Conte de Trens  Són les 9 del matí a l’estació d’Atocha. El dia s’aixecat assolellat, i la família Castellanos ha decidit passar el diumenge a Guadalajara. Blanca porta de la mà al seu fill petit Pablete de sis anys. No tenen pressa, ja ho tenen tot reservat. Uns amics de la família els hi han dit que el trajecte és molt confortable,  que tot és molt nou en la xarxa de rodalies. A més, al tren es serveixen uns bons esmorzars, inclosos en el preu, és clar.  També  els han dit que el maquinista, un home de semblant despistat que porta barba i ulleres, sol anar a poc a poc per no destorbar els passatgers durant el viatge. La Blanca està molt contenta, i així li diu al seu marit Gonzalo quan seuen al seu lloc.

—Nos lo vamos a pasar genial!

Gonzalo assenteix amb el cap mentre fulleja el diari La Verdad.

—Tendremos que hacer alguna cosa con estos independentistas catalanes que quieren marchar de España –diu en veu alta sense aixecar el cap del diari.

La Blanca mira als seus tres fills. El més gran, Gonzalo junior de deu anys ja està molt crescut, i Alejandro de vuit ja li va darrere.

—Que guapos están con su camisa azul a cuadros y sus pantalones blancos, y el cuello blanco de la camisa es muy señorial.  Y es que comprar en El Corte Español es lo mejor –pensa orgullosa la Blanca.  

Josep Català està molt amoïnat. La petita empresa d’electromecànica no rutlla com voldria. Fa temps que li costa molt obtenir crèdits dels bancs, i encara gràcies que ha pogut negociar amb alguns proveïdors. Però ells també han hagut d’ajudar a molts clients, la morositat està creixent i millor pactar terminis de cobrament que no fer-ho mai. Els poders públics centrals no ajuden gaire.

—On anirem a parar! –pensa capcot–. Ja fa temps que els meus col·legues han anat a vendre a l’estranger. És l’única forma de sobreviure. Però avui he d’anar a Madrid, tinc una reunió amb uns clients molt importants que m’han dit que estan pensant en canviar de proveïdor. Això ens faria molt mal. En fi, crec que he fet bé en endur-me tota la família amb mi. Podran gaudir del dia mentre jo tinc la reunió, que espero sigui fructífera. Jo els hi faré una bona oferta, quin remei.

Mentrestant la Consol desperta als nens.

—Va nois, anem, amunt, que hem d’esmorzar i sortir pitant. Que no us fa il·lusió agafar el TGV?

—Si mama, és clar, però son les 6 del matí –es queixa el Nil.

—Mira si ens aixequem ben d’hora podrem fer més coses allà on anem, i ja veus la teva germana petita ja s’està aixecant.

—És clar, l’Ona ho fa per fer-te la pilota.

—Avui et toca parar la taula a tu Nil –li recorda l’Ona.

—D’acooord, jaaaa viiiiinc –diu finalment el Nil arrossegant les vocals.

—Tots hem d’ajudar –sentencia la Consol–. Per cert, que us sembla si avui us poseu aquestes samarretes tant xules que us vaig comprar? Són de la marca Noesigual, una empresa catalana que està agafant molta volada també a l’estranger. 

—Jo vull la vermella –diu el Nil.

—Doncs jo em quedo la groga –renega l’Ona.

Finalment la família Català arriba a l’estació abans de les 7 del matí, puntuals i ben esmorzats.  

—Escolta’m Josep, vols dir que hem fet bé anant en tren?

—Si dona, ja veuràs! És molt còmode i més ràpid que no pas l’avió si vols anar al centre de Madrid.

—Quina poca gent que hi ha! Francament m’esperava estigués més ple –la seva veu denotava incredulitat­–. Josep, vols dir que els hi surt a compte aquest tren? Els bitllets no són pas barats, però no trobo que hi sigui rendible. Ara, que no et donen ni aigua, t’ho has de pagar tot!

—Va dona, no t’amoïnis per això. Anem a gaudir del viatge.  

—Mira mama ja arriba el maquinista –diu contenta l’Ona. 

—Sembla una persona acostumada a portar el timó del vaixell.  Això es una garantia en moments difícils ­–assevera en Josep.

—I tant –reafirma la Consol.

—Va, ja veureu, si tot va bé abans de les 10 arribarem a destí –diu animat en Josep mentre el seu pensament se’n va a la reunió que tindrà més tard.

Mentrestant la família Castellanos està acabant d’assaborir el seu esmorzar. 

—Este chocolate con porras está buenísimo –diu entusiasmat Pablete llepant-se els dits.

—¡Ojo! No te manches la camisa –li recrimina la Blanca–. Gonzalo, ¿sabes por qué nos hemos desviado del camino? ¿Puede ser que el maquinista haya cogido otra vía?

