EN CAL UNA I DE GROSSA

encalunaidegrossa1

Tot ho encaixem, tot ens ho traguem, tot ho normalitzem...i no pot ser.

De forma sistemàtica ens prenen el pèl. A vegades negant el que és evident, altres vegades amagant les proves irrefutables, i quan no poden fer ni una cosa ni l’altre, quan els enxampen de ple, llavors aixequen i difonen cortines de fum, ataquen als altres, ens intimiden i ens amenacen de forma xulesca i vulgar.

Que hi ha un pervers espionatge polític a l’estat espanyol per part del CNI, no importa. Que s’ha fet mal ús del diner públic per perseguir de forma repressiva les idees, i què. Que han malgastat recursos de l’estat en trepitjar drets i llibertats als independentistes, encara importa menys. Ells dilaten les investigacions fins a avorrir-nos, callen i callen, són còmplices de l’extorsió. I nosaltres ho encaixem, traguem, ho normalitzem.

Que el Tribunal Suprem de l’estat espanyol faci el que fa, condemnar els enemics de la pàtria, la seva pàtria, i salvar als amics, no importa gens. Escoltar com es pronuncia aquest tribunal sobre la reeducació dels presos polítics, que necessiten tractament, a mi em posa la pell de gallina, però sembla que no passa res. Veure la barbaritat i la farsa del judici, on tot ja estava decidit, de fet tot era un muntatge premeditat i vergonyós, doncs ja ens ho imaginàvem. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que el rei d’España, un corrupte més com el seu pare, hagués intervingut personalment trucant a empresaris i directius per forçar la fugida d’empreses de Catalunya, com a càstig econòmic contra el procés sobiranista que el poble estava duent a terme, tampoc importa, es veu com a normal, era de preveure. I que aquest mateix pocavergonya vingui a terra nostra, i que la nostra policia deixi passar a uns ciutadans sí, els que porten signes espanyols i feixistes, i a altres no, també és normal i lògic. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que un antic cap de govern, el mafiós senyor X, Felipe González, estigués darrere de fer desaparèixer a detinguts i després enterrar-los en cal viva, i que els que ara s’autoanomenen demòcrates es neguin a investigar-ho, també deu ser del més normal del món. Et carregues i fas desaparèixer a gent i resulta que ets un paio ben normal. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Que no es vulgui investigar el que va passar i qui hi ha darrere d’uns fets tan greus i sensible com van ser els atemptats de Barcelona i Cambrils, no és sospitós, sembla que sigui tot molt normal. Que el cervell dels atemptats fos un confident recurrent i habitual des de feia temps de la policia espanyola, deu ser també fàcil d’explicar, per això l’opacitat i la negació total a fer-ho. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.encalunaidegrossa2

Que segueixin havent-hi desnonaments a dojo, a domicilis on cada dia es treu fora a nenes i a iaies sense donar-los cap alternativa, també deu ser normal, doncs ja no importa que es faci. Als bancs se’ls eximeix del caràcter retroactiu però als més vulnerables no els hi donem cap oportunitat. Ho encaixem, ho traguem i ho normalitzem.

Doncs no! No hi ha res de normal en tot això, no hi ha res a encaixar, res a tragar, res a normalitzar. Fer-ho és ser un covard, ser còmplice de la corrupció, de la màfia, de l’assassinat, de la repressió política, còmplice de la dictadura, còmplice de la brutalitat policial.

En cal una i de grossa!. De ben grossa, de ben forta, de continuada i persistent, de sacrificada.

Està bé estar trist pels presos, afiliar-se a Òmnium i a l’ANC, portar sempre el llaç groc, portar polseres, rellotges i una mascareta amb l’estelada, està bé portar tota mena de xapes penjades a la solapa reclamant la llibertat d’expressió i dels drets humans, però està vist que no hi ha prou.

encalunaidegrossa3El referèndum va ser un acte molt gran, les hòsties que vam rebre aquell dia en defensa de la llibertat van ser èpiques, cadascuna de les manifestacions de la Diada any rere any són sorprenents, les marxes i el tsunami per expressar les resolucions contra els presos seran inoblidables, les concentracions a gran distància com Brussel·les, Madrid i Perpinyà han impressionat al món, la valentia dels fills de la democràcia a Urquinaona com a símbol ens van omplir d’orgull patriòtic, però el resultat pràctic és el que tots veiem, que tot ho encaixem, tot ho traguem i tot ho normalitzem.

