Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 2433

Rethinking-Welfare-State  L'estat del benestar no és la resposta a tots els problemes d'una societat complexa com la nostra però ha de ser un objectiu per una societat que aspira a què els seus ciutadans tinguin una vida digna i sostenible.

Hem associat durant molts anys l'estat del benestar a un moviment desmercantilitzador que reserva espais a la societat al marge del mercat, oferint als ciutadans una protecció social, com una xarxa de seguretat en alguns aspectes relacionats al status laboral, a l'edat i a la malaltia. L'estat de benestar ha servit per evitar tensions socials individuals i col·lectives, ha servit en conseqüència per pacificar les relacions socials. Tal com l'entenem a Europa, comporta també una funció redistribuidora del capital mitjançant un sistema fiscal progressiu que capacita la càrrega les reserves de l'Estat i descarrega en una despesa pública que ens encamina a la justícia social, a la igualtat de les oportunitats i a la cobertura de necessitats bàsiques en benefici del benestar dels ciutadans.

A nivell general d'Occident, l'estat del benestar viu amenaçat per dos factors de tipus general: el primer és l'envelliment de la població que combina l'allargament de l'esperança de vida amb la baixa taxa de natalitat. El segon factor és el cost de la sanitat que a més del factor comentat abans té la incidència de la tecnologia, de forma que les noves tècniques de diagnostic i de curació passen a formar part immediatament de les exigències de la població, com per altra banda, així ha de ser.

A nivell domèstic, a més d'aquest dos fenòmens, a l'Estat espanyol hi ha dos factors que fan d'enemics: l'alt atur i la baixa productivitat. L'atur per un costat drena els recursos via el subsidi de desocupació i per altre banda els aturats no participen del procés impositiu que permet finançar les prestacions. L'atur és excepcionalment alt en comparació en qualsevol país de l'entorn i època per molta crisi que existeixi, els motius cal recercar-los en una altíssima sobrequalifiació laboral i en la hipertròfia del sector de la producció. Durant els temps previs a la crisi, les expectatives dels treballadors superaven les característiques del model productiu, que va generar sobretot a Espanya llocs de treball considerats en economia de baixa qualificació com són les activitats de turisme, comerç i construcció. No és un comentari molt agradable d'escoltar però cal remetre a les xifres empíriques de productivitat aparent (augment PIB dividit augment ocupació), en el període expansiu entre 1995-2007, a Europa Occidental l'índex estava entre més del 25% per uns i més del 10% per altres. Només Itàlia estava per sota del 10% amb un 4,5% i excepcionalment Espanya tenia aquest índex negatiu amb un -4,9%.

En base a aquest breu anàlisi, podem preveure l'impacte futur d'una evolució de l'economia espanyola en l'atur, el finançament i l'estat del benestar, basat en la taxa de creixement del PIB i la productivitat. El creixement del PIB estarà governat pel motor de la demanda, no podem esperar una evolució vigorosa del consum intern, ni del sector públic ni de la construcció. Podem esperar creixement en el turisme però té un impacte limitat avui, només del 5% del PIB i del 10% de l'ocupació, i com hem dit abans són llocs de poca qualificació, que és on pot existir la major incidència amb l'ocupació. També podem esperar creixement en les exportacions manufactureres, però aquestes només poden augmentar lentament ja que el creixement ha d'anar associat a mercats desconeguts, aquesta ocupació qualificada pot créixer però poc. El creixement de la productivitat no serà gaire alta ja que els principals creadors de llocs de treball seran activitats de baixa productivitat.

Estem davant d'un panorama molt pessimista. La recuperació de l'ocupació, en el millor dels casos serà limitada, possiblement afectarà positivament a l'ocupació dels joves que es vagin incorporant al mercat de treball, tant per la seva versatilitat com per tenir unes expectatives més realistes a unes condicions laborals que han empitjorat molt ràpidament en els darrers anys. Difícilment afectarà en positiu al gruix dels desocupats actuals. La ràtio de nombre d'ocupats per pensionista, que és el principal indicador de la sostenibilitat de l'estat del benestar, i que avui és de l'ordre de dos ocupats per pensionistes (molt dolenta) seguirà deteriorant-se en la mesura que la creació d'ocupació no és suficientment ràpida per compensar l'envelliment de la població. Considerant que la Seguretat Social ha experimentat un déficit superior als 10 milions d'euros en el darrers anys, equivalent al 1% del PIB, no podem esperar que aquesta tendència negativa millori en els propers exercicis. La conclusió és rotunda però clara, l'Estat del benestar és insostenible en l'actual situació d'Espanya, no veient-se una recuperació ni en el curt ni en el mig termini.

