mortadelo  Confesso que sempre m'han agradat els còmics de Mordadel·lo i Filemó, i per sort el meu fill es un acèrrim lector d'aquesta desastrosa parella de detectius. Fa uns mesos li vaig comprar el nou àlbum del mestre Ibáñez: Jornalets més aviat justets. Ibáñez sap retratar com ningú la vida quotidiana de les Espanyes. L'àlbum comença amb la notícia que els dos superdectectius veuran abaixat els seus sous. Per sobreviure s'hauran d'aplicar de valent en la pluriocupació d'allò més inversemblant i pitjor remunerada. Definitivament, els agents de la TIA han passat a engrossir les nòmines dels precaris.

No ens hem de confondre, la precarietat sempre ha existit. La diferència és que abans d'aquesta crisi podies identificar a la gent que malauradament estava en una situació de precarietat. En l'actualitat això és complicat. Avui en dia el fantasma de la crisi i de la precarietat pot afectar a qualsevol persona. La crisi ha afectat aquelles classes més baixes que tenien un major risc de precarietat, però també a les classes mitjanes que no estaven en risc d'exclusió. Des de persones que havien tingut empresa o petits negocis, passant per professionals liberals i estudiants universitaris fins a treballadors menys qualificats. Tota la classe treballadora en major o menor grau està en perill de precarietat, és vulnerable. En el cas dels universitaris, com a societat feliçment hem aconseguit que classes socials menys afavorides tinguin accés a l'educació de qualitat i puguin tenir formació universitària. Allò que abans era un valor segur per trobar una feina de qualitat, avui dia no et garanteix res. Sovint els universitaris tenen feines que no tenen res a veure amb els seus estudis, o tenen feines mal pagades, o tenen feines esporàdiques, o tot a l'hora. O directament no troben feina, ja que la competència és brutal.

És evident que en els últims temps el mercat ha patit una forta transformació. Les reformes laborals que s'han fet en temps de democràcia no han tingut l'efecte dinamitzador desitjat. Tot el contrari, s'està veient que han provocat un desajust en el mercat afavorint la precarietat laboral i la degradació salarial. Si bé no crec que es pugui dir que hagi sigut una estratègia definida, ja que estem parlant de diverses reformes al llarg de molts anys, sí que és cert que cada reforma ha anat minvant els drets dels treballadors. El pitjor de tot és que la precarietat laboral s'ha normalitzat en l'imaginari col·lectiu. El professor Guy Standing nos avisa de la pèrdua de drets civils, culturals, polítics i econòmics de tots els treballadors en precari. És el naixement d'una nova classe social, que ell anomena precariat, i que està al servei del neoliberalisme. Si fem cas al que diu el president del Pimec, aquesta situació de precarietat laboral revertirà a mesura que sortim de la crisi. La història econòmica ens diu, però, que els drets perduts mai es recuperen del tot.

Dintre de la precarietat laboral trobem un espai intermedi anomenat ocupació precària, on els drets dels treballadors són precaris. Sovintegen les ocupacions temporals, els salaris baixos, l'externalització de serveis, la no dependència d'un ocupador únic, el treball autònom, el poc recolzament dels agents socials, la falta de suport legislatiu, etc. Allò que abans podria ser economia submergida, fosca i al marge de la llei, avui en dia és la norma. Són feines inestables i insegures que creen individus menys segurs. En aquesta situació de desprotecció per part dels organismes i institucions que haurien de vetllar per la salut de les persones i per tant de la societat, ha sorgit la nova cultura neoliberal d'espavilar-se un mateix. Així d'entrada en el concepte podríem trobar coses bones, però amaga precarietat i falta de protecció laboral. El treballador no només ha de ser molt bo en allò que sap fer, sinó també ha de tenir l'habilitat de saber vendre's. És a dir, ha de practicar el màrqueting personal que li donarà una major probabilitat de trobar feina.
L'ocupació és una necessitat com a societat, ja que aconsegueix tenir un efecte positiu per la cohesió social. Una societat amb una desocupació tant elevada, que ha afectat tota classe de treballadors, té el risc de trencar-se. Les polítiques laborals que s'estan portant a terme són insuficients i estan enfocades a la responsabilització individual per trobar feina. Les institucions públiques no són capaços d'oferir llocs de feina i la seva acció es limita a donar eines a les persones aturades perquè es puguin auto ocupar o trobar feina per si mateixos. Molta gent ha perdut moltes coses per aquesta crisi, i encara no està superada. La crisi ha vingut per quedar-se, si més no ha fet que tinguem una societat amb treballs menys segurs, salaris més baixos i menors drets laborals. Molt probablement aquesta situació variarà molt poc en el futur. Hem perdut benestar social i la resposta política és del tot insuficient.

No podem esperar gaire de la classe política. La sortida de la crisi dependrà de la força i de l'empenta de cadascun de nosaltres. Ara toca deixar tot allò dolent enrere i tornar a començar. Reinventar-se, diuen, com els agents de la TIA.

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat núm. 9496