Davant de qui és impossible reformar, de qui és impossible dialogar i discutir, només cal actuar, i fer-ho d’acord amb l’únic llenguatge que ells entenen, deixant-nos de qüestionar el perquè ho fem. El lliri, els somriures i les esperances amb Europa han servit, clar que sí, per reafirmar-nos més en les nostres conviccions com a poble, però ara cal avançar, i per fer-ho en cal una i de grossa.

El feixisme no s’encaixa.

La barbàrie i la injustícia no es traga.

La pèrdua de la llibertat no es normalitza.

Cuideu-vos molt!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

L’ÚNICA CERTESA ÉS LA INCERTESA ECONÒMICA

incertesa1

La pandèmia generada per la Covid ho ha canviat tot a l’economia, i ho ha fet en molt poc temps.

El greu impacte econòmic de la fase de confinament extrem ha tingut efectes inesperats, immediats i asimètrics, no ha afectat a tothom per igual. Als que som més afortunats ens ha canviat la forma de treballar, amb més teletreball, i també ens ha canviat la forma de consumir, fent de les compres on-line un referent habitual.

Hem viscut aquest període de confinament des de les pimes pensant en el present econòmic i empresarial, lluitant per la supervivència del dia a dia de les nostres empreses i els nostres llocs de treball, combinant les eines que teníem al nostre abast per aguantar. Hem fet mil i un plans de contingència, portat a terme constants comitès de crisi utilitzant eines tecnològiques desconegudes fins ara com el Google Meet, ens hem transformat en voraços depredadors a la recerca, caça i captura de la liquiditat que el sistema bancari ens oferia amb l’objectiu d’hibernar l’economia, hem fugit com mai dels riscos i dels cants de sirena que en altres moments ens haguessin semblat molt atractius, hem canviat el nostre model de negoci a la velocitat de llum amb noves alternatives i finestres d’oportunitats que han aparegut en aquesta nova situació.

Altres, malauradament, han perdut la seva feina, ja són més de mig milió els aturats afegits en temps de pandèmia, o han perdut la seva empresa, quasi quaranta mil pimes han desaparegut en aquest període, són empreses que no han tingut cap mena d’oportunitat per a seguir lluitant, a les que han tancat als nassos la porta dels bancs, empreses que no han rebut cap classe d’ajuda i s’han vist obligades a tancar de forma definitiva durant l’estat d’alarma, per no poder obrir mai més. I això sense considerar empreses abocades a incorporar préstecs als seus passius que mai podran tornar i que les obligarà a tancar dintre d’uns mesos, com a molt, quan passi el període de carència.

El confinament ha fet entrar les nostres vides en una fase de shock en aspectes vitals com és el sanitari, el social i l’econòmic. En l’econòmic, hem tingut un triple shock que l’ha paralitzat, un shock de demanda produït per la caiguda sobtada de les expectatives econòmiques basades en el consum i la inversió; un shock d’oferta condicionat per la baixada de la producció i l’augment exponencial de l’atur, sobretot en determinats sectors; i finalment un shock financer provocat per les caigudes de les Borses i l’augment de les primes de risc del deute públic. incertesa2

Quan la fase del confinament més dur començava a passar i volíem pensar, potser de forma inconscient, en la reactivació, hem vist que l’única certesa és la incertesa econòmica.