—Así es. Según he sabido de fuentes autorizadas hemos decidido coger un camino más corto. Viajamos por una vía normalmente transitada por trenes de alta velocidad provenientes del otro lado, de Catalunya. No hay que preocuparse. Total, aquí todo es España, todo es lo mismo –respon Gonzalo parlant de forma ampulosa.

—Però, ¿No podemos chocar? –pregunta un xic espantada la Blanca.

—No, ¡qué va! –Gonzalo mou els braços en desaprovació–. En todo caso llegaremos a nuestro destino antes que ellos, y si no fuese así ya se apartarán. ¡Faltaría más! –diu autoritari donant per acabada la conversa.

—Ja queda poc per arribar, tot està en ordre –li diu el maquinista Ramón Creixent al seu ajudant després de donar un glop al cafè amb llet.

—Arribarem puntuals un cop més –assevera el seu ajudant.

Ramón es mira carinyosament al seu acompanyant.

—Ja fa molt de temps que viatgem junts, li tinc plena confiança. Es més que un company, és un amic –reflexiona Ramón amb la mirada perduda.

De sobte el bot i els crits del seu ajudant li fan aparcar els seus pensaments.

—Compte, que és això? Hi ha un tren acostant-se de cara! Xocarem! –crida l’ajudant.

—Hem de frenar. Intentarem evitar la col·lisió –li diu Ramón parlant serenament.

—Però... Que fa l’altre? No frena pas! –diu sorprès l’ajudant. 

Per uns instants el soroll del xoc fa emmudir tots els altres sons a molts quilòmetres a la rodona. Després de l’ensurt inicial, la família Català baixa del tren i s’acosta al lloc de la col·lisió. 

—No sembla que hi hagi cap ferit –diu en veu alta la Consol.

—No, ciertamente ha sido un golpe fuerte pero los trenes han aguantado –contesta la Blanca sense mirar a la Consol.

La Consol se la mira per un moment, però centra la seva atenció en els dos maquinistes que comencen a discutir. Sembla que es coneixen.

—Home, ets tu! Es pot saber que hi feies per aquesta via? –pregunta en Ramón.

—Yo voy por donde quiero, todas las vías son mías –respon cofoi el maquinista Mario Rampoy.

—És clar, és clar, però les paguen els meus passatgers –diu Creixent visiblement irritat.

—Si. ¡Y tanto! Y ahora también tendréis que pagar todos estos desperfectos –respon Mario amb sorna.  

—Ja fa temps que us diem que tot això és injust i no ens feu cas, ja fa temps que ens maltracteu, ja estem tips d’aquest color Mario.

—Mira Ramón, este es vuestro destino –diu Mario amb ironia.

—Quin destí? Ser cornuts i pagar el beure? Doncs crec que esteu vessant el got.

—No será para tanto, hombre, no será para tanto.

—Ah, no! Mira Mario, et vaig a parlar d’entrada dels trens, que és el que conec millor.  Primer, a Madrid teniu una xarxa de rodalies molt més nova i amplia que la nostra. Tenim un dèficit ferroviari estructural degut a la vostra política centralitzadora i a l’incompliment de les inversions compromeses. Només cal veure que encara tenim trens que es van fabricar fa 50 anys, i contínuament tenim problemes degut a la manca de manteniment de la xarxa –explica Ramón pausadament.

En aquest punt Mario replica i és genera una discussió en la que poc a poc és van afegint participants.

Mario: Ramón, si no estoy equivocado esto lo tenéis traspasado, ¿verdad?

Ramón: Ens veu traspassar el problema, i no esteu complint amb el pla d’inversions previstes segons l’acord. A tall d’exemple, aquest any a rodalies només s’han pressupostat un total de 14 milions d’euros i en canvi a Madrid 44 milions per un tram. –Ramón intentava ser didàctic.–      I si vols parlem del TGV. Encara ara a l’aeroport del Prat no ens arriba l’enllaç, però Barajas té una dotació pressupostària per tenir aquest enllaç.

Mario: Hombre, es una simple cuestión de prioridades. Y siempre pensando en el bien común, claro –traient importància a l’assumpte. 

Ramón: És clar, és clar. El vostre bé comú, ja que nosaltres sempre quedem al marge. Potser es que no ens considereu com a part d’aquest bé comú. Escolta’m, si heu pressupostat  més diners per al TGV de Galícia que per tot el Corredor del Mediterrani! Això no és eficient, no teniu els criteris clars. Per no parlar de que la nova terminal de contenidors del port de Barcelona no té elsaccessos viaris ni els ferroviaris directes, malgrat que us veucomprometre a tenir-los enllestits. I si vols parlem del metro. En fi, n’hi ha tants motius per estar decebuts!  Les inversions són necessàries per créixer i ens esteu ofegant, i ja estem tips –la seva veu denotava preocupació.