Ho veiem, cada vegada l'educació excel·lent pels nostres fills és més costosa per nosaltres, i la sanitat de qualitat és menys assequible. La jubilació digna de les futures generacions cada vegada està més lluny. Anem a la deriva i ho fem a velocitat més i més ràpida. Però curiosament, l'Estat conforme ens dóna menys serveis i assumeix aquesta situació, ens imposa i controla més com han de ser aquests serveis, ens marca de forma unilateral la seva prestació i la seva limitació, que flueixen d'una forma inversament proporcional, l'Estat actúa de monopoli de serveis socials minvants en quantitat i qualitat, no deixant-nos decidir sobre les opcions que encaixen més respecte a les nostres necessitats. Res és gratuït i cada vegada s'utilitzen pitjor els nostres recursos, els nostres impostos. Anem canviant de l'estat de benestar al benestar de l'Estat.

La solució passaria per l'aplicació de teràpies disruptives però que tenen un alt grau de incertesa, com podria ser la sortida de l'euro, però que a curt termini hi ha moltes possibilitats que tinguin un efecte devastador, i per tant, cal suposar que cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, sembla que estigui disposat a aplicar-les per l'erosió a nivell polític que suposarien. Descartant aquestes teràpies, només es poden aplicar teràpies a curt termini pal·liatives, medicines que permetin baixar el nivell de dolor però que no curen. Entre aquestes, la teràpia anomenada neoclàssica ja ha sigut presentada, baixar sous, fins i tot per sota del mínim interprofessional per persones no qualificades, i fomentar els minijobs. Contra aquesta, hi ha la teràpia keynesiana, consistent en augmentar la despesa pública, sigui per obra pública, sigui per la via de despesa en l'estat del benestar, i sempre en contra de l'anomenat austericidi, és la tendència que comença a sonar amb força des de l'esquerra europea. Unes i altres, tenen solament un efecte cosmètic.

És un nou temps, no hi ha lloc per la defensa de l'herència rebuda històricament. Les bases socials i econòmiques sobre les que es va construir l'estat del benestar han canviat, han aparegut noves necessitats socials. L'adequació del nou estat del benestar només serà possible si els ingressos públics són suficients i la gestió és més efectiva. De res serveix l'augment de la proporció sota control estatal si no es reforma el propi Estat, que ha d'estar sota el control democràtic dels ciutadans. En aquest context és del tot impossible que l'Estat espanyol pugui i estigui disposat a fer reconversions de cap tipus, només un nou Estat, equilibrat d'inici, sense una gran massa funcionarial podria suportar el manteniment d'un estat del benestar i que aquest sigui viable i sostenible en el temps.

En números freds, Catalunya, si en el període 2006-2009 hagués estat un Estat independent, i en el supòsit que hagués mantingut el mateix sistema fiscal espanyol amb la mateixa pressió fiscal, hauria recaptat 49 mil milions d'euros addicional de forma anual. Les despeses, en el cas de ser un Estat independent es quantifiquen en 35 mil milions anual si es manté el mateix grau d'estat de benestar actual, per tant, el guany fiscal català s'estima que hauria sigut de 14 mil milions d'euros anuals, un 7% del PIB. En conseqüència, Catalunya podria mantenir i augmentar, el mateix nivell dels serveis actuals, sense baixar reserves com passa a Espanya, sinó que es produiria un augment d'aquestes, sense considerar l'efecte multiplicador que generaria un guany fiscal d'aquesta magnitud a l'economia catalana.

Enteneu que no volen que marxem i que estiguin tant nerviosos amb el procés català? Seran com som però saben sumar i restar...

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493