Una incertesa que sembla que ha vingut per a quedar-se una llarga temporada. Ningú ajuda al fet que aquesta tendència pugui canviar. Tenim un govern que s’infla la boca de discursos mentiders en favor del suport financer de les pimes però que a l’hora de la veritat només beneficia a les grans companyies i els lobbies de poder. Un govern que no és creïble, i genera més incertesa a la incertesa existent. Formem part d’institucions negligents, d’una Unió Europea que no és tal, i en la que els egoismes i els recels d’uns contra els altres poden més que la col·laboració entre els estats per construir un sistema simètric, robust i solvent a velocitats similars.

Quan tornarem a la normalitat? La recuperació serà suficient i ràpida? Quan es recuperaran els sectors importants del nostre teixit empresarial? Ens facilitaran sortides per mantenir i consolidar la solvència? Podrem començar a reactivar-nos aviat?

Pensàvem que podíem controlar moltes de les coses que ens envolten, tot era qüestió de planificar-nos dèiem. El Covid ens ha portat i aportat un bany de realitat, no es pot controlar el que és incontrolable, no es pot preveure el que és imprevisible. Realment, la incertesa és inherent a la condició humana i a la nostra existència, els principis heisenbergians de la incertesa sempre han estat més reals que els idíl·lics principis clàssics del paradigma newtonià.

incertesa3

Davant d’aquesta situació només ens queda la por o l’adaptació. Com que no sabem quan podrem tornar a fer vida “normal”, és millor que ens adaptem a aquesta situació d’incertesa abans que passar por sense saber la data de caducitat d’aquesta., abans que seguir patint per un context que no sabem del cert quan acabarà i si s’acabarà.

Aquesta filosofia de vida ens porta a un canvi que va des de l’economia del ser a l’economia de l’esdevenir, d’allò que està per arribar, en la qual l’acció i les decisions són igual o més importants que la simple comprensió dels fets, en què el temps és irreversible, en què la història i l’experiència vàlida només és la del futur pressentit, en què el coneixement és sempre imperfecte i el món està inacabat, en constant moviment.

Picasso es preguntava: Quan has vist un quadre acabat?, doncs ni un quadre ni res, les coses, les obres, tot el que té vida, s’interromp però no s’acaba, està sempre obert als esdeveniments del futur, tot està inacabat, nosaltres ho estem, el que passa al nostre costat també.

Disculpes pel rotllo filosòfic però em venia de gust. Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

1000 DIES DE VENJANÇA, 1000 DIES DE VERGONYA

1000diesvenja0

1000 dies de presó són els que porten Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, els Jordis, d’ençá que la jutge prevaricadora compulsiva i reincident de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, els va decretar presó preventiva a l’espera de l’injust judici posterior que celebrat pel Tribunal Suprem espanyol, els va condemnar a 9 anys pel delicte de sedició.

I dic compulsiva i reincident perquè aquesta infame magistrada, Lamela, fa ús i abús de la presó preventiva com si la privació de la llibertat fos una cosa sense cap mena d’importància. A part d’aplicar-la amb els líders de l’Assemblea i d’Omnium, ho ha repetit en altres casos com el dels joves d’Altsasu, el dels polítics independentistes catalans i el de l’expresident del Barça Sandro Rosell. Quina joia!

1000 dies d’injustícia que no poden ser acceptats per cap demòcrata de bé, sigui català, espanyol, europeu o mundial. Quasi tres anys d’acarnissament cap a uns senyors que tots sabem que dirigien una manifestació que sempre va ser pacífica, malgrat la malintencionada i magnificada teatralització disposada per les forces de repressió espanyoles amb l’objectiu de provocar i preparar un escenari preliminar propici al qual després esdevindria un malson per a tots.

Una injustícia que vulnera les llibertats individuals i col·lectives en nom de la unitat d’Espanya, una injustícia que persegueix qualsevol dissidència ideològica democràtica, mentre protegeix a una monarquia corrupte. La mateixa injustícia que no acusarà per assassinat als presumptes membres de la cèl·lula jihadista responsable dels atemptats de Barcelona; la mateixa injustícia que va absoldre a l’Ana Botella, exalcaldessa de Madrid i dona d’Aznar, d’haver robat quasi 2 mil habitatges de protecció pública per lliurar-los a un fons voltor a canvi de col·locar al seu fill en aquest, la mateixa injustícia que mira cap a un altre costat i no investiga al senyor X dels GAL.1000diesvenja1

1000 dies de vergonya per un estat com l’espanyol, en el que s’ha posat en evidència que les forces ultradretanes del franquisme només van passar pàgina de cara a la galeria, i que encara ocupen una gran part de l’Administració estatal, sobretot la part més estratègica i la que no és escollida democràticament.