En aquest moment, intervé Gonzalo que ja portava un temps nerviós tocant-se el cabell engominat mentre escoltava la conversa.

Gonzalo: Vosotros sois unos insolidarios que queréis todo y que el resto de España sea pobre, pero en realidad vosotros no sois nadie sin nosotros.  

Gonzalo parlava aixecant la veu mentre al seu costat Blanca movia el seu cap amb aprovació. A prop d’ells en Josep i la Consol s’ho miraven tot sense dir res, però a en Josep li preocupava la reunió.

Josep: Senyors, podríem discutir això en un altre moment. Jo tinc una reunió molt important i no arribaré a temps. Podríem retirar entre tots els trens i fer via?

Gonzalo: No se preocupe. Ya verá como esto lo arreglo en un santiamén. Don Mario. ¿Me permite usted que haga una llamada a unos contactos que tengo en el ministerio de defensa para que vengan a arreglar este asunto de una vez por todas?

Mario: Vamos a ver, vamos a ver. Supongo que podremos arreglarlo sin una intervención, digamos, extraordinaria.

Ramón: Senyors, són aquestes actituds les que ens ajuden a prendre la decisió de marxar del vostre estat. No és pot dir que som insolidaris quan cada any 16.000 milions dels nostres impostos es reparteixen per tota Espanya. Diners que serveixen a altres territoris per créixer, ja que poden gastar per sobre del que produeixen i en canvi nosaltres ens anem empobrint.

Consol: I també podem parlar de la vostra idea centralitzadora. Esteu fent lleis que pretenen unificar les coses sense tenir en compte que són competències nostres. Nosaltres tenim la nostra idiosincràsia, la nostra història pròpia i mil·lenària. Però vosaltres feu lleis per unificar els mercats. Lleis que envaeixen les nostres competències culturals i educatives.  Lleis per atacar la nostra llengua. No és ètic ni moral el que ens esteu fent.

En sentir la paraula moral va intervenir el senyor Bisbe que casualment viatjava en el comboi i arribava en aquell moment al lloc de la discussió.

Bisbe: Hermanos, hermanos. Estamos muy preocupados por vuestro deseo de separación de esta gran nación que es España. Tenéis que velar por el bien común, el bien de todos –diu de forma condescendent.

Ramón: Ja ha quedat clar, senyor Bisbe, que aquest bé comú que vostès diuen no ens inclou a nosaltres. No ens voleu, però tampoc ens deixeu marxar. Potser fora més convenient que es preocupessin més del menysteniment continuo que estem patint els catalans, tot i que segons vostès som part del bé comú.

Gonzalo: Esto lo arreglo rápidamente, ya veréis. Don Mario. ¿Hago ya la llamada?

Ramón: Sap vostè? Ho farem millor. Trucarem a les autoritats europees a veure quina opinió tenen. I ja posats que ens ajudin a resoldre tot això. No?

Mario: Haz lo que quieras, no te van a hacer caso –a Mario se li escapa un petit somriure.

Ramón: Ja veurem, jo no estaria tant segur.

La discussió pujava de to i tothom parlava a la vegada. No era possible entendre res. A tot això, la Blanca es va girar buscant els seus fills. Ja feia temps que no els veia. Els hi trobà allà mateix parlant animosament amb un nen que porta una samarreta vermella. Els hi crida i quan s’acosten els hi pregunta amb qui estaven parlant. Alejandro assenyala al nen que ara està parlant amb aquells pares catalans que estaven en la discussió.

—Estábamos jugando. Mira mamá me han cambiado la carta de Xavi por la de Casillas –diu un entusiasmat Pablete.

—Ah, bueno. ¿Y ya os entendéis hablando?

—Claro mamá, ¡pero si habla español! –respon indiferent Gonzalo junior.

La Blanca mira a aquella família que ara estan parlant català entre ells. Mira de nou als seus fills i els hi diu: –Va chicos volver a jugar, pero no os alejéis mucho de nosotros–.

Un soroll ensordidor fa callar tothom. El cel s’omple d’helicòpters equipats amb els estris necessàries per a un rescat com cal. Ramón mira a Mario intentant esbrinar si està al cas de tot això, però aquest li sembla sorprès. La cara de Gonzalo també denota sorpresa. Es creuen totes les mirades. Ningú sembla entendre res.

—Que està passant aquí? Qui són aquesta gent? –pensa Ramón confús. De sobte nota una mà a les seves espatlles. S’espanta una mica. Abans de poder girar-se sent a cau d’orella un veu amiga que li diu: –Tranquil senyor Ramón, tranquil, son dels nostres–. Aleshores Ramón Creixent va saber del cert que tot allò aniria bé.

Nota: Els personatges d’aquest conte són inventats i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

 

Carles Narváez Brrinquis
Economista col·legiat nr. 9496