir societats d’estibadors i l’estat va anar abandonant el seu control, cosa que va suposar la indefensió de les empreses que operen en el port davant un augment dels costos injustificat i no realista respecte al que succeeix a la resta del món, portant com a conseqüència la poca rendibilitat, manca d’adaptació i flexibilitat, i la pèrdua de competitivitat.

Les herències del franquisme, siguin quines siguin, i encara que avui siguin recolzades per sindicats, si estan basades en l’essència dels privilegis d’uns quants enfront de la resta, no tenen lloc a una societat de futur.

Quan la lluita pels drets és realment una lluita pels privilegis, esdevé en xantatge. Res més.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 27 Febrer 2017

Vist: 5011

  Doncs no! La independència no va de corrupció, va de democràcia.

La independència no va dels Pujol, ni del cas Palau, ni del Millet, ni del 3%. Els corruptes són corruptes, hi són i sempre hi seran. Els corruptes estan uniformement repartits per l’univers, la diferència està en el tracte que donen els estats a la seva existència.

El problema més gran ve donat quan els Estats, que han de ser garants davant dels ciutadans de la persecució i protecció dels casos de corrupció, no només són tolerants amb aquests, com passa amb l’estat espanyol, sinó que a més fan partícips a les seves pròpies institucions d’aquesta corrupció. En aquests casos, com passa a Espanya, la democràcia no existeix o no passarà mai de la seva fase embrionària, és una democràcia tan foradada i tan corcada per dins que acaba acceptant la corrupció com a part intrínseca i indissociable del sistema, i fins i tot, els hi riuen les gràcies als corruptes. En aquests casos els estats passen a ser no sostenibles, ni socialment, ni políticament ni econòmicament, es desacrediten, es deterioren i entren en estat de descomposició.

La independència que volem els catalans que hi som favorables, els bons catalans independentistes, busca tot el contrari, busquem fugir de tot el que fa pudor de corrupció. Si cal castigar als Pujol, els Millet o a qui sigui, endavant, cal fer-ho i de forma contundent. Considerem que fer-ho des de dins d’Espanya és totalment impossible, volem un nou país per no caure en les velles situacions i les brutes estructures establertes. Volem un nou país per fer net. Fem net.

Existeixen països on ser corrupte està més incentivat. En termes econòmics un incentiu ve donat quan els possibles beneficis són superiors als costos, es a dir, si tinc poc a perdre i molt a guanyar al fer una acció o negoci, estic més incentivat a portar-la a terme que si tinc molt a perdre i poc a guanyar, com és lògic. Doncs igual amb la corrupció, si els beneficis de ser corrupte a Espanya són elevats i els costos-càstigs són baixos, estem incentivant la corrupció, que és el que succeeix. Independentment que siguin salmantins, catalans o noruecs a Espanya, els corruptes consideren que és un negoci ser-ho, estant altament incentivats. La forma d’evitar-ho és invertir el contrapès, de forma que la corrupció estigui fortament penada, augmentin els costos de ser corrupte.

A més dels incentius, existeixen els trets culturals propis de cada Estat, a Espanya només cal fer un repàs a la literatura per veure l’enaltiment positiu i recurrent que es fa de l’estafador, del picar que apareix a Lazarillo de Tormes, a Periquillo el de las gallineras o a Guzmán de Alfarache. Els nens veuen aquest tipus de personatge trampós com una cosa normal, popular, enginyosa, divertida, ser un picar dona prestigi, és guay, pensen els infants. Mentalitat aquesta, que s’acaba transformant en innata, en una habilitat delictiva que fomentem culturalment des de petits.

Volem una Catalunya diferent, comencem nosaltres a fer-la, deixem de ser murris, deixem de ser pícars, deixem de fer actes com a tal, tornem el canvi que ens donen de més quan un dependent s’equivoca, no ens colem al metro, no copiem als exàmens, no trenquen un vidre que ja estava vell per passar-lo per l’assegurança, no simulem estar a l’atur quan no hi som, no fingim lesions per a cobrar pagues, no acceptem diners a canvi de fer els ulls grossos, etc. i no acceptem de cap manera que ens diguin que som tontets per no utilitzar la picaresca a més o menys escala.

Si deixem de ser pícars nosaltres, la nostra cultura no s’impregnarà de l’engany com a sistema, els nostres polítics seran millors i tindrem un millor país, tindrem el país que volem, tindrem un país net, una DEMOCRÀCIA.

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: ESPAÑA

Publicat el 19 Febrer 2017

Vist: 5174

  Que bonic és l’amor!

Que bonic és l’amor!, que ens revoluciona les hormones, començant per la testosterona de caràcter més animal, seguint per la dopamina que no ens permet veure els defectes de la parella, i finalitzant per l’oxitocina i la vasopressina que ens permeten una visió més racional i enfortiment del vincle.

Que bonic és l’amor! Sobretot quan és cec. Encara que es transformi en tragèdia, com li passava a l’Estrellita Verdiales, la protagonista nena prodigi de l’obra de La Cubana quan coneix a Jean François de qui s’enamora bojament però una broma avícola-escatològica d’aquest la deixa cega de veritat.

Que bonic és l’amor! Encara que et provoqui cegueres físiques com a l’Estrellita o cegueres psíquiques, com a la Cristina Borbón, la nina de los ojos” campechanos de sang blava quan va conèixer a l’Iñaki, un ja vanitós però aparentment sano muchachote del norte, format a Catalunya, jugador d’handbol d’èxit reconvertit en reputat home de negocis de pa sucat amb oli, que ha resultat ser un corrupte com la copa d’un pi.

Cegada d’amor, de La Cubana a la Cristina. Tant se val, tot si val.

Que bonic és l’amor!, que et fa tenir ulls només pel teu marit però no per veure les seves obscures maniobres, que et porta a signar documents i documents, de forma continuada, davant d’una tropa d’advocats i notaris a dojo, sense tan sols llegir-los, només perquè ho desitja el teu estimat amb qui confies absolutament, amb qui tens dipositada tota la fe del món. Què bonic és l’amor!

Que bonic és l’amor!, que fins i tot aconsegueix que la Constitució espanyola s’apliqui de forma diferent, que fa que els espanyols siguin diferents davant la Llei. I és que l’amor sobrepassa les fronteres, els límits i les Lleis.

Que bonic és l’amor!, sobretot quan et serveix com argument per ser absolta d’una segura condemna de presó en la causa penal del Cas Nóos, per frau fiscal, prevaricació, falsedat, malversació de caudals públics i blanqueig de diners.

Que bonic és l’amor!, a la ficció i a la realitat. Quq bonic va ser veure l’obra de ficció Cegada d’amor a La Cubana! I que bonic a sigut assistir al teatrillo-reality Cegada d’amor de La Cristina!

Ah! Que es tractava d’un cas real? Que no era cap ficció?...Doncs que trist és que alguna cosa tan bonica com l’amor sigui utilitzada per una cosa tan fastigosa com aquesta, no?