Vergonya que organitzacions com Amnistia Internacional, el grup de les detencions arbitràries de l’ONU, l’Alta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans, el relator per la llibertat d’expressió de l’ONU, el relator pels Drets Humans de l’ONU, Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la Tortura, PEN Internacional i International Trial Watch, totes elles, organitzacions molt reputades en defensa de la llibertat i els Drets Humans, hagin demanat la llibertat dels Jordis i des del gobern central, fiscalia i tribunals espanyols no se’ls hagi fet ni cas. Evidentment, com a resultat, la reputació d’Espanya ha caigut en picat, malgrat que els ciutadans estan enganyats, ja s’ho trobaran.

1000 dies de venjança, utilitzant mà de ferro per decapitar i esmicolar el moviment independentista, per amenaçar i netejar a cops, els cervells dels milions d’independentistes catalans que es senten emmirallats amb aquests líders i la seva forma pacífica de procedir.

1000diesvenja2Però aquests 1000 dies de presó, 1000 dies d’injustícia, 1000 dies de venjança, 1000 dies de vergonya, quan succeeixen a un estat violent que practica terrorisme, a un estat monàrquic corrupte on el seu rei és el primer dels lladres, a un estat on la policia agredeix al poble en lloc de protegir-lo, a un estat on l’exèrcit és colpista per naturalesa, a un estat on els principals diaris estan comprats pels seus poders fàctics, a un estat on els moderats i l’esquerra són còmplices i estan acomodats a l’autoritarisme de la ultradreta, en aquest cas, aquests 1000 dies de dolor es transformen en 1000 dies de reforç de les nostres conviccions, en 1000 dies de fermesa, en 1000 dies de determinació i en 1000 dies d’anhel de la nostra República Catalana.

Ho intentarem, una, dues i 1000 vegades si cal, persistirem i resistirem. I ho farem, no dubteu que ho aconseguirem.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

MASCARETES AL DESCOBERT

mascaretes3

La mascareta ens fa calor, ens costa de respirar, ens atabala, entela les ulleres, fa reaccions a les pells més delicades, ens limita la comunicació, perdem expressivitat i ens molesta molt a l’hora de parlar, és antiestètica, no ens reconeix ni el nostre iPhone. Portar mascareta és un rotllo, pesat i estressant, però és necessari, per a nosaltres i per les persones a qui estimem.

M’esgarrifa sortir al carrer i veure com cada vegada hi ha més gent relaxada en aquest tema tant important, com si no anés amb ells. Gent sense mascareta, gent que se la treu per parlar pel mòbil, gent que la porta sense tapar-se el nas, que la porta penjant del coll o per una orella, fins i tot, he vist gent que se la treu per tossir!!, increïble, mascaretes al descobert.

Que no ho hem passat prou malament en els mesos de confinament estricte? Quanta gent ha perdut el seu lloc de treball? Que no coneixem a ningú a qui li ha canviat la vida per sempre? o a qui l'ha perdut directament? Volem haver de tornar-hi?

La mascareta, ens agradi o no, forma i formarà part de les nostres vides quotidianes, ens hem acostumat a agafar-la amb les claus, la cartera, i el mòbil quan sortim de casa, no fer-ho és ser un irresponsable, un insolidari i un egoïsta. No volem tornar a viure el que hem passat, no volem rebrots descontrolats, no volem nous confinaments que comporten greus i negatives conseqüències en tots els àmbits.

No fem cas a cap govern, ni central ni autonòmic, no han estat a l’alçada i no ho estaran ara, fem cas al nostre sentit comú, a la racionalitat del nostre pensament, recordem! que el virus està arreu, que no sabem si en som portadors o no, és igual de perillós i contagiós, i fins que no surti una vacuna que el destrueixi i impedeixi la seva propagació, ens hem de seguir protegint a nosaltres i al nostres.

mascaretes1El manteniment de la distància de seguretat, la mascareta ben posada i la higiene constant amb aigua i sabó o líquid desinfectant, són avui per avui els únics element possibles per combatre l'enemic. El manteniment de la distància no depèn només de nosaltres, tots hem viscut en aquest dies algun episodi de gent que se’ns acosta i no podem fer res més que cridar-li l'atenció a l'energumen en qüestió. La mascareta i la higiene són les coses que podem fer cadascú de nosaltres, les nostres aportacions per evitar la propagació, per guanyar temps al problema fins que surti un remei. Les coses, poques, que podem controlar, controlem-les amb el que tenim: mascaretes, higiene i precaució.

mascaretes2

Tot ha canviat, res no serà igual que abans de conèixer la Covid19, i hem de sobreviure, combatre aquest canvi injust que ningú ens hem buscat. Els nens han d’estudiar des de casa, s’ha hagut que fer telefeina per obligació, i els meus pares, amb 92 i 90 anys s'han tornat com adolescents que busquen els seus espais de llibertat, que només volen sortir, després de mesos de no trepitjar el carrer i d'haver de fer-los-li la compra per la xarxa. Primer, no callaven per anar a la pelu i a “fer-se els peus”, després per tirar la primitiva i comprar al súper i el mercat, i ara em demanen anar al restaurant a fer la paelleta, cosa que fins Setembre ja els he dit que s’oblidin, i llavors....ja ho veurem.

Em quedo amb un comentari d’ahir de la meva mare, els vam anar a veure, tots portàvem mascareta, i em diu: De què rius nen? ... És a dir, més enllà del obstacle tèxtil facial que portava al nas i a la boca, les emocions es transmetem igualment. Ara, reaprenem a llegir la mirada i els gestos que s'endevinen rera la barrera que ens mig oculta.

Podem fer de tot, diferent sí, però de tot, tant com fèiem quan no haviem de dur mascareta. Podem portar a terme els desitjos i les il·lusions, podem treballar, passejar, fer família, vacances i fins i tot, fer revolucions.


I si finalment la revolució dels somriures acaba sent la revolució de les mascaretes?

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

COLAU HA APAGAT EL LLUM

colauapagaelllum1

Una hora! És el temps que vaig trigar, el matí d’ahir dissabte, per portar uns papers des de casa meva, al Poblenou, fins al despatx de Via Laietana.

Una hora! És el temps invertit per recórrer 4 kms en cotxe, una distància que normalment s’hauria de fer en 10 minuts. Carrer Taulat tallat per mesures de la Covid19 que ningú entén. Via Laietana tallada encara no sé els motius. Rambles tallades a la circulació. Vaig haver d’aparcar a la ximbamba, travessar a peu el Raval, agafar el carrer del Call, travessar la plaça Sant Jaume, on per cert, des de l’Ajuntament penjava una pancarta que deia “ens en sortirem”, i que en aquell moment em va semblar una broma de mal gust, una burla a un ciutadà que només volia deixar uns papers.

Ser ciutadà de Barcelona s’ha convertit en un problema a la normalitat, ser un barceloní de a peu és ser víctima de les dificultats, els obstacles i els experiments que la Colau i el seu equip de govern municipal ens posen per viure-hi i treballar a la ciutat, per fer-nos la vida impossible.

Lluny ha quedat aquella Barcelona que jo descrivia amb un article al març de l’any 2014 anomenat “Barcelona, la ciutat dels prodigis”, una ciutat de la qual jo estava molt satisfet, orgullós i enamorat, una ciutat que aixecava l’admiració i la passió de totes les persones que la visitaven.

Aquella era la MEVA ciutat, aquesta no ho és, aquesta és la ciutat de la Colau. Ara és una ciutat bruta, una ciutat fosca, una ciutat grisa, una ciutat en decadència, deixada, una ciutat que mentre va perdent en cultura, va guanyant en delinqüència. Aquella ciutat dels prodigis, era una ciutat plena d’energia i de llum, ara l’alcaldessa Colau ha apagat el llum, i ens està fent viure a Barcelona una de les seves èpoques més fosques. colauapagaelllum2

Barcelona s’està quedant endarrere, està sortint ràpidament del mapa de les ciutats modernes, actives i cosmopolites. S’està convertint-se en pocs anys en la ciutat dels despropòsits, la ciutat dels nyaps, el seu anunciat model de ciutat alternativa era un mediocre model del no res, no hi havia model, només hi havia retòrica, tot era façana, farsa i postureig. Barcelona no es mereix això. Barcelona no es mereix ni a la Colau, ni els hooligans que li segueixen el seu fracàs, el seu frau i li riuen les gràcies, no reprovant els milionaris pressupostos publicitaris per inundar la ciutat amb rètols que diuen que “Barcelona té molt poder”, quan la realitat és inversament proporcional. Per cert, en català correcte, aquest malsonant i ofensiu "slogan", s'escriuria: "Barcelona, (en) té molt DE poder", que ja n'hi ha prou de barbarismes i atacs al nostre idioma que no és el catañol, sinó el català.

colauapagaelllum3Vull una Barcelona amb trànsit a la Via Laietana, no una Barcelona amb les artèries claus per la mobilitat que semblin un desert. Vull una Barcelona plena de turistes que deixin divises i omplin els carrers de la ciutat fent fotos, que omplin els restaurants. Vull una Barcelona amb moltes terrasses i totes plenes quan passi la Covid. Vull una Barcelona sense delinqüència i segura però no una Barcelona plena de càmeres amb reconeixement facial per controlar-nos a tots. Vull una Barcelona fortament il·luminada quan vingui el Nadal. Vull una Barcelona amb una forta oferta hotelera però una Barcelona on els ciutadans no hagin de marxar. Vull una Barcelona neta i cuidada. Vull una Barcelona activa pel seu comerç i amb indústria, forta econòmicament. Vull una Barcelona que no em prohibeixi circular en cotxe, sinó que no sigui necessari agafar-lo perquè la ciutat disposa d’una xarxa de servei de transports públics tan bona i abundant que em sedueixi de deixar el cotxe al garatge. Vull una Barcelona organitzada, no una ciutat incongruent on els seus carrers i carrils semblen un xaró joc de taula. Vull la Barcelona dels eficients, no la Barcelona dels recomanats. Vull una Barcelona sense atur. Vull una Barcelona amb cues de turistes per veure monuments i no amb cues al banc dels aliments per omplir la nevera de casa. Vull una Barcelona on la Guàrdia Urbana ajudi i protegeixi al ciutadà i no on aquest és perseguit.

Vull una Barcelona sense obstacles, lliure, vull la MEVA Barcelona novament, l’hem de recuperar.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

NO ES NEGOCIA AMB TERRORISTES

noesnegociaambterroristes1

El terrorisme d’estat és incompatible amb l’estat de dret. Són dues coses antagòniques.

El silenci sepulcral de les institucions espanyoles del present davant els informes desclassificats de la CIA del passat, la seva sistemàtica i vergonyosa negació, la por dels polítics actuals a investigar qui hi havia darrere dels GAL, qui era a dalt de tot de la piràmide, i la voluntat de mantenir per sobre de tot una callada institucional i política, són l’evidència més clara que les misèries i escàndols no s’han superat.

La guerra bruta de l’estat roman entre nosaltres, la seva trama criminal segueix preparada per actuar de forma ràpida i en tot moment sense considerar les credencials democràtiques que prediquen, i fer-ho en forma d’estructura de clavegueres d’estat davant de qualsevol element que sigui dissident del seu concepte d’indissoluble unitat de la nació, que vagi en contra dels seus pilars fundacionals construïts amb el mateix material que les cases de les tribus massais, a base de fang i merda, i que qüestioni els seus artificials mites contemporanis, pocavergonyes convertits en una espècie d’herois d’una falsa democràcia, com són Felipe González, el senyor X dels GAL, i Juan Carlos de Borbón, el senyor C de la corrupció i les comissions.

Però silenciar, negar, tapar, amagar, mentir i callar no significa que les coses no existeixen, hi són. Tapar la corrupció de Juan Carlos, no fa que no sigui un corrupte comissionista que s’ha servit del seu lloc de treball per enriquir-se a costa dels que ell considera súbdits. Tapar a Felipe González, no fa que deixi de ser un sinistre personatge que va utilitzar diners públics per organitzar escamots paramilitars i mercenaris il·legals que van atemorir, segrestar, torturar i assassinar, i enterrar en calç viva a desenes d’activistes i militants bascos. Tapar la violència policial de l’1-Oct, no fa que centenars de ciutadans pacífics i demòcrates fossin cruelment agredits i apallissats per un model policial digne de les dictadures més fosques i brutals. Tapar la repressió al moviment independentista, no fa que la injusta repressió existeixi de forma impune en un estat subdesenvolupat en els drets i les llibertats personals i col·lectives com és l’estat espanyol, un estat on no existeix la transparència i en conseqüència no existeix la democràcia.noesnegociaambterroristes2

Quan un país és governat per corruptes, mafiosos, dictadors i terroristes és una desgràcia per aquell país i pels seus pobres ciutadans. Però quan aquests ciutadans es deixen ser governats per aquest tipus de perversa gent, quan els ciutadans no es rebel·len i estant còmodes amb aquest plantejament d’estat, llavors la desgràcia es transforma en tragèdia perquè la gent passa a ser còmplice de l’estat, a combregar amb les seves formes i fets, són com ells, són ells.

Un estat, on la seva gent i les seves institucions, accepten les clavegueres és un estat de clavegueres. Un estat on s’accepta ser o haver sigut governat per a terroristes, i no es fa res al respecte, passa a ser estat terrorista, i no es negocia amb terroristes. El nazisme practicava terrorisme d’estat. Daesh practica terrorisme d’estat. I els GAL eren terrorisme d’estat.

noesnegociaambterroristes3Un estat, on la seva gent i les seves institucions, volen infondre el terror a altres, a les minories és un estat terrorista. Un estat que permet que policies pagats amb fons reservats fabriquin informes i proves falses contra els seus adversaris polítics és un estat terrorista. Un estat que permet tenir el seu Tribunal Suprem en mans de fanàtics ultradretans que aprofiten aquests falsos testimonis per emetre sentències desproporcionades i injustes contra polítics amb ideals no concebibles per a ells, és un estat terrorista. Un estat que permet construir un relat fals i pervers forjat de l’odi i el menyspreu al pensament d’altres és un estat que practica el terrorisme. Un estat que envia a milers de policies a apallissar arbitràriament a ciutadans indefensos és un estat terrorista.

No es negocia amb terroristes, no es negocia amb els nazis, no es negocia amb els jihadistes islàmics, no es negocia amb Espanya.

Si els espanyols accepten el silenci és perquè ja els hi va bé aquest silenci, per a ells els GAL va ser una bona cosa, sort dels GAL que van parar els peus als “separatistas vascuences”. Són els mateixos que fan i volen silenci sobre el que va passar a Catalunya el 1-O i dies posteriors, són els mateixos que ja els hi va bé les condemnes injustes als polítics catalans, són els mateixos als que els és igual la democràcia.

Si a Catalunya ho acceptem, som i serem com ells, si no ho acceptem ens tocarà lluitar, no negociar, perquè les clavegueres i el terror formen part de seu ésser, les clavegueres i el terror formen part intrínseca de la seva matèria inorgànica, les clavegueres i el terror són ells.

Cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya